Davant les runes de la Poua Vella de la Franquesa, tot i la seves dimensions, l’afirmació del títol no sembla forassenyada, una part de l’estructura fa molt i molt temps que va cedir, deixant a la vista, l’espectacle d’unes voltes que sostenien la cúpula d’aquesta Catedral del glaç.N’hem vist moltes de poues, quasi al costat de la aquí esmentada, trobem l’anomenada Poua Nova de la Franquesa, les accepcions nou i vell, fan referència només al fet cronològic de la construcció, en aquest cas de les poues i en altres de la Masia o Casa o Mas.
Potser fins les tècniques de preparació i/o recollida del glaç eren diferents, només la reconstrucció – si fos possible de la Poua Vella – ens aclariria aquest extrem.
La feina de fer glaç era dura, com ho eren les extremes condicions de vida d’aquesta comarca, fins als primers decennis del segle XX; això explica – en part – la conservació en aquest indret, de tants i tants elements del nostre passat, poues de glaç, cases de vinya, almenys per les restes una tina de vi prop de la Riera i la Vall de Marfà, la casa, avui museu ,dita de Les Esplugues, que aprofita la bauma com a paret posterior, les rouredes, els alzinars, la fageda de Sauva Negra, indrets de somni com El Castell de la Popa, l’ermita de Sant Feliuet de Terrassola o la mateixa Vall de Marfà, per citar-ne alguns.
Deia que les extremes condicions en que es vivia en aquestes terres ,explicaven en part la persistència d’aquest testimonis excepcionals del nostre passat, l’altra raó venia pel mateix aïllament que no feia agradosa l’estança de forasters.
Això avui ha canviat, les terres del Moianes estan patint – si, si , patint ! – un creixement demogràfic que en pocs anys provocarà, que el nombre de nouvinguts superi als nascuts en aquesta terra, d’aquí ha començar a treure valor als elements històrics esmentats, poues, cases de vinya, tines, rouredes , alzinars,…… no hi ha ni un pas; quina diferència real, hi ha entre Barcelona, i altres capitals del món ?; cap, oi ?, en tot cas elements aïllats, Sagrada Familia, Parc Güell ,… que van ser salvats miraculosament de l’onada d’especulació i corrupció extrema, que va fer desaparèixer altres elements del passat Barceloní, que sembla remuntar-se únicament – pels vestigis citats – a les primeries del Segle XIX.
Pel que fa als llocs de negoci i esbarjo, a Barcelona tenen no tants sols el mateix que a tot arreu, sinó clarament força menys oferta.
Catalunya més enllà de l’oferta de sol, platja, alcohol i altres drogues, té avui encara, protegides per la serralada litoral, joies d’autèntic valor històric i artístic, que en assentar-se el sistema de govern democràtic, i quan les persones intel·ligents i honestes portin les regnes dels afers públics, permetrà de segur que el turisme és consolidi com una alternativa econòmica sòlida , permanent i estable en les terres interiors, que conservin encara aquests elements diferencials del nostre passat històric i artístic.
El perill extrem se’ns presenta en els propers deu anys.
En tot cas, no deixeu-ho la visita a la Catedral del Glaç per molt endavant, perquè certament a Catalunya el problema no és el paisatge, sinó el paisanatge, oi ?
© Antonio Mora Vergés
Potser fins les tècniques de preparació i/o recollida del glaç eren diferents, només la reconstrucció – si fos possible de la Poua Vella – ens aclariria aquest extrem.
La feina de fer glaç era dura, com ho eren les extremes condicions de vida d’aquesta comarca, fins als primers decennis del segle XX; això explica – en part – la conservació en aquest indret, de tants i tants elements del nostre passat, poues de glaç, cases de vinya, almenys per les restes una tina de vi prop de la Riera i la Vall de Marfà, la casa, avui museu ,dita de Les Esplugues, que aprofita la bauma com a paret posterior, les rouredes, els alzinars, la fageda de Sauva Negra, indrets de somni com El Castell de la Popa, l’ermita de Sant Feliuet de Terrassola o la mateixa Vall de Marfà, per citar-ne alguns.
Deia que les extremes condicions en que es vivia en aquestes terres ,explicaven en part la persistència d’aquest testimonis excepcionals del nostre passat, l’altra raó venia pel mateix aïllament que no feia agradosa l’estança de forasters.
Això avui ha canviat, les terres del Moianes estan patint – si, si , patint ! – un creixement demogràfic que en pocs anys provocarà, que el nombre de nouvinguts superi als nascuts en aquesta terra, d’aquí ha començar a treure valor als elements històrics esmentats, poues, cases de vinya, tines, rouredes , alzinars,…… no hi ha ni un pas; quina diferència real, hi ha entre Barcelona, i altres capitals del món ?; cap, oi ?, en tot cas elements aïllats, Sagrada Familia, Parc Güell ,… que van ser salvats miraculosament de l’onada d’especulació i corrupció extrema, que va fer desaparèixer altres elements del passat Barceloní, que sembla remuntar-se únicament – pels vestigis citats – a les primeries del Segle XIX.
Pel que fa als llocs de negoci i esbarjo, a Barcelona tenen no tants sols el mateix que a tot arreu, sinó clarament força menys oferta.
Catalunya més enllà de l’oferta de sol, platja, alcohol i altres drogues, té avui encara, protegides per la serralada litoral, joies d’autèntic valor històric i artístic, que en assentar-se el sistema de govern democràtic, i quan les persones intel·ligents i honestes portin les regnes dels afers públics, permetrà de segur que el turisme és consolidi com una alternativa econòmica sòlida , permanent i estable en les terres interiors, que conservin encara aquests elements diferencials del nostre passat històric i artístic.
El perill extrem se’ns presenta en els propers deu anys.
En tot cas, no deixeu-ho la visita a la Catedral del Glaç per molt endavant, perquè certament a Catalunya el problema no és el paisatge, sinó el paisanatge, oi ?
© Antonio Mora Vergés