General

Cornet és un record del passat, s’esmenta el lloc per primera vegada l’any 964, en ocasió d’una donació que el Levita Guadamir fa al monestir de Sant Benet de Bages d’un alou que posseeix a Cornet. La grafia aleshores era CORNED.

L’any 1.025. Primera cita com a població. “Villa Cornetto”.

L’any 1.033 .Primera referència de la parròquia. “Parrochia Santa Maria Corneto”.

Cornet en un principi formava part del Castell de Balsareny, però fou cedit pels senyors d’aquest al bisbe de Vic, que organitzà un terme més petit.

Al segle XII trobem documentada una església dedicada a Santa Maria de les següents característiques : Església romànica d’una sola nau, amb planta de creu llatina.

L’any 1.331 es documenta una visita pastoral.

Al segle XVII l’església és reformada,; s’hi va construir el campanar l’any 1621, i a l’any 1635 es construïren les dues capelles més properes al portal, i la sagristia.

Els retaules barrocs incorporats al segle XVII, i el de l’altar major de l’any 1733, es cremaran durant la guerra civil 1.936.1939.

L’any 1.840 Cornet s’integra al municipi de Sallent.

L’any 1.970, 130 anys desprès, de la ‘integració’ a Sallent, és planteja endegar la restauració de Santa Maria de Cornet.

De l’edifici trobem les dades següents ;

És una obra romànica de finals del segle XII, d’una sola nau i capçada cap al costat de llevant per un absis el perímetre del qual no arriba al semicercle.

La nau té planta trapezial, ja que s’estreny a mesura que es va apropant a l’absis, està recoberta amb una volta de canó, i l’absis amb una volta de quart d’esfera. Entre l’absis i la nau s’interposa un petit cos d’edifici, a manera de cor, cobert amb volta de mig punt. A prop del presbiteri, en els murs laterals, es despleguen dues capelles, disposades a manera de creuer.

De la capella del sud en surt el campanar de torre sobreafegit al segle XVII.

L’absis és embellit amb una cornisa motllurada ornada amb botons, sobre la qual encara gira un fris, molt estret i força deteriorat, engalanat amb elements geomètrics consistents en creus aspades incloses dins rectangles. També en aquest absis hi ha una bonica finestra de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles. A l’intradós de l’arc hi ha una arquivolta treballada amb entrellaços de vímets que reposen sobre dues columnes coronades amb capitells i àbacs. Els capitells mostren una àguila que desplega les seves ales.

A l’interior de l’església es repeteix la mateixa estructura, tot i que els capitells, han estat esculpits amb temes diferents. En un d’ells hi ha unes fulles acanalades combinades amb testes de llop, i en l’altre hi ha un home amb una túnica que departeix les branques d’un arbust.

L’aparell de l’edifici, no és uniforme, sinó que ha estat fet amb blocs de pedra de mides diferents, segons el lloc on són situats.

Mereix un especial comentari la porta de l’església.

Està coronada amb un arc de mig punt adovellat, davant el qual hi giren tres arquivoltes llises i en degradació que són emmarcades per un arc de mig punt, molt estret, sobre el qual hi ha encara una altra arquivolta que emmarca definitivament la porta. Aquesta última arquivolta és ornada amb florons inscrits en triples cercles. Les arquivoltes reposen sobre una imposta, ornada amb una bonica tija que es desenrotlla per la superfície ondulant i descrivint uns cercles a l’interior dels quals hi ha una palmeta que neix de la tija. Aquesta imposta és sostinguda per columnes, que acaben en uns capitells de proporcions desmesurades.

Al capitell de mà esquerra hi han estat esculpits quatre animals, semblants a cavalls, que s’aixequen amb les potes del darrera. Els cavalls de l’angle tenen el cap en comú. El cos és llis, molsut amb unes potes petites i primes. Les potes del davant s’enfilen i es situen a la part alta i al centre del capitell. No han estat gaire treballats, només s’han preocupat de dibuixar millor el cap, on apareix la crinera.

El capitell dret hi apareixen dos monstres per cara, situats un a cada costat de cada cara i girats cap al centre. Tenen una cara rodona, de trets humans, i amb els cabells a manera de còfia; el cos és de quadrúpede, per les potes sembla un lleó. I tenen ales. La part inferior del capitell ha estat ornamentada amb unes tiges nervades que s’ajunten als angles i s’enfilen pel mig del capitell o acaben en forma de palmeta. Aquests capitells cal atribuir-los segons X. Sitjes, al mestre Bernat, picapedrer del claustre de Sant Benet de Bages.

Un bon amic en feia una reflexió que vull compartir :

En el període feudal, el poder pretenia únicament robar als pobres en benefici dels senyors; aleshores l’església en un difícil equilibri de contrapoder, intentava minimitzar aquests abusos, i s’ocupava de quasi totes les funcions ‘essencials per a l’existència d’una comunitat’, portava els Registres – Baptismes, casaments, defuncions,… atenia les mancances ‘socials’ en la mesura de les seves possibilitats – Ordres Assistencials -, i fins on li era permès, donava instrucció als pobres – Ordres Educadores -.

En els segles XVII i XVIII, apareix una classe adinerada que no pertany ja a la ‘noblesa tradicional’, i que mantenint la figura del Rei, comença a donar una ‘ infraestructura’ a l’estat. L’església continua i fins augmenta el seu rol assistencial i educador. L’Estat continua robant als pobres, ara per a donar-ho genèricament als rics.

Al segle XIX l’estat que es reconeix com catòlic, apostòlic i romà, despulla a l’església de molts dels seus bens, i amb una estructura complexa i molt ineficaç, comença a substituir-la en les tasques assistencials i educatives. L’Estat continua robant als pobres, ara per a donar-ho genèricament als rics.

Al Segle XX l’enfrontament, ara des d’un estat declarat laic, és quasi a mort. En el terreny econòmic però aquesta nova organització de la ‘res publica’ és un desastre exponencial, que provocarà que en menys d’un segle l’endeutament adquireixi proporcions descomunals. Cal comparar a tall d’exemple l’estructura Civil i la Religiosa :

PARROQUIA AJUNTAMENT
BISBAT PROVINCIA
—————- ESTAT

Que es complicarà extraordinàriament a darreries del segle:

PARROQUIA AJUNTAMENT
—————- CONSELL COMARCAL
BISBAT PROVINCIA
——————- COMUNITAT AUTONOMA
—————- ESTAT

Cal afegir els ‘ cossos legislatius’ de les Diputacions, Consells Insulars, Comunitats Autònomes, Congres dels Diputats i Senat.

L’avarícia trenca finalment el sac, i quasi morta ‘ la gallina dels ous d’or’, es pretén des del poder tornar als plantejaments dels segles XVII i XVIII; tenim ara però una església quasi desarborada, les seves Ordres Assistencials i Educatives, tenen avui una mínima implementació , que les impossibilita per atendre les creixents necessitats de la població.

Feta l’exposició se’ns planteja la pregunta obvia, QUO VADIS ?

Antonio Mora Vergés

Llegia que l’església dedicada a Sant Jordi – que retratava des de lluny – fou manada construir per Ana Jover i Peix, filla del banquer José Jover i Sans († 1888) , vídua d’Ignasi Girona i Vilanova (Barcelona, 1857 – 1923) amb qui s’havia casat en segones núpcies, i de quin matrimoni no van tenir descendència.

No s’esmenta el mestre d’obres i/o arquitecte a qui es va fer l’encàrrec, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No podíem accedir fins l’església dedicada a Sant Jordi, perquè està dins d’una propietat privada; reprodueixo de la descripció tècnica . Parets de pedra. Els suports són pilastres adossades que es prolonguen a la volta. Els arcs, inclòs el triomfal, són de mig punt. La coberta de la nau central és de volta de canó i la de la capella major absidal. Té una sola nau i quatre trams. El cor és als peus. La portada està situada als peus. La porta és allindada i damunt ella hi ha un arc de mig punt i un timpà amb relleus de Sant Jordi, als costats té una columna amb capitell decorat i a sobre un segon arc amb decoració geomètrica. Més amunt hi ha un ull de bou, i als dos costats arcs cecs. Corona la façana una senzilla espadanya amb una petita campana. La teulada és de doble vessant. Remata l’església una cornisa amb decoració. La part exterior de la capella major està decorada amb arcs cecs

Com tota la família l’Ignasi Girona i Vilanova tenia afició a col•locar els seus lemes personals en els seus immobles. A la finca de Sant Jordi de Muller hi ha una mena d’escut de ceràmica amb Sant Jordi matant el drac, patró de Catalunya, amb el seu lema personal: Cogit et age («Pensa i fes»).

Li demanava ajuda al Jaume que va néixer a la Sentiu de Sió, i també al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), que em feia arribar una fotografia del interior datada l’any 2004
Que l’apòstol Sant Jaume i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels Armenis, kurds, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, … , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

Antonio Mora Vergés.

El dia rúfol, no aconseguia desanimar-nos al Tomàs Irigiraray i López i l’Antonio Mora Vergés quan arribàvem al trencall,que a la dreta de la carretera , venint des de Navàs , ens indicava : Sant Jordi de LLoberes. Sant Miquel de Terradelles. El terreny tou ens obligava a posar tota l’atenció en el sòl de la pista forestal que ens menaria en primer lloc a :

SANT JORDI DE LLOBERES [ Gaià. Bages ]

Romànic Segle XII, hi ha constància escrita d’ença de 1.053, fou tinença parroquial de Sant Amanç de Pedrós.

Actualment l’ermita pertany al mas Soler de LLoberes

En l’actualitat depèn de la Parròquia dedicada a l’Arcàngel Sant Miquel a Terradellas [ Santa Maria de Merlès. Berguedà

Hi ha celebració litúrgica en la diada del Sant.

Recolliríem imatges d’aquesta ermita que es troba dins la línia mateixa de partió del terme, amb l’única companyia d’un pastor alemany.

Seguiríem sota una fina pluja el camí fins :

SANT MIQUEL DE TERRADELLES [ Santa Maria de Merlès. Berguedà ]

Romànica segle XII , en tenim constància escrita d’ença de 1.011

Sufragània de Santa Maria de Gaià entre els segles XIV i XIX.

L’any 1.878 recupera la categoria de parròquia; fou construïda una nova església i una rectoria que s’acabaren l’any 1.887 i que trobem a tres-centes metres de l’antic temple.

Els feligresos responen a l’impuls del seu prevere han arranjat el temple romànic, i han edificat dins dels terrenys del cementiri un petit nombre de nínxols.

Les celebracions litúrgiques es duen a terme a la nova parròquia en els mesos més freds, i a la vinguda del bon temps retornen a l’austeritat i senzillesa del temple romànic.

El gos de la casa acabaria despertant al Jaume Codina i Obradors, que sortiria a comprovar la raó que obligava a l’animal a emetre aquells lladrucs.

Se’ns oferiria ràpidament per ensenyar-nos l’interior de l’església romànica de Sant Miquel. El recinte és auster però certament acollidor, crida l’atenció l’altar rodó fet d’una pedra de molí.

Ens explica que a la nova parròquia – que visitarem també atenen la seva amable invitació – disposen d’un ampli local als baixos de la rectoria, que fa les funcions de lloc de trobada i celebració per als feligresos d’aquesta parròquia rural. Certament l’edifici de 1.887 alhora que de major dimensions, disposa també dels estris bàsics en una parròquia : pila baptismal , cor, altars laterals , les estacions del via-crucis, un altar rectangular, i un quadre amb la imatge de l’arcàngel Sant Miquel a quina advocació està consagrada l’església.

Ens acomiadàvem del Jaume Codina i Obradors, amb el compromís de fer-li a mans un exemplar en paper d’aquesta crònica, tant bon punt la publiquin a la pàgina web manresainfo.cat

Refèiem el camí fins a la carretera amb la màxima concentració de que som capaços, l’aigua , tot i caiguda dolçament en les quasi dues hores que gentilment ens ha dedicat el Jaume Codina i Obradors, ha convertit la pista en un perillós fangar. Sant Miquel està sens dubte amb nosaltres i arribem sans i estalvis a la carretera.

Seguim aquí el criteri local, i escrivim TERRADELLES , tot i fer esment que l’anomenada Gran Enciclopèdia de Barcelona, ho recull com TARRADELLES.

© Antonio Mora Vergés

La Roser Riubrugent, publica fotografies de l’església parroquial de Montcorbau, a Vielha e Mijaran, advocada al protomàrtir Sant Esteve.

 

De Montcorbau era nadiu el poeta i filòleg Mn. Josèp Condò Sambeat (Montcorbau, Vall d’Aran, 1867- Bossòst, 1919) sacerdot, poeta i estudiós occità que escrigué gran part de les seves obres en occità aranès i, en menor mesura, en català.

Presentado en Montcorbau el busto en honor a Mn. Jusèp Condò y Sambeat

Patrimoni Gencat en diu ; Església d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada i reforçada amb arcs torals; resten pocs elements dels seus orígens romànics. L’absis és poligonal d’estil gòtic (s. XV) i el campanar, adossat a la capçalera, correspon al segle XVII, igual que les capelles laterals de la nau.

La porta d’entrada, ubicada al mur de migdia, és d’estil neoclàssic i presenta els símbols de Sant Pere a la llinda de la porta i per sobre d’aquesta hi ha encastada una làpida on es cita l’any de la remodelació (a.1702); l’accés a l’església és porxada. La part del presbiteri i de l’absis presenta esquerdes importants (que en els edificis del voltant es reprodueixen, la qual cosa fa pensar en sacsejades de terra). A la part de l’arc del presbiteri s’observa l’enderroc del mur de la que devia ser la nau romànica original.

A l’interior de l’església i conservem una pica baptismal que conserva els seus tres components (vas tenant i base) en molt bon estat. El vas conté com a decoració una tija de motiu vegetal que volta tot el perímetre flanquejat entre dues franges horitzontals. La columna de suport, constituït per un peu cilíndric, és decorat amb un seguit de figures rectangulars i verticals, amb altres elements geomètrics i una línia en ziga-zaga a la part superior. La base és formada per dues motllures circulars força gruixudes.

És una de les piques baptismals de més bella factura de la Val d’Aran.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-esteve-de-montcorbau-vielha

Qu’eth Protomàrtir Sant Esteve e Sant Antoni dera Sitja, elèven a l’Altíssim la pregarie des armènis, curdi, gitans, aragonesi, asturians , valencians, bascs, aranesi , galhecs, catalans, còrsi, escocessi, ucrainesi , gal·lesos, palestiniani , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, … , E toti es collectius minoritzats e reprimidi, Senhor; libère eth tòn pòble!!!.

A qui non se canse de pregar, Diu li hè gràcia.

Antonio Mora Verges.

Ens expliquen el Tomàs Irigaray Lopez , i la Carmen Toledo Cañadas que popularment hom considera el nom de la població, com el resultat d’una contracció de ‘ Coll d’anar a l’Aragó ‘, ho recollim malgrat no trobar cap referència ‘erudita’, perquè certament Si non è vero è ben trobatto.

Els portava fins a l’ Urgell sobirà, el desig de veure l’església de Sant Climent, estudiada i restaurada per Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d’octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956).

L’antiga església parroquial de Sant Climent de Coll de Nargó, romànica, és situada al començament de la carretera d’Isona, i envoltada pel clos del cementiri, és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, i l’absis és ornamentat exteriorment amb bandes i arcuacions. L’any 1946 fou declarada monument nacional.

El més interessant d’aquesta església de Coll de Nargó és la seva curiosa torre campanar preromànica, de planta rectangular i forma atalussada. S’hi accedeix des de l’interior del temple per un portal de ferradura; al darrer pis del cos piramidal hi ha, a cada cara, finestrals de ferradura que semblen més aviat portals elevats. Caldria esbrinar si tots quatre són d’origen o bé si algun fou obert en la restauració de la torre; fruit d’aquesta és el darrer pis, amb finestres triforades sota arcuacions

Jordi Vila Juncá

L’església té adossada a migdia la planta d’una estreta nau acabada a llevant en semicercle; només se’n conserven les primeres filades. Més curta que la nau romànica, és possible que hagués pertangut a una església un xic anterior.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

La façana és el resultat d’una reforma duta a terme l’any 1771, data que figura en el portal, i moment en que possiblement , s’afegí el ull de bou rodó.
Que Sant Climent i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels kurds, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, … , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

Antonio Mora Verges.

L’Antoni Pladevall Font (Taradell, Osona, 1934) , penjava una imatge de Sant Romà de Sau, datada l’any 1958, que forma part de la història de Catalunya.

Sau fou un territori format per cinc parròquies: Sant Romà de Sau, Santa Maria de Vilanova, Sant Pere de Castanyadell, Sant Andreu de Bancells i Sant Martí de Querós, totes sota la demarcació del Castell de Cornil, ja documentat al 917.

L’església de Sant Romà fou consagrada l’any 1062 i és un edifici d’estil romànic llombard molt característic del segle XI. Tan mateix aquesta construcció es veié afectada pel terratrèmol del segle XV i posteriorment reformada i ampliada. Els fogatges de 1553 situa en 10 les famílies que hi habitava i un capella rector de la parròquia que era Mn. Bernat Cuderch. El 1626 el Cens General parla de 7 cases i 56 persones. El 1689, la visita del Bisbe de Vic es recull que hi havia 25 cases, 9 a prop de la parròquia. El 1782, els censos parlen de 32 famílies a Sant Romà. El Nomenclàtor de la Província de Barcelona de 1860 la descriu com a Església Parroquial a 4km de la capital de l’ajuntament. Amb la construcció del pantà de Sau a la dècada del 1960 tan el poble com l’església i altres elements significatius quedaren sota les aigües.

De l’església que tingué categoria de parròquia llegia : està orientada d’est a oest, com succeeix amb la major part de les esglésies d’origen romànic.

És un edifici d’una sola nau amb l’absis a l’est que presenta les típiques decoracions d’arcs llombards.

A la part oriental ha perdut la paret de tancament i s’observa l’interior de l’església amb la coberta de volta de canó. A la part de tramuntana s’adossa, el campanar. És una construcció de planta quadrada i de tres pisos d’alçada. A partir del segon pis s’obren finestres geminades amb capitells llisos, arcs llombards i dents de serra al damunt. Les finestres del tercer pis són d’arc de mig punt. La coberta és a quatre vessants.

Aquest edifici habitualment es trobava submergit sota les aigües del pantà de Sau. La major part de l’any doncs no era visible, excepció feta de la part superior del campanar que tradicionalment sobresortia de l’aigua i s’havia convertit en una fita i una icona de l’embassament.

El Tomàs Irigaray López m’enviava una foto de l’estiu de 2023, el runam de l’església i el campanar son accessibles, Sant Romà ha esdevingut una prova més dels efectes de l’escalfament global.

Agraïm la gentilesa de l’Antoni Pladevall Font (Taradell, Osona, 1934)en deixar-nos conèixer i compartir aquesta imatge.

Antonio Mora Verges.

Visitàvem el Santuari de Puig-agut

ca.wikipedia.org/wiki/Santuari_de_Puig-agut, ens diu;

Santuari de Puig-agut és un santuari d’estil neogòtic de Manlleu (Osona) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Va ser el primer santuari dedicat al Sagrat Cor de Jesús. Ramon Madirolas va promoure la construcció del santuari de Puig-agut acabat l’any 1886.

Ermita dedicada al Sagrat Cor de Jesús, a la Verge de Lurdes i a sant Josep. Està situada dalt d’un turó de marges de 696 metres d’altitud, el punt més alt del terme de Manlleu. L’edifici és de planta de creu grega; per bé que els braços verticals no són gaire prolongats formant (amb voltes per aresta) dues capelles: la de la dreta dedicada a Sant Josep i la de l’esquerra a la Verge. Al creuer s’hi eleven uns arcs en forma d’ogiva, i damunt petxines s’erigeix una cúpula prismàtica als murs de la qual s’hi obren finestres ogivals decorades amb vitralls. Exteriorment la cúpula és coberta per una piràmide ortogonal. Als peus de l’església s’hi situa el cor. La façana es troba orientada a migdia i presenta decoracions amb arquets cecs distribuïts de forma graonada, una rosassa amb vitrall i un portal rectangular. Els braços de la creu són coberts a dues vessants i decorats amb pinacles.Les parets exterior són ornamentades amb simulació de carreus i pedres cantoneres.

Estàtua del bisbe Morgades al Santuari de Puig-agut al 1904

L’edifici el va projectar l’arquitecte August Font i Carreras entre els anys 1883 i 1886 a instàncies del pietós Ramon Madiroles i Codina, hereu d’un mas situat en terme de Manlleu a poca distància de l’ermita. El 18 de febrer de 1886 va ser beneït pel bisbe Morgades. Segons una nota de l’interior de l’església, aquest fou el primer temple expiatori dedicat al Sagrat Cor a l’Estat.

El fundador va tenir cura de mantenir-ne la tradició mitjançant el butlletí “El faro de Puig-agut”. La primera època va arribar fins a finals de la dècada de 1910 i era una elaboració personal del promotor de Puig-agut.

Ramon Madirolas i Codina. Després de la Guerra Civil, el santuari va passar per un llarg procés de reconstrucció després de resultar molt afectat per l’acció anticlerical del període de confrontació bèl·lica. Aleshores, l’administrador Lluís Masoliver i col·laboradors, van emprendre la pacient labor de recuperar l’esperit i empenta de Madirolas. Una d’aquestes tasques fou la de publicar, de nou, “El Far de Puig-agut”. Amb tècniques molt rudimentàries, com el ciclostil, Masoliver difonia fulls solts amb la informació corresponent. La mort de Lluís Masoliver, l’any 1983, va deixar orfes al butlletí i el grup humà de Puig-agut. Xavier Valls, que ja duia força anys implicat en el col·lectiu, va assumir el paper d’administrador del santuari i Francesc d’A. Pujol va fer-ho amb el butlletí. D’aquesta manera, s’encetava una nova època, la tercera, que encara perdura. Després de Pujol, fins al present, ha estat Àlex Roca qui ha actuat de coordinador de la publicació.

(També és un detall a tenir en compte els mosaics exteriors del Santuari)

 

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Bages, cercava en aquesta ocasió el petit indret de Cererols; l’accés i el mateix indicador son extremament precaris, i per una pista de terra comencem a fer via fins al petit grup d’edificis que s’aixequen al costat de l’església dedicada actualment a Santa Maria.

S’entén perfectament des d’aquestes alçades l’origen d’aquest peculiar topònim que deriva de la llengua àrab ; siràj “llumenera, torxa”; en referència a les que eren enceses en aquestes talaies. Sota nostre a la vora del Cardener Súria, que retrataríem des del petit fossar parroquial, que s’aixeca a uns 100 metres del conjunts d’edificacions, i on reben encara sepultura les famílies que resideixen en aquest indret elevat.

L’advocació de Sant Martí – esmentada en alguns documents – ens evoca la participació de les tropes franques en la reconquesta, i la de Santa Maria – molt habitual en els llocs recuperats als sarrains – ens ho reafirma.

L’edifici d’una única nau, culminada a llevant per un absis semicircular que conserva a l’interior restes de la decoració pictòrica original del segle XI, està literalment ‘ fagocitat’ per les masies de Cal Fàbrega i cal Lledó que s’adossen a la capçalera de l’església. L’accés original es troba tapiat al sud; actualment la porta principal es troba al mur de ponent, protegida per un ampli porxo a dues vessants.

A l’Enciclopèdia de Barcelona a l’entrada Cererols trobem :

Llogaret del municipi de Súria (Bages), al voltant de l’església de Santa Maria, annexa de la parròquia de Súria, aturonada a l’esquerra del Cardener, aigua avall de la vila.

L’església, dedicada originàriament a sant Martí i després a Santa Maria de la Concepció, és una petita construcció preromànica, d’una sola nau, allargada al segle XVII. El campanar en forma de torre quadrangular i l’espaiós porxo que precedeix l’entrada són de l’època de l’ampliació del temple. Els escultors manresans Josep Generes i Pau i Josep Sunyer foren autors del retaule barroc, destruït el 1936

En una Catalunya lliure i democràtica l’accés no es faria per camins de terra. Entenem en la nostra condició de ‘poble esclau’ d’ençà de 1714, que se’ns apliquin quasi 300 anys desprès mesures discriminatòries malgrat la Constitució de 1978, tot plegat però, ens dona la sensació que ja passa de mida.

Antonio Mora Vergés

El dolmen es troba situat a uns 70 metres abans del trencall de Molers, tot seguint la carretera B-400 (de Guardiola de Berguedà a Gósol), en un camp de conreu a l’esquerra de la carretera.

El dolmen és una construcció de pedra semblant a una gran taula de pedra, pròpia del neolític. La paraula dolmen ve del bretó, i vol dir precisament “taula de pedra”.

El dolmen de Molers, situat dins el terme municipal de Saldes, és un dels monuments megalítics més importants dels trobats dins la comarca del Berguedà.

Les restes i els materials trobats en les excavacions dutes a terme daten el dolmen cap a voltants del 1500 ac., dins de l’edat del bronze mitjà.

El dolmen es format per un gran túmul circular de 20 metres de diàmetre i 2,5 d’alt sobre el qual hi ha disposat una cambra pentagonal de 3,44 metres de llarg per 1,37 d’ample. Està cobert per una llosa de 2,52 metres de longitud, per 2,38 d’amplada i 0,62 de gruix mitjà, amb un pes estimar de 8,5 tones. No hi ha lloses de testera.

El monument megàlit fou excavat per primera vegada per mossèn Joan Serra Vilaró, en el decurs del estudi sistemàtic dels dolmens que aquest dugué durant la segona desena del segle XX.

Serra Vilaró troba una estructura oculta per una densa vegetació, amb la llosa de coberta partida i desplaçada, i en un pèssim estat de conservació, servint de suport d’un pal de telefonia de la companyia Telefònica. Es dugué a terme una primera excavació.

L’any 2002 la Societat d’Arqueologia del Berguedà va tornar a excavar i restaurar el dolmen sota la direcció de Josep Castany, Lídia Fàbregas i Josep Farguell

En l’excavació duta a terme per Serra Vilaró s’hi localitzaren restes humanes, un anell de bronze, dos ganivets de sílex i alguns fragments ceràmics, un d’ells era campaniforme pirinenc.

En la intervenció del any 2002, en la qual es va tornar a excavar la cambra i el túmul i es troben noves restes: una dena de collaret de mol•lusc, un collaret d’ambre, material de sílex i quarsites, alguns vasos de ceràmica, fragments de campaniforme pirinenc, carenats, nanses d’apèndix de botó, així com noves restes humanes.

Dels ossos i restes humanes trobades s’hi han trobat 166 peces dentàries que corresponen a uns vint individus, set dels quals foren infants. Les persones enterrades en el dolmen podrien ser residents de la zona o bé pastors i caçadors de pas.
De l’estudi de les peces dentàries s’ha extrapolat l’edat dels individus enterrats. Dels 7 infants : n’hi havien dos entre un any i mig a quatre. Un de tres a set, dos de vora els nou anys, un de 10 a 11 i un de 11 a 12 anys.

La resta eren individus adults que excepcionalment sobrepassaven els quaranta anys.

La dieta d’aquests era una dieta molt abrasiva que desgastava les dents prematurament. Moltes de les dents mostren bandes de detenció o alentiment del creixement, causades, probablement, per malalties o períodes de desnutrició.

La majoria d’aquestes peces es troben al Museu Diocesà de Solsona.

Llastimosament no hi ha cap senyalització en la carretera que indiqui la seva situació i les branques i els matolls que l’envolten dificulten trobar-lo malgrat la placa explicativa.

Veure’l de front amb el Pedraforca com corona és inenarrable.

Fotografia: Rosa Planell Grau
Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur