SANT VICENÇ DE CONCABELLA. LA SEGARRA

Sota una pluja intensa ens aturàvem davant l’ermita de sant Vicenç de Concabella , es troba situada al costat de la carretera de la Ribera, a prop de la rotonda de la carretera de Tàrrega – Guissona.

Per l’estructura exterior deduïm que és una esglesiola ‘trentina’, la recuperació d’uns Goigs expressament dedicats a llaor de sant Vicenç de Concabella, http://www.plansdesio.com/pdf/Gojos%20llibret.pdf datats al segle XVIII, vindrien a confirmar aquesta hipòtesi. Expliquen a Concabella que un temps després de la seva construcció, aquesta ermita fou gairebé abandonada i refugi de vagabunds i transeünts, donada la seva privilegiada situació. L’esvelt campanar és l’únic element que identifica l’edifici com un temple religiós. Es conserven del lloc relats i històries molt contradictores :

En clau religiosa, s’explica que els veïns de Gra, població propera, veneraven una imatge de la Mare de Déu de la Salut, en una ermita anomenada de Tauladells, prop de la contrada de Sant Vicenç.

Un dia misteriosament van trobar a faltar la imatge de la Mare de Déu i malgrat fer-ne una recerca intensa pel terme de Gra no es trobava enlloc, finalment la van descobrir dins l’ermita de Concabella. Pensant que era fruit d’una broma, la van tornar al seu lloc original i al poc temps una altra vegada la Verge Maria apareixia sobre l’altar de la capella abandonada de Concabella. I així en vàries ocasions. En comprovar que allò era voluntat de la Verge, que volia romandre en aquella ermita, es va decidir solemnement celebrar-hi culte i; s’acordà mantenir la dedicació a sant Vicenç, però a la vegada també s’hi feia lloc preeminent a la Verge de la Salut. Les imatges ha estat espoliades moltes vegades, però sempre han estat reemplaçades pels fidels.

Un testimoni ben diferent es recull en el llibre ‘Memòries d’un vicari general de la Seu d’Urgell, delegat permanent per a Andorra’, de Gregori Creus i Setó, Prevere , Publicacions de l’Abadia de Montserrat. S’esmenta la Capella de Sant Vicenç com un dels equipaments del Camp número 4, i justament en aquest indret s’explica un fet esfereïdor; en ocasió de la fuga d’un pres comú, els guàrdies van demanar qui l’havia vist durant la jornada, i sortiren tres presoners, amb l’ únic argument que no havien denunciat la seva fuga, els van afusellar allà mateix.

Prop de Sant Vicenç, a l’altre costat de la carretera, s’aixequen tres creus de pedra, algú diu que son testimoni d’aquell assassinat horrible.

El topònim no necessita gaires interpretacions, fa referència a un espai físic molt bonic, drenat per un corrent d’aigua.


ERMITA DE SANT MARÇAL DE LA FIGUEROSA. (L’URGELL)

Tornàvem de Guimerà el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, havíem assistit a la reunió Ordinària de l’Associació Guimera-info de la que ambdós formen part. Durant tot el dia havia estat plovent, i justament quan deturava el vehicle a l’entrada del poble de la Figuerosa , topònim clarament descriptiu -lloc amb moltes figueres – en el seu moment, davant l’ermita de Sant Marçal , l’aiguat feia un ‘crescendo vigoroso’ que ens obligava a fer servir les capellines, i per descomptat el paraigües per protegir l’objectiu de la màquina de retratar; el Tomàs és un crack!.

Hi ha una certa divergència pel que fa a l’antiguitat d’aquesta església, que destaca per la seva senzillesa. L’edifici és d’una sola nau, amb una petita capella lateral i un absis poligonal. Cal destacar l’escut que hi ha a la llinda de la porta. El campanar d’un sol arc està situat a la part superior.

Una font ens parla ‘d’edifici medieval del segle XIV’, i una segona el situa all segle XVII , amb l’argument que durant el XVIII la trobem plenament documentada.


Diria que ambdós fons tenen raó, possiblement hi hagué un primer edifici d’estil gòtic al segle XIV, que calgué reformar entre altres moments històrics al segle XVII, ara amb la tècnica ‘trentina’, és a dir edificis rectangulars, sense absis, i en els que l’únic tret que et fa pensar en un temple religiós, és el campanar.

 És un lloc comú que a Internet es troba informació de tot, realment la major del que s’hi troba és ‘filfa’, paraula existent únicament la llengua castellana i que té entre d’altres significats els de: bulo, camelo, engañifa, inocentada, mistificación, pajarota, patraña,…

Dissortadament no disposem en aquesta Catalunya celafopòdica d’una font d’informació fiable i rigorosa, con és el cas d’Anglaterra i altres veritables nacions.

L’Enciclopèdia de ‘Barcelona’, la GRAN, és en el millor dels casos un succedani sense valor.

 

SANTA MARIA DEL PRIORAT. CASTELLFOLLIT DE RIUBREGÓS.

SANTA_MARIA_DEL_PRIORAT._CASTELLFOLLIT_DE_RIUBREG__S.__7_.jpg

SANTA_MARIA_DEL_PRIORAT._CASTELLFOLLIT_DE_RIUBREG__S.__5_.jpg

SANTA_MARIA_DEL_PRIORAT._CASTELLFOLLIT_DE_RIUBREG__S.__11_.jpg

Plovia intensament quan entravem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, al descampat que precedeix el cementiri de Castellfollit de Riubregós, i el conjunt monumental annex de l’antic Priorat de Santa Maria.

El lloc pertany avui a la comarca de l’Anoia, creada l’ any 1936 per la Generalitat de Catalunya , desdibuixant els límits històrics i naturals de les demarcacions originàries de la Segarra i la Conca d’ Òdena. Històricament Castellfollit pertanyia a la primera. L’església va ser consagrada el 1082 pel bisbe d’Urgell. No consta que tingués comunitat fins després del 1093, quan l’església fou cedida, amb una important dotació al monestir de Sant Benet de Bages, que hi estableix un priorat , que segons les cròniques va adquirir gran prosperitat durant el segle XIII, època en la qual va rebre nombroses donacions, iniciant-se la seva decadència cap al segle XV, quan la comunitat que fou sempre força reduïda, deixa pràcticament d’existir l’any 1.593. En aquella data es produeix la unió de Sant Benet de Bages amb Montserrat, això fa que malgrat la reedificació de la casa monacal l’any 1.740, i el manteniment formal del Priorat fins a l’exclaustració de 1835, el lloc sigui pràcticament una granja o heretat del monestir Montserratí. Santa Maria del Priorat , massa allunyada de la població, perd la condició de parròquia al segle XVII, en benefici de l’església de la Mare de Déu del Roser. És un edifici romànic, molt restaurat , de planta de creu llatina, amb la capçalera o absis quadrat i amb els paraments ornats exteriorment de lesenes i arcuacions cegues. Al punt d’intersecció de la nau amb el creuer té cimbori circular sense ornamentació exterior.

La porta de l’església, situada a la part de migdia de la nau, va precedida d’un pòrtic gòtic amb fornícules per a carners o sarcòfags a cada banda. A l’extrem del braç Nord del creuer hi ha una altra porta, romànica, una mica més tardana, ara tapiada, amb un gran finestral partit per columnes que fou modificat en una restauració.

L’obra inicial ha estat modificada amb afegitons a la capçalera per fer capelles i la sagristia. També va ser modificat en època gòtica l’extrem del braç Sud del creuer i s’obriren capelles amb nerviacions i bonics temes d’escultura figurativa a la part nord de la nau central. Dóna relleu al conjunt de Santa Maria del Priorat l’ample campanar d’espadanya, de tres arcs, que s’alça sobre l’extrem ponentí de la nau central.

Li fa costat l’edifici del priorat, alçat pels monjos de Sant Benet de Bages al principi del segle XVIII sobre edificacions més velles i amb volta romànica. Aquest edifici, adossat a l’església, ha estat rehabilitat i convertit en una casa de colònies.

De les antigues obres d’art del priorat resta un retaule de pintura gòtica dedicat a sant Pere i a sant Andreu, de la primera meitat del segle XV, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya des de l’exposició del 1929. També procedeix del priorat, una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, venerada a l’actual parroquial, que representa la Mare de Déu dreta i bruna, amb l’infant en actitud de serrar.

No podem accedir a l’interior del temple, com tampoc al cementiri que conserva el sistema de porxada prèvia als nínxols; habitual en altres fossars de l’Alta Anoia, i en alguns llocs de les illes balears, com Sóller. La pluja no s’ha aturat ni un segon mentre fèiem la feina; jo de protegir la màquina de retratar de l’aiguat, i el Tomàs irigaray Lopez de recollir un testimoni gràfic d’altíssima qualitat, malgrat les circumstàncies climatològiques. L’aire calent ens assecarà els baixos dels pantalons, mentre fem còmodament assentats al vehicle , via en direcció a Torà.

SANTA_MARIA_DEL_PRIORAT._CASTELLFOLLIT_DE_RIUBREG__S.__4_.jpg

SANTA_MARIA_DEL_PRIORAT._CASTELLFOLLIT_DE_RIUBREG__S.__3_.jpg

SANTA_MARIA_DEL_PRIORAT._CASTELLFOLLIT_DE_RIUBREG__S..jpg

 

SANT ANTONI DE PADUA DE TORÀ

SANT_ANTONI_DE_PADUA_DE_TOR____5_.jpg

SANT_ANTONI_DE_PADUA_DE_TOR____1_.jpg

SANT_ANTONI_DE_PADUA_DE_TOR____3_.jpg

Plovia intensament quan creuàvem Torà el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés; deixava la carretera seguint les indicacions que ens portarien davant del Convent de Sant Antoni de Padua; en voliem recollir imatges malgrat anàvem amb un cert retard com a conseqüència del mal temps, i ens esperaven a Guimerà, a la comarca de l’Urgell.

Ens expliquen que la seva construcció fou impulsada pels mateixos habitants de Torà que, l’any 1684, a causa de les malalties que assolaren la població van fer un vot per a la fundació del convent.

No fou però fins l’any 1.694 que arribaren els primers frares, que anirien a viure provisionalment a Can Cavallers mentre es feia el convent, en el qual es llegeixen les dates del 1697 i el 1747, que revelen els anys extrems de l’obra; s’ escolava quasi el segle XVII, quan els franciscans, amb l’acord del consell de la vila, del bisbe de Solsona i de la duquessa de Cardona, fundaven finalment el convent, d’estil renaixentista amb influències del romànic bizantí, a la partida de les Pedrisses, extramurs, i prop de la creu de l’Home Mort. l’església es va consagrar el 1760.
Actualment es conserven dues de les tres ales del convent que desamortitzat l’any 1.835 , resta en mans privades.

L’església consta d’una sola nau i està despullada d’imatges i altars. Sense culte des de l’any 1835, es rehabilità fa pocs anys i avui s’ha convertit en un espai cultural.
Jaume Coberó i Coberó (Torà, 1920-2004) Historiador i cronista de Torà, fundador l’any 1979 de l’Associació del Patrimoni Artístic i Cultural de Torà (APACT), entitat de la qual ha estat el President fins la seva mort; va publicar l’any(1997) ‘El convent de Sant Antoni de Pàdua, 300 anys d’història’, d’obligada lectura, si teniu interès en l’edifici, la seva història, i la influència dels franciscans en aquestes terres.
Continuava plovent – ho faria quasi ininterrompudament durant dos dies – quan retornàvem a la carretera, Biosca, Guissona, Tàrrega, i finalment Guimerà on arribàvem amb puntualitat catalana.
Us deixo un regal als ‘enamorats’ de Sant Antoni de Pàdua , com jo mateix i el bon amic Antoni Ibáñez Olivares, autor dels enllaços que segueixen :
http://www.guimera.info/avui/tribuna/AntoniPadua.htm
http://www.guimera.info/avui/tribuna/ant.htm

SANT_ANTONI_DE_PADUA_DE_TOR____7_.jpg

MONESTIR DE CELLERS. TORÀ. LA SEGARRA INFINITA‏

 

 

MONESTIR_DE_CELLERS._TOR__._LA_SEGARRA_INFINITA_____1_.jpg

MONESTIR DE CELLERS. TORÀ. LA SEGARRA INFINITA? (5)_1.jpg

MONESTIR_DE_CELLERS._TOR__._LA_SEGARRA_INFINITA_____7_.jpg

MONESTIR DE CELLERS. TORÀ. LA SEGARRA INFINITA? (8)_1.jpg

 

MONESTIR_DE_CELLERS._TOR__._LA_SEGARRA_INFINITA_____5_.jpg

El dissabte 12 de març de 2.011 plovia intensament, el cel – sens dubte – plorava desconsoladament pel Japó, i per totes i cadascuna de les víctimes del terratrèmol terrible.

Anàvem a Guimerà el Tomàs irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés; ambdós som membres de l’associació guimera.info, i estàvem convocats per assistir a una reunió ordinària.

Em desviava de l’eix transversal en la sortida que indica, Torà, Biosca, Ponts, aquell racó de món, és un autèntic museu a l’aire lliure.

Nosaltres malgrat les condicions climatològiques volien arribar-nos fins al Monestir de Cellers, aquest topònim està documentat l’any 986 en un document públic relatiu a una donació. La etimologia fa pensar en l’existència prèvia en aquest indret de cel•les o eremitoris de tipus monacal, que s’aniran integrant – com en el cas de Montserrat- al voltant de l’església i del Monestir de Sant Celdoni.

El camí de terra des del poble de Cellers – anem amb un vehicle convencional amb tracció davantera – em fa qüestionar un segon la conveniència de continuar sota l’aiguat descomunal. M’acullo – sempre ho hem així al coneixercatalunya.blogspot.com – a la gràcia de Déu, i amb la primera velocitat posada ens arribem finalment a la vall magnifica on s’aixeca el Monestir de Cellers.
La tradició explica que es custodiaven aquí les relíquies dels màrtirs Celdoni i Ermenter, que els fidels van traslladar des de Calahorra, fugint de la invasió dels àrabs.

MONESTIR_DE_CELLERS._TOR__._LA_SEGARRA_INFINITA_____8_.jpg

La comunitat de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers s’esmenta per primer cop el 1038, en aquesta data consta la donació de l’església de Sant Martí de Cellers als monjos Guillem, Sunifred i el sacerdot Galí, que residien a Sant Celdoni.

El 1071 l’església de Sant Celdoni fou unida a Sant Serni de Tavèrnoles com a priorat depenent. Sembla que és a partir d’aquesta data que s’organitza segons la regla benedictina. En aquest moment és quan es fan importants treballs de construcció, que es perllongaren fins el segle XIV.

Des de mitjan del segle XIV pateix una forta davallada que agreuja l’estat de la precària comunitat. De fet només es manté el títol de prior, que ni residia al monestir.

El 1399 les relíquies dels sants titulars són traslladades pel comte Joan Ramon Folc a Cardona. Aquesta decisió li comportarà fortes desavinences amb la seu de Solsona, que s’arranjaran finalment – poderoso caballero es don dinero – , amb la cessió l’any 1593 de les rendes del Monestir a la canònica de Solsona; fins aquest moment, el cenobi encara seguia sotmès a Sant Serni de Tavèrnoles.

L’església continuà com a santuari, de forta devoció local, el 1797 es basteix una nova rectoria.

L’església es va restaurar el 1898, es tracta d’un edifici singular, amb tres absis en forma de creu.

MONESTIR_DE_CELLERS._TOR__._LA_SEGARRA_INFINITA_____9_.jpg

Fins quan aquesta Catalunya – empobrida i mísera – continuarà ignorant el tresor del seu patrimoni històric i cultural ?.

SANTA MARIA DE MIRALLES. L’ANOIA DESCONEGUDA‏

Miralles1.jpg

Miralles4.jpg

Remuntaven la riera de Carme des de la Pobla de Claramunt; superàvem les esglésies i/o ermites de Sant Martí, Santa Maria de Collbàs, Sant Miquel d’Orpi, i Santa Càndia, en aquesta ocasió la nostra destinació estava al límit de la comarca, anàvem a Santa Maria de Miralles.

Fèiem l’stop obligat en la intercessió amb la carretera que comunica Igualada amb Valls, passant per Santa Margarida de Montbui, i un cop incorporats fèiem atenció a la nostra dreta, ben aviat veiem un petit rètol, Santa Maria de Miralles, el camí estret i costerut ens menarà en poc més d’un quilòmetre dins del clos murallat del que havia estat el poble murallat.

Miralles_5_torre.jpg

Davant nostres , les restes del castell de Miralles s’alcen en un turó, a 662 m d’altitud, als vessants de la serra de Miralles, dominant la vall de la riera; queden grans panys de murs molt esfondrats i una gran torre de planta rectangular fora del recinte. Formava part de la línia de fortificacions bastides al segle X en aquest sector del país en la campanya repobladora del comtat de Barcelona.

Miralles2.jpg

És esmentat ja el 960, en una donació que féu el comte Borrell II del castell de la Roqueta.
El terme és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el 987 el bisbe de Vic infeudà la meitat que posseïa del castell (que havia rebut del comte) a Ennyec Bonfill (fill de Sendred de Gurb i primer senyor de Cervelló i cap d’aquest important llinatge), el qual ja posseïa l’altra meitat per concessió del mateix comte i així n’adquirí el domini total. El castell restà en mans dels Cervelló i passà a formar part de la baronia de la Llacuna. En foren castlans al segle XIII una família cognominada Miralles. Durant la guerra contra Joan II els consellers d’Igualada escrivien que aquest castell era un lloc important.

Dins el recinte del castell es conserva la primitiva capella, que esdevingué parroquial del lloc.
L’església de Santa Maria de Miralles és un edifici romànic, de planta rectangular, portal amb grans dovelles i volta de canó, el qual ha sofert, però, diverses modificacions i reconstruccions.
Només trobem restes de les cases que s’havien bastit dalt del turó, al costat de l’església i el castell.

 

Des del castell la visió que se’ns presenta corprèn.
Etimològicament , Mirall, Guàrdia, Espill,… designaven llocs de guaita i bada, amb el mateix sentit de talaia. L’advocació de Santa Maria, molt freqüent en els castells reconquerits als àrabs, reforça la tesis que el castell fos aixecat pels sarrains.
La desolació d’aquest indret em ratifica en la meva impressió que aquesta ruïna – totalment premeditada i planificada – ve a confirmar la victòria definitiva del feixisme i dels feixistes, o si us agrada més l’absoluta derrota de Catalunya.
© Antonio Mora Vergés

Miralles3.jpg

LA CATALUNYA DELS PATRICIS‏

Argentera.jpg

EMILIA_ESCOLA.jpg

ARGENT_2.JPG

 

El diccionari Català-Valencià-Balear ens diu respecte d’aquesta mena d’essers excepcionals que sovintejaven a Catalunya en el període previ al feixisme :

Persona que per la seva naixença o altes virtuts sobresurt entre els seus conciutadans, i sobretot la que obra en benefici de la comunitat o pàtria a la qual pertany.

Està clar – almenys per a mi – que d’ençà de 1.714, s’ha instaurat a Espanya una ‘cultura’ que justifica l’espoli sistemàtic de Catalunya, i dels catalans. La nostra persistència com a país, s’explica en gran mesura per l’acció dels nostres patricis, que d’aquesta forma retornaven a la societat els fruits del seu èxit econòmic i social.

El feixisme, com el lleixiu, va dissoldre definitiva i irreversiblement , les virtuts humanes – força escadusseres, val a dir-ho – que conservaven encara els nostres botxins. No em va sorprendre que la Ministra del Descontrol Econòmic, suggerís un augment dels impostos a Catalunya, vaig trobar a faltar alternatives com : el tràfic de menors, la venda d’òrgans, la eutanàsia o el genocidi sistemàtic; cal donar-los temps.

Ara no tenim dissortadament patricis, com a molt ‘espònsors’ que volen posar-nos la seva marca damunt la pell com es fa amb el bestiar, o com feien els nazis de tant trist record.

Voltant per Catalunya és fàcil trobar encara mostres de l’actuació dels patricis, alhora en alguns indrets hom pot constatar la manifesta ingratitud d’alguns col•lectius, que s’entesten en minimitzar la figura i l’obra d’aquests catalans excepcionals.

Us proposo recollir i fer públics tots els casos que conegueu, i us sembli que no tenen el reconeixement merescut. Començo amb :

EDUARD TODA I GUELL que va costejar la portada d’aigües a l’Argentera [ El Baix Camp]

EMILIA CARLES TOLRÀ, marquesa de Sant Esteve de Castellar, que va fer edificar les escoles, de Cabrils [ Maresme] i Castellar del Vallès [ Vallès Occidental ]

 

 

Aquella era una Nació d’àligues, aquesta d’avui ho és d’aus de granja.
Antonio Mora Vergés

SANT NICOLAU, BALCÓ DE SABADELL

La_capella_de_Sant_Nicolau__33_.jpg

La_capella_de_Sant_Nicolau__19_.jpg

La_capella_de_Sant_Nicolau__21_.jpg

La_capella_de_Sant_Nicolau__11_.jpg

 

El Tomàs Irigaray Lopez, m’enviava un seguit d’imatges – magistrals com ell acostuma – en les que descriu un  passeig  des de la capital vallesana  fins a la Capella de Sant Nicolau, pel que anomena encertadament, ‘balconada de Sabadell’.
El fotògraf recull una amplia mostra de l’optimisme de la naturalesa, que contrasta  vivament, amb el desencís, el pessimisme, i fins la por, que sent la major part de la ciutadania, davant la persistència d’una crisis econòmica, que per l’estultícia dels nostres politics , ens podria abocar novament a un conflicte armat de caire ‘ civil’.  Raons dissortadament no en manquen.
La que fou església parroquial de Sant Feliu d’Arrahona fins l’any 1.373, està documentada des del 1.024.  Aleshores la vida creixia justament , en el lloc on  troben avui els sabadellencs l’etern descans.
L’edifici, situat sobre el barranc de Sant Nicolau, a la riba esquerra del Ripoll i a llevant de la ciutat,  comprèn dos espais diferenciats: l’absis, de planta rectangular i cobert amb volta de canó, i un segon espai que s’obre per la part de llevant a l’absis: un transsepte elevat, més alt que l’absis i cobert amb volta de canó transversal.
Montserrat Pages i Paretes, en el seu estudi ‘EL TRANSSEPTE ELEVAT DE SANT NICOLAU DE SABADELL SIMILAR ALS DE SANT PERE D’EGARA 1 SANTA CREU D’OLORDA, ens diu :

Aquests transseptes es caracteritzen volumètricament pel fet que són més elevats que els absis i les naus respectives, i perquè són coberts amb
volta en sentit transversal a les de la nau i I’absis; són ben lluny encara del concepte de transsepte romànic o cos interposat per engalzar-hi les absidioles i donar pas a les naus laterals i per bastir-hi el cimbori al creuer o punt d’intersecció de la nau i el transsepte. Aquests transseptes que comentem són continus, és a dir, Ilur alçat no és interromput per cap altra estructura; en planta són només un poc més amples que els absis que precedeixen i llur funcionalitat implica un concepte d’espai ben diferenciat dels d’època romànica.
En síntesi, els transseptes comentats impliquen un concepte d’espai nou en L’arquitectura preromànica tradicional. que en certa manera prefigura el que seran posteriorment els transseptes romànics, amb personalitat ben diferenciada. Per llurs característiques estructurals s’adscriuen als models constructius dictats per L’arquitectura carolíngia, i per llurs trets constructius prefiguren L’arquitectura romànica catalana.
Al costat nord de l’església es construí un mas cap al segle XV, que encara perdurava al segle XVIII, ja que documentació del 1702 indica que s’obrí una porta de comunicació entre el mas i l’església , aquesta circumstància  corrobora  l’evidencia  que els dos edificis es tocaven.
El 1815 l’església va ser tancada al culte.
L’any 1927 l’ajuntament de Sabadell comprà l’edifici i hi féu algunes obres de ‘recreació’ ; hom creu que el que avui es conserva era el braç dret de la creu de la parròquia del segle XII.
Entorn de l’església hi ha una extensa necròpoli alt-medieval, amb tombes de tipologia molt variada, datables entre els segles IX-X i XIV, quan l’església deixà de ser parròquia.
El vent càlid que puja des del mar i acarona les flors dels arbres, porta essències de llibertat.
Des del seu setial, Sant Nicolau portarà fins la cel la nostra sempiterna pregaria; Senyor allibera el teu poble !

La_capella_de_Sant_Nicolau__5_.jpg

La_capella_de_Sant_Nicolau__44_.jpg

La_capella_de_Sant_Nicolau__7_.jpg

La_capella_de_Sant_Nicolau__1_.jpg

 

DESCOBRIR ORPÍ I ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL. ANOIA

ORP____I_ESGL__SIA_DE_SANT_MIQUEL._ANOIA__14_.jpg

ORP____I_ESGL__SIA_DE_SANT_MIQUEL._ANOIA__17_.jpg

ORP____I_ESGL__SIA_DE_SANT_MIQUEL._ANOIA__15_.jpg

ORP____I_ESGL__SIA_DE_SANT_MIQUEL._ANOIA__6_.jpg

ORP____I_ESGL__SIA_DE_SANT_MIQUEL._ANOIA__8_.jpg

Ens miràvem, la Irene, la Carme, la Sonia, l’Antonio, el Feliu, el Josep i el Tomàs,  el conjunt d’edificis que conformen el poble d’Orpí,  des de Can Riba; dir que és bonic, no li fa justícia, alhora i gràcies a la sensibilitat dels que hi viuen és harmoniós, equilibrat, auster, senzill, recollit, entranyable, i un goig per als sentits quan camines pel carrer – únic – de Sant Miquel, l’Arcàngel protector contra el dimoni.
El lloc, malgrat observar un vehicle aparcat davant la torre, sembla estar desert, només un parell de gossos vindran a saludar-nos.

De l’origen d’aquest peculiar nom Orpí,  etimològicament hi han dos versions molt contradictòries :  la procedència del llatí urbs pini ‘ poble de pins’, i la de l’àrab  aurabi ‘pertanyent a la família dels Auraba’ ,  l’escut del poble llueix un pi plantat, acollint-se de facto a l’origen llatí, particularment dono més crèdit a l’origen àrab, tota vegada que eren aquestes terres de frontera, i tenim com a veïns el poble de Carme [ al Regne de Granada, el darrer en caure sota la pressió cristiana, a les cases situades fora de les poblacions , dites ‘de recreo’ normalment amb jardí, encara avui se les denomina com cármenes ], i més amunt Miralles, amb un clar significat de lloc de guàrdia i bada. En tot cas amic lector, teva és la decisió.

El lloc està  documentat des del segle X com un límit del proper castell de Miralles. De l’edifici original avui es conserva una singular torre poligonal de sis costats, catalogada com a bé cultural d’interès nacional. Dues de les cares tenen tendència a corbar-se i estan construïdes amb tècnica i carreus més petits i irregulars, diferents a la resta, situats a la banda sud, ben caironats i regulars. Al seu entorn es va construir un gran casal que inicialment va aprofitar-se com a recinte fortificat. Avui en dia, després d’un acurat procés de restauració, ens expliquen que s’ha convertit en restaurant, el Castell d’Orpí, que inexplicablement trobàvem tancat amb pany i forrellat.

L’Església de Sant Miquel, – tancada i inaccessible- ens expliquen que  fou originàriament  capella del castell d’Orpí, està documentada des d’inici del segle XI. Avui resta adossada a un mas de construcció posterior. Tot el conjunt segueix la mateixa línia constructiva del proper castell: aglutinar-se a l’entorn de l’edifici més significatiu.

De l’edifici romànic únicament es conserva l’absis amb decoració llombarda a l’exterior i la seva coberta amb volta de quart d’esfera. També es original la coberta interior de la nau de l’església, efectuada a partir d’una volta de canó amb arcs torals.

L’edifici constata diverses remodelacions, entre les que destaquen les efectuades al segle XVII (a la dovella de la porta d’accés s’observa la data 1653); la construcció del campanar poligonal també es d’aquest període. Vers finals del segle XIX també es van efectuar noves remodelacions (una pedra a peu de la porta d’accés recorda que fou restaurada l’any 1873). Al passadís que davalla vers la porta d’entrada s’observa un enllosat de còdols que ens recorda el seu origen medieval. També cal fixar-se en les cantonades d’aquest espai aixecades amb pedres de turo, reaprofitades amb tota seguretat de l’edifici romànic original. Una darrera curiositat: encara es conserven restes de la pintura de “blavet” que va decorar les parets exteriors de l’església properes a la porta d’accés.
Feta la feina, ens acomiadem dels gossos;  esperem que l’Arcàngel Sant Miquel, patró celestial de la contrada, continuí atorgant-li la seva protecció.
© Antonio Mora Vergés

ORP____I_ESGL__SIA_DE_SANT_MIQUEL._ANOIA__12_.jpg

ORP____I_ESGL__SIA_DE_SANT_MIQUEL._ANOIA__11_.jpg

ORP____I_ESGL__SIA_DE_SANT_MIQUEL._ANOIA__1_.jpg

ORP____I_ESGL__SIA_DE_SANT_MIQUEL._ANOIA__26_.jpg

SANTA MARIA DE COLLBÀS ‘ LA OBLIDADA’. CARME. L’ANOIA‏

SANTA_MARIA_DE_COLLB__S__1_.jpg

SANTA_MARIA_DE_COLLB__S__22_.jpg

SANTA_MARIA_DE_COLLB__S__3_.jpg

Pujàvem ‘ els set magnífics ‘, la Irene, la Carmen, la Sonia, l’Antonio, El Feliu, el Josep i el Tomàs, fins al Santuari de Santa Maria de Collbàs; des de lluny es únicament visible el campanar; just davant del temple, en estat ruïnós hi ha un edifici que va exercir – no massa anys enrere – funcions d’hostatgeria i/o casa de colònies.

SANTA_MARIA_DE_COLLB__S__7_.jpg

 

En la recerca d’informació trobo :

L’actual santuari marià és de l’any 1793 ; documentat des del 1318, sofrí diverses transformacions als segles XVI i XVIII.

Inicialment va dependre de Santa Maria de Claramunt i des de 1779 és sufragània de Sant Martí de Carme.

S’hi venera una imatge de la Verge dreta que té al Nen al braç esquerre, mentre sosté un bolet amb el dret (sembla que aquest element es va afegir en la reproducció ja que l’original sostenia un fòssil, element que és absolutament singular en les representacions marianes). La imatge original, va desaparèixer en els dies foscos de la guerra civil.

SANTA_MARIA_DE_COLLB__S__8_.jpg

Els edificis destinats a casa de colònies, han estat objecte de devastació, i fins el propi temple ha patit la violència; la seca ubicació en un paratge aïllat, i la manca d’un culte regular els hi posa fàcil, als qui tenen ganes de fer malbé el patrimoni històric i cultural.

L’indret on està aixecat el santuari es conegut pel coll de la Llentilla o Llentia, degut a l’abundància de nummulitis, ‘protozous marins gegants de pocs mil•límetres fins a 6 cm de diàmetre, del grup dels foraminífers, amb un cos recobert d’una closca calcària; aquest grup de fòssils característics de l’eocè marí reben aquesta denominació popular per la seva semblança amb el llegum homònim’. Ens expliquen que encara avui se’n troben en grans quantitats, ben individualitzats dins de terrenys margosos. Es van extingir a la fi de l’oligocè.

Com els nummulitis, el Santuari de la Mare de Déu de Collbàs, i la major part de les advocacions localitzades en les terres interiors, viuen un procés d’extinció- més exponencial que progressiu- que s’explica per la secularització creixent de la nostra societat per una part, i per l’abandó sistemàtic – criminal diria – del Patrimoni col•lectiu, tant per part de les Autoritats, polítiques i religioses, com per la ciutadania.

Ben aviat tindrem el país que ens hem anat ‘treballant’.

© Antonio Mora Vergés

SANTA_MARIA_DE_COLLB__S__11_.jpg

SANTA_MARIA_DE_COLLB__S__18_.jpg

SANTA_MARIA_DE_COLLB__S__13_.jpg