Arxiu de la categoria: Article

1481, UN CASTELL D’11 TORRES?

La tradició oral que ha arribat fins a l’actualitat ha volgut fer bastir on ara hi ha la torre de guaita, un “castell d’onze torres” i una història enmig de passadissos i de túnels que comunicaven el castell amb l’església i amb el portal de Tàrrega, prop del carrer Major.

Molt probablement, el Retaule de la Bovera (1481) d’en Francesc Solives té bona o tota part de la culpa d’aquesta llegenda.

imatge_0

L’historiador Sanç Capdevila, al llibre publicat a Tarragona, en 1927, sobre el Castell de Guimerà, mostra un dibuix d’un gran edifici on es poden comptar, gràficament, unes possibles 11 torres. Primera teoria i de fàcil explicació de com inventar una llegenda. Simplement, era un dibuix copiat, justament del retaule de la Bovera, pintat per Francesc Solives en 1481, avui al museu de Vic, on s’observa, com a fons d’unes escenes del retaule, la silueta d’un suposat castell.

En l’església romànica de la Bovera hi constava un important retaule del segle XV, on s’explica en les diferents taules, una part de la història de l’ermita i monestir de la Bovera. Consta que el trasllat d’aquest retaule al museu de Vic, fou a partir de 1891 i la tradició dels que no van veure el majestuós edifici sencer, van sentir comentar i explicar que el castell de Guimerà era molt gran i tenia 11 torres. Aquesta tradició oral va aconseguir que els guimeranencs manifestessin que el seu castell tenia, segons aquell dibuix, la grandiositat, d’11 possibles torres, dalt de la serra. Nombre exacte que tothom repetia, mirant a la part alta del poble, les restes de la torre i d’una imaginable gran fortalesa.

Sanç Capdevila féu la primera descripció del retaule:

En la taula de la troballa de la Imatge s’hi ovira a primer terme un Preste mitrat, revestit amb capa pluvial i assistit de dos ministres amb llurs dalmàtiques i servant tots tres el litúrgic gremial; a la dreta un personatge vestit a la faiçó de senyor feudal i a l’esquerra el pastor amb caputxa i gaiato agenollat juntament amb el bou davant de la imatge de la Mare de Déu col·locada en la soca de l’alzina; als peus de la cleguècia hi figuren dos escolanets agenollats amb sengles candelers a la mà i vora d’ells el sotsdiaca que fa de creuer. A segon terme una multitud de frares i monges cisterceses i a l’enllà s’hi oviren les torres i merlets d’un sumptuós castell feudal.

Aquest castell va fer pensar a l’autor que podia ser el de Guimerà i, en altre llibre, el publica com un gravat referent a la dita fortalesa.

imatge_1

Una de les característiques de la pintura en les obres sobre retaule de Francesc Solives és tenir molta cura dels paisatges representats, i especialment en els fons de cada una de les taules. Els seus paisatges tenen una bellesa singular i volen representar l’entorn on anirà destinat el retaule.

No hi ha cap referència als fons del retaule de la Bovera i cal pensar que la seva inspiració fos motivada pel seguit de castells que hi havia a la vall del Corb, especialment els més pròxims de Ciutadilla i de Guimerà.

Aquest castell que es mostra molt esplendorós en dues de les taules i, més retirat i en un costat, en l’altra, sembla un exemple de fortalesa medieval típica del segle XV, però molt difícil de poder situar, per les seves característiques, al voltant de la Bovera i de la mateixa vall del Corb.

Realment al dibuix hi ha onze torres principals i una zona completament emmurallada. Guimerà al segle XV tenia un castell fortificat però, per les restes, la ubicació i el possible traçat urbanístic es podria configurar entre els castells que s’han edificat al voltant de la torre de guaita, i tindria una possible semblança amb les característiques arquitectòniques del de Verdú.

imatge_2

Veiem en el gravat del cartell informatiu situat al peu del castell, una imatge molt més realista del que podia haver estat el castell de Guimerà.

imatge_3

Una vegada fetes les oportunes excavacions i comprovades les estructures reals de parets i dependències, es pot manifestar i documentar que el castell de Guimerà tenia una tipologia que derivava de la torre de guaita i que conserva els seus aspectes evolutius com el castell de Verdú, encara avui ben conservat i sencer.

La descripció que cita Sanç Capdevila i que fa referència a un episodi sobre lluites dinàstiques que dividien el camp de Tarragona en dos bàndols a la 2a meitat del segle XIV: «el pres fou transportat secretament al castell de Guimerà, el qual estava fora del territori de l’Església i del qual llavors n’era senyora Guevara de Rocaberti, viuda de Guerau Alemany. La host tarragonina, burlada a l’Albiol, es dirigí vers Guimerà amb el propòsit d’assetjar la població i barrejar el castell fins a deslliurar el presoner; però en presentar-se l’exèrcit davant de la fortificada vila, el veguer Copons qui menava la forsa, atenent que aquella fortalesa “era inexpugnable, i van desistir d’atacar-la i es retirà als contorns de Constantí»

(Segons Sanç Capdevila (1927,p.11)

Durant el setge de Guimerà (Primera Guerra Carlina, setembre de 1835), el castell estava encara sencer i s’hi van fer fortes les tropes carlines. Aquells fets de guerra foren els causants de l’enfonsament de part de les parets i de la muralla i més tard, la torre de guaita es va esberlar a causa de les esquerdes i per les pluges (podeu trobar la narració d’aquests fets a l’entrada 1835, LA LEGIÓ ESTRANGERA ENVAEIX GUIMERÀ).

Una altra, podem dir, enredada històrica és la que se citava “sota voce” per tradició oral que els senyors de Guimerà, des del Castell tenien algun passadís secret i que permetia accedir, directament a l’església; també es parla d’un pas subterrani per sortir del Castell al Portal de cal Canyo o de Tàrrega o de Cal Biel, per sortir directament, per una emergència urgent, fora muralla. Avui podem dir que era una impossibilitat absoluta i manifesta. Res de res, docs, pura llegenda.

Per tant, podem concloure:

  1. Que no hi havia cap túnel o passadís que anava del castell a l’església per la paret interior de la muralla, com s’ha pogut comprovar.
  2. Que era impossible un túnel, pel fort desnivell del terreny, que anava des del castell al portal de Tàrrega. Sí que hi ha la possibilitat d’un pas entre els baixos d’una casa de prop del portal, que podria comunicar fora de la vila o del portal.
  3. La impossibilitat arquitectònica de bastir aquella sumptuosa fortalesa en l’espai actual de les restes al voltant de la torre de guaita.

Joan Duch i Mas

1944, UNA NEVADA DE 7 PAMS

Aquest any la neu ha estat força present arreu de Catalunya. Aprofitem per a publicar aquest article que, ja ho podem dir des del seu inici, és un article viu. Necessitem la vostra col·laboració per a completar-lo.

Relatem a continuació els fets de la “nevada grossa” del 1944 que va afectar bona part de Catalunya i per descomptat les nostres contrades. Ara bé, no tenim els detalls de l’afectació que hi va haver a Guimerà (les referències més properes són de Tàrrega i de Sta. Coloma de Queralt).

Així que fem una crida a tots aquells que recordin o que hagin sentit parlar d’aquest fet i vulguin compartir-ho, que ho facin mitjançant comentaris a aquest article o bé a través del correu histories@guimera.info. Anirem incorporant els vostres records al final de l’article. Per descomptat, si teniu alguna fotografia antiga d’aquests fets i ens les voleu fer arribat, les incorporarem a l’article.

La “nevada grossa” (resum de la informació disponible en el Servei Meteorològic de Catalunya)

La Nevada Grossa del 23 al 26 de febrer de 1944, va ser la més important de tot el segle XX a les Terres de Ponent i Prelitoral tarragoní, per la seva magnitud i extensió. La gran quantitat de neu acumulada va deixar una petjada molt important a les comarques afectades.

La neu va començar a caure la tarda del 23 de febrer de 1944 (Dimecres de Cendra) a tot Catalunya, intensificant-se la nevada a la nit a gran part del país. Durant tot el dia 24 va estar nevant intensament, sobretot a la meitat oest del país (aproximadament de l’Anoia cap a ponent) amb gruixos de neu superiors als 50 cm a moltes zones. Va continuar nevant moderadament tot el dia 25, i ja lleugerament fins al migdia del 26, acumulant-s’hi encara més neu.

Sta. Coloma de Queralt, 1944

Durant els tres dies que va durar la nevada, es van acumular importants gruixos de neu superiors a 1 m al Priorat, la Segarra, les Garrigues, l’Urgell, la Conca de Barberà i el Segrià. Destaquen els següents gruixos màxims de neu assolits durant tota la nevada: 180 cm a Falset, 133 cm a Cervera i 115 cm als Omellons. Puntualment, la neu acumulada va arribar a gruixos propers als 2 m a la Segarra, el Priorat i l’Urgell (dades extraoficials).

Gruixos màxims de neu acumulats disponibles a la xarxa d’observadors de Catalunya durant els tres dies que va durar la gran nevada.

Estadística de nevades a Guimerà recopilada per Sebastià Busquets i que vam publicar a l’article BOIRA, PLUJA, ROVINA i NEU

Una setmana abans que es produís la gran nevada va penetrar una massa d’aire molt fred d’origen siberià, provocant un ambient gèlid però molt sec a tot Catalunya. El dia 23 va arribar una depressió pel sud-oest de la península Ibèrica que va comportar un marcat temporal amb nevades a gairebé tot el país. Durant el dia 24, penetrà una massa d’aire més càlid de la Mediterrània a la meitat est del país, mentre l’aire fred va quedar confinat a l’interior de Tarragona, les Terres de Ponent i l’oest de la Catalunya Central, on les nevades continuaren caient tot el dia 24. Mentrestant la pluja era intensa cap a l’est. El temporal va durar tres dies, amb aportació constant d’aire humit de la Mediterrània, fent possible les grans acumulacions de neu i de precipitació.

Tàrrega, 1944

Aquesta nevada va paralitzar totes les activitats quotidianes de les Terres de Ponent i del prelitoral tarragoní, amb veïns bloquejats a les seves pròpies cases, edificis esfondrats a causa del pes de la neu acumulada a les teulades i afectació general dels serveis públics (electricitat, telèfon, telègraf, línies regulars i ferrocarril) que quedaren totalment fora de servei durant força dies. Tots aquests importants inconvenients es van unir a les mancances que patia la societat catalana com a conseqüència de la situació de postguerra.
La neu acumulada durant aquest episodi no es va acabar de fondre del tot fins a mitjans d’abril a les Terres de Ponent. Així i tot, a la Segarra algunes congestes de neu van romandre a les obagues i vora els camins fins a Sant Joan.

Jordi Sender i Beleta


“Sempre em van explicar que vaig néixer a les set del matí i que a les tres de la tarda quan baixaven d’enterrar la Ventura del Gallego començaven a caure les primeres volves de neu i així va continuar tota la nit.

L’endemà al matí quan el meu pare va anar a obrir la porta perquè pogués arribar la llevadora, la Treseta de cal Catiu, es va trobar que no podia. Havia caigut una nevada de set pams, la famosa nevada del 1944 i possiblement va ser la més gran del segle.

A causa de la climatologia, em batejaren el 25 de març, festa de la Mare de Déu. Encara hi havia neu per tot arreu.”

Antonieta Aresté


“Els primers records d’aquells dies eren obrir trinxeres a cada carrer per poder passar per anar a buscar el pa. Els primers passos per un carrer era mesurar l’alçària de la neu. No cal dir que el meu record era que mirava pel damunt, tot intentant observar el gruix de la neu. Es caminava pel mig de dues parets que podien arribar al voltant de més d’un metre. Cada casa, va obrir pas i, a poc a poc s’anava fent, amb les persones de cada carrer, la neteja dels punts importants del poble, ja sigui per anar a les tendes i els cafès on s’hi feren les primeres trobades, i sobretot per seguir el pas per la carretera a Tàrrega.

La nevada del 44. Dibuix de Joan Duch

Guimerà en aquells dies, podia tenir sobre uns 1126 habitants. També, tothom estava atent de poder abastir-se de la palla necessària, pel matxos i les mules de les cases. Obrir les finestres de bon matí era sentir el silenci d’una gran nevada. Els pardals anaven perduts i feien sentir els seus sensibles piulets. Un despertar amb el cel gris i una calma ambiental.

No recordo molt bé si feia primer o segon, d’aquella primària o quart de parvulari, però sí que l’escola estava tancada. A tothom se li permetia com trepitjar bé la neu i observar els caramells dels ràfecs de les teulades.

Anar a caçar conills seguint les seves traces o petjades que havien deixat sobre la intransitable neu. I també més temps per poder anar al cafè de cal Ganadé, Moretes o de cal Pardigall, per fer la partida o de tenir bones converses. S’ha dit que la terra va quedar amb bona saó per dos o tres anys.

També, en aquell any es feien les obres del nou retaule, aquells dies del mes de febrer. També es parlava de la construcció del retaule modernista de Josep M. Jujol, qui amb els pintors Martí de Tàrrega, tenien aquells dies el tema dels retocs per acabar la pintura del retaule de Guimerà.

En aquest punt i molt curiosament, l’arquitecte i gran pintor va deixar dibuixat, darrere del magnífic sagrari pintat a Tarragona, la data de la seva obra: 1944. Aquesta important xifra descoberta pel fill de l’arquitecte, quan preparàvem el llibre Jujol a Guimerà, i que tot confirmant la data del sagrari, ha quedat com a testimoni a l’absis de l’església gòtica de Guimerà.

1944, any de molta nou, de molts colors i d’aires modernistes en el nou retaule”.

Joan Duch


1891, UNA FESTIVITAT DE SANT ANTONI PER RECORDAR

La festa de Sant Antoni ha estat tradicionalment una de les celebracions més populars a Guimerà. La devoció i la implicació del poble envers el sant va suposar la creació de la Societat de Sant Antoni Abat formada en un principi per traginers i a la que després s’hi afegiren els pagesos. La proximitat amb la festa de Sant Sebastià, patró de la vila, el 20 de gener va determinar el trasllat de la festa al dia 22.

Els preparatius de la festa ja començaven el dia de Reis amb el sorteig de l’Abanderado entre el conjunt de socis que no havien tingut aquest honor. L’afortunat havia de portar la bandera el dia de la processó del sant, durant les altres processons i en els enterraments dels socis que tinguessin lloc durant aquell any.

El dia 21 tenia lloc el canvi o presa de possessió del nou abanderat. L’abanderat de l’any anterior duia l’ensenya des de l’ajuntament fins a la casa del nou elegit, acompanyat pel consistori i pel so de la música tradicional que l’orquestra havia seleccionat per l’ocasió, en feia traspàs al nou abanderat, el qual la rebia solemnement, i la posava al seu balcó. Després la comitiva era convidada a casa seva i obsequiada amb un refresc.

L’endemà, el 22 de gener, era el gran dia de la festa. Els animals eren netejats i guarnits de bon matí per fer cap a casa de l’abanderat. Un cop allí sortia la comitiva, encapçalada per l’abanderat i els membres de la societat amb les atxes, en direcció a l’ajuntament, on esperava el consistori. Tots plegats es dirigien a l’església, on s’iniciava la processó pels carrers del poble fins a arribar al pont. Al pont es beneïen els animals i la coca, que es repartia seguidament entre els assistents. Refetes les forces, s’emprenia de nou la processó poble amunt fins a l’església, on es concloïa amb una missa solemne en honor del Sant.

El pont vell de Guimerà, l’any 1915 (fot. Arxiu Mas)

La celebració a Guimerà de la festa de Sant Antoni de l’any 1891 no devia ser massa diferent de la de qualsevol altre any. Després dels dies extremadament gèlids de festa major d’aquell any el matí del dijous 22 es va celebrar la festa tal com era tradició però aquell dia Guimerà també es preparava per a festejar un fet extraordinari.

Des de feia molt temps Guimerà treballava per a aconseguir la construcció de la carretera de Guimerà fins a enllaçar amb la de Montblanc. L’any 1865 el Ministeri de Foment ja havia dissenyat un pla de comunicacions provincial que contemplava una carretera que partint de Vinaixa, punt d’enllaç amb la via fèrria, passes per Rocafort de Vallbona, Guimerà, Granyena i arribés a Cervera. L’aiguat de Santa Tecla de setembre de 1874 va comportar greus conseqüències econòmiques i morals i va refredar els ànims dels guimeranencs. Així i tot l’entusiasme del poble en aquest projecte rebrotà i fou recollit i tractat pel consistori el 2 de desembre de 1883 en sessió extraordinària, i s’acordà sol·licitar a la Diputació de Lleida una ajuda per a la construcció d’aquest tram de carretera.

Finalment uns anys després la diputació va aprovar el projecte i el poble ho va voler celebrar amb gran solemnitat la tarda del dia 22 de gener de 1891 quan l’alcalde Francesc d’Asis Rosich Soldevila acompanyat de la resta d’autoritats locals posava la primera pedra de l’obra enmig d’una gran multitud. Era un moment històric que calia festejar i alhora preservar-ho per a la memòria col·lectiva. Aquella primera pedra simbolitzava el punt de partida del desenvolupament econòmic futur i l’obertura d’una important via de comunicació que es va donar per acabada l’any 1894.

Diligència Tàrrega al balneari de Vallfogona, anys trenta

La il·lusió dels guimeranencs es reflecteix en el relat que apareix en el document que us donarem a conèixer. En aquest sentit el volem divulgar des de les paraules dels mateixos actors per així quedar impregnats de l’esperit del moment i del desig de fer-ho arribar a les generacions futures tal com ells ho volien transmetre.

El document, una extraordinària crònica de l’acte (Arxiu Comarcal de l’Urgell, Fons Municipal de Guimerà, Actes municipals, 1891, s.n.), diu així:

En la villa de Guimerá a veintidos de enero de mil ochocientos noventiuno reunidos a las cuatro de la tarde el ayuntamiento en la casa consistorial compuesta de los señores concejales que al margen se expresan, en sesión publica y extraordinaria bajo la presidencia del señor alcalde D. Francisco de Asis Rosich Soldevila, con asistencia de las autoridades eclesiasticas y judicial de este termino cuyos nombres tambien se relacionan al margen y un numeroso concurso de vecinos, el señor presidente expuso que habia lIegado el momento de que esta villa solemnizase de una manera ostensible la inauguración del camino vecinal en proyecto desde esta villa hasta la carretera de Montblanch a Artesa, cuyo expediente habia sido resuelto favorablemente por la Excelentisima Diputación provincial proponiendo se colocase una piedra con la fecha de hoy en el punto donde deben empezarse los trabajos o sea en la parte aca de la arista izquierda del puente que atraviesa el rio Corp, para perpetuar la memoria de dia tan señalado. Aprobose por unanimidad la proposicion del señor alcalde y acto seguido en comitiva se dirigieron al lugar indicado todos los señores presentes, precedidos del cuerpo de somaten de esta villa bajo el mando de su cabo D. Francisco de Asis Rosich Bori, de la Sociedad de San Antonio cuyos socios montados en enfargados mulos, llevaban enhiesto un hermoso pendon custodiando la piedra labrada que debe fijarse en el punto indicado siguiendo la acreditada orquesta que dirige D. Pablo Mone de Verdu y detras de las autoridades un numeroso concurso de vecinos y forasteros. Llegados al punto señalado el señor alcalde dispuso que por el infraescrito secretario se diese lectura del oficio del Il. Sor. Gobernador Civil trasladando el acuerdo de la Excelentisima Diputación de la provincia de fecha siete del actual concediendo la subvencion del 40 % de la obra y ademas el acuerdo de este ayuntamiento y mayores contribuyentes solicitando la obra.

 Luego en una botella de cristal se cerró una acta cuyo tenor literal es como sigue:

En lo dia vint y dos de janer de mil vuitcents noranta hu, reunits en lo lloch vulgarment nomenat Portal del Hortale, lo Sor. Alcalde de la vila en Francesch Rosich Soldevila, ab I’Ajuntament en Corporació quals noms van relacionats al marge, lo Sor. Rector de la Parroquia en Ramon Capdevila, lo suplent del jutge en Joseph Boleda, lo fiscal municipal en Joan Llort y lo suplent en Gregori Farré, fixaren en aquest lloch per a perpetua memoria, una pedra quadrangular de nou palms d’alsada y set quarts d’ample, ab la inscripció:

22 de janer 1891 . Per conmemorar la inauguració de la obra de la carretera que partint d’aquest lloch termina a la general de Montblanch a Artesa qual sexanta per cent de son cost deu esser pagada per 105 vehins y lo quaranta per cent restant lo subvenciona la Exma. Diputació de Lleyda. Asistí al acte lo Sometent de la vila comandat per son cabo en Francesh Rosich Bori, la Societat de traginers de Sant Antoni, que de temps immemorial ve celebrant en aquesta diada ab inusitada pompa la festa a son Patró y un nombrós consens de vehins que ab ver entusiasme esperan veure realisada tan important via de comunicació. Presenciaren també aquesta solemnitat molts forasters de les poblacions comarcanes, vinguts ab motiu de la festa major que anyalment celebra la vila a San Sebastia, los dias 20 y 21 del present mes, donant major lluhiment al acte la musica de Verdú dirigida per I’entes profesor lo Pau Monne d’Anglesola. Vulga Deu que la realisació de la obra projectada serveixi per la major prosperitat dels interesos morals y materials dels presents y veniders habitants de aquesta vila de Guimera. Redactada y llegida aquesta acta en alta veu per lo secretari del Ajuntament fou firmada y sellada amb llurs acostumats sellos per las esmentadas autoritats com també per molts concurrents que foren invitats, se posa dins una ampolla de cristall que despres de lacrada se colocá baix la pedra conmemorativa als sempre agradables acords de la tradicional marcha real, de una nutrida salva de disparos del somatent y del indescriptible entusiasme dels concurrents.

Acto seguido el Ayuntamiento regreso a la Casa Consistorial seguido de una numerosa concurrencia. Llegados al salon de sesiones el Sor. Alcalde tomó la palabra y despues de dar las gracias a los concurrentes propuso que las obras del camino vecinal en proyecto se hiciesen por administracion, de conformidad a los acuerdos tomados en sesion de primero noviembre proximo pasado y en especial los señalados con los numeros 7º y 12º por la junta municipal y gran mayoria de contribuyentes , cuya proposición fue aceptada por unanimidad acordandose dar desde luego principio á los trabajos nombrandose una comisión compuesta de los Sres que forman la de rectificación de caminos de este termino, para que esten al frente de ellos y al propio tiempo a la Diputación el replanteo de las obras.

Y en este estado le dio por terminada la sesion firmando los Sres concejales y que certifico.

Qui sap si un dia es trobarà la pedra amb la inscripció i la botella amb l’acta dins… seria tot un esdeveniment!

Miquel Àngel Farré Targa

 

1294, EL MERCAT MEDIEVAL

Al segle XIII la vida rural era l’opció dominant a gairebé totes les terres de Catalunya. Guimerà va aconseguir tenir el privilegi de mercat el dia el 18 de juliol de 1294, signat pel mateix Jaume II, rei d’Aragó i comte de Barcelona. A precs del seu conseller i fidel seu Ramon Alemany, senyor de la vila de Guimerà, atenent a què en el dit lloc no se celebrava mercat, concedeix la celebració d’un mercat setmanal, cada dimecres, de manera perpètua, tot oferint als qui hi acudeixin la seva protecció reial per tots els seus béns.

Aquest pergamí actualment s’ha perdut. Se’n conserva però una còpia transcrita i datada per Gener Gonzalvo i Bou.

imatge_1

La traducció de la còpia feta pel Dr. Pere-Enric Barreda (Universitat de Barcelona) diu així:

“Sàpiga tothom que nós, Jaume, per la gràcia de Déu, etc., com que per part del noble en Ramon Alemany, estimat conseller, cortesà I súbdit nostre, ens ha estat humilment suplicat, vist que al seu lloc de Guimerà no es feia mercat públic, que ens dignéssim atorgar-li la gràcia que al dit lloc es faci i es celebri mercat, i per la celebració del mateix li féssim també un dia cert. Per això: Nós, en Jaume, per la gràcia de Déu rei abans esmentat, que admetem amb benevolència dita petició, volem, atorguem i concedim que es celebri dit mercat a perpetuïtat a dit lloc de Guimerà, a saber, el dimecres de cada setmana, i que tothom que es presenti a dit mercat dit dia, tingui garantia i seguretat amb tots els béns i mercaderies, tant quan vinguin com quan hi siguin, i també quan se’n tornin de dit mercat. Tanmateix, han de donar garantia de respondre davant de la justícia a aquells que els presentin alguna reclamació, feta excepció de falsificadors de moneda, i de violadors de camins o rutes. Emperò, a causa d’aquesta concessió nostra la mantinguin amb fermetat i la respectin i la facin respectar sense cap violació, i no la contrariïn ni permetin que ningú la contravingui per cap motiu. Donat a Barcelona el 18 de juliol de dit any. Senyal + del rei en Jaume etc. Són testimonis Dalmau de Castellnou, Joan de Lluna, Jaspert de Castellnou, Arnau de Cortsavi, Dalmau de Creixell.”

 Aquest document és el punt de partida de les relacions dels senyors de Guimerà amb les cancelleries reials i que farà que el dret a mercat sigui confirmat posteriorment per altres reis. Així doncs es conserven, a l’arxiu Comarcal de Tàrrega, els pergamins reials d’Alfons IV i de Carles I, sobre els privilegis que autoritzen el mercat i les fires de Guimerà.

No hi ha dubte que tota la vida del poble en aquells temps es desenvolupava a la plaça Major, porxos i porxades, anomenats a Guimerà «les Ascorones» i «els Aubalços», i també al redós del castell i de la plaça de l’església. L’església i la plaça aglutinaven més població que el propi castell. Degut al caràcter religiós de l’Edat Mitjana hi havia tendència a centralitzar la vida al voltant de les esglésies. Si bé els mercats es varen començar a fer a la porta d’entrada a la vila més freqüentada.

El petit comerç, en un medi totalment rural, havia de possibilitar l’intercanvi de béns de consum i d’equipament entre els camperols de Guimerà i dels pobles veïns i els comerciants i xarlatans ambulants. Els mercats, un cop a la setmana, foren el centre de les primeres aglomeracions rurals.

Si pensem i analitzem quina mena de productes que es podien vendre al mercat de Guimerà veiem que havien de ser els derivats de l’agricultura, de la ramaderia o de les petites indústries derivades del vi (com l’aiguardent) i de les fibres tèxtils (com el lli, el cànem i el teixit de fer sacs i borrasses). Referent als diferents oficis que hi havien, a un llistat del segle XVIII hi consten: 16 famílies deteixidors de lli, 6 ferrers, 6 mestres de cases, 2 boters i 4 sabaters.

imatge_2

Si llegim en undels darrers capbreus, podem saber els productes controlats pel delme, i per tant els productes que es podien trobar al mercat de Guimerà:

Blat, ordi, civada, mestall, sègol, milla, espelta, llegums, llavor de cànem, hortalisses, cebes, alls, cols, vímets, safrà en flor, cabeça del safrà, cànem, lli, raïm, anyells, cabrits, pollastres, olives, oli, escarpelles (fulles), cànem, forns, pa, farina, caça i pesca…

 

Joan Duch i Mas, Gener Gonzalvo i Bou

1911-31, MÉS EXCURSIONS A GUIMERÀ

En l’entrada anterior, 1935, EXCURSIÓ A GUIMERÀ  analitzàvem el grau de coneixement de Guimerà que hi havia a Catalunya durant la primera meitat del segle XX a través de l’article publicat al diari LA PUBLICITAT on es proposava una excursió on Guimerà era el protagonista.

N’hem trobat més! Compartim avui 3 articles que van ser publicats entre 1911 i 1931 que proposen de nou visitar el nostre poble.

La Hormiga de ORO, en la seva edició del 16 de setembre de 1911 publica l’article CATALUÑA-UNA EXCURSIÓ A GUIMERÁ.

imatge1

L’article comença: Acosumbrados a contemplar las bellezas de paisaje que con prodigalidad nos ofrecen nuestras comarcas de Cataluña, no nos sorprenden en verdad las impresiones recibidas en nuestras veraniegas excursions. Sin embargo, algunas de ellas merecen especial atención, y así ocurre con las notas obtenidas en nuestra visita a Guimerà…

Uns anys més tard, el març de 1929, el CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA publica la seva Excursió a Santa Coloma de Queralt i Guimerà.

imatge2

Destaquem en aquest cas: … si us entaforeu pels carrers portxats, que van escalant el caire del cingle fins a dalt de tot, esbufegareu de debò; però no us sabran greu les pitrades, perquè en ésser al capdamunt, allà on s’escau l’església i les ruïnes del castell, gaudireu d’un paisatge meravellós…

Finalment,la publicació D’ACÍ I D’ALLÀ dedica un extens article el setembre de 1931, anomenat TURISME CATALÀ. GUIMERÀ.

imatge3

L’article comença descrivint el poble com a: Guimerà!… La meravella de Guimerà, encimbellada en una muntanyola que ‘emmiralla en el riu Corp, a mitjana distància de Vallfogona I de l’altre encís que porta el nom de Ciutadilla, ha d’esdevenir, com Santa Pau, un lloc preferit del nostre turisme…

La informació s’ha extret del blog GUIMERÀ RECORDA.

Josep M. Minguell, Jordi Sender i Beleta

 

1865, UN RETAULE VIATGER

El Retaule de Ramon de Mur fou acabat i col·locat l’any 1412 a l’església de Sta. Maria (vegeu l’entrada   ) on el poble de Guimerà el va poder contemplar durant uns 450 anys.

Cap a l’any 1740, s’edificà una nova sagristia, guanyant espai al cementiri, que estava situat a orient, darrere de la paret del retaule. Més tard, es feren obres d’ampliació de la capella de Sant Sebastià, l’any 1792, acabant així de tancar-se l’antic cementiri. El rector i els jurats del poble aprovaren fer el nou absis, cap a l’any 1865. Així doncs, aviat es van desmuntar les taules de tot el retaule i es va començar a enderrocar la paret del fons de l’església. En aquells anys era rector de Guimerà Ramon Bergadà —1848-1882. Aquest és l’inici d’un camí sense retorn del retaule gòtic.

Una vegada desmuntat, va romandre a la rectoria o a la sagristia de Guimerà 24 anys per tal de fer les obres d’ampliació de l’església. De les vint-i-tres composicions que constituïen part del grandiós retaule pintat per Ramon de Mur, no s’han conservat tots els compartiments d’aquesta obra monumental. Tot això ens permet deduir que les taules quedaren mal empaquetades i guardades, durant uns anys, en un lloc de l’entorn de l’església.

Picture1

Pel fet que no consta cap inventari de les taules traslladades o venudes a Vic a finals del segle XIX, tampoc tenim constància de la forma del trasllat. És molt probable que fos quan el bisbe de Vic Josep Morgades amb motiu de l’exposició Universal de Barcelona de 1888 va fer una crida a tots els capellans dels pobles arreu de Catalunya per tal de recollir tota mena d’obres que tinguessin a algun racó de la seva parròquia. Es donava també la circumstància que en aquells temps el secretari del bisbe Morgades, Mn. Ramon Corbella i Lloret (1850 ‐1924) era de Vallfogona de Riucorb.

imatge1

Quan Barcelona va acollir l’Exposició Universal del 1888, es confirma que el retaule va sortir de Guimerà per primera vegada i que ja no ha tornat.

La mostra de les obres que es van exposar amb el motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 eren de tal valor que van ser premiades amb una distinció especial. Tres anys després, l’any 1891 el mateix bisbe Josep Morgades va inaugurar el Museu Episcopal de Vic on hi va col·locar totes les obres que va recollir.
El retaule va entrar al Museu Episcopal de Vic en el moment de la seva fundació, ja que figura en el primer catàleg del Museu, que va ser editat l’any 1893.

imatge2

Es diu que des de Barcelona va anar al Museu Diocesà de Vic, inaugurat l’any 1891, on consta inventariat el 1893 i on es documenten les deu taules i la predel·la partida.

Mentre que el retaule de Ramon de Mur va deixar Guimerà a finals del segle XIX, encara ha quedat una pregunta per respondre: es va salvar el retaule pel fet de ser traslladat al Museu Episcopal de Vic? El poble de Guimerà fou testimoni dels fets de l’estiu del 1936, quan les escomeses dels comitès de Cervera i local ajudaren a fer una foguera a la mateixa plaça de l’església el 25 de juliol de 1936. Sortosament —i cal dir-ho en veu alta—, aquesta és la resposta: el retaule de Ramon de Mur es va salvar perquè estava ben conservat al Museu Episcopal de Vic.

La taula central amb el Judici Final va ser restaurada del 24 de desembre de 1985 al 2 de març de 1986 per a l’exposició «Thesaurus: l’Art als bisbats de Catalunya». En el Palau Macaya de Barcelona. La segona restauració es va fer a les taules de l’Anunciació i Nativitat l’any 1997 al Servei de Restauració de Béns Mobles per a l’exposició «Obres Mestres» amb un criteri totalment arqueològic.

La tercera intervenció va ser l’any 1997, al Centre de Restauració de Béns Mobles, per a l’exposició «Grans Mestres», i es va fer a les taules de l’Anunciació i del Naixement, amb criteri totalment arqueològic.

En el nou Museu Episcopal de Vic que va ser inaugurat l’any 2002, el Retaule de Guimerà es
troba en una sala especial que ja es va construir específicament per poder‐hi exposar aquesta obra junt amb el Retaule de Santa Clara de Lluís Borrassà.

La composició de les taules no respecta la seva posició original per facilitar la visualització als visitants. Estan col·locades tal com podeu veure a la fotografia que teniu a continuació.

imatge4

Finalment, l’any 2007 el retaule “retornà” a l’església de Sta. Maria de Guimerà en forma de reproducció. Podeu trobar tots els detalls a l’entrada 2007, UNA CALCOMANIA GEGANT

imatge5

Joan Duch i Mas, Pasqual Prous i Miró, Jordi Sender i Beleta

1928, TOQUEN A SOMETENT

El sometent, d’origen medieval, va ser una organització d’autoprotecció civil (separada de l’exèrcit). Tenia com a objectiu la defensa de la terra en temps de conflicte bèl·lic. En dates més recents, durant el segle XX actuà al costat de les autoritats en diverses ocasions, una de les quals, la que ens ocupa en aquest article. Aquest cos ha estat dissolt i restablert en múltiples ocasions al llarg de la història, sent la darrera i definitiva, la dissolució per part pel Senat espanyol el 1978.

El sometent de Guimerà va ser cridat “a files” el mes de maig de 1928 per a la recerca i persecució d’en Josep Marimón Carles, autor dels terribles crims de la Pobla de Ferran (en dues hores, el 20 de maig de 1928, va matar deu persones, la majoria nens que no arribaven als dotze anys).

A causa d’aquests fets de màxima gravetat, que encara avui són recordats, es tocà a sometent en diverses poblacions que s’agruparen, sumant un total d’uns 400 homes,  junt amb una companyia sencera de la Guàrdia Civil.

imatge1

La recerca del criminal s’estengué durant 8 dies, quan finalment, el sometent topà amb en Marimón, que s’havia adormit a causa del cansament. Sembla que el cap li cridà l’alto, i aquest en despertar, va tenir la intenció d’agafar la seva escopeta, però no va tenir temps. Josep Civit, cap de la colla de sometents que l’havia trobat, li disparà un tret al cap, provocant la seva mort a l’instant.

imatge 2

El ressò de tot plegat fou notable. La revista madrilenya MUNDO GRÁFICO, es posà en contacte amb al seu corresponsal a Tàrrega (Magí Pera, de la Llibreria Güell), perquè li enviés informació i fotografies. En Miquel Martí Florensa fou un dels reporters gràfics dels fets (Museu Comarcal de l’Urgell i Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega). També fou pintor i col.laborà amb en Jujol en la pintura de l’altar de Guimerà. En el seu número 865 publicat el 30 de maig de 1928, dedica un extens reportatge gràfic de 4 pàgines i 21 fotografies a aquests fets, que reproduïm a continuació.

imatge3 imatge4

Fonts:

HEMEROTECA DIGITAL de la Biblioteca Nacional de España

URTX: revista cultural de l’Urgell. Número 11

 

Joan Duch i Mas, Jordi Sender i Beleta

DITES POPULARS A GUIMERÀ

Aquí teniu una nova recopilació d’en Sebastià Busquets i Pagès, en aquest cas recuperant l’herència històric-cultural de Guimerà (vegeu també l’entrada prèvia BOIRA, PLUJA, ROVINA I NEU).

Pacientment ha recollit una llarga llista de dites, refranys i expressions que hem heretat mitjançant la tradició oral dels nostres avantpassats. Algunes, originals de la zona, i altres que s’han fet servir assíduament a Guimerà.

Podem dir que son les més habituals dins del vocabulari dels Guimeranencs que recullen un seguit de conclusions, normes de conducte, d’ensenyaments basats en l’experiència i que fan referència a múltiples temes com la feina, el temps, la gent, les malalties…

Aquí els teniu!

A l’abril cada gota val per mil
A cada bugada es perd un llençol
A cada porc li arriba el seu Sant Martí

imatge1
A l’abril, aigües (o pluges) mil
A l’estiu tota cuca viu
A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat
A la taula i al llit, al primer crit
A la vora del riu no t’hi facis el niu

imatge4
A poc a poc i bona lletra
A sants i a minyons, no els prometis si no els dons
Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos
Aigua per Sant Urbà (25 de maig), lleva vi i no porta pa
Al desembre, al 8 la Concepció, al 13 Santa Lucia i al 25 neix el fill de Maria
Al febrer de cap o de cua l’ha de fer o sinó tot sencer
Al juliol, ni dona ni caragol
Al juny, plourà però abans tronarà
Al maig, cada dia un raig
Al pot petit hi ha la bona confitura
Any de neu, any de Déu

Neu_-_Marc_2010_27
Arrencada de cavall, parada de ruc
Barcelona és bona si la bossa sona
Bon vent i barca nova
Brams d’ase no arriben al cel
Caldera vella, bony o forat
Carrers mullats, calaixos eixuts
Cel rogent pluja o vent

D’on no n’hi ha, no en pot rajar
De desagraïts, l’infern n’és ple
De Joans, Joseps, i ases, n’hi ha a totes les cases
De l’aigua d’octubre i el sol de maig, en neix el blat
De llevant o de ponent, de la dona sigues parent
De més verdes en maduren
De mica en mica s’omple la pica
De moliner mudaràs i de lladre no t’escaparàs
De ponent, ni vent ni gent
De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena
Déu dóna faves a qui no té queixals
Del casar i del sembrar ningú sap que passarà

Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?
El més calent és a l’aigüera
El sabater és qui va més mal calçat
El setembre s’emporta els ponts o asseca les fonts
Els testos s’assemblen a les olles
Em fas festes i no me’n solies fer, és que em vols fotre o m’has de menester
Feina feta no fa destorb
Fer Pasqua abans de Rams
Gallina vella fa bon caldo
Gat escaldat, de l’aigua tèbia fuig
Gent jove, pa tou
Home alt, tort o carallot
Home casat, burro espatllat
Home roig i gos pelut, primer mort que conegut
Hostes vingueren que de casa ens tragueren
Ja pots xiular, si l’ase no vol beure
L’aigua de gener omple la pica, el graner i el bisell també
L’aigua de l’agost fa oli, safrà, mel i most
La guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes
Març marçot, mata a la vella a la vora del foc i a la jove si pot
Músic pagat fa mal so
N’hi ha per llogar-hi cadires
Nadal a les fosques, ven-te els bous i crema les forques
Nadal amb llum, de cada 100 ovelles en va bé una
No deixis les sendes velles per les novelles
No diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat
No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré
No es pot tocar les campanes i anar a la processó
No vols caldo? Dues tasses!
Pagant, Sant Pere canta
Pel juliol, la forca al coll

Pel juny, la falç al puny

Pel Pilar, la fava has de plantar
Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc
Per Nadal, cada ovella al seu corral
Per Nadal, un pas de pardal
Per Nadal, qui res no estrena, res no val
Per Reis ase o ruc qui no ho coneix
Per Sant Jordi vés a mirar l’ordi, si l’ordi no surt marxa tu
Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per sant Esteve, un pas de llebre
Per Santa Magdalena, l’ametlla i l’avellana plena


Per Santa Teresa, la fava a terra
Quan a la posta de sol es veuen dos sols: si el suposat sol és al costat de marina designa pluja, si és al costat de muntanya designa vent
Quan al cel hi ha cabretes (núvols), a la terra hi ha pastetes (o bassetes)
Quan el Montgó porta capell, pica espart i fes cordell
Quan l’octubre és a la fi, Tots Sants ja és aquí
Quan la Candelera plora, l’hivern és for a; quan la Candelera riu, l’hivern és viu; tant si plora com si riu, l’hivern és viu
Quaresma ventosa, collita granosa; però si massa en fa, ni palla ni gra
Qui canta a la taula i xiula al llit, no té el seny gaire complit
Qui canta, els seus mals espanta
Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla
Qui dia passa, any empeny
Qui guarda quant té, menja quan vol
Qui la, fa la paga

imatge2

Qui menja sopes, se les pensa totes
Qui no plora no mama


Qui no s’arrisca no pisca
Qui no té cap ha de tenir cames
Qui no té feina el gat pentina
Qui oli remena, els dits se n’unta
Qui paga mana

imatge3

Qui té boca s’equivoca
Qui té el cul llogat no seu quan vol
Qui té gana somia pa
Qui va amb un coix, al cap de l’any ho són tots dos
Qui vol lluir ha de patir
Qui vulgui peix que es mulli el cul
Roda el món i torna al Born
S’atrapa abans un mentider que un coix
Salut i força al canut
Santa Llúcia la Bisbal (13 de desembre), 12 dies per Nadal
Sempre plou sobre mullat
Si a les 9h del matí hi ha bromes (núvols) al cantó de Sant Roc, senyal de trons
Si al maig hi ha els dotze apòstols al costat dels Pirineus (dotze caps de broma), senyal de trons
Si el divendres el sol es pon amb calçada, pluja abans del diumenge
Si el sol fa llamada al matí hi haurà pluja abans de 24 h
Si hi ha humitat al primer d’agost, cau el sementer (les pluges) aviat
Si la boira de la part de Vallfogona arriba al Palau del cases o als racons de cal Cervera, pronostica pluja al cap de tres dies


Si la boira jau després de la missa del gall, és any de meravelles
Si la boira jau per Santa Àgueda (5 de febrer) serà any de pedregades


Si no vols pols no vagis a l’era
Si surt l’arc de Sant Martí a la tarda, la pluja ja està passada
Si surt l’arc de Sant Martí al matí, la pluja ja és aquí
Si trona entre la Mare de Déu de febrer (La Candelera, 2 de febrer) i la mare de Déu de març (Mare de Déu de la Cinta 2 de març), 40 dies més d’hivern
Si una fila de centpeus travessa el carrer, designa canvi de temps o pluja
Si uns dies abans de Sant Josep ha fet la marinada freda, hi haurà pluja al cap de tres dies
Si veus alguna oliva per Sant Joan, collita plena per fi d’any
Si vols estar ben servit, fes-­te tu mateix el llit
Tal faràs tal trobaràs
Tanta roba i tan poc sabó!, I tan neta que la volen
Tants caps tants barrets
Temps per tirar l’aigua de les teulades a les cisternes: tots els mesos que portin la lletra R (gener, febrer, març, abril, setembre, octubre, novembre, desembre)

teulades (esquerra)
Tira més un pèl de figa que una maroma de barco
Tot bon català té fred després de menjar
Tota pedra fa paret

mur (dreta)
Una flor no fa estiu, ni dues primavera
Val més boig conegut que savi per conèixer
Valencià (o andorrà, o català, o vigatà…) i home de bé no pot ser

Sebastià Busquets i Pagès

2060, GUIMERÀ RESIDENCIAL?

Les persones, la gent que viu al poble, són la seva ànima, els que li donen l’alè i els qui configuren la personalitat col·lectiva, que després passa del conjunt a cada un dels individus que formen la col·lectivitat, de tal manera que els singularitza i identifica a tot arreu.

Així ho veiem en la manera de parlar i de lligar les paraules, en els accents i les formes, que no és pas igual a Guimerà que a Ciutadilla, o a Belianes, malgrat estar tots dintre de la Vall del Corb.

Aquests trets singulars i diferencials només s’aconsegueixen amb el pas del temps. Amb una permanència llarga i continuada d’un col·lectiu en un indret determinat que, a poc a poc, s’adapta a la configuració física del terreny, al clima, que treu recursos suficients per subsistir, i que va establint lligams personals entre llurs membres que passen de generació en generació.

El poble de Guimerà també s’ha configurat així. Al llarg dels segles, el poblament de la Vall del Corb s’ha fet a poc a poc a partir de petits grups disseminats en els punts que els eren més favorables per a mantenir la seguretat i aconseguir els aliments necessaris per a la supervivència. Avui tenim inventariats diferents vestigis de poblament en tot el terme de Guimerà, que formen part del patrimoni arqueològic.

De l’Edat del Bronze tenim representacions gràfiques i un lloc d’enterrament, a la partida de l’Argelagar; un altre lloc d’enterrament al Camí dels Parés; llocs d’habitació a La Cadena, a la Comacardós, a les Comartals, als Massets, al Mundessó, i als Rats.

Tenim notícies de poblament a la Bovera des de l’Edat del Ferro, que també ha deixat petges a la Sangola, als Palaus, i al Camí de Tàrrega.

La Cadena i els Palaus els veiem com un indret d’assentament continuat de població, atès que hi ha vestigis de l’Edat de Bronze, del Ferro, i de la colonització romana.

Amunt i avall del terme (i de la mateixa Vall del Corb) trobem restes de poblaments, que en un moment o altre, i per motius diversos, però que sempre podem imaginar relacionats amb millorar la pròpia seguretat i en aconseguir més recursos, van desaparèixer per a formar una col·lectivitat més gran i més forta, situada en un punt elevat de la Vall, des del qual, a simple vista, es domina bona part de la seva extensió, i que avui, i des de fa temps, anomenem com a Guimerà.

L’assentament de persones, i el castell, crec que es van formar a la vegada. Per a mi és impensable mantenir un grup humà sense un element de vigilància i defensa. També cal pensar que la torre o el castell ha anava canviat la seva estructura i configuració amb el temps i les necessitats, i que la que veiem avui, únic vestigi de què fou castell, no té res a veure amb la que van aixecar els primers guimeranencs, que no s’anomenaven pas així.

Tenim la torre i la gent. Venen els convulsos temps de l’Edat Mitjana, quan sembla que la gent s’ha oblidat de tot, i que tot cal fer-ho de nou. La Vall esdevé territori de frontera en temps de la reconquesta, i el castell de Guimerà un element de la màxima importància per a la seguretat col·lectiva. La gent fa poble sota la seva protecció, i el poble pren un nom i una identitat pròpia.

Les necessitats de la guerra, i el manteniment de les estructures feudals, en un primer moment, i les de l’Estat, en moments posteriors, fan necessària la col·laboració de tot hom en forma d’aportacions personals (lleves de soldats) i econòmiques (pagament d’impostos). Aquestes aportacions només es poden organitzar a partir del cens de la població. Inicialment, amb els anomenats “fogatges” (les cases o focs que hi havia en un indret) i després, amb el cens, més o menys, tal com el coneixem avui.

La primera notícia sobre els fogatges de Guimerà és del que es va fer de 1365 a 1370, que en compta 152 (si calculem 4 persones per cada casa o foc), resulta que a finals del s. XIV, Guimerà tenia, aproximadament, uns 600 habitants.

Tal com podem veure en el quadre, la població de Guimerà s’incrementa fins a mitjans del s. XIX (1857), i, a partir d’aquest moment, comença una davallada continua, que només té un punt d’inflexió a principis del s. XX.

Amb aquests quadres a la vista, cal fer un parell d’apunts. A principis del s. XX es va propagar una epidèmia de grip, coneguda com a “grip espanyola”, que va coincidir amb una crisi de subsistència generalitzada, la qual cosa pot explicar la davallada de població entre els anys 1.900 i 1.910.

Sobre la mateixa fiabilitat de les dades, atès que Pascual Madoz, en el seu “Diccionario Geografico-Estadístico-Històrico de España”, que recull informació sobre tots els pobles d’Espanya, en el tom 9, editat el 1.847, on figura Guimerà, diu: “v. con ayunt. en la prov. De Lérida (7 leg.) La pobl. se compone de 200 CASAS distribuidas en tres calles desiguales y mal empedradas, que desenbocan en una plaza circular sit. en el centro, donde está la casa consistorial, con su correspondiente departamento destinado a cárcel pública. POB.: 210 vec., 850 alm.”

Per la descripció del poble, el Sr. Madoz potser no tenia la millor informació, però fixa la població en 850 persones, que suposa aproximadament la meitat de les 1.606, que s’esmenten, i es repeteixen, en les diferents referències estadístiques (potser algú, algun dia, ens ho podrà aclarir).

I amb les estadístiques i els quadres a la mà ve la gran pregunta. Si projectem al futur el ritme de davallada de població, ens dóna que cap al 2.060, aproximadament, Guimerà s’haurà quedat sense cap habitant. Serà un poble sense persones, una carcassa de carrer i cases buides per dintre, sense ànima. Com a molt, un poble de cases de vacances, o de segona/tercera residència, destinades al lleure, una vila residencial, com dèiem al títol d’aquesta entrada?

Serè així, tal com diuen les projeccions estadístiques????

Jo no ho crec. No ho vull creure ni pensar. Aquesta ànima que, des de temps immemorials, han alenat milers i milers de persones que han fet d’aquest turó de la Vall del Corb, anomenat Guimerà, el seu batec de vida, no pot morir.

Per sort, les projeccions futures basades en les tendències passades, fallen sovint. En el cas que comentem, són molts els factors que poden influir en aquests temes i qui sap que passarà en els anys venidors: millora del sistema de transport i de les comunicacions, increment del tele-treball remot, massificació a les ciutats, polítiques fiscals que promoguin el retorn a les zones rurals, etc.

En depèn de tots i de cadascú que sigui així. De què puguem trencar l’estadística. Depèn de mi, que escric aquestes ratlles, i de tu, que les llegeixes. Perquè un poble és la seva gent, els que hi viuen.

Josep Corbella i Duch

XAVIER PEDRA

Tant si sou de Guimerà com si només hi heu estat de pas, molt possiblement haureu tingut algun dels dibuixos del Xavier Pedra a les vostres mans. És el cas de la fantàstica panoràmica que va realitzar per a incloure en el Mapa Turístic de Guimerà.

detall

Si visiteu La Cort del Batlle, podreu veure exposats la sèrie d’espectaculars dibuixos de Guimerà, que ell mateix s’encarregava de vendre a les portes del Museu. També l’exercici de “reconstrucció” mitjançant dibuix de com podia haver estat el Monestir de Vallsanta en la seva època d’esplendor. Fins i tot potser us va fer un dibuix de la vostra casa (que feia sota enàrrec).

L’any 2015, ens sobtava la notícia de la mort del Xavier Pedra Martínez (Barcelona, 03-03-1962 + Guimerà, 17-10-2015), 53 anys és una edat en què les persones tenen encara moltes il·lusions i projectes, com era el cas d’aquest artista que al llarg de la seva existència havia reeixit com il·lustrador de contes, autor d’anuncis publicitaris i de motius naturistes, dibuixant d’historietes, autor de tires de còmics, caricatures, col·laborador en pel·lícules de dibuixos animats… Com a pintor practicava l’hiperrealisme i les seves làmines i dibuixos de Guimerà en són una bona mostra.

El Josep Maria Cerdan trobava un enllaç en què a grans trets s’explica la seva trajectòria professional:

1981-1984: Col·laboració en la creació d’historietes amb l’equip de dibuixants de Martz SCHMIDT (creador dels personatges del “Professor Tragacanto”, “Deliranta Rococó”, “Camelio Majareto”, “El Doctor Cataplasma”, etc.) per a Editorial Bruguera

1986: Exposició de pàgines d’historieta (Els bojos 40 dibuixos de Xavi Pedra) al saló del còmic i la il·lustració de Barcelona.

1991 Publicació de tires còmiques per a la revista “Súper Zipi-Zape” d’Editorial Bruguera.

Freelance en el disseny de logos i caricatures (autor dels logotips de “Joves naturistes dels països catalans”, “Ateneu Eclèctic i lliberal d’Ateus i agnòstics”, empreses d’alimentació, comerços, etc.)

Col·laboració i participació en espots publicitaris, pel·lícules i programes de TV de dibuixos animats. Spots: Evax, Com Ràdio, Betadine, Nesquik Brooks Panrico, Caixa Rural, Unicaja, Llatins en Salsa, etc.

Pel·lícules: El Cid, El rei de la granja. Sèries: Les 3 Bessones, Rovelló, etc.

Programes TV: Omaita (Los Morancos), Gala A3 TV (J. Hermida), Els Chuquis (Tele5), TPH Club (LA 2), etc.

Teatre: Una nit d’Òpera (La Cubana).

Il·lustració de contes: “El roure de la Propietat” (Emili Vives); “L’Eixam de la fortuna” (Emili Vives); “Històries del parc de la vida” (Joan González), etc. Edicions CEDEL.

Sèrie de dibuix de temàtica nudista, realitzats majoritàriament per encàrrec del Fonoll, escenes naturistes amables, simpàtiques i molt naturals.

Els seus darrers treballs retrataven perfectament els racons de Guimerà, dels que ell mateix en formava part amb la seva parada davant de l’edifici de la Cort de Batlle, que aixopluga el Museu de Guimerà.

Antonio Mora, Josep M. Cerdan, Jordi Sender