Després de l’article El misteri del toll de la dona morta, completem aquesta minisèrie d’estiu dedicada a fets misteriosos a la vall, aquesta vegada, aigües amunt.
Conduíem camí a Guimerà, havíem triat el camí més llarg però també el més entretingut i circulàvem per la sinuosa carretera que recorre la vall tot seguin el curs del riu corb.
Havíem deixat enrere primer Rauric, després el trencall que porta a Savallà i feia pocs minuts havíem travessat Llorac. Enfilàvem ja cap al pont de l’Albió.
El dia era serè. La carretera, moltes vegades humida i amb poca visibilitat en els dies de boira, estava en perfectes condicions per a la conducció. L’hora era la de la sobretaula, amb poc o gens de trànsit. Tot convidava a prémer l’accelerador i escurçar el temps que ens faltava per arribar a casa, a Guimerà.
Sortint d’una de les corbes vam veure un home dempeus a un costat de la carretera amb l’espatlla recolzada al seu cotxe, un 4×4 força tronat aturat al voral. La imatge era força estranya, com fora de lloc i d’època. Sens dubte va captar la nostra atenció.
Vam aturar-nos a preguntar si necessitava ajuda, alhora que preguntàvem com es trobava. “Mort!” va exclamar, mentre es girava assenyalant cap al seu vehicle. Estava esperant que el remolquessin. Vam insistir, però no hi va haver manera, “feu, feu camí, a mi ja no em pot passar res més, creieu-me”. Ens va agrair de cor el fet que ens haguéssim aturat i quan estàvem a punt d’arrencar i enfilar el camí cap a Guimerà, es va girar i amb to ferm ens va dir: “ara em toca a mi, ajudar-vos. Aneu amb molt de compte a l’entrada del pont. Hi ha força pedra que ha caigut la darrera nit. Si hi passeu massa de pressa, podeu relliscar al fer el revolt i prendre mal”.
Ens vam acomiadar i de nou al volant, ara a velocitat força més baixa, vam dirigir-nos cap al pont. Just quan érem a la corba que gira a l’esquerra, ens vam adonar que efectivament hi havia graveta escampada per tot arreu. Estic ben convençut que si haguéssim conduït a la velocitat que dúiem durant bona part del camí, podíem haver perdut el control del vehicle, endur-nos un bon ensurt i qui sap si quelcom pitjor.
Just en entrar al pont ens vam aturar instintivament per a mirar cap on era l’home que ens havia ajudat, un mena d’inconscient agraïment. Però allà on feia pocs segons hi havia el cotxe aparcat i aquell home dempeus, no hi havia res ni ningú. Ens vam mirar tots força estranyats, havia pogut finalment engegar ja el cotxe i havia marxat? Tan de pressa? Després d’uns segons de silenci, vam mirar tots endavant de nou i vam continuar el camí.
A tots ens van passar pel cap la llegenda urbana de “la noia de la corba”, on un conductor recull a una noia que fa autoestop. Al cap d’una estona, la jove, asseguda a la part de darrere del cotxe, li adverteix: “Aneu amb compte amb la propera corba, perquè és molt perillosa”. Després desapareix. Hi ha tantes versions com persones que l’han explicat, com aquella en la qual el conductor li pregunta per què ho sap: “Perquè jo vaig morir precisament aquí”, respon la dona, que a vegades va vestida de blanc o, fins i tot, de núvia.
Mai no sabrem que va passar, però per a nosaltres, aquell home el recordem com “l’home de la corba”.
I sempre que circulem per aquesta carretera, parem especial atenció a terra quan ens aproximem al pont per si cal minorar la marxa.
Vigileu també vosaltres i feu cas de… “L’HOME DE LA CORBA”.
Jordi Sender i Beleta
Molt xulo!