1911-31, MÉS EXCURSIONS A GUIMERÀ

En l’entrada anterior, 1935, EXCURSIÓ A GUIMERÀ  analitzàvem el grau de coneixement de Guimerà que hi havia a Catalunya durant la primera meitat del segle XX a través de l’article publicat al diari LA PUBLICITAT on es proposava una excursió on Guimerà era el protagonista.

N’hem trobat més! Compartim avui 3 articles que van ser publicats entre 1911 i 1931 que proposen de nou visitar el nostre poble.

La Hormiga de ORO, en la seva edició del 16 de setembre de 1911 publica l’article CATALUÑA-UNA EXCURSIÓ A GUIMERÁ.

imatge1

L’article comença: Acosumbrados a contemplar las bellezas de paisaje que con prodigalidad nos ofrecen nuestras comarcas de Cataluña, no nos sorprenden en verdad las impresiones recibidas en nuestras veraniegas excursions. Sin embargo, algunas de ellas merecen especial atención, y así ocurre con las notas obtenidas en nuestra visita a Guimerà…

Uns anys més tard, el març de 1929, el CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA publica la seva Excursió a Santa Coloma de Queralt i Guimerà.

imatge2

Destaquem en aquest cas: … si us entaforeu pels carrers portxats, que van escalant el caire del cingle fins a dalt de tot, esbufegareu de debò; però no us sabran greu les pitrades, perquè en ésser al capdamunt, allà on s’escau l’església i les ruïnes del castell, gaudireu d’un paisatge meravellós…

Finalment,la publicació D’ACÍ I D’ALLÀ dedica un extens article el setembre de 1931, anomenat TURISME CATALÀ. GUIMERÀ.

imatge3

L’article comença descrivint el poble com a: Guimerà!… La meravella de Guimerà, encimbellada en una muntanyola que ‘emmiralla en el riu Corp, a mitjana distància de Vallfogona I de l’altre encís que porta el nom de Ciutadilla, ha d’esdevenir, com Santa Pau, un lloc preferit del nostre turisme…

La informació s’ha extret del blog GUIMERÀ RECORDA.

Josep M. Minguell, Jordi Sender i Beleta

 

1865, UN RETAULE VIATGER

El Retaule de Ramon de Mur fou acabat i col·locat l’any 1412 a l’església de Sta. Maria (vegeu l’entrada   ) on el poble de Guimerà el va poder contemplar durant uns 450 anys.

Cap a l’any 1740, s’edificà una nova sagristia, guanyant espai al cementiri, que estava situat a orient, darrere de la paret del retaule. Més tard, es feren obres d’ampliació de la capella de Sant Sebastià, l’any 1792, acabant així de tancar-se l’antic cementiri. El rector i els jurats del poble aprovaren fer el nou absis, cap a l’any 1865. Així doncs, aviat es van desmuntar les taules de tot el retaule i es va començar a enderrocar la paret del fons de l’església. En aquells anys era rector de Guimerà Ramon Bergadà —1848-1882. Aquest és l’inici d’un camí sense retorn del retaule gòtic.

Una vegada desmuntat, va romandre a la rectoria o a la sagristia de Guimerà 24 anys per tal de fer les obres d’ampliació de l’església. De les vint-i-tres composicions que constituïen part del grandiós retaule pintat per Ramon de Mur, no s’han conservat tots els compartiments d’aquesta obra monumental. Tot això ens permet deduir que les taules quedaren mal empaquetades i guardades, durant uns anys, en un lloc de l’entorn de l’església.

Picture1

Pel fet que no consta cap inventari de les taules traslladades o venudes a Vic a finals del segle XIX, tampoc tenim constància de la forma del trasllat. És molt probable que fos quan el bisbe de Vic Josep Morgades amb motiu de l’exposició Universal de Barcelona de 1888 va fer una crida a tots els capellans dels pobles arreu de Catalunya per tal de recollir tota mena d’obres que tinguessin a algun racó de la seva parròquia. Es donava també la circumstància que en aquells temps el secretari del bisbe Morgades, Mn. Ramon Corbella i Lloret (1850 ‐1924) era de Vallfogona de Riucorb.

imatge1

Quan Barcelona va acollir l’Exposició Universal del 1888, es confirma que el retaule va sortir de Guimerà per primera vegada i que ja no ha tornat.

La mostra de les obres que es van exposar amb el motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 eren de tal valor que van ser premiades amb una distinció especial. Tres anys després, l’any 1891 el mateix bisbe Josep Morgades va inaugurar el Museu Episcopal de Vic on hi va col·locar totes les obres que va recollir.
El retaule va entrar al Museu Episcopal de Vic en el moment de la seva fundació, ja que figura en el primer catàleg del Museu, que va ser editat l’any 1893.

imatge2

Es diu que des de Barcelona va anar al Museu Diocesà de Vic, inaugurat l’any 1891, on consta inventariat el 1893 i on es documenten les deu taules i la predel·la partida.

Mentre que el retaule de Ramon de Mur va deixar Guimerà a finals del segle XIX, encara ha quedat una pregunta per respondre: es va salvar el retaule pel fet de ser traslladat al Museu Episcopal de Vic? El poble de Guimerà fou testimoni dels fets de l’estiu del 1936, quan les escomeses dels comitès de Cervera i local ajudaren a fer una foguera a la mateixa plaça de l’església el 25 de juliol de 1936. Sortosament —i cal dir-ho en veu alta—, aquesta és la resposta: el retaule de Ramon de Mur es va salvar perquè estava ben conservat al Museu Episcopal de Vic.

La taula central amb el Judici Final va ser restaurada del 24 de desembre de 1985 al 2 de març de 1986 per a l’exposició «Thesaurus: l’Art als bisbats de Catalunya». En el Palau Macaya de Barcelona. La segona restauració es va fer a les taules de l’Anunciació i Nativitat l’any 1997 al Servei de Restauració de Béns Mobles per a l’exposició «Obres Mestres» amb un criteri totalment arqueològic.

La tercera intervenció va ser l’any 1997, al Centre de Restauració de Béns Mobles, per a l’exposició «Grans Mestres», i es va fer a les taules de l’Anunciació i del Naixement, amb criteri totalment arqueològic.

En el nou Museu Episcopal de Vic que va ser inaugurat l’any 2002, el Retaule de Guimerà es
troba en una sala especial que ja es va construir específicament per poder‐hi exposar aquesta obra junt amb el Retaule de Santa Clara de Lluís Borrassà.

La composició de les taules no respecta la seva posició original per facilitar la visualització als visitants. Estan col·locades tal com podeu veure a la fotografia que teniu a continuació.

imatge4

Finalment, l’any 2007 el retaule “retornà” a l’església de Sta. Maria de Guimerà en forma de reproducció. Podeu trobar tots els detalls a l’entrada 2007, UNA CALCOMANIA GEGANT

imatge5

Joan Duch i Mas, Pasqual Prous i Miró, Jordi Sender i Beleta

1928, TOQUEN A SOMETENT

El sometent, d’origen medieval, va ser una organització d’autoprotecció civil (separada de l’exèrcit). Tenia com a objectiu la defensa de la terra en temps de conflicte bèl·lic. En dates més recents, durant el segle XX actuà al costat de les autoritats en diverses ocasions, una de les quals, la que ens ocupa en aquest article. Aquest cos ha estat dissolt i restablert en múltiples ocasions al llarg de la història, sent la darrera i definitiva, la dissolució per part pel Senat espanyol el 1978.

El sometent de Guimerà va ser cridat “a files” el mes de maig de 1928 per a la recerca i persecució d’en Josep Marimón Carles, autor dels terribles crims de la Pobla de Ferran (en dues hores, el 20 de maig de 1928, va matar deu persones, la majoria nens que no arribaven als dotze anys).

A causa d’aquests fets de màxima gravetat, que encara avui són recordats, es tocà a sometent en diverses poblacions que s’agruparen, sumant un total d’uns 400 homes,  junt amb una companyia sencera de la Guàrdia Civil.

imatge1

La recerca del criminal s’estengué durant 8 dies, quan finalment, el sometent topà amb en Marimón, que s’havia adormit a causa del cansament. Sembla que el cap li cridà l’alto, i aquest en despertar, va tenir la intenció d’agafar la seva escopeta, però no va tenir temps. Josep Civit, cap de la colla de sometents que l’havia trobat, li disparà un tret al cap, provocant la seva mort a l’instant.

imatge 2

El ressò de tot plegat fou notable. La revista madrilenya MUNDO GRÁFICO, es posà en contacte amb al seu corresponsal a Tàrrega (Magí Pera, de la Llibreria Güell), perquè li enviés informació i fotografies. En Miquel Martí Florensa fou un dels reporters gràfics dels fets (Museu Comarcal de l’Urgell i Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega). També fou pintor i col.laborà amb en Jujol en la pintura de l’altar de Guimerà. En el seu número 865 publicat el 30 de maig de 1928, dedica un extens reportatge gràfic de 4 pàgines i 21 fotografies a aquests fets, que reproduïm a continuació.

imatge3 imatge4

Fonts:

HEMEROTECA DIGITAL de la Biblioteca Nacional de España

URTX: revista cultural de l’Urgell. Número 11

 

Joan Duch i Mas, Jordi Sender i Beleta

DITES POPULARS A GUIMERÀ

Aquí teniu una nova recopilació d’en Sebastià Busquets i Pagès, en aquest cas recuperant l’herència històric-cultural de Guimerà (vegeu també l’entrada prèvia BOIRA, PLUJA, ROVINA I NEU).

Pacientment ha recollit una llarga llista de dites, refranys i expressions que hem heretat mitjançant la tradició oral dels nostres avantpassats. Algunes, originals de la zona, i altres que s’han fet servir assíduament a Guimerà.

Podem dir que son les més habituals dins del vocabulari dels Guimeranencs que recullen un seguit de conclusions, normes de conducte, d’ensenyaments basats en l’experiència i que fan referència a múltiples temes com la feina, el temps, la gent, les malalties…

Aquí els teniu!

A l’abril cada gota val per mil
A cada bugada es perd un llençol
A cada porc li arriba el seu Sant Martí

imatge1
A l’abril, aigües (o pluges) mil
A l’estiu tota cuca viu
A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat
A la taula i al llit, al primer crit
A la vora del riu no t’hi facis el niu

imatge4
A poc a poc i bona lletra
A sants i a minyons, no els prometis si no els dons
Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos
Aigua per Sant Urbà (25 de maig), lleva vi i no porta pa
Al desembre, al 8 la Concepció, al 13 Santa Lucia i al 25 neix el fill de Maria
Al febrer de cap o de cua l’ha de fer o sinó tot sencer
Al juliol, ni dona ni caragol
Al juny, plourà però abans tronarà
Al maig, cada dia un raig
Al pot petit hi ha la bona confitura
Any de neu, any de Déu

Neu_-_Marc_2010_27
Arrencada de cavall, parada de ruc
Barcelona és bona si la bossa sona
Bon vent i barca nova
Brams d’ase no arriben al cel
Caldera vella, bony o forat
Carrers mullats, calaixos eixuts
Cel rogent pluja o vent

D’on no n’hi ha, no en pot rajar
De desagraïts, l’infern n’és ple
De Joans, Joseps, i ases, n’hi ha a totes les cases
De l’aigua d’octubre i el sol de maig, en neix el blat
De llevant o de ponent, de la dona sigues parent
De més verdes en maduren
De mica en mica s’omple la pica
De moliner mudaràs i de lladre no t’escaparàs
De ponent, ni vent ni gent
De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena
Déu dóna faves a qui no té queixals
Del casar i del sembrar ningú sap que passarà

Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?
El més calent és a l’aigüera
El sabater és qui va més mal calçat
El setembre s’emporta els ponts o asseca les fonts
Els testos s’assemblen a les olles
Em fas festes i no me’n solies fer, és que em vols fotre o m’has de menester
Feina feta no fa destorb
Fer Pasqua abans de Rams
Gallina vella fa bon caldo
Gat escaldat, de l’aigua tèbia fuig
Gent jove, pa tou
Home alt, tort o carallot
Home casat, burro espatllat
Home roig i gos pelut, primer mort que conegut
Hostes vingueren que de casa ens tragueren
Ja pots xiular, si l’ase no vol beure
L’aigua de gener omple la pica, el graner i el bisell també
L’aigua de l’agost fa oli, safrà, mel i most
La guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes
Març marçot, mata a la vella a la vora del foc i a la jove si pot
Músic pagat fa mal so
N’hi ha per llogar-hi cadires
Nadal a les fosques, ven-te els bous i crema les forques
Nadal amb llum, de cada 100 ovelles en va bé una
No deixis les sendes velles per les novelles
No diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat
No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré
No es pot tocar les campanes i anar a la processó
No vols caldo? Dues tasses!
Pagant, Sant Pere canta
Pel juliol, la forca al coll

Pel juny, la falç al puny

Pel Pilar, la fava has de plantar
Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc
Per Nadal, cada ovella al seu corral
Per Nadal, un pas de pardal
Per Nadal, qui res no estrena, res no val
Per Reis ase o ruc qui no ho coneix
Per Sant Jordi vés a mirar l’ordi, si l’ordi no surt marxa tu
Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per sant Esteve, un pas de llebre
Per Santa Magdalena, l’ametlla i l’avellana plena


Per Santa Teresa, la fava a terra
Quan a la posta de sol es veuen dos sols: si el suposat sol és al costat de marina designa pluja, si és al costat de muntanya designa vent
Quan al cel hi ha cabretes (núvols), a la terra hi ha pastetes (o bassetes)
Quan el Montgó porta capell, pica espart i fes cordell
Quan l’octubre és a la fi, Tots Sants ja és aquí
Quan la Candelera plora, l’hivern és for a; quan la Candelera riu, l’hivern és viu; tant si plora com si riu, l’hivern és viu
Quaresma ventosa, collita granosa; però si massa en fa, ni palla ni gra
Qui canta a la taula i xiula al llit, no té el seny gaire complit
Qui canta, els seus mals espanta
Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla
Qui dia passa, any empeny
Qui guarda quant té, menja quan vol
Qui la, fa la paga

imatge2

Qui menja sopes, se les pensa totes
Qui no plora no mama


Qui no s’arrisca no pisca
Qui no té cap ha de tenir cames
Qui no té feina el gat pentina
Qui oli remena, els dits se n’unta
Qui paga mana

imatge3

Qui té boca s’equivoca
Qui té el cul llogat no seu quan vol
Qui té gana somia pa
Qui va amb un coix, al cap de l’any ho són tots dos
Qui vol lluir ha de patir
Qui vulgui peix que es mulli el cul
Roda el món i torna al Born
S’atrapa abans un mentider que un coix
Salut i força al canut
Santa Llúcia la Bisbal (13 de desembre), 12 dies per Nadal
Sempre plou sobre mullat
Si a les 9h del matí hi ha bromes (núvols) al cantó de Sant Roc, senyal de trons
Si al maig hi ha els dotze apòstols al costat dels Pirineus (dotze caps de broma), senyal de trons
Si el divendres el sol es pon amb calçada, pluja abans del diumenge
Si el sol fa llamada al matí hi haurà pluja abans de 24 h
Si hi ha humitat al primer d’agost, cau el sementer (les pluges) aviat
Si la boira de la part de Vallfogona arriba al Palau del cases o als racons de cal Cervera, pronostica pluja al cap de tres dies


Si la boira jau després de la missa del gall, és any de meravelles
Si la boira jau per Santa Àgueda (5 de febrer) serà any de pedregades


Si no vols pols no vagis a l’era
Si surt l’arc de Sant Martí a la tarda, la pluja ja està passada
Si surt l’arc de Sant Martí al matí, la pluja ja és aquí
Si trona entre la Mare de Déu de febrer (La Candelera, 2 de febrer) i la mare de Déu de març (Mare de Déu de la Cinta 2 de març), 40 dies més d’hivern
Si una fila de centpeus travessa el carrer, designa canvi de temps o pluja
Si uns dies abans de Sant Josep ha fet la marinada freda, hi haurà pluja al cap de tres dies
Si veus alguna oliva per Sant Joan, collita plena per fi d’any
Si vols estar ben servit, fes-­te tu mateix el llit
Tal faràs tal trobaràs
Tanta roba i tan poc sabó!, I tan neta que la volen
Tants caps tants barrets
Temps per tirar l’aigua de les teulades a les cisternes: tots els mesos que portin la lletra R (gener, febrer, març, abril, setembre, octubre, novembre, desembre)

teulades (esquerra)
Tira més un pèl de figa que una maroma de barco
Tot bon català té fred després de menjar
Tota pedra fa paret

mur (dreta)
Una flor no fa estiu, ni dues primavera
Val més boig conegut que savi per conèixer
Valencià (o andorrà, o català, o vigatà…) i home de bé no pot ser

Sebastià Busquets i Pagès

2060, GUIMERÀ RESIDENCIAL?

Les persones, la gent que viu al poble, són la seva ànima, els que li donen l’alè i els qui configuren la personalitat col·lectiva, que després passa del conjunt a cada un dels individus que formen la col·lectivitat, de tal manera que els singularitza i identifica a tot arreu.

Així ho veiem en la manera de parlar i de lligar les paraules, en els accents i les formes, que no és pas igual a Guimerà que a Ciutadilla, o a Belianes, malgrat estar tots dintre de la Vall del Corb.

Aquests trets singulars i diferencials només s’aconsegueixen amb el pas del temps. Amb una permanència llarga i continuada d’un col·lectiu en un indret determinat que, a poc a poc, s’adapta a la configuració física del terreny, al clima, que treu recursos suficients per subsistir, i que va establint lligams personals entre llurs membres que passen de generació en generació.

El poble de Guimerà també s’ha configurat així. Al llarg dels segles, el poblament de la Vall del Corb s’ha fet a poc a poc a partir de petits grups disseminats en els punts que els eren més favorables per a mantenir la seguretat i aconseguir els aliments necessaris per a la supervivència. Avui tenim inventariats diferents vestigis de poblament en tot el terme de Guimerà, que formen part del patrimoni arqueològic.

De l’Edat del Bronze tenim representacions gràfiques i un lloc d’enterrament, a la partida de l’Argelagar; un altre lloc d’enterrament al Camí dels Parés; llocs d’habitació a La Cadena, a la Comacardós, a les Comartals, als Massets, al Mundessó, i als Rats.

Tenim notícies de poblament a la Bovera des de l’Edat del Ferro, que també ha deixat petges a la Sangola, als Palaus, i al Camí de Tàrrega.

La Cadena i els Palaus els veiem com un indret d’assentament continuat de població, atès que hi ha vestigis de l’Edat de Bronze, del Ferro, i de la colonització romana.

Amunt i avall del terme (i de la mateixa Vall del Corb) trobem restes de poblaments, que en un moment o altre, i per motius diversos, però que sempre podem imaginar relacionats amb millorar la pròpia seguretat i en aconseguir més recursos, van desaparèixer per a formar una col·lectivitat més gran i més forta, situada en un punt elevat de la Vall, des del qual, a simple vista, es domina bona part de la seva extensió, i que avui, i des de fa temps, anomenem com a Guimerà.

L’assentament de persones, i el castell, crec que es van formar a la vegada. Per a mi és impensable mantenir un grup humà sense un element de vigilància i defensa. També cal pensar que la torre o el castell ha anava canviat la seva estructura i configuració amb el temps i les necessitats, i que la que veiem avui, únic vestigi de què fou castell, no té res a veure amb la que van aixecar els primers guimeranencs, que no s’anomenaven pas així.

Tenim la torre i la gent. Venen els convulsos temps de l’Edat Mitjana, quan sembla que la gent s’ha oblidat de tot, i que tot cal fer-ho de nou. La Vall esdevé territori de frontera en temps de la reconquesta, i el castell de Guimerà un element de la màxima importància per a la seguretat col·lectiva. La gent fa poble sota la seva protecció, i el poble pren un nom i una identitat pròpia.

Les necessitats de la guerra, i el manteniment de les estructures feudals, en un primer moment, i les de l’Estat, en moments posteriors, fan necessària la col·laboració de tot hom en forma d’aportacions personals (lleves de soldats) i econòmiques (pagament d’impostos). Aquestes aportacions només es poden organitzar a partir del cens de la població. Inicialment, amb els anomenats “fogatges” (les cases o focs que hi havia en un indret) i després, amb el cens, més o menys, tal com el coneixem avui.

La primera notícia sobre els fogatges de Guimerà és del que es va fer de 1365 a 1370, que en compta 152 (si calculem 4 persones per cada casa o foc), resulta que a finals del s. XIV, Guimerà tenia, aproximadament, uns 600 habitants.

Tal com podem veure en el quadre, la població de Guimerà s’incrementa fins a mitjans del s. XIX (1857), i, a partir d’aquest moment, comença una davallada continua, que només té un punt d’inflexió a principis del s. XX.

Amb aquests quadres a la vista, cal fer un parell d’apunts. A principis del s. XX es va propagar una epidèmia de grip, coneguda com a “grip espanyola”, que va coincidir amb una crisi de subsistència generalitzada, la qual cosa pot explicar la davallada de població entre els anys 1.900 i 1.910.

Sobre la mateixa fiabilitat de les dades, atès que Pascual Madoz, en el seu “Diccionario Geografico-Estadístico-Històrico de España”, que recull informació sobre tots els pobles d’Espanya, en el tom 9, editat el 1.847, on figura Guimerà, diu: “v. con ayunt. en la prov. De Lérida (7 leg.) La pobl. se compone de 200 CASAS distribuidas en tres calles desiguales y mal empedradas, que desenbocan en una plaza circular sit. en el centro, donde está la casa consistorial, con su correspondiente departamento destinado a cárcel pública. POB.: 210 vec., 850 alm.”

Per la descripció del poble, el Sr. Madoz potser no tenia la millor informació, però fixa la població en 850 persones, que suposa aproximadament la meitat de les 1.606, que s’esmenten, i es repeteixen, en les diferents referències estadístiques (potser algú, algun dia, ens ho podrà aclarir).

I amb les estadístiques i els quadres a la mà ve la gran pregunta. Si projectem al futur el ritme de davallada de població, ens dóna que cap al 2.060, aproximadament, Guimerà s’haurà quedat sense cap habitant. Serà un poble sense persones, una carcassa de carrer i cases buides per dintre, sense ànima. Com a molt, un poble de cases de vacances, o de segona/tercera residència, destinades al lleure, una vila residencial, com dèiem al títol d’aquesta entrada?

Serè així, tal com diuen les projeccions estadístiques????

Jo no ho crec. No ho vull creure ni pensar. Aquesta ànima que, des de temps immemorials, han alenat milers i milers de persones que han fet d’aquest turó de la Vall del Corb, anomenat Guimerà, el seu batec de vida, no pot morir.

Per sort, les projeccions futures basades en les tendències passades, fallen sovint. En el cas que comentem, són molts els factors que poden influir en aquests temes i qui sap que passarà en els anys venidors: millora del sistema de transport i de les comunicacions, increment del tele-treball remot, massificació a les ciutats, polítiques fiscals que promoguin el retorn a les zones rurals, etc.

En depèn de tots i de cadascú que sigui així. De què puguem trencar l’estadística. Depèn de mi, que escric aquestes ratlles, i de tu, que les llegeixes. Perquè un poble és la seva gent, els que hi viuen.

Josep Corbella i Duch

XAVIER PEDRA

Tant si sou de Guimerà com si només hi heu estat de pas, molt possiblement haureu tingut algun dels dibuixos del Xavier Pedra a les vostres mans. És el cas de la fantàstica panoràmica que va realitzar per a incloure en el Mapa Turístic de Guimerà.

detall

Si visiteu La Cort del Batlle, podreu veure exposats la sèrie d’espectaculars dibuixos de Guimerà, que ell mateix s’encarregava de vendre a les portes del Museu. També l’exercici de “reconstrucció” mitjançant dibuix de com podia haver estat el Monestir de Vallsanta en la seva època d’esplendor. Fins i tot potser us va fer un dibuix de la vostra casa (que feia sota enàrrec).

L’any 2015, ens sobtava la notícia de la mort del Xavier Pedra Martínez (Barcelona, 03-03-1962 + Guimerà, 17-10-2015), 53 anys és una edat en què les persones tenen encara moltes il·lusions i projectes, com era el cas d’aquest artista que al llarg de la seva existència havia reeixit com il·lustrador de contes, autor d’anuncis publicitaris i de motius naturistes, dibuixant d’historietes, autor de tires de còmics, caricatures, col·laborador en pel·lícules de dibuixos animats… Com a pintor practicava l’hiperrealisme i les seves làmines i dibuixos de Guimerà en són una bona mostra.

El Josep Maria Cerdan trobava un enllaç en què a grans trets s’explica la seva trajectòria professional:

1981-1984: Col·laboració en la creació d’historietes amb l’equip de dibuixants de Martz SCHMIDT (creador dels personatges del “Professor Tragacanto”, “Deliranta Rococó”, “Camelio Majareto”, “El Doctor Cataplasma”, etc.) per a Editorial Bruguera

1986: Exposició de pàgines d’historieta (Els bojos 40 dibuixos de Xavi Pedra) al saló del còmic i la il·lustració de Barcelona.

1991 Publicació de tires còmiques per a la revista “Súper Zipi-Zape” d’Editorial Bruguera.

Freelance en el disseny de logos i caricatures (autor dels logotips de “Joves naturistes dels països catalans”, “Ateneu Eclèctic i lliberal d’Ateus i agnòstics”, empreses d’alimentació, comerços, etc.)

Col·laboració i participació en espots publicitaris, pel·lícules i programes de TV de dibuixos animats. Spots: Evax, Com Ràdio, Betadine, Nesquik Brooks Panrico, Caixa Rural, Unicaja, Llatins en Salsa, etc.

Pel·lícules: El Cid, El rei de la granja. Sèries: Les 3 Bessones, Rovelló, etc.

Programes TV: Omaita (Los Morancos), Gala A3 TV (J. Hermida), Els Chuquis (Tele5), TPH Club (LA 2), etc.

Teatre: Una nit d’Òpera (La Cubana).

Il·lustració de contes: “El roure de la Propietat” (Emili Vives); “L’Eixam de la fortuna” (Emili Vives); “Històries del parc de la vida” (Joan González), etc. Edicions CEDEL.

Sèrie de dibuix de temàtica nudista, realitzats majoritàriament per encàrrec del Fonoll, escenes naturistes amables, simpàtiques i molt naturals.

Els seus darrers treballs retrataven perfectament els racons de Guimerà, dels que ell mateix en formava part amb la seva parada davant de l’edifici de la Cort de Batlle, que aixopluga el Museu de Guimerà.

Antonio Mora, Josep M. Cerdan, Jordi Sender

1935, EXCURSIÓ A GUIMERÀ

Sec davant de l’ordinador i en pocs segons el navegador d’internet posa al meu abast desenes, centenars d’enllaços a informació de Guimerà de tota mena: allotjament, rutes, història…

Guimerà és, avui en dia, un potent pol d’atracció turística. Hi ha contribuït, sens dubte, el fet que el nucli medieval fos declarat Conjunt Històric-Artístic l’any 1975 i també la celebració del Mercat Medieval de forma ininterrompuda des del 1995.

Ha estat, però, sempre així? Bé, segur que el grau de coneixement era força menor anys enrere, però no passava desapercebut pels coneixedors del territori (l’excursionisme va venir arran de les ganes de coneixement i estudis, juntament amb una creixent estima pel territori propi que va ressorgir durant la Renaixença).

Hem trobat aquest article publicat l’any 1935 al diari La Publicitat (principal òrgan del catalanisme intel·lectual, on hi col·laboraren els millors escriptors dels Països Catalans, a més d’articles ocasionals de polítics, historiadors, crítics literaris i especialistes científics catalans. El diari desaparegué definitivament amb l’entrada a Barcelona de les tropes de Franco).

E. Ametller ens proposa una excursió que travessa la vall del corb, fent menció especial a Guimerà, com es pot veure clarament en el mapa de la ruta. Reproduïm a continuació els paràgrafs dedicats a Guimerà. Podreu trobar l’article complet a la pàgina 3 del diari en aquest  ENLLAÇ del blog Guimerà Recorda.

GUIMERÀ, (550 m altitud), potser és el més típic de tots els pobles que haurem vist en aquesta regió.

Esgraonat damunt el ràpid pendís, entrem per un pontet sense baranes; …. de conjunt de color terròs, amb les curioses perspectives de les construccions sobreposades i dels plans i buits de les façanes, galeries i finestres, tot plegat coronat per les runes de l’antic castell i el gran cos de l’església parroquial d’estil gòtic. Pels seus carrers estrets i extraordinàriament costeruts, hi ha ran nombre de portals que li donen una fesomia ben característica. Des de dalt del castell, on hi ha dues creus de terme, es domina tota la vila amb un formidable panorama de teulades.

imatge_mapa

Sortim de la població arran de riu per un carrer que té un quilòmetre de llarg. Un parell de quilòmetres més avall, entre vinyes i ametllers on es barregen les oliveres, trobem a l’esquerra, tocant la carretera, les belles runes gòtiques del monestir de Santa Maria de Vallsanta, que fou de monges del Cister, d’un romanticisme que fa de mal … amb la suculència del paisatge … volta. I ja veiem des d’aquí la grossa silueta del castell de Ciutadilla, al fons a mà esquerra.

A tres quilòmetres de les runes de Vallsanta trobem la polsosa carretera de Montblanc a Tàrrega, que agafem per l’esquerra, per trencar al cap d’un moment un altre cop a l’esquerra per agafar la de Passanant, que ens puja amb sis-cents metres a Ciutadilla. Al peu de carretera I a la vora del Corb hi ha les restes de l’antic convent de Roser, amb l’església d’un gòtic decadent.

Va haver-hi un increment de visitants a Guimerà arran de la publicació d’aquest article? Potser si, però ben segur duran un període malauradament curt. Ben aviat, l’inici de la Guerra Civil va sacsejar completament la quotidianitat de la vida i poques excursions es van fer al llarg dels següents anys.

Josep Ma Minguell i Llorens, Jordi Sender i Beleta

1237-1589, EL MONESTIR DE VALLSANTA

Revisem en aquesta entrada els fets més rellevants de la història del Monestir de Vallsanta, coincidint amb la publicació del llibre GUIMERÀ i VALLSANTA.

El precedent històric del monestir de Vallsanta cal cercar-lo en el segle XII, quan a la mateixa vall del Corb, pels volts de l’any 1190, el cavaller Pere de Tàrrega va fundar en un tossal sobre el riu Corb una comunitat femenina sota les directrius de l’orde del Cister. Es tracta del monestir de Santa Maria de la Bovera. Mentrestant, el lloc de Vallsanta era només una quadra del senyor jurisdiccional de Guimerà, situat a la vall del Corb, sota el cenobi de la Bovera, i entre les poblacions de Guimerà i Ciutadilla.

No serà fins al 1235 que no es començarà a bastir el nou monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallsanta i el 7 de març del 1237, el papa Gregori IX envia un rescripte a l’abat de Citeaux per tal que envia religioses del cenobi de la Bovera al nou monestir de Vallsanta. És lògic pensar que la millor situació de Vallsanta, amb més aigua i amb comunicacions més fàcils, facilités el progressiu trasllat de les monges.

Vallsanta i al fons,  La Bovera

Així, el 1246 deixava d’existir la comunitat de la Bovera, mentre Vallsanta era ja una comunitat de 23 religioses, amb una abadessa (Agnès de Guimerà), una priora, una infermera, una preceptora, una cambrera i una cantora. A mitjans de segle XIII, Vallsanta tenia una vida completament consolidada, amb edificis aixecats, i amb una esplendor que duraria tota la resta del segle XIII i bona part del segle XIV, amb el lapsus de la pesta negra del 1348, que delmà la comunitat.

Un documental important és el llegat de l’any 1272 del rei Jaume I, consistent en 200 morabatins d’or per a la construcció del claustre de Vallsanta. Aquesta és una edificació lògica en un cenobi cistercenc, però fins avui dia no n’ha quedat cap rastre documental, monumental o arqueològic.

Les actuals restes de Vallsanta corresponen al segon temple del monestir, construït en estil gòtic durant el període aproximat de 1345-1350. El bastiment de l’església fou fet efectiu gràcies a les donacions d’importants famílies nobiliàries de la comarca.

Reconstrucció virtual segons la interpretació del programa Sota Terra (TV3)

Idealització realitzada per Xavier Pedra

Segon l’inventari del segle XV, a Vallsanta hi havia l’església, la cuina, el porxo, una sala, i pujant una escala major, la cambra major i una recambra. També el rebost, el pati del forn, el pastador, el celler i el galliner. No s’esmenten ni el dormitori comú, ni les cases particulars de les religioses, ni tampoc el claustre amb les seves dependències. Per testimonis posteriors, sabem que hi havia a Vallsanta la sala capitular, però sense especificar la seva ubicació.

Per les notícies que coneixem del segle XV, és evident que el declivi de Vallsanta ja començava a concretar-se. Amb motiu d’una epidèmia de l’any 1403, les religioses fugiren a l’abandonat cenobi de la Bovera, però moriren algunes monges, quedant reduïda la comunitat a l’abadessa Aldonça de Castre, una priora, una sagristana i dues religioses més.A mitjan segle XV, el monestir de Vallsanta ja devia patir una misèria considerable. Els deutes s’acumulaven i la comunitat seguia essent de nombre molt reduït.

La decadència de Vallsanta al segle XVI era ja un fet. L’any 1589 la comunitat de Vallsanta es reduïa a tres religioses, i sense abadessa. En aquell any visità el cenobi fra Francesc Oliver de Boteller, abat de Santa Maria de Poblet, però en qualitat de visitador general de l’orde del Cister. Veient la situació de gran penúria de Vallsanta, va ordenar l’extinció i tancament del monestir, i el trasllat de les tres religioses al veí monestir del Pedregal (sens dubte que degué influir en la decisió les recents disposicions del concili de Trento, que prohibien l’existència de monestirs femenins aïllats). El cenobi de la vall del Corb, ja sense vida monàstica, fou encomanat a un altre frare de Poblet, per tal de recollir els censals i les rendes, i per tenir cura de l’església i d’altres estances de la casa. Acabava així, penosament, l’existència del monestir de Santa Maria de Vallsanta.

Finalment, el 1594, la senyora de Guimerà, Anna d’Aragó, vescomtessa d’Évol, encomanà Vallsanta, en arrendament, a Joan Gavaldà, a condició de conservar els edificis monàstics i guarden l’entaula de l’església i els ornaments litúrgics de l’altar.

Tanmateix, sense comunitat religiosa que l’habités, els edificis i béns de Vallsanta estaven destinats a una segura ruïna…

Si voleu aprofundir en el coneixement del monestir, trobareu el recull més important i complet que s’ha publicat mai sobre Vallsanta (història, arqueologia, heràldica, intervencions sobre les restes, Misión Rescate, etc. en el llibre GUIMERÀ i VALLSANTA.

Joan Duch i Mas

BOIRA, PLUJA, ROVINA I NEU

Sortim de Barcelona en mànigues de camisa. El termòmetre marca 18º en ple mes de febrer. Un cop creuem la Panadella, ens anem endinsant a poc a poc dins la boira. Les temperatures van baixant, fins a arribar a Guimerà on donem una darrera ullada al termòmetre del cotxe… 3º sota zero. Ja en podem abrigar!

La climatologia a Guimerà és sense dubte, d’extrems. Estius molt calorosos i hiverns molt freds, sobretot quan la boira, de vegades gebradora, s’hi instal·la de forma persistent i impedeix que les temperatures remuntin durant el dia.

El modest riu corb canvia de tant en tant la seva fesomia amb sobtades riuades, com la malauradament recordada “Rovina de Santa Tecla“. Sovint, la neu també hi fa acte de presència, oferint insòlits i impactants paisatges com en “la nevada del 44” on 7 pams de neu cobriren la vall.

Sebastià Busquets i Pagès, entusiasmat per l’estadística i d’establir contactes amb la gent que viu fora del poble, mitjançant els instruments actuals de les noves tecnologies, ha recopilat dades referents a les pluges, riuades, nevades i boires que han afectat Guimerà al llarg dels anys.

També d’altres temes… però aquests els revisarem en properes entrades.

Esperem que siguin del vostre interès i potser reobrin el debat sobre si el clima està canviant, si més no a la vall del Corb.

graficaboiraFINALboiraBoires durant l’hivern del 2005-2006

graficaplugesFINALgraficariuadesFINALImatge_rovinaRovina l’estiu del 2014

graficanrevadesFINALnevada2010Nevades l’hivern del 2010

Sebastià Busquets i Pagès, Jordi Sender i Beleta

“El bloc ha fet 3 anys”

Sembla que vam començar ahir i ja hem fet 3 anys, temps en el que hem publicat prop de 35 històries de tota mena relacionades amb Guimerà; fets històrics, anècdotes, llegendes, persones…

Aquí les teniu totes, ordenades cronològicament

2017, DEU-NOS AIGUA!
2007, UNA CALCOMANIA GEGANT
2006, EL MUSEU DE GUIMERÀ
1975, “SI ESTE PUEBLO ESTUVIERA CERCA DE MADRID…”
1971, EL GUIMERÀ MÉS TERRORÍFIC
1969, UNA BATALLA COMTAL
1967-81 MISIÓN RESCATE
1968, ELS PERGAMINS REIALS

1967, “¿TIENEN PERMISO DE DERRIBO?”
1967, “MANTENGA LIMPIA ESPAÑA
MÉS OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ
OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ
MIQUEL CABANAS, EL CADIRAIRE
LES COMUNICACIONS PER CARRETERA
1938-45, MEMÒRIES DE LA GUERRA D’EN RAMON BUSQUETS i DUCH
1939, JUJOL A GUIMERÀ
1931, LA CONSULTA
1916, EL POBLE EN DESGRÀCIA
1914, LA VISITA QUE SÍ VA EXISTIR
1909, GUIMERÀ EN 3 DIMENSIONS

EL FERROCARRIL A GUIMERÀ: L’OPORTUNITAT PERDUDA
1874, LA RUBINA (ROVINA) DE SANTA TECLA
1848, EL MOTA DE GUIMERÀ
1835, EL TAMBOR DEL BRUC
1835, LA LEGIÓ ESTRANGERA ENVAEIX GUIMERÀ
sXVI, EL POU DE GEL
QUINA PARENTELA!
BRUIXES A GUIMERÀ
1403, PROVES DE MATERNITAT
1400, RAMON DE MUR A GUIMERÀ
JUEUS A GUIMERÀ?
EL QUEIXAL DE LA BRUIXA
44-45, LA VIA ROMANA
218 aC, ELEFANTS A LA VALL DEL CORB?

Això sí, seguim amb la mateixa empenta que el primer dia i estem preparant un munt de noves històries.