Mes: abril de 2018

M’aturava a retratar – una vegada més – aquesta esglesiola que no esdevindrà parròquia de Viladecavalls fins a darreries del segle XIX, en el cens de l’any 1900, hi havien 743 ànimes.

Poca cosa queda ja de la primitiva romànica, trobem obres documentades al segle XVIII – els famosos diners d’Amèrica – això va comportar que una part del temple romànic , quedés ocult dins la nova església barroca; a darreries del segle del segle XIX s’hi va fer una nova ampliació, la capella del Santíssim, d’estil neogòtic.

La portalada de l’església és d’arc escarser adovellat, sobre el qual hi ha la rosassa. A la part superior del coronament hi ha una creu de pedra. A l’extrem de sol ixent trobem adossat el campanar de planta quadrangular, de tres nivells d’alçat i un rellotge a la cara sud. El nivell superior està obert a les quatre cares amb pòrtics d’arc de mig punt. El campanar es troba rematat amb merlets esglaonats i les façanes estan decorades amb arcuacions cegues a nivell de forjat. Orientada a garbí trobem la rectoria. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc a la façana principal, amb el parament vist de pedra i argamassa a la resta.

La descripció tècnica ens diu : Església parroquial que es troba situada al nucli de Viladecavalls. El volum que contemplem en l’actualitat és fruit de nombroses ampliacions realitzades sobre una capella romànica. És de planta basilical amb la nau central coberta amb volta de canó, arcs de diafragma i llunetes. Les dues petites naus laterals estan cobertes amb voltes d’aresta. La part més antiga la situem a l’alçada del cor, a la part que comunica amb la rectoria, on es conserva parcialment l’estructura romànica.

A la façana de ponent també es conserven la porta i una finestra d’arc de mig punt adovellada que es troben tapiades. A partir d’aquesta estructura, es va formular l’església barroca, amb absis poligonal a la capçalera. A l’altar major hi trobem el retaule de Sant Martí. La volta de la nau central arrenca d’una cornisa motllurada, sobre la qual hi ha els òculs que il•luminen la nau, amb vitralls amb motius evangelistes. Les naus laterals queden determinades per pilars amb capitell motllurat, sobre els quals es recolzen els arcs de mig punt. En aquestes naus s’hi situen les capelles, amb la corresponent fornícula amb la imatge del sant. A l’ala esquerra del temple hi ha la Capella del Santíssim, afegida durant el període pre-modernista. D’aquesta en destaquen especialment els vitralls.

Em cridava l’atenció aquest curiós topònim Sorbet, sembla que deriva etimològicament del llatí sorbētum, ‘camp de servers’. SERVER m.

Arbre de la família de les rosàcies, de diverses espècies del gènere Sorbus, i principalment la Sorbus domestica, de fulles pinnades, flors blanques en corimbes més curts que les fulles, de pètals quasi orbiculars, i fruit (anomenat serva) quasi globós, molt astringent quan verdeja, però blan, polpós i dolç quan és ben madur. Amb els fruits madurs es pot fer una excel•lent melmelada.

Avui no hi ha servers – que han esdevinguts per arreu arbres exòtics – , ni cavalls, que donaven nom a la població; hi ha certament molts més habitants 7.376 en el cens de l’any 2011.

Després de preguntar-ho en dues ocasions, malgrat portàvem el plànol, la M. Rosa Planell Grau, i el Miquel Pujol Mur , vam arribar per una pista de terra i pedres, moltes pedres, fins a Sant Benet de Casamitjana, conegut també amb el nom de Sant Benet de Vila Plana, que forma part de l’antic comtat de Berga i possiblement fou sufragània de Santa Maria de Borredà.

Dins els límits de l’antic bisbat d’Urgell, els seus orígens són molt desconeguts.

Les notícies documentals no són fins el segle XV, l’any 1417 i el 1446-52 on se l’esmenta en diferents deixes testamentàries. Malgrat tot és considera una construcció romànica dels segles XII- XIII.

Cal pensar que l’església devia pertànyer a les possessions del monestir de Santa Maria de Ripoll i passà al bisbat de Vic juntament amb la parroquial de Borredà l’any 1835.

La capella és a prop de la gran casa de Casamitjana. És una església molt reformada al llarg de la seva història.

La descripció tècnica ens diu : petita església romànica d’una sola nau més o menys rectangular i de mida no gaire grossa rematada amb l’absis orientat a llevant. La nau és coberta amb un arc de mig punt i l’absis semicircular amb volta de quart d’esfera, actualment refeta.

Tot i que l’estructura bàsica de l’edifici no presenta cap variació, hom pot observar diverses reformes en els murs, la més important de les quals és el seu sobre aixecament, tant a la nau com a l’absis.

Són també moderns la porta d’entrada, l’ull de bou de l’entrada i el campanar, tot al cantó de ponent. El portal original era al mur de migjorn, avui resta tapiat, una senzilla porta coberta amb un arc de mig punt adovellat.

L’aparell de l’església, fet de blocs de pedra regulars, resta mig tapat a sota l’argamassa. Els angles de l’edifici foren lligats amb unes pedres grosses a fi que la lligada de les parets fos més segura.

Davant del mur de ponent hi ha una paret de poca alçada, la ual antigament formava un clos que podia limitar el recinte del cementiri.

Tal com diu Catalunya Romànica, des de fa vint-i-vuit anys, l’edifici es troba abandonat, tot esperant la seva ruïna, com les coses d’abans però, resisteix el pas del temps,i continua aguantat fins…

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

L’Enric Sànchez-Cid amb aquesta crònica – la segona de divuit – continua fent-nos partícips de les ermites, capelles, esglesioles i esglésies, on ha trobat carreus foradats com a us de finestres, gelosies i òculs. El tema – gens estudiat pel que tenim coneixement – sembla molt interessant, i agraïm des d’ara les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A Santa Maria del Grau – segons el ‘mestre’ Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905 – Pineda de Mar, 1997), el topònim deriva del llatí gradus, amb el sentit ‘ pas, graó, esglaó ‘, s’hi accedeix des de la C-25(Eix Transversal), en la sortida que indica ‘a Fals¡ i un cop s’ha passat aquesta població, apareix, a mà esquerra, l’indicador de la pista que mena a l’ermita de Santa Maria del Grau.

El lloc i l’església apareixen citats el 1039. L’església tingué categoria de parròquia, que com a conseqüència de la despoblació, va perdre en benefici de Sant Vicenç de Fals, de la que serà sufragània amb categoria de capella rural.

Es tracta d’una construcció formada per dos cossos d’edifici d’èpoques immediates, però força separades cronològicament: la nau correspon a una obra romànica edificada avançat el segle XII, o potser, fins i tot, al principi del segle XIII, mentre que l’atri, abans capçalera, és una construcció preromànica que s’ha aprofitat.

El santuari preromànic, que actualment és utilitzat com a atri, presenta una planta gairebé quadrada i és cobert amb una volta de falsa ferradura, bastant alta, feta amb lloses disposades a plec de llibre, sota les quals encara són ben patents les empremtes de l’encanyissat. El mur de llevant sobresurt un bon tros dels dos restants i marca el doble vessant de la teulada.

A la façana de tramuntana hi ha una finestra d’una sola esqueixada que té una gelosia formada per un sol carreu amb una perforació. Una altra finestra, també d’una sola esqueixada, presenta una gelosia de dos perforacions.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixat a terra i junt al mur de tramuntana, ha quedat abandonat una gran pedra d’un metre per metre, aproximadament, amb un forat centrat que ocupa casi tot l’espai, resseguit per un bordó d’uns 5 cm. Sembla que es tracti d’un carreu perforat per ser utilitzat con a òcul d’una façana.

D’aquest temple correspon la imatge de la Mare de Déu i l’Infant, en mal estat de conservació, que es troba en el Museu de la Seu d’Urgell. Està assentada en un tron escambell amb muntants de secció quadrada amb una bola al cap d’amunt. No porta corona. La cabellera, que no es pot precisar pel deteriorament, li arriba fins les espatlles. De cara rodona, boca petita i ulls ametllats. El mantell passa per fora del braç dret i s’arreplega sobre la falda. El vestit de coll rodó arriba fins els peus que són una de les parts més deteriorades. Amb la ma dreta sosté una bola i, amb l’esquerra, al Fill per les natges.

L’Infant, de cara rodona i cabellera curta, en posició d’assegut queda sobre la cama esquerra de la Mare. No es distingeixen característiques del vestit. Tampoc porta corona. Allarga la mà dreta fins tocar la bola que sosté la Mare