ESGLESIA DEL ROSER I SANT LLORENÇ DE BRINDIS, PALÀ DE TORRUELLA. NAVAS. BAGES. CATALUNYA

 

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a la ‘Colònia de les Flors’, a Palà de Torroella, en aquest cas concret el nom del lloc està relacionat amb el del fundador; Joan de Palà i Valls, i no en la toponímia, Palà = pendent.

https://sites.google.com/site/palatorroella/

Amb data 7 de setembre de 1876 és concedit a Joan de Palà i Valls, advocat i propietari del Mas Palà, l’ampliació d’un aprofitament d’aigües del Riu Cardener (construcció de la resclosa) per una fàbrica de filatures i teixits de cotó, juntament amb altres edificacions. Així queda fundada la Colònia tèxtil coneguda per Palà de Torroella.

El dia 26 d’octubre de 1918, i per petició de l’empresari, a la Colònia Palà se li concedeix el títol de Proveedor de la Real Casa.

Al 1942, i coincidint amb les Bodes de Plata de Joan Palà i Patrocini Beltrán s’inaugura l’església, que s’havia tornat a aixecar desprès de 1939; La Mare de Déu del roser i Sant Llorenç de Brindis seran els excelsos patrons de la Colònia. Es fixa que cada any, el diumenge de juliol més proper al dia 7 (festivitat del Sant) es celebri una missa en el seu honor; aquesta devoció local devoció va començar segons les cròniques l’any 1603 , Llorenç de Brindis, Ministre General de l’Ordre dels Caputxins, va venir, procedent del Rosselló, a visitar els diferents convents de Catalunya; viatjava sempre a peu i s’aturava poc per reposar; durant el trajecte entre Solsona i Manresa va fer parada al Mas Palà. La tradició diu que Llorenç resava el Diví Ofici, quan un fill de Joan Palà va caure d’una finestra força alta de la casa, a sobre d’uns rocs; en el moment de caure el Sant , va exclamar en veu alta: -No et faràs cap mal! – I així fou com, sorprenentment, el noi va sortir il·lès de la caiguda.

L’accés a l’església es fa per un lateral i a través del campanar. De l’interior al que no podem accedir reproduïm :

La planta de l’església té forma de creu i en el creuer que travessa l’església s’hi troben dos altars laterals. La banda de l’Evangeli està dedicada al combregador. Així, al centre s’hi troba el Sant Crist amb la Dolorosa, emparat per la dreta per Sant Llorenç de Brindis i per l’esquerra per Santa Llúcia. La banda de l’Epístola està dedicada al Cor de Jesús, protegit per la seva dreta per Sant Antoni de Pàdua i a la seva esquerra per Sant Ramon Nonat.

L’església consta d’un altar amb una taula de marbre i al centre de la paret hi ha un nínxol central amb la imatge de Nostra Senyora del Roser. A la part de l’Evangeli s’hi troba Sant Josep i a la part de l’Epístola s’hi troba Sant Joan Baptista.

Enfront de l’altar i al fons s’hi troben els confessionaris i, just al damunt, el cor.

Mentre recollia imatges des de diferents llocs de la Colònia, em venia al cap una cançó que possiblement molts dels lectors també heu sentit. Que s’ha fet d’aquelles flors?. Us deixo un enllaç per escoltar-la [ avantatges d’escriure en mitjans digitals ].

Em dol pensar que també aquí, les flors no tornaran mai.

Antonio Mora Vergés

SANT FRUITÓS D’IRAVALS. LA CERDANYA SOBIRANA

Aparcàvem el vehicle a Iravals , poble situat a un quilòmetre de la Tor de Querol, volíem seguir l’itinerari d’Iravals a Sant Pere de Sedret, ens trobàvem però l’església de Sant Fruitós, i esmerçàvem una bona estona per admirar aquesta petita joia del romànic català.

Iravals ( Isavals) es troba a 1240 metres d’altitud. S’emprava el nom, en ocasions per designar tota la vall del riu Querol. El topònim sembla de ser d’origen preromà bascoide, no tenim però clar el seu significat, sembla procedir d’Isabal, d’on deriva zabal, “ampli, obert, abundós”.

S’esmenta per primera vegada en l’ACCU al s. IX- X, i fou la parròquia més important de l’anomenada “Vallis Eravals” ( Vall Iravals)

L’esglesiola està dedicada a Sant Fruitós – Bisbe de Tarragona – . Del que s’explica : El bisbe Fructuós i els seus diaques, Eulogi i Auguri, foren empresonats el 16 de gener del 259 , i 5 dies més tard el 21, foren executats. Ser català ja era una tasca perillosa sota l’Imperi romà.

Ès un edifici romànic d’una sola nau amb absis semicircular i campanar d’espadanya de dos ulls. Catalogada com monument històric és un temple d’estructura molt senzilla. Davant del portal hi ha un atri i també el cementiri.

Sembla probable que antigament existissin diverses esglésies, potser de fusta, al voltant dels habitats de diferents llogarets esmentats al final del segle IX (Cedret i Iravalls en l’any 862 o Llinars en 1159)

El mes de febrer de 1838 s’agrupen tots aquets petits pobles formant el municipi de Querol.

La part frontal de l’altar data segle XII- XIII. Per comparació d’estil s’atribueix al mestre d’Avià, pintor d’art romànic tardà que va treballar al Berguedà, el Ripollès i la Cerdanya. Algunes de les bigues que hi havia davant de l’altar van ser utilitzades per construir els altars barrocs de l’església Sant Etienne de La Tor de Querol.

Les talles del Crist i de la Mare de Déu són de finals del segle XII i començament del XIII.

 

Una de les joies d’aquesta església és el retaule de Santa Marta pintat als voltants del 1348 per Ramon Destorrents, pintor oficial de la Corona. Té forma de tríptic i es composa de vuit taules. Representa escenes de la vida de Santa Marta talment com van ser recopilades en el llibre “La Llegenda Aùria” (La Llegenda Daurada)pel beat Jacopo da Varazze o Jacopo della Voragine (en llatí Jacobus de Voragine) (Varazze, 1230 – Gènova, 1298), hagiògraf dominic italià. Fou bisbe de Gènova entre 1292 y 1298. Va escriure una crònica de la ciutat de Gènova, y es considerat com autor de “La Llegenda Aùria”, la més cèlebre recopilació de llegendes piadoses a l’entorn dels sants y també la més influent en la iconografia pictòrica i escultòrica.

El retaule ens explica que després de mil peripècies marítimes des de Terra Santa a la Camarga, les Santes Maries i els seus germans arribaren a prop de les boques del Roine. Santa Maria Sara va quedar-se a les vores del mar i es venerada a Santa Maria del Mar. Maria Marta va recorre quilometres cap l’interior per alliberar Tarascon del drac que atemoria a la població. Maria Magdalena va prosseguir el seu camí fins el massís de Santa “Beaume” on va finir la seva vida en penitència. El seu germà Maximino fundà el monestir del seu mateix nom, i Llàtzer es convertí en el primer bisbe de Marsella. Llegenda?

Sobta – per infreqüent – trobar tanta riquesa en un edifici religiós de mida tan modesta.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

SANT SADURNI DEL GRAU. GUIXERS. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

 

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem a l’ampli descampat que sobre davant la que fou parroquia de Vilamantells; l’església romànica de Sant Serni, anomenada també de Santa Maria del Grau. El topònim Grau és molt comú, té un sentit d’esglaó.

És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, reforçada per arcs torals i faixons. Té al costat de l’epístola una porta romànica, aparedada, de doble dovellat, visible a l’exterior. L’espadanya resta situada a la paret contraria a l’absis, façana oest, en la qual s’obre la porta actual. A la paret sud és visible encara l’obertura que hom suposa de la porta original. L’absis no té cap ornament, és semicilíndric, però no posseeix arcuacions ni reforços.

Hi ha indicis que fan pensar que el cos primitiu, de planta rectangular, i l’absis poden ésser del segle XI; al segle XII, tindria lloc la primera ‘modificació’ que va consistir en elevar un metre les parets i obrar la volta de canó.

Enfront de la porta actual s’estén el petit fossar, antigament rodejava l’església, a judicar pels enterraments que trobàrem al peu de l’absis en una prospecció realitzada el 1947, avui però, la paret que clou el cementiri es limita al sector oest , i al de migjorn prop de la porta original.

La primera notícia documentada és del 13 d’octubre de 1064, quan Armegol III comte d’Urgell i la seva muller Adalerta, la van cedir al cenobi de Sant Llorenç.
Sant Serni del Grau, esdevindrà temple parroquial en el període entre 1297 i 1593, quan com a conseqüència de la supressió del monestir de Sant Llorenç, va passar a formar part juntament amb la de Santa Creu d’Ollers, de la parròquia de Guixers.

 

Té un accés senzill, a uns dos quilòmetres de la vila de Sant Llorenç de Morunys, en el camí asfaltat que mena fins a l’escales del santuari de Nostra Senyora de Lord.

Antonio Mora Vergés

SANT JAUME DE VILAMONTÀ. MANLLEU. OSONA. CATALUNYA

Veníem des del trencall de Torelló la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés; ens portava fins a la Capital del Ter el desig de recollir imatges d’alguns dels seus indrets.

Començàvem per Sant Jaume de Vilamontà, no trobem cap explicació d’aquest topònim, que suposem alterat pel que fa a montà, i quan al prefix Vila, li atorguem un sentit de procedència, i fent un bon xic ‘ fantasia històrica’, li adjudiquem el significat ‘ de la muntanya’ , en relació lògicament als que vivien a les terres planes a la vora del Ter. Com sempre, si coneixeu el sentit, o en trobeu un de més ajustat, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La devoció al Sant té els seus antecedents en una esglesiola romànica, documentada com capella rural depenent de Santa maria de Manlleu des del 1247; s’aixecava prop del mas dit ara de Sant Jaume Vell, i va desaparèixer segons les cròniques al segle XVIII.

Com a conseqüència de l’epidèmia del còlera morbo de 1884, es va decidir aixecar per vot popular, aixecar novament una església – ara de naturalesa votiva – a Sant Jaume, el terreny fou cedit pel senyor Hipòlit Poquí, i edificada durant l’any 1885, es va obrir al culte l’any 1886 realitzant benedicció el bisbe Antoni Palau.

Retratava la façana i el rellotge de sol data a darreries del segle XX.

Us deixo alguns enllaços d’interès :

http://goigsmanlleuencs.blogspot.com/2010/01/lermita-de-sant-jaume-de-vilamonta.html

http://devocioteca.blogspot.com/2009/07/lermita-manlleuenca-de-vilamonta.html

http://www.manlleu.cat/mod/adreces-i-telefons/id84/ermita-de-sant-jaume-de-vilamonta.htm

A l’entorn de Sant Jaume de Vilamontà sembla que sortosament es desenvolupa tot un seguit d’activitats culturals, socials i de lleure, a banda de les estrictament vinculades al culte religiós.

Antonio Mora Vergés

LA ROCA FORADADA DE CAN NADAL. VILANOVA DEL VALLÈS

El Crisant Palau és un gran  divulgador del Patrimoni Històric del Vallès Oriental, sense haver-ne parlat mai, tenim una mena de joint venture, en la que ell aporta les fotografies, i jo la recerca d’informació.

En aquesta ocasió publica un parell de fotografies de la Roca Foradada de Can Nadal, dita també la Cova de l’Ermità, que  es troba al Parc de la Serralada Litoral, concretament al terme de  Vilanova del Vallès, a la comarca del Vallès Orienta), i  que és la més gran de totes les roques foradades del Parc.

1900 – Vilanova del Vallès – Dos excursionistes a l’entrada de les Coves de Can Nadal ( en  aquella època terme de  de Vilanova de La Roca )

Està excavada en un magnífic caos de roques granítiques, amb l’entrada orientada a l’oest. Per les troballes es pot datar del calcolític (2200-1800 aC). La fitxa de l’inventari arqueològic del Parc diu el següent:

«Pau Ubach Font (1994:149) explica com van excavar una de les “coves” dirigits per en Jaume Ventura. Després de treure un estrat de pedres caigudes, localitzaren un estrat amb un enterrament que no descriu, també van trobar quatre puntes de fletxa amb peduncle i aletes. Uns dies més tard en un petit espai entre les roques al costat de la cova eremítica van trobar ceràmica espatulada i ceràmica neolítica, dos fragments de sílex i un fragment de 3 cm, de ganivet de color blanquinós.»

Hi ha senyals evidents que la cova fou modificada durant l’època medieval: es va engrandir per dins i eixamplar el forat d’entrada fins a donar-li forma de porta.

Hi ha una petita part obrada en el que seria el brancal esquerre de la porta, i dues cavitats en el dret que podrien pertànyer al sistema de tancament de l’entrada.

En el sector de l’absis hi ha una creu insculpida a la paret, fet que apunta la possibilitat que fos habitada per algun eremita.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

MAS I ESGLÉSIA DE SANT JOSEP. SANTA CRISTINA D’ARO. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa feia – com en ell és bon costum – un excel•lent reportatge fotogràfic del Mas i l’església de Sant Josep, al terme de Santa Cristina d’Aro, al Empordanet, Girona, Catalunya.

En trobava dades únicament a Patrimoni Gencat, que fa una descripció quasi telegràfica del Mas Sant Josep ; edificació al voltant d’un pati central de forma quadrada i amb unes torretes emplaçades als vertexs. A l’entrada principal s’alça una torre més elevada (planta i tres pisos) amb coberta de teula a dues vessants. Les torres cantoneres tenen planta i dos pisos i coberta a quatre vents, i els cossos intermedis són de planta i pis, amb coberta a dues vessants.

De l’Església de Sant Josep, bastida a darreries de segle XIX, i atribuïda com el mas adjunt, a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 – 1906) , autor també de l’església de Sant Esteve de Castellar, coneguda com ‘ la Catedral del Vallès’, ens diu patrimoni Gencat ; edifici d’una sola nau amb coberta a dues aigües i un absis a la part posterior. Tant la façana com l’interior es troben decorats amb estil historicista.

L’edificació es troba unida al mas Sant Josep mitjançant un cos de comunicació.

El Coac de Girona atorga l’autoria – sense cap dubte – a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 – 1906)

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=&registre=&adreca=&poblacio=Santa+Cristina

No trobava cap dada de promotor, ens agradsarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Actualment la finca acull un Camping i un Village de Vacances. , us deixo l’enllaç: http://www.campingmassantjosep.com/es/

Antonio Mora Vergés

ELS TRESORS DE L’ESGLÉSIA ROMÀNICA DE SANT DIUMENGE/ DOMÈNEC A LA MASIA HOMÒNIMA DE LA PARROQUIA DE SU AL TERME DE RINER. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

En primer lloc vull agrair la finesa de la propietària de la casa que ens permetia retratar l’església.

Les primeres notícies que en tenim, daten dels segles XI o XII, quan és va construir l’església romànica que es va adossar a la casa. Posteriorment, al segles XIV i XV, s’amplià la casa.

http://riner.ddl.net/fotos/riner/poum/PDF_TR/3-C_Patrimoni_tr.pdf
Tal i com s’explica en aquesta pàgina primer es feia la casa, i desprès l’església, pensem que el procés possiblement va ser a l’inrevés, primer l’església i quan es consolida el lloc, es fa una casa que anirà creient al llarg dels segles.

No trobava cap descripció de l’església, ni cap esment als bancs de família, el més senzill que prové de l’església parroquial de Santa Maria de Su, i un altre que llevat d’error devem al Joan Pintó, fuster de Solsona, del que ens agradarà tenir més dades, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs – en el seu cas – a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Banc de família.

Banc de família que estava a l’església parroquial de Santa Maria de Su.

Exvot.

Riner es reduïa al Santuari del Miracle per Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 – Barcelona, 28 de gener del 1929) en la visita que feia per aquestes contrades l’any 1917.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Riner/field/all/mode/all/conn/and/order/title/ad/asc

El sostre demogràfic de Riner s’assolia al cens de d 1857 amb 801 ànimes, i a tota la comarca 16.182; m’explicaven a Su, que a Santdiumenge s’havia fet escola per a nenes, i que a la rectoria de Santa Maria de Su, també el vicari i/o el rector ensenyaven les primeres lletres.

Al tancament de l’any 2016 vivien a la comarca del Solsonès, 13.313 persones, una pèrdua del 17, 73%, si fem però la comparació amb Riner el tema és d’escàndol ja que únicament tenia 261 habitants en aquella data, una pèrdua del 67,42%.

Avui la major part de la població viu a Solsona.

Una de les primeres tasques per a la República Catalana, serà resoldre la despoblació d’una bona part de la Catalunya interior.

Antonio Mora Vergés

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE TORÀ. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava la Capella del Sant Crist del Cementiri de Torà, a la comarca de la Segarra.

Trobava forçà informació a : TORÀ•Arqu. RELIGIOSA OK_TORň•Arqu … – Raco

La capella va ser sufragada pel bisbe Gil Esteve i Tomás (Torà, la Segarra, 16 de desembre de 1798 – Tortosa, 27 de juliol 1858), que va ser alhora promotor del recinte.

El mateix bisbe va ser qui va dissenyar el recinte, preveient un passeig central amb arbres i flors.

Se li encarregaven les obres al mestre de cases Josep A. Riera.

El dia 2 de setembre de 1854 va ser beneit per les autoritats.

No trobava cap referència als possibles estralls materials – els mort no poden ofegar-se – que deuria provocar l’aiguat del 12 d’octubre de 1907, a la Font de la Vila, hi ha un rètol que diu “l’aigua arribà aquí” que fa referència al nivell que assolí­ l’aigua del riu Llanera després d’uns forts aiguats.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

També pel que fa als edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, que segons m’expliquen van ser posteriorment caserna de la Guardia Civil, i dels que m’agradaria saber-ne la història, i rebre’n almenys una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DEL CASTELL DE FALSET. EL PRIORAT.


Quan retratava l’església del Castell de Falset , tenia clar que parlar de ‘ capella’ -com ho fan els papers ‘oficials’ – és en el millor dels casos una incorrecció, aquí rebien atenció espiritual els falsetans fins que s’edificava l’església ‘ nova’ baix al pla.

Les primeres referències documentals del castell daten de l’any 1199, tot i que es suposa una cronologia anterior, d’època sarraïna . La seva construcció a finals del segle XII es relaciona amb la conquesta dels comtes catalans de la Catalunya Nova.

L’època de màxim esplendor es data el segle XIV, quan els comtes de Prades van ampliar l’edifici.

Segons la tradició, en aquest castell van néixer dues de les dones més importants de la història medieval de Catalunya: Elionor de Prades, reina de Xipre i de Jerusalem (1333-1416), i Margarida de Prades, reina d’Aragó i darrera reina catalana (1387-1429).

A principis del segles XVIII, Felip V ‘ l’estimat’ va ordenar destruir el castell.

Mossèn Josep Maria Alegret Bellmunt, rector de l’Arxiprestal de Santa Maria de Falset, em confirmava que l’advocació de l’església del Castell, era també la de Santa Maria, i que la parroquialitat es traslladava – sense interrupció – des de l’església del Castell, a l’església del poble.

Des de l’Arxiu Gavin em confirmaven l’advocació de Santa Maria a l’església parroquial del Castell de Falset, i m’enviaven alhora un parell de fotografies datades el 20-II-1977.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

LA CAPELLA DE SANT ANTONI DE PÀDUA DE LA CASA VELLA DE L’OBAC. VACARISSES. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Anava amb el Juan Navazo Montero fins a la Casa Vella de l’Obac, el meu propòsit era bàsicament retratar la capella situada uns pocs metres a l’est de la Casa Vella de l’Obac, la descripció tècnica explica que és una construcció senzilla i austera, amb un caire rústic, de planta rectangular. La coberta, a dos aiguavessos, adopta una forma lleugerament ondulada que vol imitar el perfil de les esglésies barroques. La façana principal, orientada a l’oest, té una petita porta d’entrada de factura rectangular, amb llinda i brancals de pedra, així com un òcul amb el contorn de maons plans. Els murs són de paredat i no tenen cap més obertura.

 

La capella – ara sense cap signe exterior que la identifiqui- estava dedicada a sant Antoni de Pàdua.

La Casa Vella de l’Obac, té un origen alt-medieval, i al llarg dels segles va tenir en aquestes contrades una gran rellevància.

Durant els segles XVII i XVIII passà per moments d’un gran dinamisme, gràcies a l’apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre, els pous de glaç o l’elaboració de carbó.

La capella, junt amb la torre de vigilància de la casa, fou construïda l’any 1719. Fou indulgenciada pèl Bisbe de Vic, Ramon de Marimon i de Corbera-Santcliment (1720-1744), i pèl Sant Pare Climent XVI el 1771.

Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la casa aparegueren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d’aquest fet es posà la capella sota l’advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la Casa Nova.

Ambdós capelles, la de la Casa Vella i la de la Casa Nova, foren cremades pels carlins l’any 1835, el fet per als que defensaven a DÉU, la PÀTRIA i el REI, té un caire del tot extraordinari.

Al voltant de l’any 1970 va ser restaurada.

Rebia unes fotografies de l’Arxiu Gavin, la primera datada l’any 1960, abans de la restauració.

 

I, la segona del 2-II-1985 després de la restauració.

 

Feia una reflexió en ocasió de parlar de la Capella de Sant Antoni de la Casa Nova de l’Obac ‘no s’escapa a ningú que la pràctica religiosa queia escandalosament quan el poble tenia la percepció que el feixisme s’havia acabat, tampoc que des de determinades opcions polítiques això s’ha traduït en un arraconament – en el millor dels casos – d’aquest Patrimoni Històric, que ha propiciat ensems el seu desconeixement per a moltes persones’, la reprodueixo perquè em sembla aplicable també aquí.

Antonio Mora Vergés