Anavem per les terres del ‘forat negre’ el Joan Escoda prats i l’Antonio Mora Vergés, la boira intensa i persistent ens havia acompanyant una bona part del mati, però s’aixecava sobtadament – podríem dir que forma miraculosa – per deixar-nos gaudir de la bellíssima vista del turó de Sant Miquel de Lloberola, el Joan afirma que està a 617 metres d’altitud, i jo m’ho crec.

Recollirem imatges des de la distància, i per descomptat quan arribem al pla de l’església,també

 

d’aquesta,

 

de la torre,

 

de l’antic cementiri, i dels sarcòfags del Sacirera; no dissortadament de l’interior del temple, tancat amb pany i forrellat, com és – mala – costum per aquestes terres.
Del castell en resten diversos murs i una torre de planta quadrada, però amb els angles arrodonits, que en prendre alçada es van fent més prims. L’església parroquial de Sant Miquel de Lloberola és a peu del castell i conserva algun vestigi antic, però fou reformada segons el gust neoclàssic, des d’aquí s’accedeix al vell fossar on s’hi troben els sarcòfags . El nou cementiri està situat escassament a uns cinc-cents metres baix al pla.

Quan al topònim, pel sufix ola , advertim que és un diminutiu de Llobera – lloc de llops – ; estem a la línea que divideix la Segarra i el Solsonès, i justament és dins d’aquesta comarca, que naixia en formar-se el Bisbat, on està el poble de Llobera. Tenim coneixement que Biosca, en quin terme està Lloberola, ha demanat la seva inclusió al Solsonès. Això i la concentració de municipis que com a conseqüència de la fallida econòmica de l’estat caldrà fer, farà que tot plegat – dissortadament potser també el nostre nivell de vida- retorni al període de l’alta edat mitjana.
Algunes dades històriques :
El castell de Lloberola és documentat l’any 1149 quan n’era senyor Bernat Rotlan, que en aquesta data el cedí al seu fill Bernat. El 1172 posseïa el castell de Lloberola Pere Sanç de Llobera, que també tenia el castell de Llobera al Solsonès. El de Lloberola li pervingué de la seva muller Dolça, i ell el tenia per Ramon Folc, vescomte de Cardona, que n’era el senyor superior. Fins a la fi del segle XIV ambdós castells anaren units en la senyoria, i s’esmenten el 1314 i el 1375, quan Ramon Folc incorporà al vescomtat de Cardona els seus castells i quan fou erigit el comtat de Cardona, respectivament. El 1397, però, el castell de Lloberola era de Jaume Sacirera i pertanyia a la vegueria de Cervera.
Al segle XV la senyoria de Lloberola pertanyia al Bastard de Cardona, que era germà natural del comte de Cardona i Prades. El 1736 la senyoria del lloc era de Miquel d’Agulló-Pinós i Lagarriga, marquès de Gironella, que residia a Barcelona. N’era batlle Magí Camats i els regidors eren Joan Padollers, Joan Reus i Francesc Cogurulls.
Del bisbat d’Urgell en origen, la parròquia fou donada al monestir de Solsona i, també, Masdenforn de Lloberola. Posteriorment passaren a la mesa episcopal de Solsona. La parròquia de Lloberola dona servei a un gran nombre de masos dispersos.
De l’existència del retaule barroc de l’altar major de l’església parroquial de Sant Miquel, que fou cremat el 16 d’Agost del 1936, es conserven un parell de documents on consta que al final del segle XV el mestre de retaules Joan de Brusel•les féu una d’aquestes obres per a l’església de Lloberola. Aquest mestre creiem que era l’artífex Joan Troch, conegut, també, amb el nom de Joan de Brusel•les, quins treballs estan documentats a Catalunya entre els anys 1509 i 1535. Sabem que l’any 1500 ja treballava a Lloberola en la construcció d’un retaule. Atès que el segon document ens diu que el retaule, al començament del mes de febrer de 1501, ja es trobava acabat i col•locat al seu lloc, d’acord amb el contracte encara que hi faltava posar les ales i la diadema a Sant Miquel i la polsera del retaule, hom suposa , essent aquest sant el titular de la parròquia de Lloberola, que l’obra l’hi estava dedicada i que anava destinada a l’altar major de l’església. Aquest mateix document ens concreta l’import del retaule: 15 lliures i 10 sous.
Els autors de l’ncendi – com per arreu – porgaven les cendres per tal de recuperar en el seu cas algunes restes d’or. Aquella bogeria col•lectiva, esdevé més i més inexplicable a mesura que passen els anys.
Del període anterior al genocidi de 1936-39 s’han conservat únicament les imatges de Sant Pere i Sant Pau, i el magnífic retaule del Roser.
Sou pregats de corregir, afegir o modificar aquesta informació a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com

El Feliu Anaños i Masllovet i la seva esposa, ens fan arribar una de les cròniques, en aquesta ocasió de la seva visita al Castell de Requesens, a l’Albera; ens expliquen que per accedir-hi cal seguir la carretera secundària que va de la Jonquera a Cantallops, d’on surt una pista forestal de 6 quilometres que porta al veïnat i al castell.

S’esmenta per primera vegada l’any 859, en una donació que Unifred, d’origen probablement visigot, fa a Oriol.

En el memorial de greuges que el comte d’Empúries, Ponç I, va elevar contra el comte del Rosselló, Gausfred II i el seu fill Guislabert, es parla del castrum de Recosin; el 1.085 apareix citat com a ‘Rechodindus’, i el 1.278 com a ‘Requeseno’, i així es va anar transformant fins a l’actual ‘Requesens’.

La seva història està vinculada, doncs, als comtes del Rosselló fins al segle XII, i és possible que les funcions del castell estiguessin relacionades amb la seva situació com a lloc de pas a les Alberes, entre els comtats catalans i occitans.

Ens qüestionem la possible relació entre els primers castlans – que possiblement es cognominarien Requesens – i el gran casal d’estil renaixentista, que hom pot admirar a l’agregat de Sant Pere de les Roques, en els límits de les comarques de la Conca de Barberà, l’Anoia i la Segarra. http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/04/sant-pere-de-les-roques-limits-de-la.html

A partir del segle XII la història del castell es vincula al comte de Rocabertí mitjançant la donació que en fa el rei Alfons V a Dalmaci de Rocabertí.

 
L’actual edifici de grans dimensions, és fruit de la reconstrucció que a partir de 1.899 en van fer els comtes de Peralada. Va començar la reconstrucció – pensem que ‘recreació’ és més propi – Tomas Rocabertí-Dameto i la va continuar la seva germana Adelaida de Rocabertí, que va morir poc després d’acabar l’obra.

Amb la seva mort, el castell va passar per herència al mallorquí Ferran Truyols. A partir d’aquí, es va vendre fins a quatre vegades i va quedar en mans dels germans Rosselló. L’explotació forestal que hi van fer va ser tan intensa que va comportar la desaparició de molts dels arbres centenaris de la zona.
Després va ser encara propietat del duc d’El Infantado,- de trista memòria per aquesta contrada – ja que va acomiadar tots els habitants, masovers i altres persones relacionades amb la finca. I encara gràcies, ja que aquesta ‘ noble família’ te reconeguda ‘ Grandeza de Espanya ‘; així no costa d’entendre els comportament dels que avui podem qualificar – en el millor dels casos – com ‘Bajeza de Espanya’.
El castell va anar canviant de mans fins a arribar als industrials Esteva i Pijoan, actuals propietaris, que intenten aconseguir la total rehabilitació i supervivència del conjunt.

 

Em refereixo carinyosament com ‘ Forat Negre’ a les terres de la Catalunya interior, orfes de promoció des de la que també de forma ‘amable’ qualifico com Generalitat de ‘Barcelona’, i oblidades tradicionalment per la ciutadania d’aquesta nació, que de forma encertadíssima qualificava Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985),pobra, bruta, trista, i dissortada pàtria.

Retratava la façana del Cementeri de Fals, on penso que com va deixar escrit Frederic Soler i Hubert, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra, tot i que també va emprar els de Jaume Giralt, Simón Oller o Miguel Fernández de Soto (Barcelona, 9 d’octubre de 1839 – Barcelona, 4 de juliol de 1895), no s’hi enterra cap traïdor.

Fals és un poble petit de llarga història, que es remunta a l’edat mitjana, ho demostren les dues torres cilíndriques, restes de l’antic castell de Fals.

Llegia d’una publicació local ; quan la frontera dels comtats cristians va avançar cap a occident, les torres van perdre la seva funció defensiva i els masos de Fals van poder prosperar i expandir-se. Es va artigar boscos, tot obrint espais per destinar-los al sembrat i a la vinya. Era dificultós, perquè gairebé no hi havia animals i la feina es feia a mà. Algunes de les cases actuals ja existien al segle XIV, com per exemple, turre blancha (Torreblanca), monte conilo (Montconill) o turre cabrera (Jaumeandreu). El nom del poble s’escrivia Falchs.

Tot el terme era dels senyors de Cardona, Vescomtes, Comtes , i Ducs a partir l’any 1482 per nomenaments dels mal dits, Reis Catòlics. Això implicava que els pobladors eren vassalls del senyor, que per treballar les terres, havien de pagar-li delmes, censos i molts altres drets. Aquest domini es va acabar ara fa uns dos-cents anys. Dels Cardona es pot dit quasi de tot, no però, parlar d’ells en termes de Catalunya, ja que sempre han estat fidels al REINO DE ESPAÑA

La pesta i la guerra civil catalana van despoblar el terme el segle XV, però després el país es va recuperar amb més forca gràcies a l’emigració de gent del nord, que va ocupar els masos deshabitats i mig ensorrats.

A finals del XVIII les cases més fortes van patir la crisi i algunes d’elles van acabar en mans dels creditors. És el cas dels masos Bosch, Oller, Grau del Pubill, Torre Sagimona i Oliveres de Cantacorbs.

Fins al segle XIX Fals tenia ajuntament, la crisis econòmica que va comportar la pèrdua de les colònies americanes, afegida a l’estultícia i corrupció de les elits politiques, va comportar mesures com la desamortització ( que va empobrir econòmica i culturalment ESPAÑA de forma irreparable ), i a concentrar municipis. Actualment des del PP s’ha endegat una ‘desamortització social’ – retallades de drets socials i civils -, i es planteja una nova concentració municipal. L’endogàmia de les classes politiques els ha idiotitzat de forma irreversible.

Fals, Fonollosa i Camps, passaven a ser un únic municipi amb una extensió de 51,67 km² i una població a darreries de 2012 de 1.438 habitants, amb una densitat de 27,83 hab/km². L’Hospitalet de Llobregat amb una extensió de 12,50 km², tenia en la mateixa data una població de 257.057 habitants, amb una densitat 20.564,56 hab/km²

Com ho deia aquell ?, Ah, si ! ESPAÑA VA BIEN !!!!!

La vinya es va anar expandint fins que es convertí en el conreu principal de les terres del terme. La població va augmentar, es van ampliar cases i se’n van fer de nova construcció. A partir de finals del segle XVIII, els amos del Tatger i Moncunill van vendre petits trossets als parcers, perquè poguessin construir-s’hi una caseta de pedra. Aquest és l’origen dels nuclis del Raval i de la Creu. Va arribar la fil•loxera i el poble es va quedar sense vinyes. Però va poder sobreviure la sotragada i aviat els pàmpols van tornar a verdejar als plans de Fals.

Les tensions socials que van provocar la Guerra Civil a Espanya també van ser presents en el nostre poble on, per sort, el conflicte no va tenir la virulència d’altres llocs. De tota manera, però, tres persones assassinades i l’església incendiada van ser algunes de les conseqüències més dramàtiques de la guerra. També hi va haver morts al front i represàlies cap als vençuts.

La destrucció per les flames de la totalitat de l’arxiu de la rectoria és un fet que dificulta molt la recerca de la història del poble. En els llibres sagramentals de les parròquies s’hi troben els noms i la relació de parentiu de la gent, i en els manuals hi ha informació sobre l’activitat econòmica del lloc.

Va arribar la crisi del sector del vi i els ceps van ser arrencats per deixar pas als cereals. Les explotacions dels petits pagesos sense terra pròpia eren difícils de mantenir, i la majoria d’aquests es van integrar en una cooperativa.

Visiteu Fals, Fonollosa, el Bages, Catalunya, i tots i cadascun dels pobles i viles del ‘forat negre’.

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, al peu del turó del castell d’Aguilar, vora el camí vell que anava a Calaf per retratar l’esglesiola de Sant Miquel.

Ens expliquen des de la casa veïna que no tenen les claus d’aquesta ermita d’una sola nau , de planta rectangular sense absis, en la que al damunt de porta d’entrada hi ha un altell pel cor.

La porta d’entrada està situada als peus de l’església, a la llinda d’entrada consta la data de 1714, i al damunt hi ha el campanar d’espadanya, sense campana – en tant que colònia del REINO DE ESPAÑA, ni el mateix Princep de les Milícies Celestials té garantida la immunitat contra l’espoli -, al mur de migdia hi ha dos grans contraforts en forma de talús.

La tradició és que el que segon diumenge de maig s’hi diu missa, i es fa el repartiment del pa de Sant Miquel que paga un any cada casa. El despoblament i la pèrdua dels hàbits religiosos, fan témer la desaparició d’aquestes festes.

Llegim que està documentada des de l’any 1496.

En el període 1939 -1949, com a conseqüència de la destrucció de la primitiva parròquia d’Aguilar, dalt del turó del castell, exercí com a parròquia en ‘funcions’, fins a la consagració de la nova església, prop del nucli de l’estació .

La Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez, ens expliquen que com molts de nosaltres s’han quedat ‘enganxats’ en la teranyina invisible que s’estén per a aquest penyal aturonat damunt del riu Ter que és Tavertet.

Quan al topònim, en algunes fonts Tabertet, seguim aquí a l’Antoni Jaquemot ; és possible que el nom de ‘taber’ o ‘tàvaro’ vulgui dir “illa” o “lloc separat”. En la llengua basca – darrer vestigi de la parla dels ibers – ‘tai-bereiz’ vol dir “final de territori separat”

En aquesta ocasió es meravellaven en la contemplació de l’anomenada Torre de la Vall, mostra del gòtic dels segles XIII-XIV , en la que està perfectament integrada una masia del segle XVII; ambdós edificis han estat curosament restaurats, i respectant els detalls històrics, son avui un allotjament rural de qualitat, format per 5 habitacions, 3 banys, un lavabo, un menjador, una biblioteca, sala de jocs, una cuina, un balcó, i en la part exterior 3 hectàrees de jardí, prats i boscos ..

El lloc està documentat des de 1342, i la torre és l’única resta de la que va ser fortalesa, vinculada al castell de Rupit que pertanyia als vescomtes d’Osona-Cardona. Al segle XII , els castlans es cognomenaven Tavertet.

Al segle XV la fortalesa passa a poder dels Malla, que en mantindran el senyoriu fins a principis del segle XVI.

La casa dels Malla, estava situada a principis del segle XIV, prop de l’església de Santa Maria del Mar, al final de l’anomena’t passeig del Born , en el costat dret, a escassos metres del Rech Comtal . La casa, com el barri de la Ribera en la qual es trobava situada, va patir remodelacions i avui no en queda cap vestigi.

Els Malla, cediren el seu domini al baró de Savassona, i per matrimoni els succeïren els Vilanova, els Prat, els Vila, fins als Llupià i als Ferrer, que obtingueren (1784) que la Baronia fos reconeguda com a títol del regne.

El Palau Savassona , actual seu de l’Ateneu Barcelonès, el va construir l’any 1796 , Josep Francesc Ferrer de Llupià Brossa, Baró de Savassona.

El Santíssim Nom de Jesús de les Eres de Guardiolans

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, s’aturaven a la casa de les Eres de Guardiolans dedicada avui al turisme rural.  A la seva pàgina web  http://www.leseres.com/ trobem :
Aquesta gran masia de 400 metres quadrats cada planta, segueix la tipologia de les grans cases de pagès de muntanya, amb nombrosos edificis annexes , així com amb capella pròpia.
Gràcies als nombrosos pergamins conservats a través de moltes generacions reconstruïm la seva història des del segle XI fins avui.
Tot i que hi ha indicis probables del seu origen romà, el que es pot assegurar és que al segle XI ja existia les Eres de Guardiolans, tal com consta en documents de l’època. Depenia llavors de la baronia de la Portella i dels senyors del proper Castell de Roset, a l’antiga parròquia de Santa Magdalena de Guardiolans.
Sense ser una gran casa de pagès a l’estil de les cases feudals medievals, al llarg d’aquesta època, va anar creixent en extensió de terra i en grandària de l’edificació en si, únicament gràcies al treball agrícola, ramader i forestal dels seus amos, fins a esdevenir una masia important.
Coincidint amb una època de puixança econòmica en el sector agrícola, en els segles XVII-XVIII, es va restaurar tot l’edifici i annexos, tenint ja llavors més o menys la mateixa estructura que podem observar avui.
En aquesta mateixa època es va reformar la capella familiar, d’època barroca (1637), advocada al Santíssim Nom de Jesús,  construint un destacat altar barroc amb pintures del mestre Viladomat que va romandre intacte fins a la Guerra Civil   (1936-1939), durant la qual es va destruir per complet, així com les seves extraordinàries campanes d’aliatge de platí, a les quals s’atribuïen poders miraculosos.
La família, amb el cognom Heres, que encara al segle XIV ostentaven, es va ajuntar al XVI amb els Comelles i al XIX amb els Anglerill, els actuals propietaris.
Des de temps antics, han vingut a les Eres persones sensibles a la bellesa i pau de l’entorn i   ens han deixat constància del seu llegat. Escriptors, pintors, artistes, alguns amb noms il • lustres.
Avui volem continuar oferint aquest lloc a qualsevol persona que necessiti uns dies de parèntesi en l’atrafegat ritme de vida actual.
El topònim derivat clarament del germànic wardja ‘ guardià- torre de guaita’, en l’accepció Guardiolans podria fer referència als primers pobladors d’aquest indret, ja perquè exercissin aquesta activitat defensiva, ja perquè fossin originaris d’alguna població així anomenada ,com Guardiola per exemple.
Erròniament s’identifica en algunes ocasions com Santa Magdalena de Guardiolans o Gardilans, que es localitza escassament a un quilòmetre de la casa de les Eres de Guardiolans en un estat força precari .

Ens expliquen el Tomàs Irigaray Lopez , i la Carmen Toledo Cañadas que popularment hom considera el nom de la població, com el resultat d’una contracció de ‘ Coll d’anar a l’Aragó ‘, ho recollim malgrat no trobar cap referència ‘erudita’, perquè certament Si non è vero è ben trobatto.

Els portava fins a l’ Urgell sobirà, el desig de veure l’església de Sant Climent, estudiada i restaurada per Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d’octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956).

L’antiga església parroquial de Sant Climent de Coll de Nargó, romànica, és situada al començament de la carretera d’Isona, i envoltada pel clos del cementiri, és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, i l’absis és ornamentat exteriorment amb bandes i arcuacions. L’any 1946 fou declarada monument nacional.

El més interessant d’aquesta església de Coll de Nargó és la seva curiosa torre campanar preromànica, de planta rectangular i forma atalussada. S’hi accedeix des de l’interior del temple per un portal de ferradura; al darrer pis del cos piramidal hi ha, a cada cara, finestrals de ferradura que semblen més aviat portals elevats. Caldria esbrinar si tots quatre són d’origen o bé si algun fou obert en la restauració de la torre; fruit d’aquesta és el darrer pis, amb finestres triforades sota arcuacions

L’església té adossada a migdia la planta d’una estreta nau acabada a llevant en semicercle; només se’n conserven les primeres filades. Més curta que la nau romànica, és possible que hagués pertangut a una església un xic anterior.

La façana és el resultat d’una reforma duta a terme l’any 1771, data que figura en el portal, i moment en que possiblement , s’afegí el ull de bou rodó.

De la visita que feien a Sant Julià de Cerdanyola, el Tomàs Irigaray Lopez,  Carmen Toledo Cañadas i la Gemma Irigaray Secall, en rebia una bonica imatge de l’ermita de Santa Maria de les Esposes.
Ens agradaria afegir una imatge dels Goigs d’aquesta Advocació Berguedana; – sou pregats fer fer-nos-els arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com –  en trobava aquí i allà, alguns fragments que ara us reprodueixo ;

Ens hores calamitoses
Que els marits marxen on cal
Us confien llurs esposes
Vos las guardeu de tot mal

Puig que Déu en ha donat
A Vos per consoladora
De les Esposes, Senyora
Mireu-nos amb pietat.

Pensem que en el primer vers es fa referència a la forçada participació  dels catalans a la mal dita  [ pels espanyols ] Guerra d’Àfrica,  i  Guerra de Cuba ;  en ambdós casos es lluitava per la llibertat i contra l’opressió.
De la descripció tècnica reproduïm :  Església d’una nau, orientada cap a llevant. Està coberta, de dins amb volta de canó esquifada i amb arcs torals i, per fora, està protegida amb un teulat -de teules aràbigues- a doble vessant. El mur, completament llis, està fet amb pedra irregular amorterada, però executat amb total pulcritud, sense cap tipus d’ornamentació escultòrica o plàstica, llevat d’un òcul i la porta adovellada. L’edifici ocupa, junt amb una petita plaça d’entrada, un relleix encinglerat, a un congost, al peu de la carretera de Guardiola a Sant Julià de Cerdanyola. Aquest lloc està obert a una extensa panoràmica en direcció a la vall de Bastareny.
L’obra de Santa Maria de les Esposes, correspon al segle XIX, concretament a l’any 1858. Es pot incloure, junt amb moltes altres esglésies d’aquesta comarca, dins el corrent del neoclàssic tardà i rural.
És un important centre de devoció mariana del Berguedà, i molt particularment de Sant julià de Cerdanyola i de   Guardiola.
Al costat de la porta una placa de pedra porta el següent missatge:

PIATOSA INSCRIPCIÓ
FETA PER EL FILL DE CERDANYOLA
JOAN CASALS CIRERA

SI CAP EL CEL VOLS FER DRACERA
VIANANT PER EIX CAMÍ
ATURA’T UN XIC ACÍ
I MIRANT PER L’ESPITLLERA
LI DIRAS MENTRE’S REPOSES
A NOSTRA MARE ESTIMADA
OH! VERGE DE LES ESPOSES
SIAU LA NOSTRA ADVOCADA
SI ES D’ACÍ O D’ANDOINA
SI DEVOT LI DONS ALMOINA
AL CEL TE SERA TORNADA.

Els cementiris es traslladaven fora dels nuclis urbans amb l’excusa de la higiene – no s’ha registrat mai , enlloc del món cap episodi que ho justifiqui – ; això va permetre al REINO DE ESPAÑA dur a terme una operació urbanística mai vista fins aleshores :

1. Es qualificaven com a serveis terrenys agrícoles

2. S’obtenien – a cap preu – terrenys en el cas urbà de les poblacions.

Aquestes dades –que no trobareu a LA HISTÒRIA WERTADERA- confirmen que la gestió de la ‘cosa pública’ per part dels diferents GOBIERNOS, que canvien de nom, però no de ‘modus operandi ‘ , és SEMPRE i ÚNICAMENT la d’obtenir el MÀXIM LUCRE PERSONAL en detriment dels ciutadans.

El Cementiri Nou va ser bastit entre els anys 1920 i 1930 del segle XX, durant el Primer Feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) segons el projecte de Melcior Viñals i Muñoz. El cens era aleshores de 39.975 ànimes.

No trobava cap referència a l’autoria de la capella, de planta quadrangular amb cúpula sobre cimbori, de la que no consta advocació.

Des de l’Arxiu Gavin, rebia una fotografia de l’interior de la Capella del Sant Crist del Cementiri de Terrassa, en aquest fossar trobava l’etern repòs Ramon Centelles i Cuello ( Terrassa , 4 de març de 1925 + Terrassa, 15 abril 2013 ).

Al llarg de la seva vida va recollir i conservar material gràfic i documental de la seva ciutat.

Va travar coneixença amb el Josep Maria Gavín, i fou un company infatigable en les seves sortides per a confeccionar l’Inventari d’Esglésies de Catalunya.

Ramon Centelles i Cuello , ha deixat el seu llegat , format per un gran nombre de postals de castells de Catalunya, així com altre material gràfic i bibliogràfic vinculat a casa nostra, a l’Arxiu Gavín.

En els darrers anys col•laborava amb l’Arxiu Gavín, en la classificació i ordenació del fons d’articles de premsa.

Per intermediació de la Mare de Déu dels Arxius, el Ramón forma part de l’equip que gestiona els arxius celestia

Val a dir que la imatge – bellíssima – no és ni de bon tros fidel pel que fa a representar a les dones que treballaven en el sector tèxtil , ni que fos a la fàbrica de Joaquim Coll i Regàs, al que podem qualificar – si més no – com singular en el Mataró de les darreries del segle dinou.

Joaquim Coll Regàs, va establir el primer patronat d’obrers sota la inspiració de la «Rerum Novarum», l’encíclica de Lleó XIII sobre les relacions del capital i el treball des de l’òptica cristiana. El «Patronato para enfermos y obreras en cinta» fundat l’any 1892 , va comportar que els treballadors malalts cobraven uns diners de l’empresa, també les dones , des del més anterior, i en l’ immediatament posterior a tenir una criatura.

Aquesta actuació social va suposar una autèntica revolució a la ciutat, pensem que aleshores quan un treballador deixava d’anar a la fàbrica pel motiu que fos, fins i tot per malaltia, no cobrava res.

A la seva fàbrica, feia acabar la jornada laboral cada setmana el dissabte al migdia, i no el vespre del mateix dia, com es feia arreu. L’acció , des de la visió cristiana de Joaquim Coll Regàs, permetia dedicar la tarda del dissabte a les feines de la casa, i assistir a la Santa missa el diumenge.

En morir l’any 1904 , la premsa dels republicans radicals, gens amiga de patrons, capitalistes o capellans, assenyalava – en llengua castellana ‘ perquè com diu el REI aquí mai s’ha obligat a ningú’ – que va ser «uno de los que comprendió que la desvalida clase obrera merecia los derechos que la actual sociedad le niega». Ressaltant que les condicions socials a la seva fàbrica havien estat molt bones, i que a més el salari era més elevat que altres establiments.

Avui, quan s’han assolit els despropòsits del PP :

1. Ensorrar a la ciutadania en la misèria
2. Estendre la incultura
3. Fomentar l’odi racial

Tothom enyora les persones que com el Joaquim Coll Regàs, sabien alhora fer rutllar el negoci, i deixar passar l’aire per la glotis dels treballadors.