Recordem temps passats, però recents on el vehicle privat no era tan comú, les carreteres eren plenes de clots i no estaven encara asfaltades i dues companyies d’autocars s’encarregaven de les comunicacions de Guimerà i els altres pobles de la vall.
Si mirem Guimerà, al bell mig de la Vall de Corb, sembla que ho ha de tenir fàcil per al trànsit i les comunicacions. A la gent només el cal seguint el curs del riu per a sortir a la plana d’Urgell, que anys enrere tenia una mica de desert, o bé desviar-se una mica a l’esquerra, anar fins a Arbeca i les Borges per a trobar-se allí amb l’antiga via roma, avui carrereta de Tarragona a Sant Sebastià, i via del ferrocarril, ja sigui la relíquia convencional d’ample de via espanyola, o el moderníssim AVE.
Riu avall, les comunicacions semblen fàcils, però riu amunt ens porten cap als turons i serralades que, baixant des de Calaf i passant per la Panadella i Sant Magí, formen una mena d’eix separador a partir del qual els rius que neixen a les terres de llevant van directament al mar, fixeu-vos amb el Gaià que aflora sota de Rauric i damunt de Santa Coloma, i els de la banda de ponent, com és el Corb, han de seguir un camí més llarg sumant-se primer al Segre i després a l’Ebre. Des de Sta. Coloma hom pot davallar fins a Tarragona, o fins a Igualada i després seguir cap a Barcelona, seguint diferents camins.
Sempre s’ha dit que per la Vall del Corb hi passava una via romana secundària, entre Martorell (llavors conegut per Ad Fines) i les Borges. I també es diu que d’aquesta via romana en va quedar un mil·liari al terme de Guimerà, a la partida dels Palaus, però malgrat estar documentat i referenciat en algunes publicacions, avui no sabem on para.
Suposem que, històricament, les comunicacions a la Vall del Corb no eren difícils, però tampoc podem dir que fossin d’allò més fàcil perquè l’indret sempre ha quedat apartat i al marge de les rutes principals, tal com ho veiem avui, en què el ferrocarril i les autovies passen uns kilòmetres enllà. I segurament n’hem de donar gràcies, atès que aquesta “aïllament” ha fet possible que la Vall de Corb hagi conservat la seva integritat física, i hagi mantingut la pròpia personalitat, que no és altra que la de la gent que hi viu.
En temps passats, però recents, poc després de l’aparició dels vehicles de motor i de la desaparició de les diligències i tartanes, les comunicacions de la Guimerà, i d’altres pobles de la Vall de Corb, quan les carreteres, plenes de clots, encara no estaven cobertes per una capa d’asfalt i mostraven la lluentor de les pedres, es basaven en l’operativitat de dues empres de transport de viatges, equipatges i encàrrecs. D’una banda, la del senyor Ezequiel Rufes i Fontanilles, i d’altra banda, La Hispano Igualadina, S.A.
L’empresa d’autocars (temps enrere se’ls anomenava “òmnibus”) del Sr. Ezequiel Rufes tenia la base operativa a Vallfogona, i des d’allí feia el servei fins a Tàrrega, passant per Guimerà, Ciutadilla i Verdú, des d’on es desplaçava també a Montornès. També operava una altra línia des de Vallfogona a Cervera, passant pel Balneari, Albió, l’Ametlla, Cabestany, Guardialada, Vilagrasseta, Gramuntell, i Granyena (un trajecte de 21 Km., que es feia en una hora i 10 minuts, els dilluns, dimecres i divendres, segons un quadre que he trobat).
Imatges del blog Guimerà Recorda d’en Josep M. Minguell
Els viatgers, una vegada a Tàrrega, podien continuar cap a Lleida amb el ferrocarril o amb altres serveis d’autobusos, o anar cap a Barcelona, també amb el ferrocarril que passa per Manresa, Sabadell i Terrassa, o amb els autocars de l’Alsina Graells.
El Sr. Rufes va tenir la concessió de la línia de Vallfogona a Tàrrega fins al 24 de juny de 1984, en què la Direcció General de Transports de la Generalitat va autoritzar la seva transferència al Sr. Ramon Torres i solà, d’Agramunt.
Com es pot veure en algunes fotografies, els autocars de llavors no s’assemblen gaire amb els d’ara. Per començar, tot tenien un morro molt pronunciat, on s’allotjava el motor; malgrat aparentar un cert volum, no eren pas molt llargs; portaven el sostre reforçat i protegit amb baranes, perquè era ell lloc on els viatgers dipositaven les maletes i altres objectes, com les gàbies de gallines i conills que la gent portava a vendre els dilluns al mercat de Tàrrega; la coberta estava coronada per un tendral caragolat o plegat, que calia desplegar i estendre en cas de pluja. No hi havia aire condicionat ni climatització en aquests vehicles, i alguns dels vidres de les finestres no lliscaven o bé no ajustaven prou bé, i així el desplaçament es convertia en una aventura.
L’autocar del Rufes passaven cap a les vuit del matí i tornaven de Tàrrega cap al migdia. Els dilluns anaven molt plens, i el servei es reforçava amb un segon vehicle. Els diumenges no hi havia servei al matí, sinó a la tarda, i així la gent podia anar a Tàrrega al cine, al ball, o certs locals o establiments on hi havia altra mena d’esbarjo.
Imatges del blog Guimerà Recorda d’en Josep M. Minguell
Del tub d’escapament dels autocars del Rufes sempre en sortia un olor diferent, sec, que no es corresponia exactament amb el que era tingut com habitual per la combustió de la gasolina o del gasoil, i això donava peu a tota mena de comentaris, mai justificats.
Els Rufes eren tres germans, l’Ezequiel (traspassat el 17 de setembre de 2014, a 97 anys), l’Antonio, que tenia un defecte en una cama, i no recordo el nom del tercer, que s’alternaven en el servei. Procedien de Lleida, però vivien a Vallfogona, i els mateixos s’ocupaven del manteniment i reparació dels vehicles.
La Hispano Igualadina, S.A., era l’altra empresa de transport de viatgers, equipatges i encàrrecs que donava servei a Guimerà, i a la Vall del Corb, per la banda de llevant. Diguem riu amunt, cap a Sta. Coloma, Tarragona, Igualada i Barcelona.
Aquest servei, en el trajecte de Vallfogona a Guimerà, en el seu moment va ser possible per unes determinades circumstàncies personals, perquè la concessió administrativa comprenia només el trajecte de Sta. Coloma a Vallfogona, i, com hem dit abans, l’Ezequiel Rufes tenia la concessió de Vallfogona fins a Tàrrega passant per Guimerà.
Així, per a fer el camí des de Guimerà cap a Sta. Coloma, i després anar a Barcelona o a Tarragona, calia canviar d’autocar a Vallfogona, o bé pujar a peu fins a Vallfogona i allí agafar l’autobús de La Hispano Igualadina, S.A.
Però resulta que a la meitat dels anys quaranta del segle passat, un xofer de Guimerà, de Cal Cervera, per a dir-ho ras i curt, el meu pare, entra a treballar a La Hispano Igualadina, S.A., i fa el servei de línia des de Vallfogona a Sta. Coloma, sortint al matí, i tornant el mateix dia al vespre.
Acabat el servei, des de Vallfogona havia de baixar fins a Guimerà, per a sopar i dormir a casa, sense portar cap passatger, perquè l’empresa no tenia la concessió del servei. I l’endemà al matí tampoc podia agafar cap passatger a Guimerà pal mateix motiu. Era una situació absurda, i es va imposar el sentit comú. L’Ezequiel Rufes no va posar cap inconvenient i va permetre a l’autocar de la Hispano Igualadina, S.A, portar els passatgers fins a Guimerà.
I així podem dir que Guimerà ha tingut comunicació directa amb Barcelona (via Sta. Coloma i Igualada) i amb Tarragona (via Sta. Coloma, Montblanc i Valls), amb anada i tornada el mateix dia. Això si, calia alçar-se matí, el pare, “lo Cervera”, sortia a les sis del matí, i tornava cap a les deu del vespre. Recordo que molta gent que viatjava a Barcelona venia a casa a preguntar l’hora per a sincronitzar el seu rellotge, i avisar del viatge, demanant que no els deixessin a terra.
Recordo també les nits d’estiu, esperant el pare a Cal Moretes. Mirant carretera amunt, i, veure els llums del cotxe que anaven venint, fins que tot ell es feia present després de Cal Quintana, i els forasters, o no tan forasters que arribaven, i les maletes que portaven a la coberta del cotxe; la gent que esperava, les abraçades i benvingudes; i la pols, sobre tot el núvol de pols que es formava quan parava. A l’hivern tot era diferent. El fred, la foscor i els deures de l’escola no ens deixaven sortir de casa. Segons com, si estàvem atents, ens arribava el soroll del motor del cotxe i, ben abrigats, anàvem a rebre el pare. Altrament, l’esperàvem a casa.
Avui, altres empreses fan el servei, i Guimerà manté una comunicació fàcil amb les ciutats de referència, malgrat continua dormint recolzat en un turó al bell mig de la Vall de Corb.
Josep Corbella i Duch