CARTA ALS REIS

Em decidia, fa  anys i panys que no  ho feia a escriure una carta als Reis.

Estimats Reis d’Orient;

Us escric des d’una petita nació que viu un dels seus “Annus horribilis”  , la nostra llengua i la nostra cultura pateixen un dels embats més forts dels darrers segles, la política de terror que practicava la potencia colonitzadora a la mal dita Amèrica de Sud, generava una síndrome que s’hauria d’haver descrit com “ la síndrome de la colonització del REINO DE ESPAÑA “ , i quina manifestació més palesa, és la renuncia a la pròpia llengua, i una resistència desassenyada a la parla d’altres idiomes.  No s’acaben però, aquí les nostres cuites, la potència colonitzadora un any més ens ofega econòmicament, tant als aborígens que encara continuem vius, com a la resta de persones que conviuen amb nosaltres, això es tradueix en un sistema MOLT insuficient de protecció social, una sanitat sota mínims,  un sistema educatiu en estat de setge, unes infraestructures publiques quasi medievals, i uns serveis “públics” que no mereixen aquesta consideració.

Diria estimats Reis d’Orient, que allò que voldria per a mi i per a la meva nació és clar, no tinc però cap inconvenient en reiterar-ho:

Tingueu cura de la nostra llengua i de la nostra cultura

Tingueu cura de les persones que vivim en aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA, eviteu l’abandó dels que no tenen recursos, dels malalts, dels febles.

Porteu-nos infraestructures modernes, vies ràpides, trens nous.

I per damunt de tot,  ajudeu als que pateixen  “ la síndrome de la colonització del REINO DE ESPAÑA “ i obriu-los els ulls.

Tinc clar que algunes de les coses que us demano poden excedir els vostres poders, si fos així, us prego atesa la vostra condició de “sants” que la presenteu a l’Altíssim.

Ah!, no us ho havia dit, des del primer a l’últim els catalans ens hem portat massa bé.

DIES DE NADAL

De petita feia cagar el tió , no era un tió com el d’avui en dia, no. Era una arrel o un troc d’arbre ben gros. Això si, el tenia ben calentó i abrigat en un racó de la cuina, esperant el gran dia, el meu avi sempre procurava  que el tingues.

Una de les altres tradicions que desconec si era sols a casa meva o sovintejava en altres cases, era la següent:

Després de fer cagar el tió, quan jo estava contenta i meravellada de les coses que havia cagat, jo petitona tenia d’anar a dormir. Més la iaia em deia, ja saps que has de fer, petita!

I tant que ho sabia, posava galetes xocolata, torrons i llet i alguna altra menja. Després agafava un gibrell d’aigua i el posava al costat de una tovallola al costat. A prop de tot això un termos d’aigua ben calentona. Tot era per la Mare de Déu, Sant Josep i el petitó que acabava de néixer, perquè poguessin reposar forces i continuar al camí. I que la Verge pogués rentar el fill.

No cal dir, que al matí següent tot estava fet servir. Al costat de les restes sempre hi trobava un llibre de contes i alguna gormanderia.

He mirat Joan Amades els seus costumaris i no he sabut trobar res sobre aquest costum.

Ja dic que això era a casa meva. Tinc bons records de quan era molt menuda. No sé si en altres llars es feia, potser no. Per a mi la iaia em va deixar part de la seva màgia, cosa que agrairé sempre, era una persona meravellosa, com també ho era la germana gran d’aquesta, que vaig perdre abans de complir set anys però mai l’he oblidat tampoc.. Sempre les tinc en el meu pensament i malgrat els anys que no estan amb nosaltres les estimo i les recordo, elles viuen amb mi per sempre.

Montserrat Vilaró Berenguer

BOIRA DE NADAL

Què hem fet els lleidatans

i d’altres pobles germans,

perquè se’ns castigui tant

de no deixar-nos veure,

en temps gairebé de Nadal,

estels, lluna plena, i cel blau?

Pobles i veïns de ben a prop,

tenen molta més bona sort,

i poden estar gaudint-ho tot,

i a nosaltres, se’ns està negant.

Estimada boira, sisplau,

tot i sentir-te pròpia i ben nostra,

no seria hora que a poc a poc

al menys uns dies, anessis marxant?

Sense caldre fugir de la nostra terra,

seria un plaer gaudir de forma serena,

el brillar dels estels, el cel, un cometa,

i la Lluna plena, des de Lleida estant.

 

Jaume de Lleida 

SOMRIURES DEL NADAL

Aquest Nadal hi haurà les mateixes estrelles en el cel i a la terra més tenebres que mai. Malgrat tot la llum segueix estant en els estrelles. Aviat la deixaran caure i tot canviarà. Una pluja de justícia està preparada. Les males herbes s’ofegaran i les flors tornaran a néixer. Tanmateix aquest Nadal serà fosc, lúgubre, especial. Haurem de lluitar per salvar els somriures, l’esforç s’ho val.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: després de la nit hi ha l’albada que porta la llum i et regala un nou dia.

Bones festes de Nadal

Francesc Estival Vilardell

UN NADAL A CASA DELS AVIS

L’Enric Verdaguer Gratacòs té cinc anys i no ha fet cagar mai el tió. Tampoc ha anat mai a veure els Pastorets, ni a esperar els Reis. De fet, a casa seva mai no celebren Nadal. Tampoc Sant Joan, ni la Castanyada. El pares del vailet, que són investigadors astrofísics, no fan cabal de les celebracions fruit de la tradició religiosa perquè, segons ells, no tenen cap base racional i empírica. Val a dir que el nen ha crescut feliç envoltat de telescopis, mapes estel·lars, maquetes de naus interplanetàries, documentals d’en Carl Sagan i llibres sobre l’espai exterior.

 

Com que els progenitors de l’Enric havien de participar en una expedició científica durant el solstici d’hivern, tan bon punt l’infant va acabar l’escola, el van deixar a casa l’àvia Flora i l’avi Fèlix. Els iaios estaven feliços com unes castanyoles perquè podrien passar un Nadal amb el net, i fer-li una immersió en els costums «tradicionals»

.

El primer dia, de bon matí, avi i net van pujar fins a Riu Major amb l’objectiu de triar un bon tió; i, de passada, mirar si encara quedava algun rovelló per aquells verals, que no se sap mai. Mentre caminaven, en Fèlix, entusiasmat, explicava a l’Enric com havia de ser el soc que buscaven.

 

—El secret és que els follets del bosc hagin niat en algun moment a dins del tronc.

 

—Avi, un tros de fusta no pot fer caca, mai de la vida, perquè els arbres no tenen aparell digestiu. I tampoc no hi ha cap ésser viu que cagui regals i llaminadures. A més a més, els follets són uns personatges de ficció. No existeixen. Cap investigador n’ha vist mai ni un.

 

—Això no vol dir pas que no n’hi hagi, noiet. Només que són uns mestres amagant-se.

 

Al sota d’uns castanyers força vells van trobar una soca que en Fèlix va qualificar d’ideal. Feia uns sis pams de llargada i gairebé tres, de diàmetre. Era més aviat ovalada i tenia l’escorça llisa. De tornada cap a casa, l’avi va comentar a l’Enric que quan arribessin havien de deixar el tió a la vora el foc. Després abrigar-lo amb una manta que guardava l’àvia de quan el seu pare era petit; i, tot seguit, atipar-lo de mandarines. El vailet deixava dir a l’avi mentre se’l mirava amb condescendència.

 

Abans de sopar, l’Enric va ajudar l’àvia a acabar de muntar el pessebre. Es recreava escampant figueretes per aquell petit escenari. Fins que va descobrir al caganer.

 

—Això de Nadal és molt xocant, àvia. Hi ha molta caca!

 

El tip de riure que es va fer la Flora va ser antològic. Malgrat que va provar d’explicar-li l’origen del caganer i el tió, van acabar buscant-ho tots dos junts a internet, amb la tauleta.

 

Entre decorar la casa, anar a comprar i preparar els àpats nadalencs, tots tres van estar atrafegats de valent els següents dies. El tortell, el torró i les neules van ser tot un descobriment per l’Enric i van despertar el costat llaminer del xicot.

 

En aquestes, que, la vigília de Nadal, a l’hora d’esmorzar, el noi va deixar bocabadats als avis contant-los de gran volia ser astronauta i contactar amb alguna civilització extraterrestre, perquè estava convençut que no estàvem sols a l’univers.

 

—Aquesta sí que és grossa! Els follets no existeixen, però els marcians, sí —va exclamar-se l’avi.

 

—Els pares diuen que hi ha moltes probabilitats estadístiques de trobar vida intel·ligent a la Via Làctia i a les galàxies veïnes —va argumentar el noiet amb aplom.

 

La Flora i en Fèlix es van mirar amb preocupació. Ja els hi agradava tenir un net tan espavilat. Tanmateix, els hi feia molt poca gràcia sentir l’Enric parlar d’aquella manera, que semblava més un home gran que no pas un marrec de cinc anys.

 

Aquella tarda, quan ja fosquejava i avi i net es disposaven a endollar les garlandes de llum que havia penjat a la façana del jardí, va topar de cares amb dos individus diminuts, vestits amb roba tornassolada i un casc com de motorista, del mateix de color. Eren d’una mida semblant als nans de terrissa que l’àvia tenia escampats entre les flors dels parterres. Tots quatre es van quedar glaçats de l’ensurt. Al cap d’uns segons de silenci incòmode, un dels éssers va saludar amb un efusiu «Salut hi hagi!». L’avi, amb uns ulls com dos salers, va contestar «Com va això?» amb veu de compromís.

 

—Parleu català els extraterrestres? —va demanar el net.

 

—Ens comuniquen per telepatia en la llengua de l’interlocutor gràcies a un giny que portem integrat al casc. T’estalvies molts malentesos quan ets de vacances —va respondre el visitant.

 

—Feu turisme al meu jardí? —va exclamar en Fèlix—. Ara pla!

 

—En realitat estem de viatge nuvis —va matisar l’altra criatura—. Ell és en D1d4c i jo la 1v3t. Fem un creuer pel sistema solar. Resulta que avui hem baixat fins al vostre planeta a fer una excursió i quan hem tornat al lloc on havien deixat el transport, no hi era. I l’estem buscant.

 

—Els sensors ens indiquen que és a dins d’aquesta construcció —va afegir el primer organisme.

 

—Doncs és casa meva. Si us puc ajudar en res? —va reblar en Fèlix, que ja començava a tenir la mosca al nas.

 

Els extraterrestres van entrar decidits a dins de l’habitatge igual que un parell de gossos seguint un rastre i van anar directes a la sala d’estar.

 

—Mira’l, D1d4c. És aquí! —va exclamar la 1v3t, tot assenyalant el tió.

 

—Us en guardareu bé prou de tocar el tió —va protestar en Fèlix.

 

—Quina sort! Ja em veia avisant a l’assistència en viatge i essent la riota del creuer —va afegir en D1d4c.

 

Atreta per la conversa, l’àvia va entrar a la sala d’estar, tot eixugant-se les mans amb un drap de cuina.

 

—No sabia pas que havies convidat amics a fer cagar el tió, Enric. Arribeu al pic, nois, perquè estic fent xocolata desfeta.

 

—Molt agraïts —va respondre la 1v3t—, però amb els nervis, no em passaria res.

 

Davant la mirada atònita de l’Enric i en Fèlix, els alienígenes van treure la manta de sobre el tió, van obrir una porta en un dels costats i en D1d4c va entrar cap a dins. Aleshores el tió es va sacsejar un moment, com si tremolés de fred, i després es va aturar.

 

—Està baix d’energia. Així i tot, em fa l’efecte, que el podré engegar —va dir en D1d4c, traient el cap per l’obertura—. Tenim el temps just per arribar al punt de trobada a l’hora convinguda, o se’ns escaparà el creuer.

 

—Veus! —va rondinar la 1v3t— Si en comptes d’anar a veure muntanyes i a buscar bolets, haguéssim anat a Barcelona, com va fer la meva germana, ara no estaríem aquí empastifats.

 

—Aquest comentari te’l podries haver estalviat, xata, perquè no ajuda gens —va mastegar en D1d4c.

 

—Ai las! Com vols que troben rovellons, si tot bitxo ve a buscar-ne —va rondinar en Fèlix.

 

—Serà millor que engegui la nau a fora —va anunciar en D1d4c —. No voldria ser responsable de si es fa malbé res d’aquí dins.

 

—I al jardí, compte amb rostir els ciclàmens —va apuntar en Fèlix—, que són acabats de plantar i la mestressa ens llevaria la pell a tots.

 

En D1d4c va consultar un dispositiu que duia al canell i va explicar que amb tan poca energia, només tenien una oportunitat per arribar a la troposfera. Un cop allà, però, estarien salvats perquè les forces gravitatòries ja farien la resta.

 

—En cas de necessitat, sempre podem fer un pont amb la bateria del cotxe —va afegir en Fèlix.

 

Un cop el transport va ser a davant de la porta del garatge, la Flora va lamentar que els visitants no es quedessin a berenar, tanmateix es va entossudir que s’enduguessin un termos de xocolata desfeta i una bossa de melindros pel camí. Viatjar sempre desperta la gana, segons ella.

 

—Que veniu molt sovint per la Terra? —va demanar l’Enric.

 

—Amb el canvi de moneda, ara sou un planeta molt atractiu pel turisme —, va contestar la 1v3t.

 

—I com és que mai no us hem vist, fins ara? —va afegir l’infant.

 

—Gràcies al nostre camuflatge! —va aclarir ella.

Fotografia. Sebastian Latorre

 

—No sé com us podem agrair aquest favor tan gran—va comentar en D1d4c.

 

—Doncs ara que ho dius —va exposar en Fèlix tot assenyalant al net—, l’Enric voldria mantenir el contacte amb vosaltres. De gran vol viatjar per l’espai.

 

En D1d4c va allargar una mena de galeta daurada al vailet, i va indicar-li que allò era un mòdul de comunicació que permetria que poguessin sempre que en tinguessin ganes.

 

Un cop la parella d’extraterrestres va ser a dins de la nau, aquesta es va il·luminar i, brunzint, va guanyar alçada a poc a poc. Quan va ser un tros més amunt dels fanals del carrer, suspesa a l’aire, va vibrar una dècima de segon i, aleshores, va sortir disparada, cel enllà, deixant una estela prima i blanca, igual que un estel fugaç.

 

Els tres humans es van quedar un moment en silenci, contemplat el magnífic cel nocturn de desembre, fins que la Flora va sospirar i va murmurar: «Han marxat amb tanta pressa, que no hem pogut ni desitjar-los bon Nadal».

 

—Que et sembla, senyoret? Has vist com sí que el tió porta regals? —va apuntar l’avi, mentre picava l’ullet al net.

 

—Saps que, avi? —va reflexionar l’Enric amb posat circumspecte—. Com que això que ens ha passat no s’ho creuran ni els pares, que et sembla si busquen un tronc, l’abriguem amb la manta i, abans de sopar, l’estovem ben fort perquè ens cagui moltes cigarretes i monedes de xocolata, i també torrons?

 

Ricard Sayeras Quera

PESSEBRES

Per Nadal, anem tan adelerats de taula en taula, que no ens aturem a pensar en el pessebre. En els pessebres de la nostra vida.

Aquell primer pessebre que, fent puntetes, just arribàvem amb la punta del nas a fer caure la molsa de les vores. Les nostres mans intentaven en va d’abastar aquell be allunyat del pastor, mentre els nostres ulls, a l’alçada dels ulls de les figures, no copsaven què passava en aquell racó de món en miniatura. Però sabíem , això sí, que hi havia un nen molt petitet. Vet aquí l’encant d’aquell pessebre. Quan a coll dels pares se’ns oferia a la vista tot aquell bé de Déu, ens abocàvem tot assenyalant amb el dit i dient “el nen”. Els petits, ja se sap, volen gent menuda. Santa innocència.

El temps passa i aquella estirada d’un pam ja ens permetia organitzar el món, si més no aquell trosset de món. Els arbres mudaven de lloc talment com si tinguessin peus; posàvem els bous a llaurar en mig dels matolls, els bens canviaven de pastura cada dia —com ha de ser— i les figures que anaven a la cova mai no se sabia si anaven o tornaven i ni tan sols si hi havien arribat. Només el pescador amb la seva inacabable paciència s’estava al seu lloc. Què se’n pot fer d’un pescador si el treus de la vora de l’aigua? I les figures de la cova? Aquestes no s’havien de tocar. Havien d’estar sempre allà, palplantades i embadalides contemplant el seu fill, tant si els adoradors se n’anaven o venien. Els pares, primmirats, ens ho repetien constantment. Sort que quan no ho veien els trèiem a estirar les cames. El mateix passava amb aquells Reis, que no els servia de res anar amb camell, ja que cada any els tocava ser els últims d’arribar a la cova. Sempre hi ha limitacions, fins i tot al paradís n’hi havia, i aquestes dues feien de bon respectar, lligades com anaven a les deposicions del tió i al tribut que ens havien de pagar els Reis per haver-nos portat bé. Quanta innocència.

Un parell de pams mes alts ja no teníem pessebre. Potser hi havia un pessebre a casa, però ja no era el nostre. Aquell infant que va néixer a la cova va venir a canviar el món, però la feina es va quedar per fer i ara ens n’havíem d’encarregar nosaltres. Ja en vàrem fondre de greix, intentant arreglar el món. Potser si que vam arreglar alguna cosa, però no es nota. Nosaltres hi vàrem posar l’esforç però els grans, que ho maneguen tot i que hi havien de posar la voluntat, ens van trair. Massa innocència.

De pams ja no n’hem crescut més, però d’anys n’han passat una pila. I hem fet pessebres pels nostres fills. Hem arreglat la molsa de les vores, hem fet un estany de paper de plata pel pescador i hem indicat, així per sobre, les normes elementals de la ramaderia i l’agricultura, als menuts. Malgrat els bons consells, els bous han llaurat al mig del roquissar i els bens haurien fet tornar boig al gos d’atura més ben ensinistrat. No ens hem oblidat d’advertir que les figures de la cova no s’han de moure i que els Reis s’han d’acostar poc a poc encara que faci baixada. Però el nen de la cova ja no ens l’hem mirat més; hem mirat el nostre fill, que encara és tan innocent.

Ara ja som grans. Som ja, d’aquells grans que fa temps no ens van deixar arreglar el món? Ara som figures en el nostre pessebre. Hi ha qui, com el pescador, resta immòbil tota la vida esperant que piquin, d’altres aniran sempre en ramat, i hi haurà algú que prendrà la iniciativa per fer de pastor. Però el camí de la cova quants el fan? Poderoses i invisibles mans mouen les figures al seu caprici fent anar el carro pel pedregar, i mentre hi ha qui el poc que té ho ofereix, d’altres fan rotllana al voltant d’una olla que sempre bull. Enmig d’aquest desori de vegades sentim clavada a l’esquena la mirada de l’àngel de la cova i ens regirem plantant-li cara prenent una llibreta per escut i brandant un llapis per espasa. On és aquella innocència?

Aquestes paraules escrites en to de broma potser faran somriure i potser algú les compartirà, com una ocurrència, fent sobretaula, mentre les bombolles del cava pessigollegen el paladar. Una trentena de ratlles no ens han d’aigualir la festa, però potser estarà bé reflexionar-hi breument i tal vegada un sentiment ens sotraguejarà en veure la feina que ens va quedar per fer i que ja no farem.

Han de passar encara molts nadals perquè puguem fer molts pessebres. Hem de muntar encara molts pessebres per que pugui ser de debò Nadal.

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona, 5 de març de 1894 – 27 de setembre de 1961)

 

El poema de Nadal

 

Quan ve Nadal, la cançó del miracle

amb el pessebre de molsa i arboç,

ens fa pensar en unes ganes molt vives, ens fa pensar en un desig de debò,

de donar coses al Noi de la Mare,

coses que vinguin de dintre del cor.

 

Josep Raventós

LA DECEPCIÓ DEL RIC

A en Tomeu li va tocar la rifa i es va sentir ric. Va creure que la vida havia canviat i es va apartar dels amics de sempre. Va relacionar-se amb gent ben vestida, d’elegants formalitats i subtils relacions que ell va creure importants. Va acceptar negocis que no entenia. Va comprar coses que no necessitava. Va anar a festes de somriures dibuixats. Tanmateix els diners són com l’aigua de pluja que s’allunya de tu buscant la mar. Aviat va tornar a ser pobre i els nous amics el van abandonar. Es va quedar sol. Rondava per la ciutat sense saber cap a on anar, ni on dormir, ni on menjar. Així va arribar el Nadal. En un fosc portal d’una casa abandonada del barri Gòtic de Barcelona va preparar un Nadal en solitari. Una espelma mig gastada que va trobar en la brossa. Una mica de torró que li van regalar i un entrepà de pollastre que va poder comprar. Per beure, un got d’aigua fresca de la font pública que hi havia al davant.

Mentre preparava el seu Nadal va escoltar les veus i rialles de la gent que passaven pel carrer. En Tomeu es va alegrar de que fossin feliços. Escoltant més atentament va reconèixer algunes veus. Avergonyit va treure el cap i… si eren els seus amics d’abans. La seva gent que, assabentada del que li havia passat, l’estaven buscant. Finalment l’havien trobat. Entre llàgrimes i carícies el van tornar a allà on pertanyia i d’on mai hagués hagut de marxar. I la vida va continuar com si res hagués passat.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: quan t’equivoquis no tinguis por de rectificar, sinó sempre viuràs dins l’error.

Francesc Estival Vilardell

AQUÍ ES PARLA CATALÀ

Les darreres afirmacions del ximplet de Palència estan damunt la taula de la Fiscal General del REINO DE ESPAÑA, les feia al carrer, on com tothom NO TÉ IMMUNITAT :

https://www.eldiario.es/galicia/pablo-casado-alimenta-bulos-hablan-ninos-torturados-catalunya-hablar-castellano_1_8589801.html

A partir del dissabte 18.12.2021 començaven a aparèixer rètols a botigues, bars, restaurants, llibreries, estancs, i en algunes grans superfícies on deia :

Ben aviat els negocis que no tenien el rètol, comprovaven que el públic – l’autèntica majoria silenciosa – deixava de freqüentar-los.

Hi havia molts catalans d’ascendència  castellana,  que es van sentir molt ofesos per les afirmacions del ximplet de Palència, que més enllà d’intentar emmetzinar les relacions humanes a Catalunya, pretenien aturar un sistema educatiu que havia actuat com “ ascensor social “  per a moltes persones.

L’aïllament social dels militants dels partits anticatalans es produiria de forma “ natural” , i certament en aquesta ocasió les relacions personals i familiars en resultarien afectades.

 

 

L’AVET DE NADAL

La Joana  avui que fa un dia fred i rúfol, no pot menys que pensar en quan era petita i per aquests dies anaven amb el seu pare a collir un pi negre ben bonic i també boix grèvol i una mica de vesc. La molsa la collia ella mateixa al darrera de casa seva que hi havia molts roures.

Com ha canviat es diu, ara tot això esta prohibit. Cert que ho collien al bosc de casa seva, però ara el grèvol es una espècie protegida, i els pinets petits que creixen desprès del gran incendi no li passaria pel cap ni per un instant collir-ne un.

Esta a la ciutat i el transit es dens, ella, amb el seu utilitari va decidida a un “garden”  que hi ha als afores, on venen arbres i tot el que cal per guarnir la casa per Nadal.

Desprès d’aparcar entre dins del “garden”    i demana un avet que tingui arrels, el vol plantar al jardí de casa seva. Quasi tots els que ha comprat han viscut. Ella al estiu els rega i en té cura. Algun d’ells es tant alt com la teulada, en recordar  això,  es posa contenta.

La Maria pensa que les coses han canviat molt  de quan era petita, no però,  l’esperit del Nadal , i torna contenta cap a casa. Avui es Santa Llúcia i com sempre guarnirà l’arbre i la seva casa. Apart posarà una mica de vesc a la porta, com feia quan era petita.

Sap que algun familiar dirà que tot això son falòrnies i coses sense sentit, ella encara vol conservar dins del seu interior, aquella escalfor dels seus pocs anys , quan tenia molts somnis que mai s’han complert.

 

Montserrat Vilaró Berenguer

 

EL SOMNI DE NADAL

M’explicaven una història – que costa de creure – d’aquell país oriental del que ens cantava la Trinca.

Havien aprovat al segle XX una Constitución que recollia – sense cap compromís per part dels podes públics – quasi tots els drets coneguts en aquella època, a la  salut, a l’educació, a la vivenda, a les minories  – sense citar-ne cap, i sense esmentar ni llengües, ni opcions sexuals, ni, ni – , mentre el vent de l’economia va bufar en la bona direcció, es a dir, mentre els excedents de mà obra podien marxar a treballar a Europa, la cosa mal que mal, va anar marxant.

Un cop però, Europa va acceptar com a membre al país oriental – i a d’altres encara més orientals – , la convivència es va enterbolir, i tots els “fantasmes “ de la darrera dictadura van tornar a sortir :

https://cadenaser.com/ser/2006/04/25/espana/1145922612_850215.html

https://www.publico.es/politica/boicot-catalunya-pp-abono-boicot-productos-catalanes-reforma-estatut.html

https://www.abc.es/sociedad/abci-pilar-alegria-acusa-pp-atacar-catalan-202112011117_noticia.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.google.com%2F

S’aconseguia fins i tot OBLIGAR a parlar en llengua castellana a infants als que no es va donar opció de negar-se.

El Nadal de l’any 2021 però, es va presentar una proposta que interpreta l’article 14 de la Constitución, aquell que diu ;  Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

En el  sentit d’establir que el  25% del temps lectiu a tots els indrets del país oriental on només es parlava la llengua castellana,  es fer conèixer la resta de llengües, gallec, basc i català.

Només el ximple de Palència, la “ montapollos” ,  …,  es van oposar al que qualificaven d’imposició d’un 25% de la resta de llengües  gallec, basc, català,  a les escoles on només s’ensenya en castellà.

L’argument  era delirant,  ja els va bé que la seva ignorància es reprodueixi pels segles dels segles, oi?.

Com diu  però, el GOBIERNO MÁS PROGRESISTA DE LA HISTÓRIA, s’han de complir TOTS els articles de la Constitución, oi?

Esperem que l’any 2022 faci realitat la TOTALITAT de drets que recull la Constitucion de 1978