El sol sortia tímidament per damunt del Montcau, quan deixàvem al darrera les ultimes cases de Rocafort, seguíem les passes del nostre guia, Joan Moliner i Manau, el Tomás Irigaray i jo; el “pas d’home “ del Joan ens va situar ben aviat davant la casa anomenada de les Esgrauetes, els senyals que s’estan fent obres son del tot evidents, com també que difícilment es faran conciliar les qüestions estètiques, amb les exigències de confort que demanen avui les cases modernes; l’extrema desolació provocada pel darrer incendi, accentua més encara aquesta dicotomia, amagada habitualment sota el mantell del bosc de pins.
Entrem de ple en els terrenys habituals del Joan Moliner, els xaragalls ; baixem fins al llit sec de la riera del Flaquer, el creuem i tornem a endinsar-nos ràpidament per un camí estret , pedregós, i amb forta pendent, que ens permet efectuar l’ascensió fins a Casassaies, resguardant-nos de ser vistos pels eventuals habitants de la casa ; està clar per a tots nosaltres, que aquest fou justament l’accés que va permetre a la guàrdia civil, sorprendre als “maquis” , i en quin episodi està acreditada la mort d’un número de la benemèrita.
La visió de Casassaies envoltada de vegetació, sorprèn i sobta alhora, lluny de la total ruïna de la casa i Hostal de Vallhonesta, Casassaies conserva encara totes les parets i alguns trossos de la teulada; la major distància d’un nucli de població, i malgrat la seva grandària – la casa tenia planta baixa i dos pisos – la menor superfície edificada i per tant un menor nombre de materials a “reciclar” han permès que passats llargament cinquanta anys del seu abandonament , la percepció de trobar-se davant d’un sàni , [ de l‘ àrab clàssic, edifici ben construït , formós ], sigui evident, avui encara.
Hi ha respecte del nom de la casa ,construïda damunt ,i entre les roques, diverses explicacions; la que fem servir derivada de la primitiva construcció en el període àrab, o be la que fa derivar ssaies, de saia o saial , en referència a la construcció de la casa, amb total integració amb la base de pedra a la que “vesteix”.
Al llarg dels segles, i sempre seguint els fogatges i/o cadastres reials, elaborats de forma habitual per escrivents que desconeixien – aleshores i ara, oi ? – la nostra llengua, ajudats pel fet que de forma habitual els pagesos, propietaris o no , no sabien llegir i escriure, es recullen respecte de la casa els següents noms : l’any 1497 s’esmenta com a cap de família Valentí Casajatges , el 1553 Joan Sasassages , i l’any 1773 Joan Casassaias , que va pagar 159 rals per : divuit jornals de camps de secà, mig jornal de bosc, un cortal d’hort de secà , vint-i-dos jornals d’erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul , dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais.El cognom Casassaies , va dissociar-se de la propietat de la casa probablement a darreries del segle XIX, i en això la fil•loxera i l’abandó progressiu de l’activitat agrícola de segur hi van tenir un paper principal. Ens explicava el Joan Moliner i Manau, que en una ocasió es va trobar en aquell indret, un grup de persones de parla clarament illenca, que li manifestaren ser descendents de la casa, i portar el cognom Casassaies.
De la flora que hom s’espera trobar en un lloc com aquest que s’ha dedicat durant segles i segles al treball agrícola, només hi resta un llorer del que en vàrem collir una branca cadascun de nosaltres; la funció d’aquest arbre, més enllà d’algun aprofitament a la cuina, es la de lliurar a la casa de qualsevol malefici ; pel coneixement que tenim de la història de la contrada, no sembla que l’acció del llorer així estat eficaç.
Només però , Déu te la resposta.
Ens arribaríem encara dalt de la carena de Casassaies, des d’on podíem contemplar en primer lloc el Farell dalt del seu turó, Sant Jaume de Vallhonesta al seu darrera coronant la muntanya, i més lluny encara, la serralada montserratina ; En el camí de tornada ens desviàvem fins a la font anomenada de Casassaies , localitzable només amb un guia com el Joan Moliner i Manau, enveja de tots els GPS del món.
En l’inevitable xaragall de pujada, vaig notar que em queia de la motxilla la meva branca de llorer, i en aturar-me a recollir-la en va semblar que rodolava una llàgrima pel rostre del Joan, no li vaig fer cap comentari, però també jo estava curull d’emoció !.
Donàvem la sortida per acabada contemplant l’últim tros de paret que roman encara dret de l’antic castell de Rocafort.
© Antonio Mora Vergés

L’any 2.003 en estranyes circumstàncies, cremaven les terres de l’Alt Vallès i deixaven un espai infernal, en el sentit de la mitologia germànica, “camí per valls tenebroses i pel riu de la mort”.
Nosaltres, el Tomás, el Juan Carlos, xilè de naixement, i jo deixàvem el cotxe al final del polígon industrial, i començàvem a caminar pel costat del riu, ben aviat agafàvem el trencall del PR-145.1 I sobreposant-nos a l’extrema desolació arribàvem fins a l’Armengol, veritable oasi en aquest mar d’arbustos i brusca, on pasturen els cavalls a l’ombra de l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara , seguíem caminant per aquest terreny al que s’anomena com Sots, i a les envistes dels cingles de Salomó, davant de la casa de Salallassera , iniciàvem l’ascensió fins les roques properes, on recollíem imatges de l’absoluta ruïna de fins a tres cases, en la zona anomenada els Fondos, no hi ha respecte d’aquestes finques, cap nom en el plànol de la Diputació Provincial de Barcelona; val a dir que el fet no ens sobta i en deixem únicament constància, amb l’esperança de trobar algun lector que tingui aquesta informació.
Prop de les cases enrunades, és fàcil identificar alguna olivera jove, possiblement un rebrot de les que l’incendi va cremar, també algun roser bord, i aquí i allà boixgrevols, que plenament adaptats a aquesta terra, tornen a renéixer.
Només les espècies invasores com el pi , necessiten de l’ajut humà. Quin interès obscur s’amaga darrera de les repoblacions?
Esmorzàvem amb la imatge en primer pla, de l’Armengol i l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara , al darrera sota la boirina, la imatge quasi espectral del Castelldepera, les urbanitzacions de Sant Llorenç Savall, i per damunt presidint de forma solemne, el Montcau; més enllà la boira vacarissana embolcallava la muntanya de Montserrat.
En el camí de tornada ens aturàvem a fotografiar la floració dels ametllers que sembla no reeixirà, si hem de creure el que diuen els del servei català de meteorologia, retratàvem també el rellotge de sol de l’ermita que des de 1.819, dóna graciosament l’hora als escassos caminants que s’aturen a contemplar-lo; l’ermita a càrrec de l’Armengol es manté en bon estat.
Continuàvem per camins orfes de tota indicació fins a Vilaterçana , des d’on enllaçaríem amb el PR-145, i sempre seguint el curs del riu Ripoll fins a la resclosa, superat ja el pont de les conques, ens retrobàvem davant del nostre cotxe.
El mati havia donat per parlar també de Pablo Neruda, el poeta xilè, que a més de regalar-nos amb la seva obra literària, s’havia compromès amb la causa republicana, i concretament amb Catalunya, i a quina intercessió es va noliejar un vaixell que portaria fins al seu país – salvant-los la vida – un nombrós grup de persones, que d’haver-se quedat aquí, haurien estat passats per les armes.
No em va semblar escaient treure el tema de Pinochet i la corrupció, sobretot perquè la llavor d’aquestes conductes infamants, la van plantar en aquelles terres els conqueridors espanyols, i altrament Alhaurin el Grande, Marbella , Andratx,….. son realitats d’avui que succeeixen a Espanya i no a Xile, oi ?. Us sona “mordida” ?. també és una pràctica que els espanyols van ensenyar-los, i no únicament als sud-americans, sinó a tot el món.
Deixàvem darrera nostre, els inferns de Sant Llorenç; volem tenir esperança i desitgem que aquestes terres, tornin a ser un jardí.
Això vol temps i més que temps; quina millor situació per passar de les paraules d’amor a Catalunya, a les obres concretes, oi?
© Antonio Mora Vergés

El cotxe marcava -3 graus quan recollia al Tomás Irigaray López a la benzinera que fa cantonada amb la Rambla Iberia i la carretera de Terrassa a Barcelona, marxàvem a Guimerà, la Vila Comtal de la Comarca de l’Urgell, que conserva intactes la major part dels seus trets medievals, en part per l’extrema cura dels seus habitants, residents o no, i en part també per la despoblació salvatge que pateix la Catalunya interior en general, i aquella plana freda i boirosa en particular.
El fred augmentava de forma clamorosa, fins a -6 graus , quan sortíem del túnel del Bruc, la blancor evidenciava la gebrada general que havien patit les comarques situades darrera de la serralada litoral; ens aturàvem per a prendre un cafè a la Panadella , on constatàvem que el desviament de la N-II havia certament provocat una dràstica reducció en el nombre de viatgers que s’aturaven en aquell punt, ens comentaven que actualment la reducció es podia quantificar en un 50% en relació a la mitjana d’altres moments anteriors en el temps; val a dir, que el tràfic “habitual” d’aquesta via, supera en percentatges de fins al 500%, el que hi havia fins a la inauguració del nou traçat.
Esperem de la solidaritat de tothom , un petit esforç que ha de permetre continuar l’activitat econòmica en aquesta zona de servei, i consolidar alhora un bon nombre de llocs de treball, en una de les zones més deprimides de la Catalunya interior.
En el trajecte per l’antiga C-240 mentre esperàvem per superar un dels punts on es fan obres per eixamplar-la, el termòmetre marcava -5 graus, que seria la temperatura que ens acompanyaria fins al Sindicat Agrícola de Guimerà, on compraríem olives arbequines, i seriem testimonis de com el fred havia gelat l’oli que permet accionar el mecanisme que fa pujar i baixar les banyes d’un “toro” de carrega.
Arrecerats dins de l’edifici de la Cort del Batlle, on l’Associació Guimerà.info celebra les seves reunions ordinàries, veiem com el sol desfeia molt lentament la gebrada que s’havia dipositat damunt les teulades.
El Tomás Irigaray López, que formarà part del jurat que decidirà els guanyadors del Concurs de Fotografia de la Vall del Corb, que s’ha dut a terme durant el proppassat anys 2.006, va sortir a fer fotografies passades llargament les dotze del matí, i confiàvem trobar-nos a les 14,30 a l’Hostal Sant Jordi per dinar.
El matí es va fer curt mentre prenia nota de les activitats properes d’aquesta dinàmica associació : Per Setmana Santa exposaran els premis del Concurs de fotografia de la Vall del Corb, a l’edifici on ens trobàvem, a la Cort del Batlle, en ple centre de la vila medieval, formant una de les cantonades de la seva preciosa plaça Major. Per Sant Sebastià, festa de la localitat, està prevista la inauguració de la replica del Retaule de Guimerà, de Ramon de Mur. S’espera per descomptat la presència d’autoritats de tots els àmbits, religiós, polític,….. , sobre el procés de recuperació d’aquesta excepcional obra d’art, es presentarà un llibre en dates que s’anunciaran oportunament. A Guimerà, Lleida i Barcelona, finalment i com tots els anys des de en fa dotze, els dies 11 i 12 d’agost es durà a terme el Mercat Medieval.
A les 14,30 em retrobava amb el Tomás per dinar, i comprovava pel to rosaci de la seva pell a la cara i les mans, que la consecució d’una sèrie d’extraordinàries fotografies, que podríem veure aquella mateixa tarda, havia estat més un suplici que un goig.
Em confessava mentre menjàvem que aquell matí, havia entès clarament la frase “ hi ha amors que maten !” . Durant tot el dia en alguns carrers de Guimerà, la temperatura no havia superat els 0 graus.
A la tarda, un cop descarregades les fotografies a l’ordinador, el Tomás va tornar a fer un tomb pel carrers esglaonats de Guimerà, de ben segur que gaudirem de valent amb la contemplació del treball del nostre fotògraf, quina bona feina comença a circular per arreu.
Ens retrobàvem de nou a les 18,30, el cotxe marcava – 2 graus, fèiem un darrer repàs ; el Tomás duia tot el seu material, màquines digitals, analògica, filmadora , i per la meva part, havia recollit tots els encàrrecs: llibres de Guimerà i el Mercat Medieval, per atendre compromisos particulars, botifarres de cal Francesc, una litografia que m’havia regalat el Joan Duch, i divers material i notes, que em servien ara, per fer-vos aquesta petita crònica.
A la pàgina www.guimera.info podeu ampliar informació quan us sembli, en tot cas, assumim el compromís de fer-nos ressò de qualsevol informació que ens facilitin des d’aquesta Associació a la que esperonen a continuar en la seva tasca de suport i divulgació a Guimerà i als pobles de la Catalunya interior.
© Antonio Mora Vergés

Deixàvem el cotxe a les envistes de la Rodoreda, tot just els primers raigs de sol superaven el Serrat del mateix nom, per qüestions tècniques decidíem deixar les fotografies de la casa per la tornada, i començàvem a caminar pel GR 177 en direcció a Sant Miquel d’Oló; la casa i l’església romànica es troben en un estat d’absolut abandó, fem les fotografies que en deixaran testimoni, i seguim el GR fins al trencall de la Rovirassa; iniciem un descens que ens durà quasi, fins al llit de la riera d’Oló, davant nostre veiem Sant Jaume de Vilanova, adossat al mas d’aquest nom, i ben aviat despertant la curiositat dels molts cavalls que pasturen, arribem a la Rovirassa, la casa denota la presència puntual però no constant dels seus propietaris i/o masovers , que hi deuen sojornar en ocasió d’atendre al bestiar de la seva propietat, ens arribarem encara fins a l’Heura on esmorzarem, aquesta casa senyalada amb el número 23, possiblement en algun fogatge i/o cadastre, fa honor al seu nom; l’heura amaga misericordiosament les terribles conseqüències de l’acció del temps, la teulada ha cedit en alguns punts, i alguns sostres interiors han caigut, la imatge idíl•lica de la distància s’ha trencat, i aquí com a Sant Miquel d’Oló, la ruïna i la desolació s’han fet mestresses de la contrada.
Refem el nostres passos, i amb la llum del migdia recollim la imatge de la Rodoreda, la casa ens parla de temps millors, de magnifiques proporcions, amb una ermita adossada al cos principal de la masia, avui únicament es fa servir una petita part, i la resta de l’edifici presenta evidents signes de degradació; el manteniment del patrimoni rural demana canvis amb urgència, està bé destinar diners per a refer barris, més enllà de les lectures polítiques que legítimament tothom pot fer, això però ,no hauria de ser obstacle per a mantenir també el llegat arquitectònic dels nostres avantpassats, en forma de masies, ermites, esglésies,….. Em comentava un lector, resident des de fa molts a Catalunya, encara que nascut al sud, que aquesta tasca de conservació i manteniment fa molts i molts anys, que a la seva comunitat d’origen, la duen a terme.
No demanem doncs res impossible, únicament que en matèria de patrimoni rural, no sigui d’aplicació la agreujant molt especifica de “ser catalán”.
Ens aturaríem encara a Torigues, en aquesta esplèndida masia, també amb una petita església adossada, sembla que s’estan duent a terme obres de rehabilitació, malgrat les infinites dificultats esperonem des d’aquí als seus propietaris, alhora que ens congratulem en comprovar que almenys en aquest cas, es trenca la fatal tendència a l’abandó i la ruïna.
Iniciem la tornada per la carretera local que uneix Santa Maria d‘Oló, amb l’antiga Parròquia de Sant Joan d’Oló, d’ença que es va asfaltar – d’això en fa molt de temps – aquesta via no ha rebut cap manteniment, està clar que hi ha un escàs nombre d’usuaris, i si fem cas dels noms que anem veiem durant el recorregut, La Deu, Puignero, Vilarassau, La Plana, Sant Joan d’Oló , la major part d’ells son catalans; no calen doncs més explicacions, o si?.
Em crida l’atenció la figura d’un home de color, que descalç damunt l’herba d’un prat, i orientat clarament al mati, a la Meca, prega.
La seva oració va adreçada a un Déu al qui donen un nom diferent al que nosaltres li donem, m’afegeixo íntimament a la seva pregaria i l’amplio; que el bon Déu escolti la pregaria que els nostres polítics no volen sentir, i no permeti l’anorreament definitiu del llegat dels nostres pares ; amen !
© Antonio Mora Vergés

El dissabte 10 de febrer, en companyia del Marcel•lí Roca, situats a l’ampit de la finca senyalada de número 2 del carrer Major de 25213 Talavera, contemplava amb l’ajuda dels meus binocles Santa Fe de Montfred, tot just a l’altre extrem de la Vall , i fent frontera amb la comarca de la Conca de Barberà, en aquella alçada 834 metres es situa el naixement del riu Ondara, o d’Ondara, mot aquest que segons Manuel Sanchis Guarner procediria de “Ondar”, vocable ibèric que significa arenal.

Tenim també confirmat que en la llengua basca, el significat d’Hondarribia, nom d’una famosa població costanera , derivaria de Hondar = sorra o arena, i Ibia = vado o gual, i que podem traduir com gual amb sorra. Una possible accepció del nostre riu, fora doncs riu de sorra.

No us ha d’estranyar gaire, Guadalajara en la llengua àrab, vol dir “riu de pedres.”

Em calia confirmar sobre el terreny algunes dades bàsiques, i a tal fi, desprès d’agrair la valuosa informació rebuda del Marcel•lí Roca, vaig tornar a baixar fins al llit del riu, i sortint ja de Pallerols, encara en la part més plana de la vall, la font avui dita dels Bullidors i possiblement abans coneguda com font d’Ondara , en va confirmar que aquesta era sens dubte, una de les deus més importants que alimentaven i alimenten avui encara el nostre riu.

Més amunt, escassament a uns 100 metre d’aquest punt, quasi davant per davant dels anomenats Colomers, es fama que sorgeix dins al llit del riu aigua abundosa i permanent, el lloc és conegut com els bullidors, i d’una part la urgència [ havia d’estar a Tàrrega a les 14,00, m’esperaven per dinar al gat del Rosal, en el dinar de col•laboradors de la Nova Tàrrega ], i d’altra la certesa de no portar ni la roba, ni les eines adequades, em va fer posposar la comprovació in situ d’aquest fet.

Aniria seguint el curs de l’aigua fins al trencall de Granyanella, en el tram que discorre sota Cervera i fins el punt, en que únicament podia seguir per una pista de terra; les runes d’algunes edificacions que corresponien de ben segur a antics molins, palesaven clarament que malgrat el minso cabal que avui baixa pel nostre riu, en algun moment del passat havia estat un motor econòmic per aquestes terres.En queda per comprovar justament el tros que des del punt en que vaig deixar el recorregut i fins el Talladell, el riu corre lluny de la carretera.

No fora desassenyat habilitar un camí per la vora del curs de l’Ondara, allà on sigui possible; com a recurs turístic i com eina de coneixement de l’entorn. Aquí queda dit.

En el darrer tram del meu passeig, vaig creuar en dos ocasions el riu, en la primera seguint la carretera que comunica Tàrrega amb Montblanc, per poder saludar – com faig sempre – a l’om de Tàrrega que marca – possiblement – el límit que en el algun moment va assolir el riu, en la segona girava a la dreta abans de la benzinera, i deixava la carretera, passava per davant de la caserna dels Mossos d’Esquadra i aparcava davant del local del gat del Rosal, on saludava – un any més – a la majoria dels que fan possible, que setmana rera setmana, els targarins puguin gaudir d’un mitjà de comunicació, que comença a ser una raresa en altres llocs dels nostre país.

Fins aquí, els apunts per un viatge a l’Ondara. Si en algun moment del futur en tinc ocasió, ja us en donaré raó.

© Antonio Mora Vergés

Faltaven alguns minuts per les 9,00 hores quan baixàvem del cotxe darrera de l’església parroquial de Sant Pere i Sant Fermi, seguíem les petjades del nostre sherpa, Juan Moliner i Manau, que ens durien fins a Casajoana, masia que conserva en bona mesura l’aspecte de “casa bona” en termes agrícoles, tot i l’evident abandó de les terres , que el bosc recupera amb molta rapidesa; seguiríem en ascensió fins als Hostalets del Davi, on esmorzaríem; costa de creure que en algun moment aquesta casa tingues dos pisos d’alçària , i be que de forma accessòria dones aixopluc als caminants, des d’aquest punt les cases de Mata-rodona i Puigdoure se’ns fan visibles, i malgrat la seva petitesa també l’ermita de la Mare de Déu de la Concepció..

Compartim – a contracor- un fort constipat el Joan i jo, això ajuda poc a mantenir un ritme viu en les pujades, i complica força – per problemes de visió, els ulls plorosos que provoquen sempre els processos gripals i/o catarrals – el descens pels inevitables xaragalls.

Desfem el nostres passos i ens adrecem seguint el camí ral fins al Coll del Gipó, això ens permetrà admirar – una vegada més – la casa del Farell a la dreta del nostre camí, i per davant veiem també el Ginebral i la Serra; quasi des del mateix coll, baixem per un corriol de forta pendent, que no sense riscos ens portarà davant les runes majestuoses del Racó; de la casa es conserven encara, el pou d’aigua, una tina de vi, de les que en diuen exemptes a Sant Vicenç de Castellet, i aquí i allà restes de parets que delimiten l’espai – notablement extens – que estava construït ; els excursionistes han habilitat damunt la casa, en un lloc que podria haver estat l’era, una llarga taula que tothom pot fer servir.

El dia esdevé calorós, 20 graus un diumenge 11 de febrer de 2.007, son -encara – un fet estrany i noticiable; l’escassetat de pluges però, ha deixat només en el nom la font dita de l’Esbarzer i dels Bullidors, que es localitza sota el Gibert de Dalt, seguim el nostre camí i passem ara davant del Gibert de Baix, Ferreres i l’ermita de Sant Felip Neri, la font del Ginjoler en la darrera corba, raja a cor que vols, ben aviat som de nou darrera l’església parroquial, i decidim arribar-nos abans de tornar a casa, fins a les fonts de Rellinars, deixem a la nostra dreta l’antic molí on llueix encara la roda que servia per aixecar l’aigua, i seguim la riera – que està del tot eixuta – fins arribar a les fonts, hi trobem gent carregant aigua – alguns de forma quasi industrial -, i desprès de rentar-nos mans i cara, bevem aigua amb el got que tots portem originàriament, els palmells de la ma.

Ens asseiem al cotxe passades ja les 13,00 hores, malgrat les corbes decideixo tornar per Terrassa, al voltant de les 14,00 hores deixo a la Plaça Granados al Joan i el Tomás, i segueixo – com sempre – fins a Castellar del Vallès.

No hem assolit, “el pas d’home” , que es pot traduir en fer un quilòmetre cada vuit minuts, amb les limitacions que teníem avui, s’ha de convenir però que hem fet un paper més que digne, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Hi ha una accepció en el diccionari on s’explica que es tracta d’un estat morbós provocat per la disminució de la pressió atmosfèrica; en el nostre cas però, el mal és manifesta justament en el sentit contrari, quan fa temps que romanem en alçades inferiors als 300 metres, patim tots els símptomes que s’associen al mal d’altura; a conseqüència possiblement de l’augment de la pressió atmosfèrica, de la contaminació ambiental, i de la reiteració obsessiva d’accions contraries al manteniment del nostre equilibri físic i mental.
Per combatre – una vegada més – les manifestacions d’aquest estat morbós, el diumenge quatre de febrer ens proposàvem arribar fins a la masia del Salomó, al terme de Granera , a la Comarca natural del Moianes. Començàvem a caminar abans de les 9,0 del mati, la primera casa que ens trobàvem , la Riera està justament al costat d’una depressió del terreny, on l’aigua havia corregut fa molts i molts anys, avui el torrent està eixut, i l’aspecte de la casa evidencia que ha tingut millors moments; la següent, l’Ossul , ha sofert una profunda rehabilitació, i malgrat l’aparença de l’edifici, diries que de fa temps, no hi ha cap activitat agrícola dins els límits de la propietat, a la dreta la casa dita el Coronell, situada just sota el serrat del mateix nom, sembla desenvolupar encara activitats relacionades amb el món natural.
Ens aturem a retratar les runes de la Païssa, amb aquesta denominació que pensem procedeix de la toponímia possiblement àrab, trobes masos i cases quasi per arreu a Catalunya; la casa d’àmplies dimensions estenia la seva activitat des del llit de la riera, fins a les alçaries dels singles del Salomó des d’on tenim una panoràmica excepcional, que quasi en un angle de 360 graus ens permet albirar totes les muntanyes de Catalunya.
El darrer tram fins a la masia del Salomó, presenta alguna dificultat a conseqüència sobretot del pas constant de quads, motos i tots terrenys; l’obertura de noves pistes per tal de treure la fusta cremada ha facilitat de manera extraordinària l’accés de vehicles en aquestes altituds que superen els 853 metres.
Al llarg de la nostra caminada, en tot moment hem tingut visible la imatge omnipresent de Granera i el seu Castell.
Ens aturem a esmorzar al Salomó on recollim les queixes d’un dels seus ocupants respecte al trànsit constant de vehicles, i del perill que això representa per la quitxalla ; és curiós que aquí també sigui l’abús de la motorització un motiu de malestar.
La nostra menja és senzilla però gaudim d’unes excepcionals vistes que ens fan pensar que son molts afortunats, i que això com quasi totes les coses realment bones o boniques de la vida dels éssers humans, no es paga amb diners.
Ens arribem fins al límit de la finca, per recollir imatges de la casa anomenada Sauvatges que senyoreja una fondalada en la que només parcialment el foc va ser-hi present.
Retornem per Tantinyà on pasturen cavalls; des d’aquesta casa veiem una grua d’obres prop de la que identifiquem com Puigdomenech, i ens alegrem de l’evident retorn, sinó de l’activitat econòmica – que esperem que si – de la presència humana en aquest indret.
El rellotge ens fa saber que ens apropem a les 13,00, el mati ens ha passat en una revolada, estem certament alleugerits de la nostra particular síndrome del mal d’alçada, i pensem que hem recollit suficient energia per resistir – una setmana més – l’augment de la pressió atmosfèrica, la contaminació ambiental, i l’execució reiterada i obsessiva d’accions contraries al manteniment del nostre equilibri físic i mental.
© Antonio Mora Vergés

El dissabte 10 de març havien quedat amb els amics de Vacarisses ; els havíem pregat que ens preparessin una sortida per aquelles terres que fan de límit de la Comarca del Vallès i la del Llobregat; a les 8,45 ens trobàvem a la primera rotonda en l’accés a la població, el vent bufava amb força i desprès d’una breu salutació, seguíem amb cotxe fins al trencall de la Torrella, masia que senyoreja encara les poques terres de conreu, que el traçat de la carretera C-48 i l’autopista de Manresa han deixat lliures. Aquesta zona de la comarca del Vallès, ha patit i pateix encara més enllà de tota lògica , una munió de servituds en benefici bàsicament del Barcelonès i les terres baixes de la conca del Llobregat.
Començàvem des d’aquell punt a caminar en direcció a la muntanya de Sant Salvador ,420 m. Alt.
El terreny ocupat principalment per plantes arbustives, amaga l’intens aprofitament agrícola ha que havia estat sotmès mitjançat els conreus en terrassa, pensem per la seva proximitat a les Valls del Montcau que fossin vinyes el que ocupava la major part del terreny, la presència d’algun rebrot d’olivera reforça aquesta tesi, tota vegada que la producció d’oli tenia una destinació de consum local, i en el període previ a la fil•loxera la zona del Pont de Vilomara, Rocafort, Sant Vicenç de Castellet i les poblacions properes, en un radi que inclou clarament Vacarisses, constituïen la zona de major producció vitivinicola de Catalunya, que tenia com a destinació el consum a les colònies americanes ; la fil•loxera va truncar aquest esquema i la manca de visió comercial va fer la resta; de doll de vi a abocador !, una vegada més Barcelona 1, Catalunya 0 !
En el pas per la petita capella de Sant Bernat la força del vent ens obliga a caminar tant acotxats que dona la impressió que caminem a quatre grapes; la visió és esplèndida i arrecerat observo amb els binocles l’abadia Montserratina, on sembla que també el vent desaconsella transitar als pelegrins que s’atreveixen a pujar.
Finalment substitueixo la gorra de roba pel passamuntanyes, i d’aquesta faisó faig el darrer tram del camí, on la ma activa i perseverant de l’associació dels amics de Sant Salvador és manifesta de forma clara; m’expliquen que dijous i diumenges dediquen unes hores del seu temps, a mantenir l’accés i tenir cura del Santuari.
El vent i el evident risc que podria comportar, ens impedeixen comprovar el perímetre de l’antic Castell de les Espases, del que sembla resten únicament els fonaments de la torre a la roca que corona justament el cimal.
Al costat de l’església trobem l’aixopluc de l’antiga casa de l’ermità, en la que els amics de Sant Salvador han habilitat un parell de taules i bancs per a seure còmodament; avui aquest mobiliari és d’obra, duta maó a maó des d’Olesa, sembla que uns brètols varen cremar les anteriors de fusta. Esmorzem els uns arrecerats del vent, tot i prenen el sol, i els altres assentats dins l’ampli menjador.
Malgrat el vent els nostres fotògrafs recullen imatges de l’extrema bellesa d’aquest indret.
A la tornada i amb el trípode clavat profundament a terra, el Jesús Escoda ens fa una fotografia de grup, som vuit caminants.
En el retorn passem pel costat de camps de conreu, on constatem l’existència de força barraques de pedra seca – dites també de vinya – ; si calien proves del conreu de la vinya a la zona, les podreu trobar algunes encara dempeus, per quasi tots els racons d’aquesta zona de l’Alt Vallès, que fa límit amb el Llobregat.
Volem deixar testimoni del nostre agraïment als amics de Vacarisses per donar-nos a conèixer Sant Salvador de les Espases, santuari que comparteixen fraternalment amb la veïna població d’Olesa, dins de quin terme és troba l’edifici.
Quan al vent, val a dir que ens ha permès veure Montserrat com mai l’havíem vist, i que de triar entre dos mals, la boira “vacarissana” ,o el vent, mal per mal, el vent, oi ?
© Antonio Mora Vergés