01A la mort de la baronessa Guiomar Manrique, el 1539, vídua de Felip Galceran “el Pòstum”, darrer baró de Guimerà descendent de la línia principal de la casa de Castre-Pinós, l’herència del senyoriu de Guimerà fou cobejada per tres candidatures: la dels destacats comtes navarresos de Lerín, nebots de la difunta; en segon lloc per Felip Galceran de Castre-Pinós, senyor de Castre i de La Llacuna, nebot d’”el Pòstum” (qui realment hi tenia moltes opcions); i finalment per Guillem Ramon de Castre-Pinós, vescomte d’Évol, qui acabaria sent l’hereu correcte o legítim de la baronia.
Escut del llinatge Manrique de Lara
Les tres candidatures presentaren plet per la successió i la cosa s’allargà en procediments. Mentrestant, fou ben curiós com va reaccionar la bona gent de la vila de Guimerà. Els prohoms del poble sol·licitaren per carta al rei-emperador Carles suplicant que Guimerà s’incorporés al patrimoni reial, és a dir, que deixés de ser una vila sota ordre senyorial. Així, el poble diposità 20 mil sous, preu del mer i mixt imperi (dret de la total jurisdicció) que en el seu moment havia comprat la baronessa Francesca Alemany a la corona. La gent de Guimerà pagava perquè tal jurisdicció deixés de ser feudal, per ser reial.
Emperador Carles
És a dir, el poble de Guimerà no volia tenir més senyors feudals. Devien estar farts de les exigències dels senyors del castell del llarg dels segles. Tot i que consta que la baronessa Guiomar (recent-traspassada) fou apreciada pels vilatans. Tanmateix, s’hagueren de resignar, ja que la cort deliberà en favor de Guillem Ramon de Castre-Pinós.
Guiomar Manrique visqué a Guimerà, però així mateix, serveixin aquestes línies per explicar també que ja en aquells temps la família feudal de Guimerà no habitava sempre el castell del poble, ja que també eren senyors d’altres castells i senyorius, i, per tant, tenien altres habitatges, potser més luxosos que la fortalesa de Guimerà. Potser la família de la baronessa Francesca Alemany fou la darrera a viure íntegrament al castell, succeint-se després períodes discontinus amb senyors vivint-hi.
Plànol castell de Guimerà
Guillem Ramon era nét de Francesc Galceran de Castre-Pinós, cosí segon del difunt “Pòstum”. I era en línia de successió directa l’hereu del vescomtat d’Évol, i, per tant, descendent d’aquells Pere de Castre-Pinós (camarlenc del rei Alfons “el Magnànim”) i Blanca de So que ja foren barons de Guimerà un segle abans.
Escuts dels Castre-Pinós a Estadilla
Aquest Francesc Galceran citat fou l’espòs de “l’amant reial” Aldonça Roig, la bella jove cerverina que compartí llit amb el jove príncep Ferran, futur rei de la corona catalano-aragonesa i també de la castellana per matrimoni, futurament conegut amb el nom de Ferran “el Catòlic”. Un cop el futur Ferran II l’apartà del seu costat, es buscà un bon matrimoni per Aldonça Roig, i aquest fou el noble Francesc Galceran de Castre-Pinós.
Ferran II
No cal dir que fou un matrimoni de conveniència i que donaria molt a parlar, però alhora donaria cert impuls a la família.
L’hereu de Francesc Galceran i Aldonça Roig es diria igual que el pare i es casaria amb una jove cosina del seu pare, Elionor de Castre-Pinós. I així, el nostre protagonista es deia “Guillem Ramon de Castre-Pinós i de Castre-Pinós”. Dues vegades! Potser es mereixia el setial de Guimerà sols per ser un Castre-Pinós pura-sang.
Els germans de Guillem Ramon, Alfons i Francesca, tindrien bons enllaços. Ell seria bisbe d’Òsca i ella seria duquessa de Gandia per matrimoni amb Joan de Borja, nét del papa valencià Alexandre VI de Borja, i essent madrastra del futur Sant Francesc de Borja.
Alexandre VI
L’anterior esposa del duc de Gandia, Joana d’Aragó, era néta de Ferran “el Catòlic” i de la mateixa Aldonça Roig, sent el seu pare el fill contret per ambdós. I era germana de l’arquebisbe de Saragossa i lloctinent del Regne d’Aragó, Ferran d’Aragó.
Tornant a fer referència al papa Borja, cal dir que entre els catalans que regentaren la seu pontifícia durant el seu mandat hi havia també un tiet de Guillem Ramon, el cardenal Joan Jordà de Castre-Pinós, germà petit del seu pare i també fill del matrimoni entre Francesc de Castre-Pinós i “la Roig”. Alexandre VI no sols el va fer cardenal, també li encomanà ser governador del castell de Sant’Angelo de Roma.
La cosa no es queda aquí, i així, veiem que el que seria baró de Guimerà, no sols estava emparentat amb prínceps, reis, papes i sants… Guillem Ramon, vescomte d’Évol, es va casar amb Aldonça d’Aragó, filla d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça, besnét del rei Joan II d’Aragó, per una branca “legitimada”. Més sang reial!
Els barons Guillem Ramon i Aldonça consta que feren una reforma al castell de Guimerà.
La mare d’aquesta Aldonça era Isabel de Cardona i Enríquez, filla del primer duc de Cardona, Ramon Folch de Cardona, i de la seva esposa, Aldonça Enríquez, germanastra de la segona esposa del rei Joan II, la reina Joana, i, per tant, tieta del rei Ferran II. Ramon Folch de Cardona era també comte de Prades i baró d’Entença, fill del comte de Cardona i d’una filla de darrer comte d’Urgell, Jaume II el Dissortat.
Pintura de Jaume el Dissortat
La germana d’Aldonça d’Aragó i de Cardona, Maria, es casaria amb el baró d’Erill, Antoni Roger. Anys després un nét de la primera i una besnéta de la segona, contraurien matrimoni: ell Gaspar Galceran de Castre-Pinós (1584-1638), primer comte de Guimerà, i, ella, Isabel Agnès d’Erill i de Sentmenat.
El germà d’Aldonça d’Aragó, a més a més, seria Martí, duc de Villahermosa i comte de Ribagorça, cap de la família aristocràtica aragonesa més important, poeta, mecenes de les arts, cavaller guerrer… i que, alhora, es casaria amb la cunyada d’Aldonça, amb Lluïsa, germana del duc de Gandia.
Martín de Aragón
I el fill hereu de Martí, Ferran, es casaria amb Elionor de Castre-Pinós, cosina seva per doble banda. Mentre que Anna, germana de Ferran, es casaria amb l’hereu de la baronia de Guimerà, Felip Galceran, que succeí al seu pare a la seva mort, el 1552, i sent aquests els pares del primer comte de Guimerà, el mencionat Gaspar Galceran de Castre-Pinós.
Gaspar Galceran, comte de Guimerà
Déu n’hi do quina parentela!…
Roger Rosich