La finestra parladora

El nom se’m va ocórrer en ocasió d’una excursió per les Valls del Montcau sota el guiatge del Joan Moliner i Manau; aquesta zona a cavall de l’Alt Vallès i Bages, pertany clarament al que tècnicament es coneix com el “cinquè món” ; està clar que més enllà de les denominacions diverses només hi ha un món, però la repetició de circumstàncies peculiars han fet que aquesta mena de definicions siguin conegudes per tothom.El “cinquè món” és aquell en que hi ha recursos disponibles, però no hi ha població. Catalunya en una gran part del seu territori està ja al cinquè món, alhora que per una petita part de la població això és el primer món , [ excés de recursos, sobreproducció de deixalles, malbaratament d’energies,…. ] i per capes cada cop més nombroses el quart [ manca dramàtica de recursos, fam, malalties, misèries, explotació, desatenció, abusos ,…. ] ; insisteixo en que això succeeix a Catalunya, si ,si ! la del Barça, la dels trens l’alta velocitat, la de la línia de molt alta tensió, i també la de les accions criminals i/o violentes, Sant Cugat, Sant Fruitós de Bages, ….
Havíem sortit de Rocafort i mentre guanyàvem alçada apropant-nos al Montgrós, contemplàvem l’extrema desolació de les terres d’aquest terme, i del de Talamanca a conseqüència dels darrers incendis; ben aviat mentre baixàvem vers l’anomenat Sot de Casassies, el paisatge va recuperar la seva fesomia habitual, herba, arbustos, algun arbre i molta, molta brusca; donava la impressió que algú tornava a preparar el terreny per un nou incendi. Aquestes terres s’havien anat abandonant des de la meitat del segle XIX; on hi havia hagut camins, arbres, marges , fonts , masies, t’hi trobaves ara, xaragalls estrets i relliscosos, vegetació arbustiva que amagava, pedres i fonts, sota les ruïnes de masies que havien donat aixopluc a famílies amplies durant més de 1.000 anys. Els recursos d’aquesta naturalesa feraç , continuaven intactes, calia només tornar a treballar-los. Per descomptat en termes econòmics, és més senzill prendre’ls als països pobres de l’anomenat tercer món, que produir-los – honestament – a casa nostra.Amb algun esquinç, a la pell i a la roba, assolíem el turó de Casassaies, la casa malgrat l’absoluta ruïna en que es troba, vista des de la cara de la tarda, sembla talment un vaixell que solca l’infinit; em va cridar l’atenció una de les finestres del segon pis, i vaig mirar-la amb els meus prismàtics, hi havia certament un llarg gravat a la pedra, en l’espai central s’hi veia un escut, hores d’ara fem gestions per esbrinar si va pertànyer a la família que dona nom al mas, a dreta i esquerra , unes marques, que desprès d’ampliar la fotografia, amb l’ajuda del meu bon amic Manel Navas, van resultar ser una pregaria , i/o una invocació de protecció. A l’esquerra de l’escut apareix IHS , i a la dreta MV, damunt d’un i altre, una minúscula lletra grega, alfa i omega, ara la lectura resultava senzilla CRIST I MARIA VERGE , i la plasmació amb les lletres gregues de l’afirmació de fe, Crist alfa i omega, principi i final !M’expliquen que els darrers masovers que hi ha haver, fugien l’any 1.949 en direcció a França, i com diuen en aquell país, “l’absència de noticies és bona noticia” , van arribar be de salut , i viuen encara. De ben segur per a ells, va funcionar la pregaria feta pedra, que resa cada dia el sol quan surt.
Des de totes les finestres de les velles masies ens envien cada dia un missatge, la terra de la llibertat, de la honestedat i la justícia, està aquí, sempre ha estat aquí !.Potser fem massa soroll per sentir el missatge, en tot cas, mai és tard per tornar a fer les coses com cal, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Viatge al país de les tines

“una bona anomenada és millor que un bon perfum “ Coh 7,1, aquest pensament el trobeu recollit en multitud de texts ,i està també en l’essència dels qui anomeno sherpas en els meus relats; no pertanyen certament al poble del Nepal que habita a les zones altes de l’Himàlaia, mundialment coneguts per llur participació en expedicions i estudis, i que son de fet els autèntics guardians del cim del món.El que els fa mereixedors d’aquesta qualificació és la suma dels seus coneixements del nostre país, i l’amor manifest que senten vers la nostra terra. De guies se’n troben per tot arreu, trobar un sherpa és una empresa quasi impossible.

Havíem convocat una sortida pel diumenge 11 de març des de http://www.moianes.com/ justament amb el títol que encapçala aquesta història; del País de les Tines, n’hem escrit abastament, i sortosament se n’ha fet ressò la pàgina esmentada, el Diari de Sabadell, el setmanari La Forja de Castellar del Vallès, el Breny de Sant Vicenç de Castellet, La Tosca de Moià, El Balcó de Vacafrisses i com a mínim les pàgines http://www.relatsencatala.com/ , http://www.guimera.info/ , http://www.joescric.com/ i algun altre mitjà.

Començàvem el nostre recorregut des del quilòmetre quatre de la carretera del pont de Vilomara a Rocafort, ben aviat veiem des de l’alçada les tines de la Bleda que causaven una gran impressió als nostres convidats, a menys d’un quart d’hora el conjunt de l’Escudelleta amb les seves onze tines deixava quasi sense alè a la major part de membres del grup, continuaríem però amb la nostra contemplació a distància fins arribar al conjunt de les tines del Ricard, aquí l’entusiasme es desfermaria i com nens petits senties exclamar, mira !, mira !, en el darrer tram fins a la casa del Flaquer veuríem encara algunes tines més.

La casa des de la nostra darrera visita està més malmesa, els vàndals, la tribu que augmenta de nombre de dia en dia, n’ha fet un lloc de concentració, constatem el menyspreu per la història de la casa, i del nostre país. Fins quan durarà aquesta lamentable situació ?.

Esmorzem al costat de les tres tines exemptes contemplant el llorer que resisteix el pas del temps, l’abandó i les humiliacions.

En la tornada baixem fins al conjunt de l’Escudelleta que esdevé objectiu de totes les màquines de retratar, primer el conjunt de quatre, desprès les tres que tenen l’accés des de dins de la barraca i les tres que el tenen a l’aire lliure, i finalment l’onzena que es buidava des d’una edificació a la que el nom comú de “barraca” no li fa justícia ; continuem pel camí fressat que ens portarà fins al conjunt de la Bleda, en el que no costa gaire intuir l’ús que en feien els darrers rabassaires, en el seu anar i venir de les terrasses on conreaven la vinya. En aquest darrer grup de tines expliquem per enèsima vegada el procés que es seguia fins omplir els bots o botes que a lloms de bèstia arribarien fins al Pont de Vilomara i/o a Rocafort.

El fruit de la vinya era transportat fins a les tines, on es procedia a trepitjar el raïm, el que es feia sobre una graella de fusta o brescat, que encaixava damunt les darreres filades de cairons de rajola vidriada que estaven enretirades un 15 cm, el vi emplenava la tina i desprès de la fermentació, podia transportar-se dins les bótes, on faria un període de repòs previ al seu consum.

Intentaré introduir una imatge gràfica en el relat a mes de la selecció de fotografies que com sempre farà de forma magistral el Tomás Irigaray López.

Feta l’explicació que va seguir un nombrós nombres de persones, tornem al camí ample que agafàvem hores abans, i ens arribem fins a l’aparcament.

En el comiat, agraïments i noticies : Al Joan Moliner, el nostre sherpa per les terres de les Valls del Montcau, el reconeixement – una vegada més – pel seu esforç, particularment avui, que tenia compromisos familiars, que esperem així pogut conciliar amb la direcció d’aquesta sortida matinal, als amics de Castellar del Vallès, Lluis i Jaume, aquest darrer , sherpa per les terres de l’Alt Vallès, on em va portar fins la Porta del Cel.

Quan a les primícies informatives, el Tomás treballa en la edició d’un curt “ Viatge al País de les Tines” al que el Santiago, músic de professió posarà el so escaient.

Us mantindrem informats !

(c) Antonio Mora Vergés

LA CLÀSSICA VALLBONA-NALEC-VALLBONA,AMB PARAIGÜES.

Habitualment a Vallbona de les Monges, hom i va a cercar la pau, el lloc en la actualitat, és del tot adient per aquest fi ; hi ha certament altres atractius que fan d’aquesta població que pertany avui a l’Urgell , un lloc de pelegrinatge, només a tall d’exemple en citaré alguns :

Es un estudiant i necessites concentració i silenci ?.

Ves a Vallbona de les Monges.
Necessites carregar les piles vitals ?.

Ves a Vallbona de les Monges
Vols trobar-te amb tu mateix ?.

Ves a Vallbona de les Monges
Vols conèixer de veritat Catalunya ?.

Ves a Vallbona de les Monges
T’agrada caminar, anar en bicicleta, gaudir de la natura ?.

Ves a Vallbona de les Monges

Nosaltres ens havíem proposat fer des de desprès d’esmorzar , 10,00 , amb tornada abans de dinar ,14,00, el camí que porta des de Vallbona de les Monges, al fons d’una depressió de la Serra del Tallat, fins a Nalec, a les alçaries – més que moderades – que el Corb ha conformat al llarg de segles i segles, fins a formar l’esplèndida Vall a la que dona nom.

El dia estava tapat, semblava que plouria, malgrat que les previsions deien el contrari per aquesta zona interior [ fins i tot en la distribució de les pluges, s’aprecia la centralització Barcelonina i costanera del país, oi?]. Dúiem paraigües, amb l’esperança de que nos ens caldria obrir-lo.

Sortíem doncs a l’hora prevista del locus horroris et vasta solitudinis , com s’havia conegut en el passat aquesta vall, que l’acció del Cister acabaria convertint en Vallis Bona.

El recorregut sembla senzill, des del 481 m. Alt de Vallbona de les Monges, fins al 487 M. Alt de Nalec, en una distància màxima de 8 quilometres [ per a nosaltres 16 ], deia que sembla senzill, perquè certament no ho es; al llarg del recorregut cal ascendir fins al Coll de l’Olla, 621 m. Alt , iniciant un seguit de pujades i baixades, a les que vàrem acabar qualificant de galibiers , en record i memòria del port de muntanya d’aquest nom, en els límits de Saboya i els alts Alps; de ben segur que algun lector ho trobarà – que ho és – exagerat, però val a dir, que des de la primera passa o potser fins i tot una mica abans, la pluja havia fet acte de presència, i no va deixar de fer-nos companya durant tot el mati.

La distància feta amb paraigües, i amb un terra moll que semblava voler-nos engolir, és va convertir en un autèntic suplici.

La visió de Nalec entre una fortisima cortina d’aigua ens va semblar talment com un miracle, i amb tot anaven dins del temps previst !

Al costat de l’església de Sant Jaume que vàrem visitar, hi havia una petita estança que feia les vegades de botiga, i en la que a un € la peça, ens van fer amb dues pomes, que ni de lluny ens van retornar l’energia esmerçada en aquesta primera part de la travessa, i calia enfrontar el retorn !.

En aquests pobles, no hi ha transport públic, ni autobusos ni taxis, i no era cosa de molestar a ningú per una decisió nostra, que al cap i a la fi, era una tossuderia quasi infantil; si plovia al sortir, el més lògic hagués estat anular la sortida, oi ?.

Així que, traient forces d’algun lloc desconegut – no excloem al mateix St. Benet – vàrem refer el camí vers a Vallbona de les Monges, sempre amb paraigües, sempre plovent ,i sempre ensorrant-nos més i més en la terra molla.

Miraculosament arribàvem a temps per a dinar, malgrat que de l’esgotament no tenien esma ni per a menjar, i aquella tarda ens vàrem regalar una migdiada, que va durar quasi fins a l’hora de sopar, 20,00 , desprès del sopar, i d’assistir a les complertes , una infusió al bar del poble, va precedir novament un descans, que els nostres cossos necessitaven imperiosament.

Ah; tenim pendent fer novament la Vallbona – Nalec – Vallbona, però només si no plou, voleu venir amb nosaltres ?

(C) Antonio Mora Vergés

La bòfia

El nom te força, ens remet a una munió de conceptes, oi ?. Ens aquesta accepció però, ens referim a l’embut d’ensorrament per dissolució de materials del subsòl, i més en concret encara a les bòfies que van obligar a desviar el curs del Cardener, just al seu pas per Cardona.
La comarca natural del Cardener, és de totes, totes, un lloc ple d’encís; els pobladors pre-romans, els bargúsians, foren gent temible, que anirien acompanyant Anibal en la seva campanya contra Roma, i que justament per això, pagaríem molt car, ara a mans de Cató l’ajut donat als enemics. Cardona, segles més tard, al 1.714, fou la darrera ciutat en caure en mans espanyoles, i encara amb capitulacions honorables, que permetrien salvar vides i hisendes dels defensors de la causa de l’arxiduc. Tampoc Barcelona ha perdonat mai – com no ho va fer Roma – aquest gest de valor, i el preu pagat en aquesta ocasió ha estat desproporcionadament alt, fins i tot algun barceloní honorable – em consta que almenys en queda un – considera que ha estat excessiu.
La Conca del Cardener, aigües amunt de Manresa, és una ossera industrial, aquí i allà, colònies que ens parlen d’un passat tèxtil, vinculat bàsicament al cotó, i lligat en una majoria de casos, a la família Valls Taberner, que farien aquí el paper d’enterradors, juntament amb d’altres personatges il·lustres del món barceloní, com l’inefable líder del P.P. català , Sr. Piqué, i l’amic De la Rosa – ara sembla en hores baixes – , farien en termes taurins – aquí agrada força el correbous – la puntilla a la comarca, amb la venda de les concessions mineres al capital jueu, que únicament necessita els fons de comerç, i més en concret el llistat de clients, i que deixarà caure suaument, la zona en una bòfia econòmica, de la que difícilment se’n sortirà. Aquesta percepció amic lector, és més que general, en les poblacions de la zona, a poc que treguis la qüestió, cosa que des d’ara t’esperono a fer, òbviament.
La Comarca, amb capital a Solsona, fou a l’edat mitjana, el centre de gravetat de Catalunya, des d’aquí començaria la tasca de recuperació de les terres als sarraïns en ocasions molt a contracor de les poblacions alliberades, que fins i tot, com en el cas d’Osona, ens revoltaren contra l’ocupació cristiana, que més enllà de les bones paraules –exigia unes desproporcionades compensacions econòmiques – ; llegendes com la de la Torre de la Minyona , que comparteixen Cardona i Maldà a l’actual comarca de l’Urgell [ aleshores Segarra ] ens descriuen aquell món de forçada convivència entre sarraïns i cristians, en la que sens dubte, les millors aportacions vindrien de mans dels ocupants, que aleshores tenien una millor tecnologia, i un coneixement més complert del món. Amb tot ,la força bruta – dit en el millor sentit possible – dels cristians, acabaria donant-los la victòria, i amb ella, podríem entrar en un llarg període de misèria, econòmica, social, intel·lectual, moral, i allò més que vulguis afegir tu amics lector, que coneixerem com l’Edat mitjana, i que tindrà el feudalisme com a sistema de distribució de la riquesa, amb el resultat de retornar durant segles, a una pitjor situació de la que hi havia, quan els bargúsians van ajudar a Anibal contra Roma. Ens queda d’això, una munió de castells, torres de defensa, esglésies, …. i una comarca arruïnada, amb la sensació de que finalment, s’obrirà una bòfia que l’engolirà definitivament.
La zona està dins del Forat Negre, en aquella definició que diu que és l’espai que delimita la serralada litoral i els primers contraforts dels Pirineus, i l’actual política de desviar les carreteres del centre de les poblacions, facilitant únicament el tràfic en sentit Barcelona-Pirineu, no fa altra cosa que consolidar aquesta sensació d’aïllament de trobar-se en una bòfia immensa !

© ANTONIO MORA VERGES

EL FORAT NEGRE

Desprès d’anar una i altra vegada per les comarques – mal dites de la Catalunya interior- el símil astronòmic està del tot justificat; pel que fa a l’extensió de Catalunya, els primats electrònics que viuen a Barcelona i rodalies, creuen que a Catalunya, del mar a l’alta muntanya només hi ha un passeig, que de vegades costa de fer, però que a ells els sembla d’allò més normal, acostumats com estan a viure com polls de granja.

De fet però, em de convenir que la distància real entre la gran megalopolis i el Pirineu , es fa de manera quasi habitual, de forma mecànica i com si els terrenys que anem travessant no tinguessin el més mínim interès, així no sobta gaire, que poca gent conegui el fet de que la famosa Agustina d’Aragó, catalana de soca-rel, te un monument a la seva memòria en el poble natal de la seva família, FULLEDA, i que el fundador de l’enciclopèdia ESPASA-CALPE, tingui també un monument dedicat, en aquest cas a LA POBLA DE CERVOLES; a la pregunta de a on es troben aquests poblets només us puc dir, que dins del forat negre.

Aquest espai sense límits precisos, està clarament abocat a viure un abandonament ràpid; no oblidem que més enllà de l’any 2.010 la major part de l’activitat agrícola haurà desaparegut a Catalunya, i amb ella desapareixeran també els darrers catalans que volen viure com diuen els de Barcelona , en el territori – es clar que la gent de Barcelona, viu a la lluna, oi ? .-

De fet el bosc català no fa altra cosa que guanyar espais dia a dia, en aquest moment les poques persones que entenen d’aquest tema, estan molt preocupades per aquesta qüestió, però lògicament en tractar-se d’un nombre reduït i que a més parla únicament o principalment en llengua catalana , aquesta percepció no arriba a la societat civil. M’agrada això de l’adjectiu civil, tot i que no queda massa clara la seva funció; la societat es una forma d’organització que compartim amb d’altres espècies, principalment amb els mamífers, imagino que l’adjectiu funciona en el sentit de diferenciar-nos d’altres espècies que lògicament no tenen civilització, es a dir qualitat de civis.

Malgrat que cada cop em desagrada més compartir els meus llocs d’esbarjo amb desconeguts, aixeco des d’aquí un prec, perquè tothom s’esforci en conèixer una mica més aquest espai proper, que trobem des de darrera de la serralada litoral, fins al límit dels Pirineus, de ben segur que hi trobareu paratges encisadors, però el que us encoratjo a trobar – mentre sia possible – son les persones que viuen permanentment en els nostres pobles.

No tingueu cap por, el FORAT NEGRE de Catalunya, no s’ha empassat mai a ningú, les forces econòmiques tiren justament en el sentit contrari, perquè res de profit quedi fora de la megalopolis Barcelonina.

mora.a@guimera.info

Història d’un riu [ recuperar la ]

Avis a navegants ! , avui per les terres que aniré descrivint no trobaràs cap riu, trobaràs això si a poc que forcis la teva imaginació, les ribes, els gorgs, els salts, les corbes, els meandres i els llocs diversos que l’aigua va conformar en el seu lent passar durant segles i segles ! ; en la teva atenta observació i amb l’ajut de la toponímia [ de la seva interpretació correcta ], confirmaràs l’existència d’aquest riu, del que únicament hi ha dubtes respecte del seu nom.

Començarà el camí al límit de la terra de les comellades , així dita perquè hom imagina com onades de terra, que s’aixequen i s’ensorren de forma cadenciosa, com en un mar de terra. El primer tram us ajudarà a conèixer un xic més aquest país nostre; anirem des del Sió, fins a l’Ondara, i des d’aquest fins al Corb, on finalment i quasi des de la darrera coma, ens trobarem els Omells de Na Gaia; darrera nostre, Sant Ramon, Montfalcó Murallat, Cervera , Montcortes, L’Aranyo, Tàrrega, Verdú, El Mas de Bondia, La Bovera, Guimerà, Vallsanta,, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, el Vilet, Sant Martí de Maldà, Malda, Vallbona de les Monges, i en el camí al Tallat, el trencall que ens portarà als Omells de na Gaia ; aquesta població pertany ara [almenys eclesiàsticament] a la comarca de l’Urgell; el nom Omells, és deriva sense cap discrepància científica en aquesta afirmació, tant en l’ Alcover Moll , com pel Joan Coromines, del llatí ülmëlles, oms petits. Això, juntament amb l’evidència orogràfica, el Omells és el lloc més alt del recorregut, ens confirma que aquí és trobava el naixement del riu, potser el Gaia ?. Els oms, almenys alguna de les seves espècies, son clarament arbres de ribera, i sembla lògic que en aquell punt fossin petits ,oi ?

Seguirem el camí del riu en direcció a l’Espluga Calba, la carretera transcorre per una de les ribes, i no costa gaire d’imaginar-nos el camí de l’aigua, en la vall suau, en la que aquí i allà hi trobareu encara molins de vent, que de ben segur ,deuen poar l’aigua subterrània que encara avui recorre la vall. L’Espluga Calba, deu clarament el seu nom, a l’existència en el seu subsòl, d’espluges o coves, que l’aigua va anar fent al llarg dels segles. Únicament, i per deferència de Mn. Joan Llort i Badies, rector entre d’altres poblacions de l’Espluga Calba, on resideix, vaig poder contemplar una d’aquestes esplugues, que és troba justament sota la majestuosa església parroquial. Sembla que alguns veïns, fan servir aquestes cavitats com a soterrani, i/o bodega ; com a suggeriment deixem aquí, la recuperació d’alguna d’aquestes esplugues, com element d’interès turístic. El poble no està, ans al contrari mancat d’elements d’interès; des de la nau impressionat de l’església, fins al castell, passant pel mateix nucli de població, i l’edifici de la Cooperativa de Generes de Punt John Fil [ seny, unió, treball ], l’oferta de visitar alguna de les espluges fora un complement molt adequat. Dit queda.

El riu, agafava aquí una amplada considerable, i començava una marxa tranquil·la, que el portaria fins al Omellons, oms grossos, si seguim el criteri, tant de l’Alcover-Moll, com del Joan Coromines; el riu es convertia aquí en un llençol d’aigua de magnifiques proporcions; més endavant encara, La Floresta, ens evoca un lloc ,on l’aigua va permetre de ben segur, crear esplendorosos jardins, que acompanyarien el pavelló de caça ,que els senyors d’Arbeca i Ducs de Cardona, tenien en aquesta població, i que és conserva encara, perquè segons m’expliquen, en el seu moment, fou adquirit per persones estrangeres [ ve la menció, al desastre ocorregut al Castell d’Arbeca, comprat per aborígens, i venut com a pedra ]. Hi ha menció històrica, de que en aquestes contrades, un dels Ducs va perdre un valuós collar d’or, trobant-se de cacera. No es tenen noticies de que s’hagi trobat encara; malgrat els segles transcorreguts, i els evidents canvis físics en el paisatge , la recerca del collar dels Cardona, pot ser un atractiu addicional, no us ho sembla ?. Tot i això, en el cas de trobar-lo, no fora correcte, aplicar aquí, allò del ladron que roba al ladron, eh !

Més enllà de les fites comentades, costa de localitzar el antic llit del riu; la mà de l’home, tant en el sentit de construir, com en el de destruir [ aquest segon més freqüent, malauradament ], fa difícil seguir el camí de l’aigua . De tota manera, ja que estem aquí, el més lògic serà continuar amb la recerca que només deixo en un esbós, oi ?

Ànims, i a refer – fins on sigui possible – la història d’un riu ! . Del resultat de la vostra experiència ens agradarà rebre’n informació detallada a www.guimera.info.

mora.a@guimera.info

Sant Jordi i Guimerà.

Feia molt de temps, les setmanes s’havien convertit en mesos, i els mesos en anys, la recerca d’alguna informació que vingués a corroborar la presència de Sant Jordi a Guimerà, m’havia portat per llocs molts diversos, de Tamarit de Llitera a Vallbona de les Monges, a Montblanc, a Tàrrega, a Tarragona, a Roma, sempre d’arxiu en arxiu, sempre darrera d’una confirmació que se’ns dubte [la fe mou muntanyes !] acabaria trobant.

Recentment l’arxiu Notarial de Catalunya , ha vingut a donar alguna llum, en la zona situada davant de Guimerà a l’altre costat del riu Corb, existia una finca anomenada Prat de Sant Jordi, i lligat a aquest singular nom, la creença de que el nostre Sant, com aigües avall havia fet Sant Martí [1] , havia estat en carn mortal en aquestes terres, en les que entre 1.190 i 1.1589, havia florit, primer a la Bovera i desprès a Vallsanta, la flor de la vida contemplativa.

Segles més tard, aquelles terres aleshores de conreu, serien l’espai de creixement de Guimerà, i justament en els terrenys esmentats del Prat de Sant Jordi, s’acabaria aixecant un Hostal, que agafaria també el nom de Sant Jordi, i del que sortosament podeu gaudir avui encara.

Sant Jordi era un soldat romà nascut a Capadòcia (actual regió de Turquia)., segons alguns, fills d’una bona família d’arrels pageses [ El nom en grec, justament fa referència a això, “ pagès, que treballa la terra “ ] .El camp, l’agricultura, són les bases de refranys catalans com aquests: “ Bon sol per Sant Jordi i per Sant Marc, podràs beure el vi a raig”, “Per Sant Jordi vigila ton ordi; si en veus una espiga aquí, altra espiga allà, vés-te’n a casa, que prou ordi hi haurà”, “Quan per Sant Jordi gela, mal any de peres”, “No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi passat”, d’entre molts altres. El nostre Sant fou un més dels primers màrtirs de la fe cristiana, i per alguna raó que hom no ha sabut trobar, ha acabat essent el Patró del mig món.

Per a la vostra reflexió i goig íntim , m’atreveixo a citar-vos aquí l’obra d’un dels prínceps de la nostra literatura. Que us agradi molt !

Pregària de Salvador Espriu

Senyor sant Jordi,
patró,cavaller sense por,
guarda’ns sempre del crim de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i enveja,
del drac de la ira i de l’odi entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer la pau
i salva la parla de la gent catalana.

Amén.

(© Antonio Mora Vergés

El Pou de Glaç

Era una sortida més de les moltes que dúiem fetes, i no pensàvem, més enllà de fruir del passeig, de la natura i del goig de caminar, que tindríem una tant agradable experiència com la que tot seguit us explicaré :

Ja havien passat per Fonts Calents, aturant-nos – com cal fer – respectuosament al petit santuari marià que hi ha sota la bauma ; el temps per beure aigua i menjar-nos la poma reparadora, l’havíem esmerçat assentats al petit pont, que hi ha al davant de la masia d’Esplugues [ coneguda com masia trogloditica , potser perquè aprofita la mateixa bauma, i únicament està construïda la façana ]; ens comentàvem que fa menys d’un any que està deshabitada, i com sempre el procés de desnonament, va deixar ferides fondes en els antics masovers , segons persones de la seva confiança, perquè fins en aquestes terres interiors la misèria moral és tant present ?.

Seguiríem el camí, vers el pou de glaç de la Vinyota [ de vegades se’n diu pou i de vegades poua , encara no entenc el perquè aquesta distinció i/o diferència ]. El pou està més que en perfecte estat, de fet si podria tornar a fer gel aquest hivern, si com sembla, desprès d’un estiu curt i calorós, tenim un hivern llarg i fred. Ens meravellàvem l’Antoni Ibáñez, la Bruna i jo, de les mides del Pou, del bon estat de conservació, i sobretot, del fet evident de que la vida fins a darreries del segle XIX ,i en alguns llocs fins ben entrat el segle XX, fos tant i tant dura, com deixava entreveure aquella esplèndida construcció que amb una amplària circular d’uns 10 metres, s’enfonsava ben bé, més de 15 dins la terra ; el cercle estava fet amb pedres, i el sostre, també de pedres, fa una volta que sobresurt no gaire més enllà dels 2 metres de terra, en el punt més alt.

En aquesta contemplació ens va trobar en Joan, li direm així, perquè com sabeu, de Joan’s, Josep’s, Antoni’s i ases, ni ha almenys un a cada casa, oi ?. Deu tenir no menys de 80 anys, això vol dir que records directes- en primera persona – del treball als pous de glaç, no en pot tenir, com així ens va confirmar; ens explica però, que en algunes poues [ ell feia servir també en ocasions el femení plural ], hi treballaven més d’una dotzena d’homes, tant en la tasca d’emplenar-los, portant palla i neu, i separant així, el que serien finalment els blocs de gel, com traient el gel, que s’havia de serrar a ma, carregar en carros especials [ amb proteccions semblants a les de les barques dels pescadors ], i transportant-los fins a Barcelona, habitualment amb bous [ perquè aguantàvem millor les humitats i els fangs que els cavalls ]. En el viatge que és solia fer a la nit, (durant el dia i a l’ombra del bosc, és preparaven els carros ), malgrat tot, és perdria entre un 30% i un 40% de la carrega a causa de la calor. Sens dubte era aquesta una feina feixuga, oi ?

Desprès de fer els comentaris escaients, sobre la sequera i les seves conseqüències sobre la natura i els mateixos humans [ part integrant de la natura, malgrat la supèrbia extrema que ens caracteritza, oi ? ], en Joan ens va regalar un comentari, que ens va emocionar, “sembla mentida, oi ?, abans amb aquestes condicions tant dures, sembla que tothom anava fent, i avui amb els avenços tant grans de la tècnica, només sents que aquí i allà, hi ha morts, malalties, fams, misèries, ….., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?”

Ens vam acomiadar d’en Joan, expressant-li el nostre agraïment per les seves explicacions, alhora – que sense compromís a data fitxa – li vàrem dir que tornaríem a fer aquesta sortida, i potser, si Déu ho vol ,ens tornaríem a veure.

Fent camí cap al cotxe que teníem ben aparcat a Castellcir, les darreres paraules d’en Joan, en colpejaven fortament la consciència, com encara ho fan ara ….., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?

(©) Antonio Mora Vergés

MIRALLS TRECATS, VIATGE A L´ALT VALLÈS

 

El títol que havíem fet servir a la convocatòria, deia “ Viatge a l’Alt Vallès. La Vall d’Horta i les seves Masies “ ; com estava previst sortíem de Sabadell abans de les 8,30 del mati, en el lloc de trobada, davant la Caserna de La Guardia Civil , únicament s’hi trobava el Feliu Añaños i Masllovet. Entràvem pel camí de terra que dona accés a la Vall D’horta, just abans del Pont de la Roca, anomenat així, per la Masia homònima que hores d’ara és l’única que encara continua amb la seva funció originaria d’explotar la terra; malgrat l’hora quasi les 9,00 veiem feinejar a la gent de la casa; els animals no en saben res de setmanes angleses, dissabtes festius, i altres eufemismes que la gent de ciutat fem servir. Ben aviat començàvem a transitar per davant , a dreta i esquerra , dels testimonis de l’incendi ferotge que havia estat ben aprop d’eliminar de forma definitiva qualsevol rastre de la història d’aquesta Vall. En l’origen de l’incendi hom hi veu justament aquesta voluntat; la de convertir aquesta Vall en una zona urbanitzable, practicant de forma literal la política de terra cremada per aconseguir-ho. Al final de camí, seguiríem per la dreta, en primer lloc Can Brossa, l’única casa de la Vall, que juntament amb la Roca és encara residència permanent, i lloc de feina dels propietaris, en el cas de Can Brossa, els caps de setmana, divendres, dissabtes ,diumenges i festius, donen de menjar, i val a dir que en una relació qualitat/preu justa [ Telèfons. 937140186/ 610770739 ], per davant de la casa, el murmuri de l’aigua ens anirà fent companyia , primer fins al trencall del Castell de Pera, que s’alça a la part més alta de la Vall, desprès fins a la casa dita d’Agramunt, que va patir particularment la conseqüències de l’incendi, i que observàvem des de la corba que forma la Vall abans d’enlairar-se fins a la casa, fent servir com a mirador una pedra enorme que batejàvem justament com mirador d’Agramunt; la casa – avui buida – ens parla d’un altre temps, si més no, desitgem que la propietat pugui tornar a refer l’habitacle. Desfèiem camí per tornar a situar-nos al costat del torrent, i ben aviat ascendiríem pel turó per aconseguir una bona vista damunt el Romeu, en aquest cas, la finca dona senyals de trobar-se ocupada, però clarament ja amb una destinació diferent a la seva originaria, res d’activitat agrícola o ramadera !; la darrera finca, de nom La Pregona, presenta ja alguns trets modernistes, i ens confirma en la seva utilització com a residència i no ja com a lloc de producció agrícola i/o ramader.Ens calia tornar fins al començament del camí; el fred hivernal d’aquest dissabte 18 de març de 2006, ens obligava a entrar a Can Brossa per donar compte del nostre esmorzar, que acompanyaríem amb una amanida i un tallat. Abans de retornar a casa, ens arribàvem al Marquet de les Roques, per recollir també la fotografia d’aquesta mítica finca. Des de la façana, en un angle, la imatge de Sant Roc, ens recordava que la casa i la Vall, estaven sota la seva protecció, i potser, potser per això, podíem gaudir avui encara de la visió d’aquestes cases.La Vall tota, avui Parc Natural, dona la sensació de reflectir un món virtual; que te de natural que en un lloc agrícola, no és faci cap feina als camps ?, que únicament sigui possible sentir el gall, davant de la Roca?,que de manera conscient és deixi al temps fer la seva tasca d’enderrocador? D’aquí el títol, Miralls trencats que ens retornen una imatge, irreal del món.En qualsevol cas amic lector, amb tot , avui encara és possible veure La Vall d’Horta i les seves Masies. Ja cal que programis ràpidament la teva visita, perquè no tenim gaire clar, per quan temps més.

© Antonio Mora Vergés