En primer lloc vull agrair la finesa de la propietària de la casa que ens permetia retratar l’església.
Les primeres notícies que en tenim, daten dels segles XI o XII, quan és va construir l’església romànica que es va adossar a la casa. Posteriorment, al segles XIV i XV, s’amplià la casa.
http://riner.ddl.net/fotos/riner/poum/PDF_TR/3-C_Patrimoni_tr.pdf
Tal i com s’explica en aquesta pàgina primer es feia la casa, i desprès l’església, pensem que el procés possiblement va ser a l’inrevés, primer l’església i quan es consolida el lloc, es fa una casa que anirà creient al llarg dels segles.
No trobava cap descripció de l’església, ni cap esment als bancs de família, el més senzill que prové de l’església parroquial de Santa Maria de Su, i un altre que llevat d’error devem al Joan Pintó, fuster de Solsona, del que ens agradarà tenir més dades, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs – en el seu cas – a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Banc de família.
Banc de família que estava a l’església parroquial de Santa Maria de Su.
Exvot.
Riner es reduïa al Santuari del Miracle per Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 – Barcelona, 28 de gener del 1929) en la visita que feia per aquestes contrades l’any 1917.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Riner/field/all/mode/all/conn/and/order/title/ad/asc
El sostre demogràfic de Riner s’assolia al cens de d 1857 amb 801 ànimes, i a tota la comarca 16.182; m’explicaven a Su, que a Santdiumenge s’havia fet escola per a nenes, i que a la rectoria de Santa Maria de Su, també el vicari i/o el rector ensenyaven les primeres lletres.
Al tancament de l’any 2016 vivien a la comarca del Solsonès, 13.313 persones, una pèrdua del 17, 73%, si fem però la comparació amb Riner el tema és d’escàndol ja que únicament tenia 261 habitants en aquella data, una pèrdua del 67,42%.
Avui la major part de la població viu a Solsona.
Una de les primeres tasques per a la República Catalana, serà resoldre la despoblació d’una bona part de la Catalunya interior.
Antonio Mora Vergés