SANT PERE ENTRE CADENES A SANT MARTÍ SARROCA

Anàvem el Marcel Morató Tort i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Penedès ubèrrim, i em sorprenia un rètol que indicava Sant Pere Ad Vincula (en català Sant Pere entre cadenes), i li pregava – malgrat teníem el temps mil•limetrat – que s’arribés fins al petit nucli de nou cases, anomenat la Torre d’en Vernet.

La Capella, arrebossada i pintada, té una factura ‘moderna’ , com la mateixa advocació que ara acull , ja que la Congregació de SANT PERE AD VINCULA, fou fundada a Marsella el 1 d’agost de 1839 pel P. Carlos José-María Fissiaux , amb la finalitat d’oferir assistència social per a nens i joves necessitats de protecció i reinserció social; iniciava la seva activitat a Espanya el 1 de juliol de 1884, quan se li va oferir dirigir a Barcelona la Casa Municipal de Correcció.

Vistes algunes de les cases, més que centenàries de la contrada, deixo la pregunta ‘urbi et orbe’ de com s’arribava a dedicar a Sant Pere “ad Vincula ” , una capella de finals del segle XIII ?. sou pregats de fer les vostres aportacions a ,’email coneixercatalunya@gmail.com

El temple és d’una sola nau amb coberta a doble vessant i campanar d’espadanya. Damunt la porta s’obre un ull de bou. Ens expliquen que conserva restes d’una església anterior.

La importància monumental de Conjunt de Sant Martí Sarroca, ha eclipsat la resta de ‘tresors’ del terme municipal, i fins dels del rodal.

SANT ESTEVE DEL MAS D’ALINS. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA

Trobar aquesta petita església ens va donar força treball. Una vegada a dalt de l’alt de Pardines vam continuar la pista fins una porta de ferro mig oberta que diu “Finca Privada” per la que vam baixar un tros sense veure l’esglesiola. Confosos vam fer marxa enrere per la pista de terra i vam buscar per les proximitats de Pardines. Una petita caminada cercant-la per un camí de terra, finalment pujar novament el cotxe i quan ens decidíem a deixar-ho estar tot, ens venir un rampell i ens vam dir: “Baixem fins la masia i preguntem, vam suposar que ens atendrien”. I així va ser, quan érem a prop sota un gran arbre, que a distància no la deixava veure, havia l’església, esglesiola o capella. Poc després parlàvem amigablement amb les persones del mas i en acabar de fer les fotografies marxaven tranquil·lament i amb la feina feta.

Es tracta d’un petit i robust edifici romànic que ben bé podia ser la capella del Mas d’Alins, prop de la frontera, un casalici a molt poca distància d’Argolell en terres catalanes.

No hi ha cap dada històrica que aclareixi res d’aquest església. La seva construcció i la manca d’ornamentació van suposar que la primera meitat del s. XII és una data adequada. Sembla també molt restaurada amb el pas del anys.

L’edifici és una construcció molt simple i obeeix a un tipus d’església rural molt senzill. La construcció és ben orientada i és rematada al costat de llevant per un absis semicircular.

L’aparell és rústic amb pedres escantonades a cops de martell i sense formar filades. La pedra és de diverses varietats, tant llicorella, com tosca i calcària. El muntant dels angles és format per blocs més grossos a fi que l’encaix dels murs sigui més fort.

El bonic absis sembla el més restaurat de la construcció. Alí els blocs de pedra són més semblants, quadrats i més aviat grossos i hom ha intentat de posar-hi un aparell de filades i a trencajunt. Té una finestra a la part sud.

Al mur de migjorn però desplaçada cap el campanar s’obre la petita i rudimentària porta d’entrada. Ha estat oberta en el mateix mur i és coberta amb dovelles de pedra tosca formant un arc de mig punt.

El mur de ponent és llis, només hi ha una petita obertura quadrada. És coronat per un campanar d’espadanya d’arc de mig punt fet amb dovelles.

L’església és coberta amb encavallades de fusta. La teulada és de llicorella tant a la nau com a l’absis.

Fet que es confirma amb l’existència d’una primitiva mesa d’altar d’aquesta època, situada sota la mesa de fusta actual.

Ens va costar arribar-hi però vam sortir contents amb la feina realitzada.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

IN MEMORIAN DE RUBIÓ DE BAIX I LES SEVES ESGLÉSIES. FORADADA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Ens arribàvem sota un sol abrusador malgrat trobar-nos encara al mes de Maig de l’any 2017, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins al desolat indret de Rubió de Baix, el volia veure , i recollir almenys una imatge de la seva infinita desolació, en la que contrasta l’edifici de ‘ la nova l’església’ advocada a l’Arcàngel Sant Miquel que està situada a la part baixa del poble actualment deshabitat, en el vessant de llevant del tossal del castell i sobre el pendent que baixa cap al barranc del Salí.

Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d’un edifici aïllat, fonamentat directament sobre la roca, que consisteix en una església de planta rectangular, d’una sola nau, de teulada a doble vessant amb el carener longitudinal, de capçalera recta, i orientada de nord-est a sud-oest seguint les corbes de nivell, amb la façana principal a ponent rematada amb una espadanya de dos ulls d’arc de mig punt.

L’aparell constructiu varia segons els trams, circumstància que pot indicar que es tracta d’una construcció feta a partir d’un edifici anterior (tal vegada la parròquia de Santa Maria de Rubió de Sòls, documentada des de finals del segle XIII) o bé un canvi en la tècnica constructiva. En tot cas, la part baixa de la façana principal està feta a partir de carreus de gres ben escairats lligats amb morter de calç. La porta, d’arc de mig punt de dovelles i amb la data de 1829 a les dues dovelles centrals, està feta amb el mateix tipus d’aparell, però, a partir de mitja alçada de la porta, els carreus esdevenen de mida més petita i a penes desbastats. A mitja alçada de la façana fins l’espadanya l’aparell és de maçoneria de morter amb pedres irregulars (gresos i calcàries). L’espadanya torna a tenir carreus ben escairats de gres i aparell de carreuons irregulars al coronament triangular.

Al centre d’aquesta façana s’obre un rosetó emmarcat per pedra calcària blanquinosa que contrasta amb el color bru de la resta del pany de mur. A sota del rosetó hi ha encastat un lateral de sarcòfag gòtic (amb decoracions en baix relleu que representen tres arcs lobulats trevolats i diverses figures humanes molt erosionades) i a cada banda una cartel•la decorada, la de l’esquerra molt malmesa. Aquests elements haurien pertangut al primer temple i haurien estat integrats a la façana quan es va bastir l’edifici actual el 1829.

La resta de les façanes mostren una heterogeneïtat constructiva similar, amb panys de carreuons irregulars combinats amb maçoneria de morter i alguns trams arrebossats. Les obertures, sis a la façana nord i tres a la façana sud, són senzilles finestretes d’arc de llinda sense cap mena d’ornamentació. A la part posterior de l’església, hi ha un cos adossat amb teulada a doble vessant que fa la funció de sagristia.

L’interior, resol amb una volta de canó de perfil semicircular, està totalment arrebossat amb morter de calç i guix, i en destaquen les decoracions motllurades en guix d’estil neoclàssic de la zona posterior del presbiteri.

Fotografia de Jordi Contijoch Boada. 2010

Recullo, que no comparteixo, la tesis que defensa que aquesta església de Sant Miquel ( anteriorment dedicada a Santa Maria i, posteriorment , a la Immaculada Concepció), podria estar bastida sobre el lloc de l’antiga parròquia del castell de Rubió, documentat des del 1018. Si fos així, es correspondria a l’església de Rubió que apareix en la relació de parròquies dels deganat d’Urgell que contribuïren a les dècimes dels anys 1279 i 1280. Així mateix, el capellà de Rubió es consigna en la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391.

L’existència d’una capella al Castell, advocada a Sant Eudald, es qüestiona aquell raonament, que no desvirtua el fet que l’edifici actual, bastit l’any 1829 en estil neoclàssic, conservi encastats a la façana principal el lateral d’un sarcòfag gòtic i dues cartel•les.

Això, al nostre entendre, únicament confirma l’existència d’un primer edifici, potser romànic o tal vegada gòtic.

La teulada original era de lloses de pedra i es trobava semiderruïda a principis del segle XXI. El 2008, l’edifici fou restaurat per la Diputació de Lleida, amb un nova teulada de teula àrab i consolidació dels murs.

D’aquell edifici semiderruït en voldríem rebre imatges a l’email coneixercaalunya@gmail.com , també les dades de l’arquitecte de la ‘restauració de l’any 2008’ . Dissortadament no va arribar fins aquí el Josep Salvany Blanch, en la visita que feia a Foradada l’any 1920:

http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/foradada/mode/all/order/title/page/1

La Noguera aleshores i ara, està prop de Déu, però massa allunyada de la megalòpolis barcelonina.

No fora desassenyat que de forma col•lectiva TOTS els municipis de la Noguera, col•laboressin per a confegir un Catàleg del Patrimoni Històric i/o Artístic de la comarca, els resultats traduïbles en l’augment de les visites turístiques foren immediats. Escrit queda.

Habitualment faig arribar les meves cròniques als mitjans de comunicació locals, comarcals , provincials i/o d’àmbit català; la nostra tasca consisteix en fer conèixer i ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, amb aquesta finalitat es permet la còpia, la reproducció total o parcial, i qualsevol citació de forma general tant a persones, com entitats, com mitjans d’arreu del món.

Antonio Mora Vergés

MAS PETIT D’ EN CAIXA. ERMEDÀS. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies del Mas Petit d’en Caixa, a Ermedàs, terme de Palafrugell.

Trobava a la pàgina 224 de 480 de :

http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pd

Torre de defensa que té la masia adossada a la meitat inferior del seu costat de ponent. L’edifici ha estat objecte d’un intervenció per convertir-lo en residència de plaer, segurament, la qual ha quedat interrompuda. La torre, ben diferenciada de la casa, es dreça damunt d’un petit monticle rocós de granit que serví de fonamentació. És una planta quadrada, d’uns 12 metres d’alçada. L’interior es divideix en dos pisos, originalment amb sengles voltes de canó de les quals només queden les arrencades, amb empremtes de l’encanyissat. El muret de coronament de la terrassa superior havia arribat als nostres dies força escalabornat. En les obres dels anys 1980 ha estat anivellat horitzontalment, de manera que ja no es pot esbrinar si hi havia hagut merlets. El mur meridional de la torre és perforat per dues petites portes corresponents a cadascun dels pisos. Són d’arc de mig punt i dovelles de mida mitjana ben tallades i polides. La que s’obre a la planta baixa és una mica enlairada del sòl.

La superior la identifiquem també com una porta per la seva estructura i dimensions – idèntica a l’altra- sense ampit i amb l’existència de dos encaixos, als costats de la base, probablement per sostenir un pont de fusta. Les dues portes creen un sol eix vertical, si bé descentrat, a la meitat de ponent de la seva façana, a nivell de la segona planta hi ha, a tot volt, una filada d’espitlleres molt petites; la resta dels paraments són opacs només amb forats a les bastides. La torre presenta dos tipus d’aparell clarament diferenciats. Fins a un nivell poc superior a la porta baixa es construí amb blocs de pedra grans, només trencats que creen un aparell irregular amb el morter ben visible en els junts. Al seu damunt, la part restant dels paraments, es construïren amb petits carreus força ben escairats que es col·locaren en filades seguides rectangularment. Les cantonades són fetes amb carreus escairats, tant en un sector com a l’altre.

La masia és de dues plantes, rectangular, i de tres eixos. A la façana, a migdia, hi ha la porta al centre i tres finestres al pis, més altres dues petites obertures als baixos. Són obertures rectangulars amb llindes monolítiques i ampits motllurats. El teulat és de dues pendents sobre els murs de més llargada. L’interior ha conservat força bé la compartimentació original.

Hi ha un cobert adossat al mur de llevant de la torre que ha estat consolidat, en el moment en què també es construí un nou cos d’edifici a ponent del mas.

La “restauració” iniciada té aspectes molt discutibles. Com la construcció afegida a ponent del mas, amb finestres apaïsades i imitació dels aparells antics de la casa. S’ha destruït l’antic remolinat de la façana del mas.

La casa és envoltada de camps de conreu. És interessant la vegetació de la riera propera i dels marges que limiten els dits camps;especialment el situat vers el nord-est, amb algunes oliveres de grans proporcions.

La torre sembla força anterior a l’actual casa. Tant pels aparells com per les portes – gòtico-renaixentistes – la torre no sembla posterior al segle XV o principis del XVI. Les espitlleres no són per arma de foc. Per les portes diríem que és possible que tingués o hagués de tenir relació amb un edifici situat diferentment que el mas actual.

El mas té les característiques pròpies del segle XVII o principis del XVIII; no hi ha dates gravades que ens el datin amb certesa.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’arquitecte que duia terme la ‘restauració’

Afirmava suara a :

http://www.lactual.cat/cat/notices/2017/02/-tot-esta-descobert-pero-no-tot-es-accessible-24363.php

“Tot està descobert però no tot és accessible”, el Joan Dalmau Juscafresa es deleix per posar ‘llum’ sobre el patrimoni històric i/o artístic de Palafrugell. Ens falten a Catalunya MOLTES PERSONES COM ELL

IN MEMORIAM DE LA PARROQUIA DE SANT ESTEVE DE CAULÈS. ARA ERMITA DE SANTA SUSANNA. VIDRERES. LA SELVA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de l’ara ermita de Caulès de Vidreres, el temple fou església parroquial fins el 27 de febrer de 1448, quan el bisbe de Girona, Bernat de Pau (Banyuls de la Marenda, 1394 – Girona, 1457), uní aquesta parròquia, de la qual restava un sol veí, amb la més pròxima que era la de Vidreres.

L’església primer va estar dedicada a Sant Esteve i a partir del segle XIX a Santa Susanna. L’edifici està format per una nau rectangular capçada a la part de llevant per un absis trapezial, en un distribució típicament preromànica, així l’origen de l’església se situa en el segle X. A la banda de tramuntana hi ha una capella i una sagristia, afegides posteriorment

L’any 1835 es va acabar la capella lateral dedicada a la Verge del Roser per voluntat testamentària de Josep Mundet, terratinent de la zona pròxima a Caulès. Les obres les va fer el mestre de cases Joan Güell i va costar 259 lliures.

El 1964 es va restaurar la façana, el teulat i el cementiri. El preu de les obres fou de 130 mil pessetes.

Per les seves característiques s’ha relacionat amb l’Església de Sant Marcel de Flaçà, al Conflent, construïda al finals del segle X i principis de l’XI.

Edifici de planta rectangular i en planta baixa cobert a dues aigües a laterals situat en un turonet al qual s’accedeix per mitjà d’unes escales. Té una capçalera en forma de trapezi de tipus preromànic , una nau rectangular coberta amb volta de mig punt i, al costat septentrional, una capella i una sagristia afegits.

La façana, l’única part arrebossada, té una porta rectangular emmarcada de pedra de Girona i un òcul de rajol. Les pedres cantoneres, de granit, no estan cobertes d’arrebossat.

El seu petit interior està enguixat i consta d’un cor amb balconada de fusta a la part occidental, d’unes escales d’accés, de la petita capella lateral i de restes de mobiliari religiós i litúrgic en mal estat (bancs, imatges, altars…).

 

Escultura de Santa Susana. Fotografia de Caparrós, X.; Serrano, M.2005

L’exterior és de pedra vista menys la façana, reformada el segle XIX. Conserva tres contraforts al costat meridional i un al costat septentrional. Un dels elements més antics, a part de l’absis i les parets mestres, és la finestra tapada del lateral meridional. El sostre té un campanar de cadireta amb dues obertures de mig punt i cap campana, al qual s’accedeix recolzant una escala i amb uns graons efectuats en un dels contraforts.

A la part meridional del temple s’aixeca un aterrassament que contenia el cementiri, que va estar en funcionament fins a finals del segle XX, quan es van traslladar les restes al cementiri nou de Vidreres, a causa de les nombroses profanacions.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés