Arxiu mensual: juny de 2016

MÉS OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ

L’entrada del passat febrer, OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ, va desfermar un munt de comentaris de suport. Alhora recordaven altres oficis no inclosos en l’article. Publiquem per tant una segona part, que ben segur no serà la darrera que dediquem a aquesta temàtica. Agraïm de nou a Josep M. Minguell de cal Carreter per les imatges que publiquem en aquesta entrada i que podeu trobar també al seu blog GUIMERÀ RECORDA.

Taverna i cafès.- Als ulls d’avui podrien ser definits com a centres d’oci i de trobada que, d’alguna manera, perduren.

En els temps passats, dels que conservo memòria, Guimerà comptava amb tres bars, cafès, o com els vulgueu anomenar. Alguns d’ells, locals plens de fum, d’humitats i de les més variades olors.

La taverna del Moretes.- Avui és al mateix lloc, a la carretera, al peu de l’antic Portal de la Font, però ja no és ben bé igual.

Cal Moretes era la taverna de tota la vida, que també feia les funcions de parada dels cotxes de línia, el del Rufes (que anava diàriament de Vallfogona a Tàrrega), i el de la Hispano Igualadina (que des de Guimerà portava la gent a Barcelona, passant per Sta. Coloma de Queralt i Igualada, també diàriament). Els moments de la sortida, i sobretot, de l’arribada dels autocars, tenien un ambient especial d’emoció i de curiositat, emmarcat pel núvol de pols que s’aixecava de la carretera quan paraven els autocars (llavor habitualment anomenats “òmnibus” –quina paraula més bonica! Llàstima que s’hagi perdut).

imatge1

El local tenia, a la dreta, una gran estufa, situada al bellmig d’un empostissat que servia per a descansar i escalfar els peus. Prop seu, un futbolí en el que nens i gran jugaven partits apassionats. A l’esquerra la barra del bar, folrada amb rajoles, i rematada per un marbre blanc gastat pel temps, i, mes al fons, dues taules rodones amb una catifa verda al mig, on els homes jugaven a cartes.

A cal Moretes també feien de fonda (com també a cal Ganader), i allotjaven els pocs viatgers que passaven per Guimerà. El Ton, pare de la Roser, que avui regenta el bar amb el seu fill Jordi, a més de servir al bar, i fer de pagès, també era barber, i arreglava caps i barbes al menjador de la casa, situat damunt del bar. Al soterrani del bar, el celler, feia les funcions de refrigerador, natural, i de magatzem dels sifons, gasoses i altres begudes.

Cal Ganader.- Una casa avui tancada, que complia diverses funcions a l’hora. Era bar, cafè, sala de cinema, i sala de ball, en dos edificis. Mirant a la carretera, i al seu peu, hi ha el bar, l’edifici s’eleva i forma un arc damunt del carrer Jussà, que aguanta la sala del cabé de dalt, la qual connecta amb l’altra banda del carrer, on hi ha la sala del cinema, que, a l’hora, és també sala de ball, rodejada de llotges de fusta i ferro, que se sortejaven per a la Festa Major, en una mena d’amfiteatre, i en el primer pis.

imatge2

Lo Manel del Ganader era músic i cafeter. En el temps que el poble estava ideològicament dividit, havia format una orquestra (L’”Orquestra Duch”) que tocava a la seva sala de ball alguns diumenges i els dies de festa assenyalada. El cinema i el ball eren activitats lúdiques oposades a les sardanes que es ballaven a la sala parroquial (on també hi havia una orquestra “La Segarrenca”), establerta en el casal que havia estat escola de les monges, i que avui és, senzillament, el Casal de tot hom.

Els diumenges a migdia, a l’hora del vermut, a cal Ganader tocaven sardanes amb gramola, i, a la tarda, es feia cinema. Normalment dues pel·lícules (m’han dit que les parets de la sala conserva encara avui aquells cartells anunciadors de les pel·lícules plens de color i de misteri –conservo un record especial del d’Ivanhoe-).

imatge3

El cinema es projectava en combinació amb Ciutadilla. De tal manera que la primera pel·lícula de Guimerà era la segona a Ciutadilla (o a l’inrevés). El Milio (de cal Milio, que tenien peixateria i botiga de queviures) amb un moto, es cuidava de fer el canvi a la mitja part, tant estiu com hivern, amb vent pluja i fred (vagi per ell el nostre homenatge i reconeixement. Gràcies).

Cal Perdigall, també anomenat cal Xes.- El bar estava a la banda de dalt del carrer Jussà, després de cala Doreta, i, al fons tenia una llarga escala que pujava fins a la plaça.

Tota la família de cal Perdigall s’ocupava del bar. El Ton, la seva esposa i la seva filla, el seu gendre, el Llorenç, i fins hi tot la seva germana, coneguda com la Maria Muda, per la discapacitat que l’afectava, malgrat la qual es feia entendre força be, i amb simpatia (tinc molt present la seva rialla agraïda). El Ton, que s’aguantava els pantalons amb elàstics, feia marxar la canalla enviant-los “a empaitar el Negrin” mentre fuetejava les taules de marbre amb el drap que sempre portava a l’espatlla.

El fons del bar hi havia una estufa, i mes al fons, en una sala separada, una gran taula rodona per a jugar a cartes. Més d’una vegada s’havien fet partides importants ….

Del bar recordo, sobretot, la pissarra que tenia a la paret de l’esquerra, més o menys al mig del local, on s’apuntaven els resultats dels partits de futbol dels diumenges, que se seguien per la radio, alguns amb el cor encongit.

El matador de tocinos. Que és el mateix que nomenar al Cesc de la Lliga.- Aquesta era una feina només d’hivern.

Els Cesc anava per les cases amb una gran caixa de fusta al coll, que quan s’obria descobria una colla de ganivets, de diferents formes, arrenglerats, pedres de rascar i, per damunt de tot, un ganxo punxegut que, en el moment precís, es clavava sota les barres de l’animal que començava a giscolar veient prop el final.

La cerimònia, si, “cerimònia” de matar el porc, era una festa familiar amb participació de tots i, amb gran protagonisme de la canalla.

Algunes famílies mataven el porc al corral, però la majoria ho veia al carrer. El Cesc, després de posar l’animal sobre el banc amb l’ajuda dels altres homes, amb un ganivet llarg i afilat li seccionava la jugular de la qual brollava sang abundant que la mestressa de la casa recollia en un cubell mentre la remenava constantment amb la mà per a que no quedés presa i liquada. Amb aquesta sang després es feien les botifarres negres. Entre tant, els nens de casa, aguantaven la cua.

Mort l’animal, calia xollar-lo, treure-li el pèl, cosa que es feia després de socarrimar-lo, a banda i banda, mentre uns tiraven aigua calenta, i altres rascaven la pell amb pedres poroses.

imatge5

I a partir d’aquest moment tornava a tenir gran protagonisme el Cesc en la sempre delicada i precisa feina de trossejar l’animal. Començava tallant-li les potes. Després el posava dempeus (però sense peus), com si estigués agenollat, damunt la fusta, amb l’esquena ven recta i neta; li treia el cap, i “li feia la clenxa” amb un ganivet afilat, és a dir, li feia un tall des del cap fins a la cua, a banda i banda de l’espinada, per després tallar la rel de costelles i obrir-lo. A partir d’aquest moment, treia freixures, budells, llom, ronyons, etc., separava els pernils, repartia la cansalada, i, allò més important, donava la bufeta a la canalla, que l’omplien de vent bufant amb una carta per a fer-la servir de pilota.

Les peces eren recollides en cubells i galledes, i en poca estona del tocino no en queda res. El Cesc netejava els ganivets, els guardava ordenadament a la caixa, bevia un trago de vi, saludava la gent, i marxava.

Els Pastors.- A Guimerà hi havia tres ramats de bens. El de cal Mota, el de cal Biel, que després va ser del Gatneu, i el de cal Cano. Cadascun d’ells pasturava una part del terme.

imatge4

L’Isidre era el pastor de cal Mota. Era un home més aviat petit, vestit amb gorra, jec i armilla, que anava davant del ramat, rodejat de gossos, amb el sarró a l’esquena i el bastó a la mà. De vegades portava als braços algun corderet que havia nascut durant el dia. Guardaven el ramat al carrer de Sant Jordi, prop de la Creu.

No faltava mai a la Missa del Gall, perquè deia que era la missa dels pastors.

Al coll, o amb carretó, portava els bens a l’escorxador que hi havia a la plaça, on ara hi ha el Museu. Ell mateix els matava, i després portava la peça a la carnisseria que tenien a cal Mota, que era, més o menys, a la meitat de la costa del Barri.

A cal Biel, que era una família llarga, s’encarregaven ells mateixos de pasturar, i tenien la carnisseria davant de cal Canyo, sota el portal de Tàrrega.

imatge5

No sabria dir-ne més coses, llevat de què tancaven el ramat al raval, entrant pel camí del darrere. Ho havia vist moltes vegades, especialment meravellat quan les mares corrien per donar de mamà als corderets després d’un dia sense estar amb ells.

A cal Cano no tenien carnisseria, i per a mi el ramat tenia un cert aire de misteri perquè llavors no sabia veure per a què servia. La casa era a la carretera, després de cal Sebastià del Llort, i el corral el tenien davant, a l’altra banda.

El Cisteller, canyisser.- Ras i curt, parlem del Sisco del Sereno, que en un petit local a la carretera, feia canyissos, coves i cistelles, i es cuidava de la bàscula que estava tot justs davant, a l’altra banda.

Era un home alt i ferm. Veure com movia per mans per a formar un cove, o per a estructurar un canyís trenant canyes partides i altres de senceres, era una meravella. També era molt pràctic una mena d’embut de ferro, muntat sobre un cavallet, que tenia la boca afilada, i que servia per a pelar canyes passant-les en sentit contrari a la direcció de la fulla.

Els coves, fets amb vímets, servien per a portar els raïms al temps de la verema, per a posar les figues a assecar, per a portar pedres, i mil coses més. I les cistelles, també de vímet, no cal que en parlem perquè encara les podem veure avui en moltes botigues.

A la bàscula es formaven llargues cues de carros carregats de portadores, per a tarar i pesar els raïms que la gent que veremava portava a la fasina, a la cooperativa o a cal Ponet. El pes i la tara quedaven estampats en un cartonet que hom guardava curosament. El trànsit dels carros deixava marcades profundes roderes a la carretera, mentre l’aire s’inundava del dolç olor del most i estols d’abelles els envoltaven.

Avui ho deixem aquí. En queden més oficis desapareguts per a comentar, i ho farem un altre dia. Acabem, però, amb una petita referència a l’ofici de ramader, i al de sereno, que jo no vaig veure pas, però que algun dia hi van ser perquè han donat nom a unes cases i a llurs nissagues. Com ho van fer l’adroguer i el manescal.

Josep Corbella i Duch