Arxiu mensual: maig de 2014

BRUIXES A GUIMERÀ

La bruixa és una dona amb poders sobrenaturals que utilitza en benefici propi o amb finalitats malèfiques, gràcies a un pacte amb el dimoni. Durant l’edat mitjana, es van alimentar aquestes creences entre la població, utilitzant les bruixes com a cap de turc de totes les calamitats. Bruixes n’hi hagueren, també, a Guimerà.

A l’esquerra del Camí de la Bovera, després d’un petit revolt. Damunt la carretera, i mirant el convent de Vallsanta, entre els pins de fulla verda i soques recargolades que aguanten el pendent de la muntanya, emergeix la Roca del Bergadà, plana i clivellada per la pluja, el vent i el fred.

Hom diria que és el palmell de la mà d’un gegant que dorm soterrat des que el pare Zeus va imposar la seva hegemonia. Potser sí que és part d’un gegant mitològic sepultat en el fons de la terra, i la petja vermella que mostra en un dels extrems només una petita mostra deixada pel foc de l’infern.

Però hi ha que explica que aquesta taca vermella és el senyal deixat per un llamp despenjat del cel un dia fosc de sorollosa tempesta.

I, us diré més encara, sobre la vermellor de l’esquena de la Roca del Bergadà. Un home vell, que ja és mort, em contava una tarda d’hivern que el color més vermell de la Roca és el punt exacte on posa el setial del dimoni quan es fa present a la nit i es reuneix amb les bruixes que l’odoren ballant i repetint lletanies que ell no coneixia.

 roca

Bruixes. Guimerà ha estat terra de bruixes que es reunien a la Roca del Bergadà, aquells dies estranys que plou i fa sol, i les nits màgiques de lluna plena.

Qui no ha sentit parlar de la mort de nadons al seu bressol, o al llit de la mare, sense cap altra explicació que el mal desitjat per aquella envejosa, erma d’entranyes, que vivia en una casa atrotina d’un carrer que no passa??? O del bestiar del corral d’aquelles cases que va morir després que l’amo li negava un ou a la mateixa vella??? O dels sembrats que naixien petits i desnerits mentre els del voltant pujaven ufanosos??

Són coses de bruixes, d’encantaments i de maleficis, que, en temps passats, i no tan passats, han succeït a Guimerà. I de les bruixes se’n parla poc, i en saben poques coses, i malgrat això, en poden explicar algunes.

Quan seguint llur camí circular la lluna es presenta plena i més enigmàtica que mai, eixint des de llevant amb una claror freda, i s’aixeca majestuosa trencant la negror de la nit, sense fer soroll, les bruixes surten de casa pels forats i les portes més discretes.

Són ombres que es mouen pels carrers silenciosos, entre oliveres, ametllers, pins i alzines que mai dormen mentre la marinada gronxa suaument, fins que arriben a la Roca del Bergadà.

Unes, poques, vénen des de Guimerà; altres, pugen de Ciutadilla, Nalec, Belianes i Rocafort, per on s’escola el Corb; n’hi ha que travessen plans i corbes després de sortir de Verdú i de pobles de la Plana d’Urgell; les més endarrerides baixen de Montornès, del Mas de Bondia, de la Cirera i dels llocs de la Segarra.

bruixess

Quan la brillantor de la lluna comença a minvar, esbarrien ungüents misteriosos damunt la cara i del cos, i s’agenollen fent un cercle als peus del diable; després es desfermen en una dansa obscena mentre el rei dels inferns els insufla el seu malèfic poder per a enfrontar-se a la força virginal de la Bovera i a l’esperit santificador de Vallsanta.

Les més fervoroses s’ajeuen amb el dimoni fins a ser-ne posseïdes carnalment.

I, a trenc d’alba, abans que el sol llenci arreu la seva claror, el diable s’amaga per un forat de foc i de sofre. Després, les bruixes volen de mil maneres i tornen a casa seva sense que les vegi ningú.

D’aquestes històries ha passat temps, han passat anys i generacions. Han canviat costums, persones i cases, però la Roca del Bergadà continua al mateix lloc, i si una nit de lluna plena escolteu la remor del vent, si hi pareu ve l’orella, sentireu el brogit del vol d’una bruixa, talment com l’he sentit jo.

I és que Guimerà també és terra de bruixes malgrat que ningú les hagi vist.

Josep Corbella i Duch