ELS AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ – JOANA LLOR SERRA

Des del llit es veia la maltempsada. A les vuit sonà el despertador i el cel guarnit amb un coto fluix burell, espès, no convidava a llevar-se. Una visita als Aiguamolls de l’Empordà, ens esperava, però sovint un mal oratge pot ser un enemic dissuasori. Vaig trucar  la Maria, tot seguia segons el programa previst, així que en un tres i no res, tots érem a punt. Només una garita amb un vigilant i una barrera ens separava d’un paratge absolutament insòlit. La nit ens havia regalat un ambient eixamorat, fresc. Un passeig que s’obria pas en un entorn esponerós, encanyissats, les soques dels arbres cobertes d’esqueixos. El verd ple de matisos, glaucs, verds intensos, ho cobria tot com una gran catifa  i només trencava aquesta plasticitat cromàtica els grocs dels lliris a les closes del Cortalet,  el lila de les orquídies salvatges que semblaven sortides del no res.  Les dunes eixien al cortal de la Vila enmig de les basses on s’emmirallaven els sorrals,  formant unes maresmes, que feien les delícies d’algun flamenc. Ponts de fusta que ens anaven obrin pas, guaites que oferien com en un llotja de l’opera un mirador prodigiós on les escenes és succeïen de forma ordenada. Les cigonyes elegants i esveltes, es mostraven curoses amb les seves cries. Un manyoc de branquetes formaven els nius amb arquitectura enginyosa. Els rossinyols més contents que un gínjol,  els pica-soques que com un martell seguien amb el seu toc toc insistent, i la piuladissa d’ocells no identificats recordaven una brillant orquestra. L’esguard perdut al casos de la Bomba on les daines corrien a cor que vol. Una serp esmunyedissa s’escapolí en veure un grup d’escoltes que desfilaven en fila india, identificats per un mocador taronja al coll. L’aigua estanyada rovellada semblava acollir els crancs americans  instal•lats a casa nostra i es bellugaven aliens a les nostres curioses mirades. Al final del recorregut, la presència d’una gran torre de ciment i ferro blanc, on en una escala de cargol cada graó rememora els habitants del parc. Al cim un gran mirador circular, donava bo d’ albirar a l’horitzó, des de la Badia de Roses, fins al Cap de Creus, les Gavarres  i el Montseny, cap racó escapava als nostres esguards. La solella s’ha fet pas entre els núvols i ha il•luminat amb intenció l’esplanada d’aigua embassada amb matolls estratègicament dibuixats. L’espectacle va durar un instant, el cel s’enfosquí, i un ruixat amenaçant s’anunciava. L’hora de dinar s’acostava,  un cobert ens va servir d’aixopluc i ens va permetre compartir un àpat distés entre amics.  La tornada sota un cel ombrívol, la puja que queia a bots i barrals. Tot absolutament  em va  enllaminir i  em vaig capbussar en les excursions d’infantesa. I així romandrà inalterable en el calaix de les experiències viscudes.

1 comentari a “ELS AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ – JOANA LLOR SERRA”

Feu un comentari