Aquest any la neu ha estat força present arreu de Catalunya. Aprofitem per a publicar aquest article que, ja ho podem dir des del seu inici, és un article viu. Necessitem la vostra col·laboració per a completar-lo.
Relatem a continuació els fets de la “nevada grossa” del 1944 que va afectar bona part de Catalunya i per descomptat les nostres contrades. Ara bé, no tenim els detalls de l’afectació que hi va haver a Guimerà (les referències més properes són de Tàrrega i de Sta. Coloma de Queralt).
Així que fem una crida a tots aquells que recordin o que hagin sentit parlar d’aquest fet i vulguin compartir-ho, que ho facin mitjançant comentaris a aquest article o bé a través del correu histories@guimera.blog. Anirem incorporant els vostres records al final de l’article. Per descomptat, si teniu alguna fotografia antiga d’aquests fets i ens les voleu fer arribat, les incorporarem a l’article.
La “nevada grossa” (resum de la informació disponible en el Servei Meteorològic de Catalunya)
La Nevada Grossa del 23 al 26 de febrer de 1944, va ser la més important de tot el segle XX a les Terres de Ponent i Prelitoral tarragoní, per la seva magnitud i extensió. La gran quantitat de neu acumulada va deixar una petjada molt important a les comarques afectades.
La neu va començar a caure la tarda del 23 de febrer de 1944 (Dimecres de Cendra) a tot Catalunya, intensificant-se la nevada a la nit a gran part del país. Durant tot el dia 24 va estar nevant intensament, sobretot a la meitat oest del país (aproximadament de l’Anoia cap a ponent) amb gruixos de neu superiors als 50 cm a moltes zones. Va continuar nevant moderadament tot el dia 25, i ja lleugerament fins al migdia del 26, acumulant-s’hi encara més neu.
Sta. Coloma de Queralt, 1944
Durant els tres dies que va durar la nevada, es van acumular importants gruixos de neu superiors a 1 m al Priorat, la Segarra, les Garrigues, l’Urgell, la Conca de Barberà i el Segrià. Destaquen els següents gruixos màxims de neu assolits durant tota la nevada: 180 cm a Falset, 133 cm a Cervera i 115 cm als Omellons. Puntualment, la neu acumulada va arribar a gruixos propers als 2 m a la Segarra, el Priorat i l’Urgell (dades extraoficials).
Gruixos màxims de neu acumulats disponibles a la xarxa d’observadors de Catalunya durant els tres dies que va durar la gran nevada.
Estadística de nevades a Guimerà recopilada per Sebastià Busquets i que vam publicar a l’article BOIRA, PLUJA, ROVINA i NEU
Una setmana abans que es produís la gran nevada va penetrar una massa d’aire molt fred d’origen siberià, provocant un ambient gèlid però molt sec a tot Catalunya. El dia 23 va arribar una depressió pel sud-oest de la península Ibèrica que va comportar un marcat temporal amb nevades a gairebé tot el país. Durant el dia 24, penetrà una massa d’aire més càlid de la Mediterrània a la meitat est del país, mentre l’aire fred va quedar confinat a l’interior de Tarragona, les Terres de Ponent i l’oest de la Catalunya Central, on les nevades continuaren caient tot el dia 24. Mentrestant la pluja era intensa cap a l’est. El temporal va durar tres dies, amb aportació constant d’aire humit de la Mediterrània, fent possible les grans acumulacions de neu i de precipitació.
Tàrrega, 1944
Aquesta nevada va paralitzar totes les activitats quotidianes de les Terres de Ponent i del prelitoral tarragoní, amb veïns bloquejats a les seves pròpies cases, edificis esfondrats a causa del pes de la neu acumulada a les teulades i afectació general dels serveis públics (electricitat, telèfon, telègraf, línies regulars i ferrocarril) que quedaren totalment fora de servei durant força dies. Tots aquests importants inconvenients es van unir a les mancances que patia la societat catalana com a conseqüència de la situació de postguerra.
La neu acumulada durant aquest episodi no es va acabar de fondre del tot fins a mitjans d’abril a les Terres de Ponent. Així i tot, a la Segarra algunes congestes de neu van romandre a les obagues i vora els camins fins a Sant Joan.
Jordi Sender i Beleta
“Sempre em van explicar que vaig néixer a les set del matí i que a les tres de la tarda quan baixaven d’enterrar la Ventura del Gallego començaven a caure les primeres volves de neu i així va continuar tota la nit.
L’endemà al matí quan el meu pare va anar a obrir la porta perquè pogués arribar la llevadora, la Treseta de cal Catiu, es va trobar que no podia. Havia caigut una nevada de set pams, la famosa nevada del 1944 i possiblement va ser la més gran del segle.
A causa de la climatologia, em batejaren el 25 de març, festa de la Mare de Déu. Encara hi havia neu per tot arreu.”
Antonieta Aresté
“Els primers records d’aquells dies eren obrir trinxeres a cada carrer per poder passar per anar a buscar el pa. Els primers passos per un carrer era mesurar l’alçària de la neu. No cal dir que el meu record era que mirava pel damunt, tot intentant observar el gruix de la neu. Es caminava pel mig de dues parets que podien arribar al voltant de més d’un metre. Cada casa, va obrir pas i, a poc a poc s’anava fent, amb les persones de cada carrer, la neteja dels punts importants del poble, ja sigui per anar a les tendes i els cafès on s’hi feren les primeres trobades, i sobretot per seguir el pas per la carretera a Tàrrega.
La nevada del 44. Dibuix de Joan Duch
Guimerà en aquells dies, podia tenir sobre uns 1126 habitants. També, tothom estava atent de poder abastir-se de la palla necessària, pel matxos i les mules de les cases. Obrir les finestres de bon matí era sentir el silenci d’una gran nevada. Els pardals anaven perduts i feien sentir els seus sensibles piulets. Un despertar amb el cel gris i una calma ambiental.
No recordo molt bé si feia primer o segon, d’aquella primària o quart de parvulari, però sí que l’escola estava tancada. A tothom se li permetia com trepitjar bé la neu i observar els caramells dels ràfecs de les teulades.
Anar a caçar conills seguint les seves traces o petjades que havien deixat sobre la intransitable neu. I també més temps per poder anar al cafè de cal Ganadé, Moretes o de cal Pardigall, per fer la partida o de tenir bones converses. S’ha dit que la terra va quedar amb bona saó per dos o tres anys.
També, en aquell any es feien les obres del nou retaule, aquells dies del mes de febrer. També es parlava de la construcció del retaule modernista de Josep M. Jujol, qui amb els pintors Martí de Tàrrega, tenien aquells dies el tema dels retocs per acabar la pintura del retaule de Guimerà.
En aquest punt i molt curiosament, l’arquitecte i gran pintor va deixar dibuixat, darrere del magnífic sagrari pintat a Tarragona, la data de la seva obra: 1944. Aquesta important xifra descoberta pel fill de l’arquitecte, quan preparàvem el llibre Jujol a Guimerà, i que tot confirmant la data del sagrari, ha quedat com a testimoni a l’absis de l’església gòtica de Guimerà.
1944, any de molta nou, de molts colors i d’aires modernistes en el nou retaule”.
Joan Duch
És un recordatori molt escaient en aquest dies de nevades (no tant intenses, pero Deu ni do), que ens ha de servir per a tenir present la sempre imprevisible força de la naturalesa, i no confiar-nos mai del bon temps. Perque venen sorpreses i ens agafen desprevinguts.
Bon dia.
El mateix fet viscut a la masia Vilalta de Florejacs (Segarra):
https://blocs.xtec.cat/flore/2013/02/18/un-fet-imprevist/