IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MAGDALENA DE MERAVELLA. OLIOLA. LA NOGUERA. LLEIDA

Ens endinsàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés per les terres del ‘ forat negre’ de Catalunya

Ens aturàvem a Meravella, nom que deriva etimològicament del llatí mirabĭlĭa, ‘coses admirables’.

L’església parroquial, advocada a Santa Magdalena té unes dimensions petites. La seva planta és/era quasi quadrada. La façana, tota de pedra de carreus, té una porta d’accés a l’interior adovellada amb arc de mig punt i al costat esquerre hi a una altra finestra. La part superior hi ha una cornisa amb decoració i a la part central una espadanya, amb arc apuntat , sense campana i al damunt d’aquesta una creu. La teulada és de doble vessant. Una part d’aquesta capella estava arrebossada, en alguns llocs però, l’arrebossat, com la teulada ja ha caigut, o està a punt de caure.

És certament ‘admirable’ la desídia de les administracions publiques, catalanes, castellanes i àdhuc europees, així com de l’església catòlica apostòlica i romana.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com, també de l’església de la Mare de Déu del Carme de Claret, i la de la Verge del Pilar de la Canosa, ambdós, com Meravella, al terme d’Oliola.

En demanaré imatges anteriors a la seva quasi ruïna al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Quan al topònim Oliola, demanava el diccionari etimològic de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), i em deien a la biblioteca de Castellar del Vallès, que per indicació de la Diputació de Barcelona estan fent un espurgo. Em temo el pitjor.

Antonio Mora Vergés

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE LES ENCIES, LA GARROTXA

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, prop de la font i l’església de Santa Maria ; hi havia una senyora que posava flors en una imatge situada al costat de la carretera;

ens explica que és filla del poble, i que podrem veure l’interior de l’església de Santa Maria malgrat estar tancada la porta.

Del topònim ens comenta haver sentit explicar al seu pare, que deriva (d’ànsies), i que deriva del patiment d’un cap militar davant la previsió de baixes en una contesa prop de l’indret. La versió ‘ oficial’ és menys romàntica, defensa que el topònim de les Encies sembla derivar de la paraula llatina “incis” que significa tall, divisió o incisura. Aquesta referència té relació amb la troballa d’una primitiva imatge de fusta policromada – avui desapareguda- en una esquerda a sota la vella església a principis del segle XII. Precisament d’aquí hi va brollar una font, tal com indiquen els goigs, d’aigües miraculoses (adreçada a les parteres). Agrairem la tramesa d’un exemplar – si el trobeu – a coneixercatalunya@gmail.com
Agraïm a Bibliogoigs, i particularment a la Nora Vela, la tramesa dels goigs de la Mare de Déu de les Encies.

Al començament al·ludeix a la font…

L’església parroquial, dedicada a Santa Maria, és esmentada ja el 1155. Conserva, del primitiu edifici romànic, l’absis, sobrealçat, amb arcuacions i fris de dent de serra. El temple actual data del segle XVII.

Disposava de diferents relíquies autèntiques -Sants Cosme, Damià, Eugènia i Hipòlit, portades allí en el segle XVII. Al mateix temps que s’hi feren les capelles del Roser i al de Sant Isidre, el porxo i el campanar.

La seva situació de pas entre dues valls (Vall d’Hostoles i Vall del Llémena), motivà que a l’any 1655 l’església fou greument saquejada i profanada per les tropes franceses durant la Guerra dels Trenta Anys.

El 1872, en un indret anomenat Camp Vell, prop del Jonquer, mas dintre el terme d’aquesta parròquia, es va fer una troballa de denaris romans i monedes emporitanes, algunes de les quals amb llegenda ibèrica, que testimonia que al segle III aC el numerari romà i l’emporità corria indistintament a la vall d’Hostoles. Al susdit mas del Jonquer s’ha trobat també ceràmica romana i enterraments

Fins al 1936 s’hi venerava una talla de fusta policromada de la Mare de Déu de les Encies.

Impressiona la renglera de nínxols situats al costat dret del petit jardí que hom troba abans del temple. Alhora però. aquestes tombes aporten una pàtina de vida al petit clos parroquial.

Ens acomiadem de la nostra ‘guia local’, a la que agraïm l’atenció que ha tingut amb nosaltres.

SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS. ESCALDES-ENGORDANY. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.


Seguint el nostre periple andorrà aquest cop van pujar muntanya amunt fins arribar-nos a l’església de Sant Miquel d’Engolasters. Situada en el planell del mateix nom, aigües avall del llac d’origen glacial anomenat també d’Engolasters. Des d’aquest punt a 1504 m. d’altitud es domina tot el vessant esquerra de la vall del Valira i té una visió extraordinària de tota la vall d’Andorra.

És una construcció d’origen preromànic aixecada en un moment indeterminat entre els s. XI-XII i un clar exemple de la simplicitat del romànic andorrà. Està declarada com Bé d’Interès Cultural.

La nau és de planta rectangular amb l’absis semicircular situat a l’est. Les mides de l’edifici són reduïdes. Està coberta amb un sostre cisellat de fusta i damunt recoberta amb llicorella als dos vessants. Els blocs de pedra per aixecar els murs són grossos i mig escantonats i formen parets que superen el mig metre de gruix.

La porta s’obre a migjorn.

L’absis també de reduïdes mides és més baix que la nau. La coberta és de quart d’esfera i exteriorment està decorat amb un fris de tretze arcuacions llombardes fetes de pedra tosca. També s’obren dues finestres petites de doble esqueixada cobertes amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària. L’absis també és recobert amb llicorella.

El campanar és una torre de planta quadrada molt esvelta i molt gran respecte a la resta de l’edifici. Fa 17,5 m. d’alçada i té tres pisos i en cada un d’ells una finestra geminada en cada cara. Les finestres inferiors són coronades amb arcuacions cegues. Les finestres superiors ho estan per una arcuació a mig punt. Al darrer pis hi ha en dues façanes uns caps humans esculpits en pedra tosca. La coberta enllosada té forma piramidal i és a quatre vessants.

El porxo s’hi va afegir als s. XVII-XVIII i va ser reconstruït als anys 60 del s. XX.

A l’interior hi ha una reproducció de les pintures romàniques atribuïdes al Mestre de Santa Coloma que decoraven el temple. A la part central s’emmarca la figura del Crist en Majestat vestit amb un roba molt cenyida. A la dreta l’Arcàngel Sant Miquel amb la figura del drac com representació del diable (molt malmesa) abatuda als peus de l’Arcàngel. També està representada l’àguila, símbol de Joan Evangelista. Sota aquesta composició són representats set apòstols entre els qual s’identifica Sant Pere per les claus que sosté i Sant Pau per la seva calbesa. Les pintures originals es troben actualment al MNAC.

I un xic més amunt s’inicia uns del camins per admirar la vall del riu Madriu declarat com Patrimoni Mundial de l’UNESCO l’a. 2004 com a paisatge cultural, categoria a la qual només pertanyen 64 espais naturals de tot el món. Un tresor que s’ha forjat en el temps gràcies a l’harmonia entre la naturalesa i l’home.

Hi ha tantes coses a admirar en aquest petit estat del Pirineu i què a més té la nostra llengua com idioma oficial.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.