Uixols, terra de llibertat !!

El Joan Antoni Blaze Archs, bon amic, estudiós de la nostra història, ha estat traginant pels arxius de la Corona d’Aragó, a la recerca d’algun document que ens permetés sostenir l’afirmació que encapçala el relat.
En la primera ocasió en que vaig entrar en relació amb aquest topònim, em va cridar l’atenció com ho havien fet altres, a les terres altes del Moianes; Marfà, Bertí , La Sala de LLogarri, la Sala del LLucià,.. tots tenien en comú que en algun moment del passat havien estat parròquies; Uixols al límit de la comarca, amb les terres de l’Alt Vallès, també fins al segle XV ho fou, passant a ser sufragania per un curt període de Granera, i des de 1590 depenen de Castellterçol.
La recerca històrica confirmava la singularitat d’aquesta contrada, que havia pactat el pagament de paries amb l’invasor àrab, i que va continuar fent-ho amb els malanomenats senyors cristians, els homes lliures de Uixols, van mantenir la seva fe i la seva llibertat amb els àrabs , dels que altrament rebrien no únicament respecte, sinó també formació i informació pel que fa a les tasques agrícoles; aleshores el món àrab exercia una tasca de divulgació científica, com no s’ha tornat a veure mai més per enlloc.
La seva derrota – aquí l’anomenen reconquesta – va fer deturar el progrés en alguns llocs de forma definitiva, en altres va fer endarrerir a aquest país nostre fins a nivells, que semblaven aleshores inimaginables.
Els mals senyors cristians que tenien de veïns els homes lliures d’Uixols, els feien pagar, no ja per dret de conquesta, o per qüestions religioses, sinó per evitar-los l’aplicació de mal usos, i convertir-los en serfs sense cap dret. Hi ha pàgines d’aquesta història, en les que la sang d’Uixols va haver de ser vessada, cristians , contra cristians ! .
La llegenda negra de la gasiveria catalana neix en llocs i circumstàncies com aquesta !, és cert que de malnascuts n’hi per tot arreu, però certament no son catalans, com dissortadament ho eren els botxins de la bona gent d’Uixols.
Finalment van haver de cedir, i primer sota el Baró de Granera i desprès sota el senyor de Castellterçol, van conèixer abastament com es pitjor suportar la misèria moral que la econòmica.
El dissabte 23 de desembre de 2006, amb temperatures de només 5 graus i bufant un vent gèlid, recorríem a peu una bona part de l’antic terme , des de la Casa Nova del Pla de Gaia, El Calbó, el Carner, Puigdomènech , Sauvatges , els Plans, Les Pujades, el Solà del Sot, el Pererol,…. sembla que en una majoria de les antigues masies retorna la vida.
Eren més de les 13,00 hores, quan arribàvem al punt on havíem deixat el vehicle, el Tomás, el Feliu, l’Antoni , i jo, recuperàvem de nou els colors a la cara, i ens refèiem de l’intens fred d’aquest mati d’hivern.
Esperem des del fons del cor, que també Uixols i la seva història , us provoquin la mateixa fascinació que a nosaltres, i que ben aviat – no cal que patiu un fred tant extrem – us decidiu a visitar l’indret.
Fins que aquest moment arribi, podeu contemplar les imatges d’alguns dels llocs citats a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/
També, si teniu fotografies d’aquesta zona, o de l’Alt Vallès i les Valls del Montcau, us agrairem molt des d’ara, que ens les feu arribar.
© Antonio Mora Vergés

Recollir-se davant l’infinit

En els nostres recorreguts per les terres properes del Moianes, hem tingut ocasió de comprovar com l’altiplà facilita, sinó clarament esperona les activitats de recolliment, de meditació , de recerca d’allò de transcendent que – malgrat la vida actual – tothom porta en el seu interior.
Actualment podeu trobar a Sant Joan d’Oló, a la masia coneguda com la Plana, oferta d’activitats en aquesta línia de meditar, recollir-se,…D’antic, la vida monàstica va reeixir al Moianes, l’Estany que actualment te terme municipal, va ser de bon començament la seu únicament d’un monestir on s’honorava i s’honora encara la Mare de Déu; les relacions entre els veïns de Santa Maria d’Oló i el monestir que es trobava dins dels seus límits, van acabar de la pitjor manera possible, però això amic lector acostuma a ser la conseqüència previsible d’algunes accions que l’església hauria d’haver evitat; en tot cas avui a l’Estany, el Monestir d’aquest nom, es un reclam del màxim interès pel que fa al turisme.
En el límit oposat , dalt d’una carena, davant per davant de Sant Julia d’Uixols, trobem la casa anomenada les Pujades, des d’aquella alçaria s’aprecien els cingles de Gallifa, a l’hivern les neus del Montseny, del Cadi i les muntanyes del pre-pirineu , la silueta inconfusible de la serralada monserratina, embolicada dolçament en ocasions per la boira, i en la distància s’intueix més que s’aprecia una línia blavenca , l’horitzó de la mediterrània. Està clar que si pateixes d’alguna mena d’agarofobia , de por als espais oberts, aquest no es el teu lloc.
En aquella casa, durant un llarg període de temps, les tècniques de ioga, la meditació i la recerca d’altres vies per enriquir la vida espiritual, varen trobar aixopluc en un període en que fora de la religió “Oficial”, tot semblava pecat i disbauxa.
L’efecte “novetat” que acostuma a funcionar meravellosament quan s’engega una nova activitat, te però una consistència escassa, i sovint el temps ens ensenya que en massa ocasions, tot plegat s’acaba com un foc d’encenalls; una flama de curta durada que no deixa caliu.
Els que tenim per afecció i costum descobrir indrets com aquest que esmentem, no necessitem cap Mestre o Guru, per seguir les seves indicacions, sabem per experiència pròpia que assolir un cim, ni que sigui modest constitueix un motiu de joia; l’afegit de poder contemplar des de l’alçada les meravelles d’aquest país nostre, es sens dubte un premi addicional.
Habitualment els llocs elevats – en totes les religions – tenen una especial consideració, i aquesta i no un altra, és la raó per la qual trobem – habitualment – ermites, petites esglésies i oratoris en llocs elevats.
Si pensem en un Déu que està en el Cel, qualsevol esforç per aproximar-nos físicament a Ell , es – no en tinc cap dubte – una forma de pregaria.
Ascendir fins a les Pujades, Sant Julià d’Uixols , Marfà , Sant Cugat de Gavadons, Sant Feliuet de Terrassola, Sant Jaume de Vallhonesta, Sant Miquel d’Olò, i tants i tants punts elevats ,sense altre presència humana que la vostra, es un exercici benèfic per a la salut , alhora que tindreu clarament la percepció de trobar-vos més a prop de Déu.
© Antonio Mora Vergés

Crònica d’un mati de fred per la riera Gavarresa

Anàvem als límits superiors de la comarca del Moianes, sortíem com sempre a les 8,00 del mati, confortablement instal•lats dins del cotxe de l’Antoni Ibañez, ens trobàvem : el Feliu Añaños, el Santiago Moya, el Francesc Díez , el xofer – el mateix A.Ibañez – i jo.
Encara faltaven alguns minuts per les 9,00 quan des de la Rovirola iniciàvem el descens fins a la riera Gavarresa, el fred era intens fins a l’extrem que el camí estava glaçat, i en alguns punts la blancor de la gebrada deixava clar que la nit havia estat gèlida.
Ben aviat ens calia treure les màquines per retratar el Corral, masia molt reformada , propera a la població i dotada de tots els serveis; remuntàvem fins a la vessant de la riera, i des d’aquesta alçada, podien contemplar les restes del molí del Ciuro, la torre d’aquesta casa, i l’espectacle del torrent gelat , i d’una vegetació emblanquinada per les gebrades que amb el sol esmorteït del desembre feia dies i dies que persistien.
Abans d’arribar a la casa, trobàvem un petit oratori al que donarem el nom de la Creu del Ciuro, la casa a pocs metres, amb la seva torre de 16 metres d’alçària, ha estat testimoni de moltes històries, alguna de prou coneguda, com la biga cremada en el pis superior per les tropes franceses que varen situar en aquesta finca el comandament del front del Llobregat.
La nostra història d’avui es que una vegada més el gos de la casa, en aquest cas un petit caçador decideix acompanyar-nos en el nostre periple.
Creuàvem la riera per un pas canadenc, tots els nostres moviments comportaven un risc, damunt d’un sòl gelat fins a l’extrem que amb molta cura, podem passar caminant per damunt de la placa de gel que s’ha format al pas de l’aigua; la propera masia Orriols està tancada, en perfecte estat de conservació i diríem que freqüentada diàriament pels propietaris i/o masovers que possiblement viuen al poble – hi ha no més enllà de cinc quilometres des d’aquest punt – , la següent el Prat d’Orriols mostra ja algun signe d’abandó; en aquest punt el masover del Ciuro ens retroba i s’emporta dins del tot terreny al petit gos caçador, sembla que la família originaria de Lleó, tenia previst anar a mercat a Vic aquest mati, fem un darrer tram i ens arribem fins a la següent casa, situada en una solana on esmorzaríem , la Torre d’Orriols, on malgrat sembla no haver-hi ningú hem sentit el gall de la casa i contemplat pasturar els cavalls.
En la tornada ens arribaríem fins al Flequer, casa força renovada, d’estil basilical la definirà el Feliu Añaños, i desprès de fer-li una fotografia, refem els nostres passos fins a recuperar el camí.
La zona situada en una obaga es particularment perillosa pel que fa al gel, això ens dificulta el caminar, i retarda un bon xic la nostra previsió horària. Finalment sans i estalvis arribem de nou a la Rovirola on havíem deixat aparcat el vehicle.
El Feliu fa una darrera fotografia d’aquesta casa de la que únicament resta en peus la façana.
Ens explicaven que en ocasió d’unes votacions per algun dels càrrecs – quasi infinits – d’aquest sistema que alhora que manté institucions pre-democràtiques , com les Diputacions Provincials, no s’atura en la creació de més i més entitats públiques, a Santa Maria d’Oló, sense cap significació – segons van dir – els veïns varen ser preguntats sobre si volien ser del Moianes o del Bages, la majoria va decidir que Bages.
La pregunta però tenia la seva trampa, potser entre Bages i Osona, alguns haguessin decidit la segona, i segur que amb els mateixos serveis, que Manresa i Vic, tots haguessin decidit Moianes.
Com sempre, i més en el proper 2.007 que començarem ben aviat, que el bon Déu guardi a Catalunya dels seus administradors !.
Amb amics així, quina por ens poder fer els enemics ?
© Antonio Mora Vergés

Visitar pessebres per Sant Silvestre

És un costum força estes en les terres de l’Alt Vallès , que fan frontera amb el Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac; en aquesta ocasió el Joan Moliner i jo, començàvem a caminar des de l’aparcament de l’Alzina del Salari, al voltant de les 8,30 hores, hi havia ja força vehicles i ens van retrobar a molts coneguts, salutacions i desitjós per l’any nou, i amb el característic “pas d’home” del Joan, un cop superats el Graons de Mura fèiem un trencall fins al Coll de Garganta per recollir imatges de l’abandó absolut en que es troba el Xalet del Forrellad, només podem qualificar això com un despropòsit; potser ara amb la nova pista que s’han fet des de la Mata a Mata-Rodona que li passa molt a prop, la Diputació reconsiderarà el destí final d’aquest edifici.
Seguiríem la pista fins a la Coma d’en Vila – l’impacte estètic es descomunal, i lluny de les afirmacions públiques, es fa difícil copsar la utilitat pràctica per al massís – on ens deturàvem per esmorzar; hi havia no menys de 30 persones de diferents grups, i novament ens vàrem retrobar amb amics i coneguts, el sol lluïa amb ganes i la sensació de confort era elevada.
Se’ns aixeca feina per l’any 2007, el Joan Moliner haurà d’organitzar una sortida pel país de les tines.
Fèiem la primera fotografia al pessebre de l’Alzina del Vent, o Alzina bonica, o també Alzina de la Coma d’en Vila, amb aquest darrer nom, podeu trobar pel www.google.com un relat en el que s’expliquen un fets poc coneguts. L’alzina de la Coma d’en Vila. Retalls d’història.
A poca distancia al Coll del Boix, un segon pessebre; seguiríem des d’allà el camí fins al turó i la font de la Pola, abans d’arribar fem una fotografia de la serralada monserratina, vista des de la roca anomenada justament Marc de Montserrat, recollirem també imatges de la bauma de la Font de la Pola, de la Bauma dels lladres, coneguda també com de la Porquerissa, de les tombes orientades al mati del coll de les Tres Creus, i del pessebre instal•lat en aquella contrada, que serà per a nosaltres el tercer de la sortida.
Tots els pessebres han estat col•locats de forma altruista per persones i/o entitats, no hi ha cap compensació per aquesta tasca, i fins el fet de plantejar-s’ho, seria considerat sens dubte com una ofensa.
Està clar que la gasiveria , no forma part del caràcter català , com recull insistentment el tòpic sobre el nostre poble.
Com està clar que cada cop som menys, però malgrat això, mal que els pesi – i els pesa molt – som una Nació !.
Donem la feina per feta i l’any per acabat en termes d’excursionisme, en el descens fins a l’aparcament de l’alzina del Salari per les pistes asfaltades, vestigis d’un intent no reeixit d’urbanització, i turment final per la nostra sortida matinal, coincidim en que el dissabte proper el mati està reservat per la família, esmorzar xocolata amb melindros, obrir els regals de Reis, rebre i fer visites , ….. complir també amb aquesta tradició nostrada.
Ens acomiadem a Sabadell, amb el mateix desig que us fem extensiu a tots vosaltres amics lectors.
Que l’any 2007 ens porti tot allò que ens cal , en tots els terrenys : personal, familiar, professional i també – posats a demanar, perquè no , oi ? – en el terreny nacional; que d’una vegada i per a sempre, ens reconeguin i respectin que som una Nació !!!!
© Antonio Mora Vergés

El molí d’olí de Sant Jaume de Vallhonesta

El diumenge 7 de gener de 2007 teníem el desig de completar – amb el permís de la boira – la sèrie fotogràfica de la casa de les Vinyes, i començar – amb tota la modèstia – la recollida d’imatges dinàmiques pel “pilot” de Terres de Desolades.
La boira ha fet el seu paper i tant bon punt coronàvem la Serra ha deixat pas al sol, que ens ha permès recollir imatges de l’interior de la casa – absolutament en ruïnes – en la que s’observen les restes d’algunes tina interior a més de les nombroses exteriors, a les que donen el nom d’exemptes, a Sant Vicenç de Castellet.
Feta la feina, i amb el característic “pas d’home” del Joan Moliner i Manau, ens arribàvem a Sant Jaume de Vallhonesta, on esmorzaríem mentre el darrer ermità comprovava la indemnitat de la seva església.
De la generositat del Joan, per coneguda i apreciada no caldria fer-ne comentari, però justament per la seva inesgotable pràctica pensem que cal deixar-ho recollit per escrit, i recordar a tothom allò tant vell i conegut; un do i un te, l’amistat manté; en paraules planeres, que no s’hi val arribar-se fins a Sant Jaume de Vallhonesta amb les mans buides.
El Tomás Irigaray amb la DZ-MV780E, continuava amb la recollida d’imatges dinàmiques, properament tenim intenció d’arribar-nos fins a Casassaies des del Castell de Rocafort, i quan toqui – tenim en això un compromís ferm – , organitzaríem novament una sortida al País de les Tines , en la que tenim esperança de recollir també imatges de Sant Pere d’Oristrell.
Jo, vaig a resseguir les runes de l’Hostal, i val a dir que amb un resultat prou interessant; annex a la casa, i amb entrada des de la porta de Manresa, amb accés per carros i bestiar en general, s’hi troben les runes d’un molí d’oli; sabíem ja que les cases grans, la Serra, Puigdoure , El Farell, tenien molí d’oli, però aquesta troballa ens confirma que el conreu de l’olivera estava estes, almenys a un nivell semblant al de la vinya.
Els petits propietaris i/o rabassaires, havien implementat les tines de pedra seca, en el mateix terreny o molt properes a les vinyes, però certament aquesta solució no podia aplicar-se a la recollida de l’oli, que necessita d’un procés, en el que l’activitat mecànica, primer de la mola de pedra, i desprès de la premsa amb l’ajuda dels cofins.
El paisatge actual, bàsicament boscos, ha esborrat en menys de seixanta anys, el rastre d’una activitat agrícola que havia assolit un paper de la màxima importància, tant a nivell català, com a nivell peninsular, i que sens dubte podria tornar a prendre importància, si com el cas del Priorat, s’enganxen a aquesta tasca alguna de les nostres ”patums” culturals, i/o – això fora millor encara – algun industrial vitivinicola ; de la Rioja o d’alguna denominació amb pedigree .
Recolliria encara – el mati ha estat d’allò més profitós – imatges de l’antiga cuina, de les cisternes, de les vistes magnifiques, el Farell i Montserrat , que oferia aquesta planta i la superior, i el llarg passadís en el que a dreta i esquerra s’hi trobaven les estances pel bestiar, que habitualment entrava per la porta de Manresa i sortia per la de Barcelona, on assortiria els mercats.
Just al costat de la porta de Manresa, sota de la bassa, s’hi trobava l’estable pels cavalls.
Hem ajudat ben poc al Joan Moliner més enllà d’acompanyar-lo en aquesta sortida matinal, està clar que aquesta tasca ens apassiona, oi ?
© Antonio Mora Vergés

Desfer Pais

El títol sense l’article, es la evidència d’una acció política que de forma exitosa , fa justament el contrari d’allò que el nacionalistes defensàvem ; fer país !I, com es desfà país ? , doncs de moltes i diverses maneres :La més greu potser es jugar a això de la globalització, enfront de la saviesa catalana, “compra a casa, ven a casa i faràs casa “, avui comprem fora, i pretenem vendre a casa; justament en una casa on els recursos – de tota mena, no únicament econòmics – minven d’hora en hora, tenim un nivell de pobres, que ens permet competir ja amb l’Àfrica pel que fa al nombre de persones desateses, i amb França pel que fa a les justificacions d’aquest desordre.
L’outsourcing, emportar-se la feina a empreses i/o països on està tot permès, el treball infantil, el dret de cuixa, la contaminació, …. , es una pràctica que de forma perversa s’ha anat imposant al nostre país, i certament en moltes ocasions, la feina rebuda es de pitjor qualitat i a un cost sensiblement superior, sense tenir fins i tot en compte, el fet d’haver-nos posat voluntàriament en situació de dependència de països i persones substancialment corruptes, quan no també ineficaços.
Aquesta moda – mala moda – propiciada des d’escoles de negoci i centres de decisió marcadament anticatalans, ens està portant a una situació de desgavell social, quines manifestacions extremes son l’intent de robatori dels Tous i l’assassinat de l’industrial Alsina, en nivells inferiors augmenta exponencialment el nombre d’accions criminals, alhora que sortosament disminueix el nombre de víctimes.
En tot cas estem únicament a l’inici d’una degradació social, el pitjor està doncs per venir encara.
El centralisme barceloní, la bogeria cefalopòdica, en menys de cinquanta anys ha quasi despoblat l’interior de Catalunya, i en qualsevol cas, s’ha dut a terme una política d’anorreament econòmic per tal d’impulsat la fugida del camp.
Avui en conseqüència som un país importador de quasi tot.
Allò que tenim en abundància, la corrupció, l’estultícia, l’estupidesa personal i col•lectiva que en ocasions ens força a mirar-nos el melic, son matèries que no tenen cap interès per als països del nostre entorn.
L’acompliment de la política genocida que se’ns va imposar com a conseqüència de la derrota militar de 1.939; en els anys posteriors uns – els qui exercien algun poder, polític , policial , tècnic , administratiu, etc. – ens manaven pel seu dret de conquesta que els parléssim en cristià, i els altres – desplaçats econòmics, amb el doble objectiu d’evitar tensions a la resta d’espanya, i dissoldre’ns en el seu major nombre – ens demanaven els anys 1940, 50 ,60 … i fins avui, que els parléssim en espanyol perquè no entenen – ni volen entendre, això està clar ! – la nostra llengua.
Uns i altres estan ja a la tercera generació, i més enllà dels esforços del nacionalisme català pel que fa a la immersió lingüística , que es desfaran ara com un sucre en un cafè, el cert es que a Barcelona i les seves rodalies el català no es necessari per desenvolupar cap activitat.
El català com moltes altres llengües abans i desprès de la nostra existència física, en el millor dels casos, es mantindrà únicament com a testimoni d’una cultura particular, pensar seriosament en trencar la dinàmica descrita fins aquí, es somniar, però al capdavall tot el que aquí s’explica no es també un somni, un malson per concretar-ho exactament. ?
En allò que depengui de vosaltres, intenteu fer país.
© Antonio Mora Vergés

Valls del Montcau; frontera del “forat negre”

L’aspecte actual de la contrada, amb l’excepció parcial de Mura, es del tot desolador, el darrer incendi quasi aconsegueix definitivament els seus fins, que no son altres que qualificar com urbanitzables aquestes terres. Talamanca, Rocafort i el Pont de Vilomara, com les estribacions de Sant Vicenç de Calders, Rellinars i Vacarisses, son l’objectiu a mig termini per canalitzar el desbordament urbanístic del Barcelonès , Baix Llobregat i els dos Vallès.
El tractament aplicat des dels diferents governs a les terres d’aquestes valls, ha donat com a conseqüència, el seu abandó, tímidament en acabar la guerra civil, i generalitzat en les dècades posteriors fins als anys 1960, en que s’abandona definitivament els conreu de les terres, i la major part de les masies i cases de camp per part dels seus masovers.
La història de la postguerra en aquest indret ens deixa – com enlloc – enfrontaments a trets entre els anomenats “maquis” i les forces públiques, representades aleshores principalment per la Guardia Civil; ni cal dir-ho, ens deixa també un reguitzell d’històries d’abusos, maltractaments i injustícies, que sens dubte s’haurien de donar a conèixer i en la mesura en que sigui possible, oferir als perjudicats les reparacions escaients. S’acusava sempre als masovers de pertànyer a organitzacions que facilitaven l’entrada i/o sortida dels “maquis” que venien o anaven de Barcelona a França; està clar que ni per part dels “maquis”, ni per part de les forces públiques, es deixava mai la opció de dir que no; si un masover es negava a acollir a la Guardia Civil, podia donar-se per mort, i la seva família per desnonada de la finca, si la negativa l’expressava al requeriment d’un “maqui” armat, la seva mort era immediata, així com la de la seva família. Els pagesos d’aquestes valls podien triar, entre el foc i les brases, entre la mort i en el millor dels casos la presó, el que certament no podien fer , era sostreure’s a un fets que l’aïllament i l’abandó secular per part dels poders públics facilitaven extraordinàriament.
Del Flaquer , i de Casassaies particularment , s’expliquen successos de sang, com la mort d’un guàrdia civil l’any 1949 arran d’un tiroteig amb un grup de “maquis” ; els masovers varen fugir primer a Franca ,i passats uns anys retornaren al país, i avui viuen a Mallorca.
Un dels implicats en els fets, recull en un llibre de memòries, la seva impressió de la finca “ era una masía no muy amplia, un viejo caserón de dos pisos, sin luz, ni enseres. Tan solo una vieja mesa en la cocina y un banco adosado a la pared. Todo era inhóspito, pero muy aislado de las demás masías y, sobretodo de la carretera; y eso era, a fin de cuentas, lo que más nos interesaba a todos “ Casassaies no tornaria a ocupar-se mai més, el propietari no s’avindria a fer millores, i les oportunitats laborals, s’obririen per a la gent del camp, a les ribes del Llobregat en la indústria tèxtil, o en les terres baixes del Barcelonès, Baix Llobregat i els dos Vallès, en la incipient activitat industrial que aprofitant-se d’uns costos ridículs de la ma d’obra, va generar ingents fortunes que en la major part es van malgastar en excessos de tota mena.
El “forat negre “ es la denominació que reben les terres que des de les muntanyes de la serralada litoral arriben fins als Pirineus, moltes de les persones que viuen al voltant de la Gran Barcelona, catalanes i no catalanes, desconeixen no únicament els petits i encisadors pobles de la Catalunya Central, sinó també les seves Ciutats.
Les Valls del Montcau, malgrat la seva dissort d’avui, foren una potència en el conreu de la vinya, de fet abans de la fil•loxera, era aquí justament on es produïa més vi a Catalunya; també, i ho trobem per arreu de les masies grans com Casassaies , i dins del complex magnífic que fou l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta – avui el conjunt de runes més monumental d’aquestes Terres Desolades – els molins d’oli, donen fe de l’explotació de l’olivera.
La vegetació arbustiva, els pins i la brusca que per arreu s’estén, han colgat molts testimonis d’aquest passat; abans de la darrera embranzida de l’especulació que destruiria definitivament qualsevol vestigi d’aquells moments històrics, sou pregats de visitar aquestes terres, i si més no, recollir les darreres imatges, d’aquest espai que definim com a frontera del “forat negre”.
© Antonio Mora Vergés

Sant Sebastià de Montmajor

Hores d’ara no tinc clar si pertany al terme municipal de Caldes de Montbui, o al de Sant Feliu de Codines, el que tinc cert es que l’accés amb vehicle només el podeu fer des del trencall que trobareu un cop superat el Santuari del Remei.
La carretera fins a les parets de l’ermita de Sant Sebastià, te el ferm en bon estat, i si us agrada fer corbes de ben segur que us semblarà una delícia; en cas contrari, la trobareu llarga, pesada i del tot desaconsellable per fer-la amb canalla menuda o persones que pateixen mareig.
L’accés a peu es possible des de Caldes de Montbui,. Gallifa, Sant Feliu de Codines, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès i Sentmenat.
Del poble n’hi ha constància des de 1.065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat; justament fou una decisió de l’Abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià [ L’aplec tindrà lloc aquest any 2.007 el dissabte 20 de gener ].
En ocasió de la exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.
El nucli de població principal i més antic, es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d’aquí se’ns obre una vall que amb l’única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d’un mar de verd arriba fins als cingles; escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l’església, ho fa també en la seva part inferior , al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble es justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.
En el camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s’arriba al poble per l’anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que es sentia perfectament tant des de el nucli principal, com des del Serrat de Baix , habitat principalment en els períodes de vacances.
El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d’història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d’una carretera a la que qualificar com a sinuosa no li fa justícia, s’ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor.
Em deia fa molt de temps, un sacerdot al qui tinc per bon amic, Mn. Evarist, actualment rector entre d’altres llocs de Les Borges del Camp i aleshores rector de Vinaixa, que només en els pobles pobres s’han conservat – forçosament – les esglésies romàniques; en els llocs en que ha estat econòmicament possible, el gòtic , el barroc , el modernisme ,….. han substitut enderrocant-les i fent-les de nou i més grans, les petites esglésies que amb la tècnica simple i senzilla de l’any 1.000, els fidels aixecaven com a lloc de trobada, de pregaria i de relació amb Déu.
M’han permès accedir a l’interior de l’església de Sant Sebastià, la llum entrava per tots els petits finestrals, i possiblement les fotografies no tindran la qualitat tècnica desitjable.
El caliu de Sant , i de nostra Senyora que està al centre d’un petit retaule, se’m fan evidents, es tant senzill “sentir” la presència de Déu en aquestes petites esglésies !
© Antonio Mora Vergés

El llorer de Cassassaies

El sol sortia tímidament per damunt del Montcau, quan deixàvem al darrera les ultimes cases de Rocafort, seguíem les passes del nostre guia, Joan Moliner i Manau, el Tomás Irigaray i jo; el “pas d’home “ del Joan ens va situar ben aviat davant la casa anomenada de les Esgrauetes, els senyals que s’estan fent obres son del tot evidents, com també que difícilment es faran conciliar les qüestions estètiques, amb les exigències de confort que demanen avui les cases modernes; l’extrema desolació provocada pel darrer incendi, accentua més encara aquesta dicotomia, amagada habitualment sota el mantell del bosc de pins.
Entrem de ple en els terrenys habituals del Joan Moliner, els xaragalls ; baixem fins al llit sec de la riera del Flaquer, el creuem i tornem a endinsar-nos ràpidament per un camí estret , pedregós, i amb forta pendent, que ens permet efectuar l’ascensió fins a Casassaies, resguardant-nos de ser vistos pels eventuals habitants de la casa ; està clar per a tots nosaltres, que aquest fou justament l’accés que va permetre a la guàrdia civil, sorprendre als “maquis” , i en quin episodi està acreditada la mort d’un número de la benemèrita.
La visió de Casassaies envoltada de vegetació, sorprèn i sobta alhora, lluny de la total ruïna de la casa i Hostal de Vallhonesta, Casassaies conserva encara totes les parets i alguns trossos de la teulada; la major distància d’un nucli de població, i malgrat la seva grandària – la casa tenia planta baixa i dos pisos – la menor superfície edificada i per tant un menor nombre de materials a “reciclar” han permès que passats llargament cinquanta anys del seu abandonament , la percepció de trobar-se davant d’un sàni , [ de l‘ àrab clàssic, edifici ben construït , formós ], sigui evident, avui encara.
Hi ha respecte del nom de la casa ,construïda damunt ,i entre les roques, diverses explicacions; la que fem servir derivada de la primitiva construcció en el període àrab, o be la que fa derivar ssaies, de saia o saial , en referència a la construcció de la casa, amb total integració amb la base de pedra a la que “vesteix”.
Al llarg dels segles, i sempre seguint els fogatges i/o cadastres reials, elaborats de forma habitual per escrivents que desconeixien – aleshores i ara, oi ? – la nostra llengua, ajudats pel fet que de forma habitual els pagesos, propietaris o no , no sabien llegir i escriure, es recullen respecte de la casa els següents noms : l’any 1497 s’esmenta com a cap de família Valentí Casajatges , el 1553 Joan Sasassages , i l’any 1773 Joan Casassaias , que va pagar 159 rals per : divuit jornals de camps de secà, mig jornal de bosc, un cortal d’hort de secà , vint-i-dos jornals d’erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul , dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais.El cognom Casassaies , va dissociar-se de la propietat de la casa probablement a darreries del segle XIX, i en això la fil•loxera i l’abandó progressiu de l’activitat agrícola de segur hi van tenir un paper principal. Ens explicava el Joan Moliner i Manau, que en una ocasió es va trobar en aquell indret, un grup de persones de parla clarament illenca, que li manifestaren ser descendents de la casa, i portar el cognom Casassaies.
De la flora que hom s’espera trobar en un lloc com aquest que s’ha dedicat durant segles i segles al treball agrícola, només hi resta un llorer del que en vàrem collir una branca cadascun de nosaltres; la funció d’aquest arbre, més enllà d’algun aprofitament a la cuina, es la de lliurar a la casa de qualsevol malefici ; pel coneixement que tenim de la història de la contrada, no sembla que l’acció del llorer així estat eficaç.
Només però , Déu te la resposta.
Ens arribaríem encara dalt de la carena de Casassaies, des d’on podíem contemplar en primer lloc el Farell dalt del seu turó, Sant Jaume de Vallhonesta al seu darrera coronant la muntanya, i més lluny encara, la serralada montserratina ; En el camí de tornada ens desviàvem fins a la font anomenada de Casassaies , localitzable només amb un guia com el Joan Moliner i Manau, enveja de tots els GPS del món.
En l’inevitable xaragall de pujada, vaig notar que em queia de la motxilla la meva branca de llorer, i en aturar-me a recollir-la en va semblar que rodolava una llàgrima pel rostre del Joan, no li vaig fer cap comentari, però també jo estava curull d’emoció !.
Donàvem la sortida per acabada contemplant l’últim tros de paret que roman encara dret de l’antic castell de Rocafort.
© Antonio Mora Vergés

Les Valls del les Feixes

El significat tècnic del mot feixa ens parla d’una antiga mesura agrària de superfície – anterior, per descomptat a les derivades del sistema mètric decimal – ; també s’anomenava feixa a l’espai guanyat a la muntanya fent marges de pedra seca, i de ben segur aquesta segona accepció és la més coneguda per tothom.
Havíem quedat a les 9,00 davant del complex esportiu Guiera al costat de la riera, allí ens esperava el nostre guia Santiago Moya, que ens portaria a l’Antoni Ibáñez, al Feliu Añaños i a mi, a descobrir les Valls de les Feixes, dins de la Serra de Collserola.
Començàvem el camí vorejant el roure martinenc [ Sant Martí és Patró insigne de Cerdanyola ], que deixava anar les darreres fulles; des de la seva posició contempla amb preocupació creixent, la transformació que pateix la ciutat.
La Masia de Can Coll d’esplèndida factura, ens deixava la sensació d’un miratge, en el que l’agricultura servia de perfecta coartada, per gaudir d’una vida de luxe i despreocupació ; més avall Can Cata, ens renovava una semblant sensació ; ambdós cases, coincideixen en les seves grans proporcions i estan situades en un indret en que l’activitat agrícola únicament, fa molt difícil pensar en una tant gran generació de recursos , que pogués permetre, l’edificació i el sosteniment d’aquests immobles.
La masia de Sant Iscle, on ens expliquen que podien aixoplugar-se fins a vint-i-dos monges, i que avui pertany també a Can Cata, te ja la mesura i àdhuc l’estructura, que hom espera trobar en una casa de pagès convencional.
Davant la casa, el terreny avui erm, ens fa pensar en el conreu possiblement de blat; malgrat resseguir amb atenció la muntanya al llarg del camí, no hem pogut localitzar ni un sol marge de pedra; pensem doncs que l’accepció que dona nom a aquest llogarret del que hi ha noticies d’ença de l’any 964 quan s’edifica l’església romànica, d’una nau in un absis, amb un esplèndid campanar d’espadanya , sota l’advocació principal de Sant Iscle i Santa Victoria , a la que s’ha afegit avui, Nostra Senyora del Rocio; que situada a la capella de la tarda, s’enyora sense cap dubte del seu original reialme als sorrals de Huelva.
De l’església de Sant Iscle de les Feixes, que tindria consideració de seu parroquial, en depengué l’ermita de Santa Maria de les Feixes, visible des de Cerdanyola, i que avui està en un estat lamentable d’abandó i desídia.
Es fa difícil d’entendre, com justament en aquest lloc, en el que l’especulació ha assolit nivells tant i tant elevats, tothom trobi lògic i natural, el deteriorament i àdhuc la pèrdua definitiva de vestigis històrics, com l’església esmentada i/o l’antiga masia de Canaletes.
Avui, com sempre, però certament d’una manera més evident, teníem la sensació de retratar paisatges que a curt termini desapareixeran; l’agricultura va fer possible la vida a les Valls anomenades de les Feixes, durant els més de 1.000 anys que han transcorregut des de que aquestes terres es repoblessin amb persones procedents de la Cerdanya, i que anomenarien aquest indret com Cerdanyola [ Cerdanya petita ], i els actuals pobladors permetran que en un període de menys de 100 anys , desaparegui fins al darrer vestigi d’aquesta presència.
Com els podríem fer entendre que hi ha coses que els diners no poden comprar ?
Ens falla el paisanatge.
© Antonio Mora Vergés