El dolmen es troba situat a uns 70 metres abans del trencall de Molers, tot seguint la carretera B-400 (de Guardiola de Berguedà a Gósol), en un camp de conreu a l’esquerra de la carretera.

El dolmen és una construcció de pedra semblant a una gran taula de pedra, pròpia del neolític. La paraula dolmen ve del bretó, i vol dir precisament “taula de pedra”.

El dolmen de Molers, situat dins el terme municipal de Saldes, és un dels monuments megalítics més importants dels trobats dins la comarca del Berguedà.

Les restes i els materials trobats en les excavacions dutes a terme daten el dolmen cap a voltants del 1500 ac., dins de l’edat del bronze mitjà.

El dolmen es format per un gran túmul circular de 20 metres de diàmetre i 2,5 d’alt sobre el qual hi ha disposat una cambra pentagonal de 3,44 metres de llarg per 1,37 d’ample. Està cobert per una llosa de 2,52 metres de longitud, per 2,38 d’amplada i 0,62 de gruix mitjà, amb un pes estimar de 8,5 tones. No hi ha lloses de testera.

El monument megàlit fou excavat per primera vegada per mossèn Joan Serra Vilaró, en el decurs del estudi sistemàtic dels dolmens que aquest dugué durant la segona desena del segle XX.

Serra Vilaró troba una estructura oculta per una densa vegetació, amb la llosa de coberta partida i desplaçada, i en un pèssim estat de conservació, servint de suport d’un pal de telefonia de la companyia Telefònica. Es dugué a terme una primera excavació.

L’any 2002 la Societat d’Arqueologia del Berguedà va tornar a excavar i restaurar el dolmen sota la direcció de Josep Castany, Lídia Fàbregas i Josep Farguell

En l’excavació duta a terme per Serra Vilaró s’hi localitzaren restes humanes, un anell de bronze, dos ganivets de sílex i alguns fragments ceràmics, un d’ells era campaniforme pirinenc.

En la intervenció del any 2002, en la qual es va tornar a excavar la cambra i el túmul i es troben noves restes: una dena de collaret de mol•lusc, un collaret d’ambre, material de sílex i quarsites, alguns vasos de ceràmica, fragments de campaniforme pirinenc, carenats, nanses d’apèndix de botó, així com noves restes humanes.

Dels ossos i restes humanes trobades s’hi han trobat 166 peces dentàries que corresponen a uns vint individus, set dels quals foren infants. Les persones enterrades en el dolmen podrien ser residents de la zona o bé pastors i caçadors de pas.
De l’estudi de les peces dentàries s’ha extrapolat l’edat dels individus enterrats. Dels 7 infants : n’hi havien dos entre un any i mig a quatre. Un de tres a set, dos de vora els nou anys, un de 10 a 11 i un de 11 a 12 anys.

La resta eren individus adults que excepcionalment sobrepassaven els quaranta anys.

La dieta d’aquests era una dieta molt abrasiva que desgastava les dents prematurament. Moltes de les dents mostren bandes de detenció o alentiment del creixement, causades, probablement, per malalties o períodes de desnutrició.

La majoria d’aquestes peces es troben al Museu Diocesà de Solsona.

Llastimosament no hi ha cap senyalització en la carretera que indiqui la seva situació i les branques i els matolls que l’envolten dificulten trobar-lo malgrat la placa explicativa.

Veure’l de front amb el Pedraforca com corona és inenarrable.

Fotografia: Rosa Planell Grau
Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens assentaven al mur de tancament de poca alçada que clou l’antic cementiri de l’església de Sant Sadurní – Serni – del Cint; intentarem fer la foto ‘clàssica ‘

des del pedró fins al campanar literalment enclastat a la paret de la que fou rectoria, observem en les lloses que formen el mur de tancament dos fragments d’unes peces pètries amb unes inscripcions incises. El nou fossar se’ns fa visible al fons, quan fem un tomb al voltant dels edificis.

La parroquià apareix esmentada al segle X, i mantingué aquesta categoria durant tota l’edat mitjana.

De la primitiva construcció romànica, es conserven alguns fragments en els murs de ponent, en part dels de tramuntana , i els de migdia.

El lloc fou un dels primers en ser repoblats a la Vall de Lord, per iniciativa del comte Guifré el Pilós, entre els anys 872 i 878.

L’any 920 el prevere Sciendiscle, que regia la parròquia del Cint, va ser nomenat abat del monestir de Sant Llorenç de Morunys.

L’església la trobem esmentada en les actes de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell i més tard en la visita al deganat de la Vall de Lord de l’any 1312.

En els temps de màxim esplendor, va tenir com a sufragànies les esglésies de la Mare de Déu dels Torrents i la dels Sants Metges.

Al segle XVII es refà la rectoria, i fins al segle XVIII es duen a terme les ampliacions i modificacions – visibles a la part posterior del temple – que li donaran l’aspecte actual.

El topònim Cint, del llatí cĭnctu, ‘cenyit’. clarament descriptiu, fa referència al fort desnivell que cal superar per accedir als anomenats cingles del Cint. Ho comprovàvem quan ens calia ascendir-los, en el camí a Sant Quintí de Taravil, al Berguedà sobirà.

Antonio Mora Vergés

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés , a la Parada i fèiem – perquè cal fer-ho i és de justícia, oi? – un esmorzar de forquilla i ganivet, l’un ous ferrats amb cansalada i l’altre truita de patata i ceba acompanyada de pa amb tomàquet. Acabat l’àpat, anava als serveis i escoltava de camí una conversa que em semblava molt interessant, retenia un concepte “ la quota gallega “ , el que l’exposava defensava que pel que resta del segle XXI, el REINO amb l’inefable Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostela, 27 de marzo de 1955)- “ presumpte” rebedor de diner negre, “ presumpte “ defraudador segons les notes del Luis Francisco Bárcenas Gutiérrez (Huelva, 22 de agosto de 1956)- , ja ha “ suportat “ , més enllà del que es pot demanar raonablement a ningú, la quota “regional” .

Fèiem via fins a Rubinat on retrataríem – per fi – la Torre Secundino Gorgot Feliú, el runam esfereïdor de l’ermitade Sant Romà, i l’església de Vilagraseta, advocada a l’ apòstol Sant Andreu, del que la tradició explica que va ser crucificat en una creu en forma de “X” (crux decussata), sense claus sinó amarrat, on va estar predicant dos dies.

Patrimoni Gencat explica que l’església està situada fora del nucli antic del poble, aïllat de qualsevol edifici i centrat en una plaça. Aquest edifici se’ns presenta de planta rectangular, d’una nau coberta amb volta de canó amb llunetes, capelles bastides al mur d’una façana lateral, torre campanar, capçada plana, i disposa de ràfec de teula al llarg de les façanes laterals. La coberta de l’edifici és a doble vessant, a diferència de la torre campanar que és a quatre vessants.

A la façana principal s’obre la porta d’accés, d’estructura allindada, amb pilastres adossades a banda i banda i corona un frontó motllurat. Cal destacar el relleu en forma de segell que apareix centrat al mig de la llinda d’aquesta porta d’accés amb la data “1866”. Damunt aquesta estructura d’accés, i seguint l’eix vertical, es disposa una fornícula buida, un òcul i una finestra cruciforme. A un angle d’aquesta façana principal, se situa una torre campanar, de planta quadrada i amb quatre ulls d’arc rebaixat.

A l’interior de l’església – on no podíem accedir – explica que hi ha una motllura situada a l’arrencada de la volta de canó, on surten els arcs formers que es recolzen en pilastres. Ens agradarà rebre imatges del interior a l’email castellardiari@gmail.com

L’obra presenta un parament paredat de pedra del país.

La “ tradició” explica que l’apòstol Andreu considerant-se indigne de morir en una creu com la de Crist, va triar la crux decussata, una creu en forma de ics (com les de Santa Eulàlia o de Sant Vicenç), si bé no hi fou clavat sinó fermat.

Sant Andreu

Aquesta “ tradició”, com la de “ la quota gallega “ , no té una acceptació general :

“Crucifixió de sant Andreu”

El topònim Vilagrasseta faria referència a les “terres blanes, molles”.

Que l’apòstol Sant Andreu, elevi a l’Altíssim la nostra pregària, Senyor, allibera el teu poble !!!

El Miquel ens envia una crònica breu, de la caminada que qualifiquen de ‘lleugera’ els de la colla del divendres.

Des de el camp erm proper a sant Martí de Capolat –on deixaven el vehicle- arrenca un corriol senyalitzat, que primer pel llom d’un serrat i a continuació per la base de la cinglera , ens porta a trobar el grau que permet superar la graonada rocosa damunt de la qual hi ha bastit el santuari dels Tossals ( 1445 metres).

El camí és sinuós i acinglerat en algun punt però la pujada es realitza fàcilment.

La serra dels Tossals és la frontera natural entre el Berguedà baix i l’alt, o jussà i sobirà,… Dalt de l’extrem oriental hi ha el santuari del Tossals, que tot i el seu estat ruïnós és un bon mirador, sobretot del massís del Rasos de Peguera i dels altiplans de Capolat.

Tant l’església com l’hostatgeria que formen un sol edifici, refet l’any 1757, són en estat de ruïna imminent. Seguint el curt camí s’arriba a dalt del tossal on la panoràmica se’ns eixample fins als 360º.

Aquests son els plans on habitualment el 15 d’agost es celebra l’aplec dels Tossals molt afamat i concorregut pels berguedans. Hi ha missa, música i ball i un menjar de muntanya a preu força econòmic. Hi ha un bon i grat ambient de germanor. Seguint un petit corriol s’arriba a una propera font que recull l’aigua en un com de fusta.

A l’església de Sant Martí es conserva la imatge de la Mare de Déu dels Tossals, una talla de fusta del començament del segle XIV, en aquella diada es puja la imatge de la Verge, pel camí que surt del túnel de la Mina, des de l’església Sant Martí de Capolat.

Les ruïnes dels Tossals han estat excavades en una recent recerca arqueològica; l’Ajuntament de Capolat voldria reconstruir el santuari i fer un refugi de muntanya amb 20 places d’allotjament i un centre d’estudis de la natura, fauna i flora, això permetria observar per exemple el trencalòs, una espècie de voltor que ha nidat en la propera serra de la Tossa.

Observem la presència de una torre de fusta amb una campana que altres cops no havíem observat. La mera vista del petit campanar ha alegrat el nostre cor, donada l’extrema ruïna que ens envolta, demostra que el santuari és viu dins l’ànim dels habitants de Capolat.

En el camí de tornada fins a Berga, s’escola dolçament un matí d’hivern, que ens ha permès alhora , estirar una mica les cames anquilosades per la diària vida urbana, i apropar-nos a un altre racó entranyable del Berguedà.

Fotografia: Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Aprofitava per aturar-me a l’àrea de lleure de Mossèn Homs, volia recollir imatges de la Capella del Sagrat Cor, de la que en llenguatge clarament telegràfica trobava la següent informació :

Petita construcció del segle XVIII, de planta rectangular, amb absis trapezoïdal i campanar d’espadanya. Forma part de la Torre de Mossèn Homs.

L’esglesiola està efectivament en els terrenys d’aquest antic mas, però no ‘ en forma part’ , entre un i altre edifici discorre un ampli camí; s’ha de fer esment de l’existència d’una escala d’accés a la paret orientada a sol ponent, que permet possiblement accedir al Cord. Damunt de la façana advertim un ocul.

Existeix d’aquesta mateixa advocació una capella d’estil modernista. Terrassa es reivindica com Ciutat Modernista, almenys amb la mateixa convicció amb que ‘oblida’ indrets com els que aquí´ s’esmenten.
Recolliré també una imatge de la Masia, dita també ‘Torre de Mossèn Homs’. En aquest cas la informació telegràfica ens diu .

Masia del segle X restaurada, actualment funciona com a escola d’hostaleria. Conserva el rellotge de sol de la façana, les espitlleres, el portal d’entrada dovellat, l’era i la capella del Sagrat Cor. S’hi van realitzar activitats de recerca arqueològiques, de les quals es conserva al Museu de Terrassa un tresoret de monedes del segle XIV al segel XVI i unes cartes del tarot del segle XVI.

Trobo curiós que Terrassa no tingui – encara – un Mapa del Patrimoni Cultural, màxim quan des de l’adveniment – formal – del sistema democràtic, els alcaldes socialistes de Terrassa, sempre han tingut un paper destacat a la Diputació Provincial de Barcelona, que és l’organisme que s’ocupa de fer-los.

Antonio Mora Vergés

Veníem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, de Palà de Torroella – en aquest tros de món les Colònies reben la consideració de pobles i/o àdhuc de parròquies -; creuàvem un pont estret sobre el Cardener, i ens aturàvem per retratar el conjunt que formen l’església, l’antic convent de les Dominiques, la rectoria i les escoles de Valls de Torroella.

Els plànols dels edificis d’estil gòtic, foren obra del Sr. Oigini Negre. Les obres finalitzaren el dia 7 de novembre de 1926, amb la benedicció de l’Església dedicada al Sagrat Cor de Jesús, pel bisbe de Solsona, Excm. Dr. Valentí Comellas. Actualment l’església de Valls de Torroella està dedicada al Roser.

Dins d’aquesta església – a la que no podíem accedir. es guarda la imatge de la Mare de Déu de Coaner, que es una talla de fusta del segle XIII, amb la representació de la Verge coronada i totalment frontal asseguda en un tro i amb el Fill sobre el genoll esquerra. Aquests, coronat també, beneeix amb la mà dreta i amb l’altra mà sosté un objecte circular apretat sobre el pit. El nen s’inclina suaument, mentre la mare conserva una total frontalitat.

Aquesta imatge procedeix de l’església – Santuari de la Mare de Déu de Coaner – ,està molt restaurada i estava acollida per un retaule Barroc del 1716.

La nissaga dels Valls s’inicia a Sallent, on encara existeix la Casa Valls. Tenia vincles familiars amb els Palà, amb els que formaria la societat Esteve Valls i Companyia que es constituí l’any 1877 i s’instal•là al terme de Castelladral (Navàs, Bages), a la vora del riu Cardener, i a prop del poble de Sant Salvador de Torroella. Sorgia així la colònia Palà de Torroella.

Hom defensa que els nuclis de població anomenats Torroella començaren essent una simple torreta (de vigilància o de defensa) al voltant de la qual s’anà formant el caseriu. Davant d’alguna d’aquestes torres – Riner per exemple – he tingut ‘la sensació’ de trobar-me davant la ‘Casa de l’amo’ de l’època feudal. El clixé es reproduirà fidelment en el període en que el ‘feudalisme industrial’, farà créixer Colònies a la vora dels rius catalans.

D.Isidre Valls Pallarola , nasqué a la vila de Sallent, l’any 1859. A l’inici del segle es dissolgué la societat, i Isidre Valls Pallarola [va emmaridar-se amb la senyora Antonia Taberner, de coneguda família de Barcelona ] que havia succeït al seu pare, construirà una nova fàbrica un parell de quilòmetres riu avall, que serà la colònia Valls o Palà Nou.

La nova fàbrica va començar a funcionar l’any 1903. L’any 1918 va constituir una empresa filial, Valls i Mir, on es realitzaven l’acabat, el blanqueig, el tenyit i l’estampat del teixit. Durant el mateix any va traspassar tots els seus actius a empresa anònima Manufacturas Valls SA.

Emili Carles-Tolrà i Amat, segon Marquès de Sant Esteve de Castellar, exiliat a Nàpols durant la mal anomenada ‘ Guerra Civil’, no rebrà autorització del franquisme per tornar al país. I haurà d’arribar a un acord amb Manufacturas Valls, SA, que es farà finalment càrrec de la majoria del capital de Viuda de José Tolrà SA, constituint un dels primers grups cotoners de Catalunya.

Emili Carles-Tolrà i Amat, morirà a Nàpols l’any 1940, però no serà fins l’any 1949 que les seves despulles seran traslladades a Castellar del Vallès on serà enterrat a la cripta de l’església que construí la primera Marquesa, al panteó Tolrà ,al costat de la seva muller Rosa Coll i Carles.

La negativa del franquisme a la tornada de Emili Carles-Tolrà i Amat, és un episodi fosc que esperem desvetllar quan s’obrin els darrer arxius de la Dictadura.

El 1991 Manufacturas Valls SA presentà suspensió de pagaments.

Antonio Mora Vergés

 

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur , ens expliquen el viatge que els portava fins al Santuari de Santa Maria de les Peces, muntanya amunt del poble d’Alàs.

Alàs i Cerc formen municipi del mateix nom des de l’any 1970 què van ser units els dos ajuntaments. El terme d’Alàs té una extensió de 4,85 Km2. i aleshores li fou annexat Cerc (anteriorment Serc) força més extens 52,8 Km2.

Segons Coromines,el topònim Alàs prové de una forma bascoide preromana. Moll, en canvi, pensa que derivi d’un nom gentilici cèltic Alacius. El lloc s’esmena en l’acte de la consagració de la catedral d’Urgell amb el nom de Alasso.

Venint per la carretera des de la Seu d’Urgell en direcció al túnel del Cadí es divisa l’església ; exercint la seva funció alhora vigilant i protectora del poble. Una vegada a Alàs segueixes el carrer principal fins agafar una pista cimentada que porta al cementiri on parteix una nova pista aquesta de terra que ens porta fins al santuari de Santa Maria de les Peces.

La panoràmica és formidable (900 metres d’altitud) perquè situada dalt de la carena la vista domina els dos vessants de la muntanya. Per un cantó Alàs és a sota quasi invisible; el curs del Segre és una làmina de plata que serpenteja en direcció a la Seu; per darrere les muntanyes del Cadí Nord amb una fina capa de neu; enfront el Pirineu amb els cims emblanquinats. Damunt dels nostres caps un sol de tardor que il•lumina la terra però no fa sentir la seva força.

L’advocació de Santa Maria com a topònim relatiu a terres limítrofes amb terres d’Alàs apareix en documents dels anys 942, 1025, 1046, 1046 o 1061 i es pot identificar amb Santa Maria de les Peces.

Actualment Santa Maria de les Peces és un santuari depenen de Sant Esteve d’Alàs. La planta d’aquesta capellà és d’una sola nau prologada cap el migdia de forma que el portal, la finestra i l’absis queden marcadament descentrats.

La coberta actual és d’encavallada i cabirons de fusta, freta en substitució de la primitiva segurament de volta de canó. L’absis és semicircular, lleugerament ultra passada i els seus paraments exteriors són llisos amb una sola finestra de doble esqueixada.

Al costat de tramuntana hi ha adossat el campanar de planta quadrada de parets lleugerament atalussades. És d’un sol pis, i la seva teulada té un sol vessant amb finestres a ponent , tramuntana i llevant, avui dia una modificada i les altres tapiades. Possiblement eren geminades i són emmarcades amb lesenes verticals, un motiu decoratiu propi del romànic llombard.

Fent cas de dades al no poder visitar l’interior s’hi venera una imatge de la Mare de Déu de les Peces, talla gòtica policroma.

Dintre de l’anecdotari possible és diu que l’església era compartida per dos poble propers i a causa de la seva enemistat es van habilitar dues entrades perquè no haguessin d’entrar per la mateixa porta.

Una porta actualment apareix tapiada en el mur de migjorn.

Antonio Mora Vergés
Fotografia: Rosa Planell Grau
Recull dades i text: Miquel Pujol Mur

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, per les terres del Ripollès sobirà, en aquesta ocasió la nostra destinació era el poble de Planoles, topònim clarament descriptiu; diminutiu curiosament de de Planès, que està avui integrat dins del Municipi.

Volíem recollir imatges de l’església parroquial dedicada a Sant Vicenç de Planoles, de l’edifici esmentat l’any 1.114, no en queda gaire cosa.

Inicialment era una esglesiola d’una nau, amb un absis ornat amb arcuacions de tipus llombard i arcs torals a l’interior, que al segle XVIII es va ampliar amb una segona nau, part de la qual correspon a un antic atri de l’església romànica.

A la torre campanar hi ha hi ha una placa amb la data de 1.869, o així ens ho sembla. Aleshores en aquestes valls l’extracció de ferro portava molts diners.

La torre campanar de planta quadrada, que qualifica d’esvelta , ‘ l’enciclopèdia de Barcelona’ , complia més la funció de conferir seguretat i fortalesa per la seva estructura robusta i compacta, que la de representar – com els campanars romànics – l’eix ascensional que s’adreça a Déu.

Una restauració moderna va posar en relleu l’estructura i rusticitat de la primitiva nau romànica, com també quatre arcs de l’antic atri, enclavats en el parament del mur de migdia o de la segona nau.

L’advocació de Sant Vicenç Màrtir, molt estesa al País València, és inusual en aquestes terres , repoblades majoritàriament per persones procedents dels Comtats Francs.

Retratava una rosa metàl•lica en un dels recipients per posar plantes i/o flors. Em feia evocar Pardines.

Antonio Mora Vergés

 

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés vorejant el Rigard de tornada de Toses, cap del Municipi. L’absoluta manca d’informació pel que fa a la Capella de Santa Magdalena m’havia decebut; ho esperava de l’enciclopèdia de ‘Barcelona’, però certament no de l’Ajuntament, ni del Bisbat d’Urgell.

Ens aturaríem a Fornells de la Muntanya; el topònim , una forma plural i diminutiva de forn, ens descriu sens dubte l’indret en una època de gran activitat en aquestes terres, quan es duia a terme l’extracció i àdhuc algunes tasques relacionades amb la industria del ferro..

Teníem el temps just per arribar-nos fins a l’església dedicada a sant Martí , que s’aixeca al costat del fossar; sembla que és romànica d’origen, i com tantes altres va ser ‘engrandida’, hi ha constància documental que al segle XVIII l’absis fou suprimit. Únicament es conserva una petita nau de l’església primitiva. Ens expliquen – el temple està tancat – que darrere del presbiteri hi ha la sagristia, adossada sota el campanar d’espadanya. L’interior i la part de l’exterior és arrebossat.

Feta la feina reposarem forces a Can Casanova.

No teníem ocasió de visitar el Museu del Pastor, obra de Joaquim Gassó i Creuhet, que acull una col•lecció d’eines del camp i del món de la pastura. Ens expliquen que hi ha una complerta col•lecció d’estris relacionats amb aquesta tasca; tant els que es feien servir per a tractar directament el bestiar, com els que es refereixen a l’entorn del pastor en la seva via quotidiana.

Sortim en direcció a Dòrria, i ens cal superar una grossa torrentera, que s’escola per damunt del poblet, i que recull les aigües dels cims de Dòrria i de la serra de Gorroblanc.

Ah!, si en teniu ocasió feu saber que hi ha una errada a l’article de l’enciclopèdia de Barcelona, ara diu : La seva església parroquial és dedicada a sant Climent. Formava part de la baronia de Toses. Actualment és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.

L’església està dedicada a Sant Martí, i és sufragània de Sant Victor de Dòrria. La manca de sacerdots ha provocat que aquestes distincions ‘tècniques’, parroquial, sufragània,… no tinguin avui massa sentit.

Antonio Mora Vergés

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme d’ Odèn al Solsonès; la doctrina pel que fa al topònim es limita a adjudicar-li un origen preromà, anant un xic més enllà, com Manuel Bofarull Terrades recull, por derivar del germànic adenus ‘ el vell, el noble, el sobirà’, superàvem les restes del Castell de Cambrils ,la primera referència és de l’any 1039, on Eribau, bisbe d’Urgell, en una donació que feia a Ricard Altemir, aquest darrer devia prestar serveis feudals al seu senyor, el castlà de Cambrils.

L’any 1135, Dolça donà un alou que tenia el seu marit en el terme del castell de “Chabrils” a Santa Maria de Solsona.

L’any 1145, Babot, fill de Guillem i Godlèn, llegà el feu de “Chabrils” al seu fill.

L’any 1212, hi hagué un acord econòmic entre Pere de Josa i el noble de Peramola, ja que el primer havia causat danys en els castells de Cambrils i de Montpolt, propietats del senyor de Peramola.

Quan es va crear el comtat de Cardona el 1375, aquest castell hi formava part.

Al segle XVII, Odèn era un batlliu de la batllia de Solsona.

Ens aturàvem sota l’absis de la nova església, segle XVII, de Sant Martí de Cambrils. El Miquel ens donaria a tastar les pomes que han madurat sota la seva protecció.

S’esmenta l’any 839, en la falsa acta de la Consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, hom pensa que l’acta és va redactar realment al segle Xl, ja que fou presentada com a prova en un judici celebrat I’any 1024 en el castell de Ponts.

Això dona versemblança a la consagració l’any 1.051 de l’església parroquial de Sant Martí.

L’aprofitament del salí, al segle XVII i XVIII, comportaria un cert creixement econòmic i demogràfic, que explica l’aixecament de l’actual església.

A Cambrils coexisteixen el cementiri vell, atalussat al costat dret de l’església, i el nou fossar situat a poc més de 100 metres.

Martí, que prové del nom Martinus en honor a Mart, el déu de la guerra, és una advocació que està molt present en aquestes terres, i que devem sens dubte a Sant Martí, bisbe de la ciutat de Tours, al nord de Poitiers.

La devoció a Sant Martí va ser molt important a Occitània, regió de la que procedien una bona part dels soldats, que integraven les que anomenen ‘ tropes franques’: s’explica que els soldats francs erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit al sarrains , així s’esmenta per exemple Sant Martí del Canigó, i una llarga llista de capelles, i àdhuc de temples parroquials en els pobles i viles que com Cambrils el tenen per patró.

Antonio Mora Vergés