Arxiu mensual: desembre de 2014

“Fem 1 any”

1st-birthday-cake

Ara fa un any que vam publicar el primer article en aquest blog. Són, per tant, dotze ja, les històries que podeu llegir. Esperem que us hagin agradat.

Tal com vam dir en l’escrit de benvinguda, repassem petites i grans històries de la història de Guimerà, tractades amb rigor I de forma amena amb l’objectiu de fer-vos passar una bona estona. Tenim encara un munt d’històries pendents de publicar, això no acaba. Ara bé, segur que n’hi ha moltes d’interessants que no n’estem assabentats.

Si et ve al cap alguna història que creus que estaria bé de compartir, si us plau, posa’t en contacte amb nosaltres a través d’aquest correu.

Jordi Sender i Beleta

MIQUEL CABANAS, EL CADIRAIRE

“Dones, teniu cadires per arreglar?”, “Mestressa, té cap cadira per arreglar?” Quantes i quantes vegades haurem sentit aquestes preguntes pels carrers de Guimerà, sortides de la veu fosca, ronca, ofegada pel fum del tabac i els efectes de l’alcohol, d’aquell home que tot hom coneixia com “El Cadiraire”…

“El Cadiraire” és una de les persones que viu amb llum pròpia en l’imaginari col·lectiu del Guimerà de la postguerra.

Ningú m’ha sabut explicar d’on ni quan va venir. Apareix com de sorpresa, sense fer soroll, i amb la seva esposa, s’instal·len a la Cova del Sauló. Un indret a mig camí entre l’església i el cementiri, que ha esdevingut cova per efecte de l’activitat extractiva continuada de diverses generacions de guimeranencs que hi anaven a buscar el sauló per emprar-lo en l’arrebossat de les façanes de les cases, o per altres finalitats constructives.

La “Cova del Sauló” no té cap xemeneia de ventilació, i hom entra i surt sempre per la mateixa boca. És per això que quan convé fer foc per resistir el fred, o per a cuinar qualsevol cosa, tota la cova s’omple de fum i l’aire s’esdevé irrespirable.

Segurament, per efecte d’aquesta primera estada en “La Cova del Sauló”, sempre hem vist “El Cadiraire” vestit amb robes grises, fumades, i ell mateix ple de mascares a la cara, a les mans i a la roba. Igualment que la seva esposa,

Però sembla que hi va viure poc a la cova. Quan el poble pren consciència del fet que la parella de desconeguts han fet de Guimerà el seu lloc de residència, les forces vives (sembla que a iniciativa de Mossèn Rafel, que llavors era el vicari), es mobilitzen per a trobar una casa al poble que pugui servir d’estatge per als nouvinguts. Millor una casa vella, encara que estigui desarreglada i sense vidres a les finestres, que viure al ras, i van ser instal·lats a la casa que hi ha a les costetes, després de “Cal Magrana” i damunt mateix de “Cal Sinyores”, que queda un xic amagada sota la barana i el passamà de la costa.

imatge_1

“El Cadiraire” vestit sempre de gris, amb els pantalons apedaçats, cobert el cap per una boina, fumant d’una pipa negra i gastada, amb aspecte entre llardós i emmascarat, caminava com a saltirons, fent una lleugera parada entre pas i pas, preguntant a tot hom que veia si tenia alguna cadira per arreglar. Era més aviat petit, i només s’afaitava de tant en tant, deixant créixer uns pocs pèls a les galtes i a la barbeta que li donaven tot un aire de descuidat.

 imatge_3

Imatge cedida per Roser Bergadà, del Cal Moretes

 Llavors les cadires eren de boga, i “El Cadiraire” les transportava amunt i avall carregant-les a l’espatlla d’una manera molt original, fent-los-hi sortir el respatller, o les potes, davant seu, i les portava a casa on la seva esposa s’encarregava de les reparacions, i, després, ell mateix les torna i cobrava la feina.

“El Cadiraire” transitava sempre a peu i anava fins a Passanant, Vallfogona, el Mas de Bondia, i altres pobles dels voltants pregonant sempre el mateix, recollint cadires per arreglar i retornant-les quan estaven llestes.

Parlava amb tothom, però podem dir que no tenia amistats al poble. Acostumava a cantar (algú m’ha dit que li agradava l’òpera). Demostrava tenir una certa cultura, i en les converses traspuava un cert desengany, una mena de “déjà vu”, que vorejava amb el cinisme. Per això donava la sensació que era un dels que van perdre la guerra, algú que no podia tornar al seu poble, que va es va establir a Guimerà com un refugiat sabent que mai podria tornar al lloc on va néixer, es va fer gran i on va viure els somnis que la guerra va tallar de cop.

Se’l tenia per honrat. Vivia dels rendiments de la feina de reparar i fer cadires, que exergia amb la seva esposa, i de les restes de menjar i conills, aviram, verdures i altres productes que la gent li donava. Però mai es va sentir dir, ni se li va retreure cap malifeta, ni cap furt ni robatori.

Acostumava a portar una ampolla de vi a la butxaca de l’americana. Segurament bevia vi en excés o no el digeria prou bé, li feia mal. També a la seva esposa, que va morir abans que ell.

Ja vidu, un dia del mes d’octubre de 1976, va morir sol a casa, assegut al llit, com si anés a fer el darrer esforç per a llevar-se abans de començar la jornada. Uns dies després es va tenir coneixement de la seva mort per la fortor que sortia de la casa. Va ser un d’aquells esdeveniments que trasbalsen el poble perquè va intervenir la Guàrdia Civil, i es va fer l’autòpsia del cadàver abans d’enterrar-lo al cementiri. En el Registre Civil consta que va morir el 10 d’octubre de 1976. Tenia 71 anys.

 imatge_2

Llavors tots vam saber que “El Cadiraire” es deia Miquel Cabanas i Romeu. Havia nascut a Manresa el 39 de setembre de 1905. Era tintorer de professió.

No va deixar cap propietat, i tampoc cap encàrrec pendent de complir. Si no hagués estat pel rebombori de l’autòpsia, diríem que va marxar amb la mateixa discreció que un dia va venir per a instal·lar-se a “La Cova del Sauló”.

Des d’aquell dia d’octubre de 1976, “El Cadiraire” s’ha fet immortal en la memòria de qui el vam conèixer i respectar tal com era. Un personatge singular i irrepetible, que es va integrar voluntàriament al poble, i exercia un dels oficis desapareguts en la modernitat d’avui.

 Josep Corbella i Duch