0

CAN BOIXERES, O CASTELL DE SANT LLUÍS DE RÍSTOL

Publicat per tomas el 24 juny 2017 en General

Pujava fins aquesta gran casa senyorial construïda l’any 1925 dins del terme de Viladecavalls a 480 metres de altitud, amb unes vistes immillorables de les comarques del Vallès Occidental y el Penedès, se la coneix com el Castell Sant Lluís.

La descripció tècnica diu :

Gran casal situat a dalt d’un turó. És de planta de creu grega amb cossos afegits als encreuaments formant un quadrat.

La teulada és a quatre vessants i els colors de les teules fan un dibuix geomètric. El parament és de pedra petita irregular unida amb mortes i les obertures, totes rectangular, estan emmarcades per una motllura. En un costat hi ha un cos annex de planta semicircular i un pis on les partes de tancament són de vidre. A l’angle nord-est hi ha una torre-mirador annexa. Aquesta torre és de planta quadrangular i té el parament igual a la resta de l’edifici. S’obre una finestra emmarcada per una motllura a cada planta. A la part superior unes grans mènsules aguanten el mirador: un cos quadrangular envoltat per una galeria tancada per una barana de balustres; sobre la barana hi ha dos parells de columnes dòriques per cara que aguanten un fris llis sobre el qual hi ha la teulada a quatre vessants.

Darrera hi ha una capella en al que es duen a terme les cerimònies religioses.
Recordo l’admonició que feia el prevere en el casament d’un cosí germà en la que comparava la relació de parella amb una llàntia :

 

Llum constituït per un dipòsit on va un líquid combustible (generalment oli) i una metxa, immergida en el líquid, amb un cap que en ressurt, i que un cop encès, produeix una llum feble.

Perquè la relació funcioni en el temps, cal com en els llums d’oli, anar afegint de tant en tant una mica d’oli, i vigilar la metxa. Recordo, que lluny del que pot semblar, ningú en aquestes paraules, va veure cap imatge escatològica i/o explícitament sexual.

La llàntia d’aquella parella es va apagar irremissiblement; però en el vostre cas particular, en quantes ocasions ha calgut , a corre-cuita afegir oli, o fins renovar la metxa ?.

La visita m’havia fet recordar aquesta anècdota, que em reforçava en la meva decisió de seguir aquells savis consells.

 
0

ESGLESIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE COSCÓ. OLIOLA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 6 juny 2017 en General

Continuava el meu ‘descobriment’ d’Oliola i el seu terme. Amb la visita al poble de Coscó; el terme i la seva església advocada a Santa Maria apareixen força documentats des de mitjan del segle XI, data en que havien estat incorporats a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell.

El primer esment del lloc kastrum de Choscolio és del 1054, en una discussió dels límits del terme de Cabanabona, la primera menció directa de l’església però, és del 1141 en el testament del bisbe Pere Berenguer d’Urgell, que va llegar a Santa Maria d’Urgell una sèrie de temples i castells entre els quals hi havia l’església de Coscol.

Notícies posteriors confirmen la continuïtat de l’església de Coscó. Així, el 1279 i el 1280 apareix esmentada en la relació de la dècima recaptada en la diòcesi d’Urgell, i pel mateix motiu també apareix un segle més tard, el 1391.

Quan a la descripció ens explica patrimoni Gencat que l’església de Santa Maria es troba al nord-est del nucli de Coscó, poble situat al sud del terme municipal d’Oliola. Es tracta d’una església d’una sola nau, capçada amb un absis semicircular a llevant, portalada d’accés a la façana meridional i un campanar de torre de base quadrada a l’angle sud-oest. La teulada que cobreix la nau és a doble vessant, amb el carener longitudinal i ràfec senzill reforçat amb lloses irregulars de pedra. La teulada de l’absis, semicònica, és de lloses de pedra. L’aparell emprat en les parts originals del segle XII és de carreu de mida petita ben escairat i polit, lligats amb morter de calç i disposat en filades regulars i uniformes. L’absis presenta exteriorment un canvi d’aparell a mitja alçada: la part baixa fins el nivell de l’ampit de la finestra el parament és de carreus sense polir i de mida lleugerament petita i juntes més grasses de morter. La finestra de l’absis és de doble esqueixada.

La façana meridional conté l’únic accés, una porta d’arc de mig punt de dovelles que es va construir a finals del segle XVI, quan es va tapiar la porta original de la façana de ponent per instal•lar un cor sobrealçat a ponent. A la dovella clau d’aquesta porta es llegeix la data 1588. Probablement, aquest canvi en la ubicació de la porta anà acompanyada de les altres reformes que patí l’edifici romànic: Es van obrir petites capelles en els murs nord i sud pel procediment de buidar el gruix interior del mur; s’afegí l’esmentat cor al fons; es tapià l’arc presbiteral que donava accés a l’interior de l’absis i es construí un cos rectangular a l’angle sud-est de la nau per fer de sagristia. La decoració interior és contemporània d’aquesta reforma.

La nau és coberta amb una volta de canó de perfil semicircular reforçada per tres arcs torals, i s’obria a l’absis mitjançant l’arc presbiteral esmentat abans i que fou paredat a finals del segle XVI.

Finalment, el 1853 es construí el campanar de torre de planta quadrada a l’angle sud-oest de la nau. Està fet amb aparell irregular de pedra lligada amb morter però amb cadenes verticals de carreus ben escairats als angles. Consta de quatre ulls d’arc de mig punt de dovelles i està rematat per una cornisa motllurada i una coberta piramidal decorada amb rajoles alternes verdes i vermelles de ceràmica.

M’explicaven que en l’actualitat únicament hi ha funció litúrgica un cop al mes.

No tenia ocasió d’accedir al interior del temple, sou pregats de fer-nos-en arribar imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El sostre demogràfic d’Oliola s’assolia al cens de 1857 amb 999 habitants, abans de la dictadura franquista – causa de tots els mals de la humanitat – hi havia escola almenys a Oliola i a Coscó, i no ho excloc a Claret i/o a Maravella, ens agradarà tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , d’aquell passat de ‘glòria’ en dona testimoni el fossar de Coscó.

Quan al topònim, malgrat la quasi absoluta presència d’arbrat en l’actualitat, hom defensa que fa referència al coscoll i/o I’alzina nana d’altres comarques.

Arbust de la família de les quercinies, té el nom científic de <

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , per als catalans el patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació i la seva difusió, son alhora que un imperatiu ètic, un element estratègic en la nostra lluita per la llibertat.

Antonio Mora Vergés

 
0

IN MEMORIAN DE LA CAPELLA DE SANT PERE NOLASC DEL MAS DEN BRIÀS. SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Publicat per tomas el 29 maig 2017 en General


Llegia que segons Josep Mª Rovira, propietari del mas D’EN BRIÀS, deu el seu nom a un mariscal de les tropes de Felip V que adquirí el mas i alguna altra casa dins el poble de Santa Coloma de Queralt. Aquest home, reféu part de la façana, que ara es principal, i altres finestrals i també aixecà el sostre del primer pis, el mas però, és molt anterior, ja que el 1449 ja era abandonat, probablement per la pesta del 1348.

La descripció tècnica ens diu; gran masia en estat d’abandonament de planta baixa, dos pisos i un cos més elevat on hi ha les golfes. Aquest cos té un coronament ondulat, típicament barroc, a la façana posterior. A la principal, precedida per un pati tancat, hi ha un balcó emmarcat amb pedra, a la llinda del qual hi ha gravada la data de 1738. Al voltant de la construcció principal hi ha altres petites construccions com una reserva d’animals, una mena de cobert, etc.


Josep Oms i Piera indica que el nom del mas es deu a Francisco de Bryas de Malenghein, originari de Flandes i casat amb Coloma Castellet, propietària del mas l’any 1780.

Francisco de Bryas era Brigadier d’Estat Major de Tarragona.

Llegia a : Los extranjeros en la España Moderna

El coronel Francisco Brias de Malenghien al pretender en 1788 el corregimiento de Talarn; alegaba que «Por una caída del caballo se rompió la clavícula, de cuyas resultas, y por hallarse quebrado de un lado, padece mucho en las mutaciones del tiempo, de forma que no puede servir con aquella exactitud que desea». Los referidos argumentos, así como la recomendación de que fue objeto, propiciaron el nombramiento. Sin embargo, las minusvalías de Francisco Brias no debían ser sólo de tipo físico, ya que al frente del cargo mostró una conducta bastante problemática que obligó a apartarlo del mismo en reiteradas ocasiones.

No sabia trobar cap resta de la llinda de la capella dedicada a Sant Pere Nolasc l’any 1774, que havia retratat l’11-II-1973, el Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930), i que forment part avui del fons del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )


L’extrema sequedat d’aquest hivern de l’any 2016, feia dissortadament que el dia 8.01. es dones una certa harmonia entre el runam esfereïdor del mas, i la minsa presència de verd en els camps de cereals prematurament agostats.

 
0

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ DE SALLENT. SANTA PAU. LA GARROTXA. GIRONA

Publicat per tomas el 11 maig 2017 en General

Ens arribàvem fins aquest temple d’origen romànic, d’una sola nau i un sol absis; orientada de llevant a ponent i amb molts afegits del segle XVIII (sagristia, quatre altars laterals, baptisteri i cor).

La primera notícia històrica de l’església de Sant Vicenç de Sallent és el diploma de Lluís el Tartamut, rei de França, que fa donació d’aquesta església al monestir de Sant Esteve de Banyoles i al seu abat Ansemend, al concili de Troies l’any 880.

es torna a confirmar la possessió de Sallent a favor del monestir de Banyoles en les butlles de Benet VIII (1017), Urbà II (1097) i Alexandre (1175).

L’abat del monestir de Banyoles, Pons de Canadell, compra l’any 1364, a carta de gràcia, i per 50.000 sous, a la reina d’Aragó dona Elionor, el lloc de Sallent.

L’any 1392 passa en poder de la família Santa Pau.

La porta d’ingrés és d’època neoclàssica molt avançada (llinda datada al 1868). En un finestral exterior es pot veure la data de 1758. El campanar era d’espadanya i fou transformat en torre al segle XVIII.

Ens explica una veïna – que diu no tenir-ne les claus – que a l’interior d que té les següents mides : 4 metres d’amplada per 11 metres des de l’arc toral fins la porta. El gruix dels murs és de 1,5 metres, i que nestà decorada amb pintures del segle passat (volta i absis); a l’altar principal hi figuren tres sants de fàbrica olotina: Sant Miquel Arcàngel, Sant Vicenç i Sant Antoni Abat.

Hi ha làpides molt espatllades que serveixen per enllosar el terra, de 1759, 1776, etc.

El baix relleu romànic, es troba situat al cor de l’església. D’ell arrenca un arc toral, que possiblement es conserva de la primitiva església romànica. El plafó està realitzat en baix relleu i es troba situat al costat de l’epístola.
Originàriament representava tres escenes, separades per petites arcuacions: la primera està totalment mutilada, la segona representa un caçador amb un arc a la mà i una peça (conill o llebre) penjada a l’esquena. Va vestit amb una pellissa de pell cenyida per un cinturó de qual penja un petit punyal. En la tercera escena apareixen dos personatges, a l’esquerra un d’ells està assegut sobre un escambell, porta barba i una túnica fins als peus, molt plegada. A la dreta, apareix agenollat l’altre personatge, vestit amb una mena de casulla ornada amb una creu encerclada. El una escena de jurament de fidelitat. Es creu que pot representar l’abat de Banyoles, Ansemund, oferint homenatge de mans al rei de França, Lluís el Tartamut, en el 880. Tot el plafó està envoltat per decoracions de flors, llaços i pinyes.


La pica del segle XVIII es troba a la primera capella de la dreta de l’església de Sant Vicenç de Sallent. La seva forma és de copa de vuit cares, damunt d’una columna vuitellada. L’alçada total sense tapa és de 106 centímetres, el diàmetre de la part superior és de 64 centímetres, i el perímetre de 2 metres . L’alçada de la copa és de 50 centímetres i la de la columna de 56 centímetres. En una de les esmentades cares hi porta esculpida la data; 1769.

Ens refrescàvem a la font de la Plaça entre la façana de l’església de Sant Vicenç i el fossar.

 
0

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE FREIXE. MIERES. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 9 maig 2017 en General

Santa Maria de Freixe o del Freixe, al terme de Mieres, a la comarca de la Garrotxa ; esglesiola preromànica del segle XI, antiga parròquia dedicada a la Mare de Déu. Es troba al vèrtex sud de la serralada de Finestres, fronterera amb Sant Aniol de Finestres.

Després d’uns anys d’abandó, a l’any 2003, va ser restaurada gràcies a l’ interès i a l’ajuda econòmica de la Diputació de Girona, de l’Ajuntament de Mieres i del Bisbat de Girona.

Patrimoni Gencat ens explica que Santa Maria del Freixe era una església parroquial rural; com a curiositat tenia la porta d’ingrés al temple – avui tapiada – sota la finestra de l’absis semicircular. Al costat nord hi ha adossada la sagristia i el campanar de torra de secció rectangular amb teular a dues aigües aixecats com a cos separat del temple, per bé que s’hi troba adossat per mitjà d’altres addiccions. Va conservar un interessant encenser romànic que es guarda actualment al Museu Diocesà de Girona.

El nom del lloc ve esmentat en el pretèrit com “Fraxino”, però les referències documentals de l’església fins ara conegudes no són anteriors al segle XIV.

L’any 1362 se l’anomena “Sancte Marie de Fraxino” i “Sancta Maria de Freixe” quan, l’any 1392, el rei Joan I de Catalunya-Aragó va vendre la jurisdicció de la parròquia a Hug de Santa Pau.

El topònim deriva del freixe (Fraxinus ornus L.) , arbre del gènere Fraxinus, de la família oleàcia que pot viure fins a 150 anys. Es originària d’Euràsia, del nord d’Àfrica i el nord d’Amèrica. Els boscos que formen s’anomenen freixendes o freixedes.

És un arbre de mida mitjan, d’uns 10-12 metres d’altura, de fulla caduca, les quals són verdes fosques per l’anvers i pàl•lides pel revers i, tenen el marge dentat. Les flors són petites i no tenen ni calze no corol•la. Floreixen al mes de març i al mes d’abril, surten abans que les fulles. Els seus fruits són del tipus sàmara i tenen una forma allargada i alada, el fruit d’aquesta planta conté llavor.

Sou pregats d’afegir-vos a la tasca de ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya fent-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , per als catalans aquesta divulgació és un imperatiu ètic.

Antonio Mora Vergés

 
0

SANT LLORENÇ DE PERLES. VILAFRESER, VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

Publicat per tomas el 4 maig 2017 en General

El Joan Dalmau Juscafresa, que recentment obria el bloc LLOCS DE CATALUNYA, em feia arribar imatges de l’església de Sant Llorenç i de la masia de Can Pagès, al veïnat de Perles, a l’antic terme de Vilafreser, integrat avui al municipi de Vilademuls, a la comarca del Pla de l’Estany.

Llegia a patrimoni Gencat que la masia fou edificada al segle XVII, arrambada a l’església de Sant Llorenç que es pot datar del segle XII. L’any 1376 Guillem Bernat de Perles, beneficiat de la catedral de Girona, féu un llegat de 100 sous a Sancti Laurentii de Perlis per reparar la coberta i altres necessitats de la capella. Aquest és el primer esment que tenim del nom de l’església.

L’edifici està destinat avui ausos agrícoles. Es conserva l’exterior, on destaca l’absis, orientat a llevant, amb una finestra per il•luminar l’altar.

La porta d’accés, d’arc de punt rodó, es conserva a la façana sud i està formada per carreus treballats de pedra de Banyoles.

També es conserva una creu de pedra col•locada a la coberta sobre l’absis. La coberta és a dues aigües i el carener es prolonga fins l’absis, formant una entrega atípica amb el punt rodó de l’absis. Interiorment no es conserva res del seu estat inicial. La possible volta que devia cobrir la nau fou substituïda per un forjat de biguetes.

Pel que fa a la masia La part més important és l’edifici de ponent. Es tracta d’una construcció a dues aigües, amb el carener situat de nord a sud. Té planta baixa i dues plantes, l’última sota coberta, sense golfa. L’habitatge es desenvolupa a la primera planta. L’accés es fa a través d’una porta amb llinda plana, amb motllura perimetral i un escut gravat a la llinda. Destaquen, a més de la porta, una notable finestra cantonera a l’angle sud-oest, així com el seguit de finestres del pis superior, tres per banda, amb arc de punt rodó. També és interessant el pou, com a element afegit a l’interior de la vivenda i que al primer pis es converteix en armari.

Quan al topònim, volia consultar el seu significat, i em deien a la biblioteca de Castellar del Vallès, que per indicació de la Diputació de Barcelona estan fent un espurgo, i han retirat els diccionaris etimològics de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), i l’Alcolver-Moll.

Em temo el pitjor, almenys a Castellar del Vallès, per als que volem ‘viure’ en català.

Agrairé la confirmació d’aquestes ‘instruccions restrictives ’ de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA, i si les segueixen també les de TARRAGONA. LLEIDA, i GIRONA.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

 
0

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DELS SOCORS. CANAPOST. FORALLAC. L’EMPORDANET. GIRONA

Publicat per tomas el 20 abril 2017 en General

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies del runam esfereïdor del Santuari de la Mare de Déu del Socors de Canapost, ara terme de Forallac, a la comarca de l’Empordanet.

A la pàgina de l’ajuntament : http://www.forallac.cat/index.php/municipi/pobles/canapost

Les restes del Santuari de la Mare de Déu dels Socors, a Canapost, ens evoquen la bellesa i majestuositat d’un dels temples més desconeguts del nostre patrimoni arquitectònic. Aquesta singular ermita , que data del segle XVII, es troba emplaçada a ponent de Canapost, dalt del puig que li dóna nom. El conjunt posseïa una torre de defensa adossada a la part posterior, i ha perdut la coberta i part de les pedres que formaven les obertures, molt probablement com a conseqüència d’un espoli. Malgrat el seu encant i valor, és un element força desconegut, que no es troba a cap de les guies turístiques de la zona. La seva visita és molt recomanable, sobretot pel seu privilegiat emplaçament, des del qual es tenen unes magnífiques vistes. Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d’abril de 1981) el considerava un dels miradors més privilegiats de l’Empordà.

Patrimoni Gencat ens diu que al Santuari dels Socors s’hi mantingué el culte fins l’any 1936. Ja abans, però, devia trobar-se en mal estat de conservació, doncs segons Antoni Noguera i Massa ( Girona, 1921 + 9.03.2016) (po.cit.): “De l’ermita de la Mare de Déu dels Socors, del veïnat de Canapost, en amenaçar ruïna, hom va treure la imatge “tallada de fusta”, i el retaule,que hom traslladà a l’església parroquial de Peratallada. Desapareguda.”

Ignorem per quina raó el dit autor inclou aquesta notícia entre les referents a “marededéus romàniques” desaparegudes, tenint en compte que no hi ha documentació ni vestigis arquitectònics d’època romànica en aquest santuari.

Al pujol hi ha evidències de poblament d’època iberoromana. Joan Badia Homa, Palafrugell , 9 de maig de 1941. “L’Arquitectura …”)

Quan a la descripció; edifici religiós fortificat.- Santuari, avui ruïnós, emplaçat al cim d’un pujol cobert de pins, garrigues i oliveres, a un Km. a ponent del poblet de Canapost. L’església és una d’una sola nau i a la capçalera s’hi adossa una torre de defensa cilíndrica, de manera que aquest absis té murs laterals rectilinis mentre a llevant és corbat ja que pertany a la torre. Al frontis hi ha una portada d’arc de mig punt de gran dovellatge, una finestra rectangular al costat pe veure l’altar des de l’exterior i un òcul al centre de la façana; al damunt hi ha una espadanya d’un arc. La nau té volta enfonsada, se’n conserva l’arrencada en ambdós costats; es conserva la de capçalera que és de canó, de pedra morterada.

La torre té espitlleres d’arma de foc; ha perdut el coronament. La construcció és de rebles lligats amb morter i carreus angulars.

Recordo una intervenció miraculosa de la Mare de Déu dels Socors, en ocasió d’una visita a Collsuspina a la comarca del Moianès.

És urgent obrir un arxiu sobre el patrimoni espoliat de Catalunya, i demanar responsabilitats penals a qui pertoqui.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

 
0

SANTA MARIA DE VERDÚ

Publicat per tomas el 12 abril 2017 en General

Passaven llargament de les 18,00 hores, quan sota un sol abrusador retratàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés l’església Parroquial de Santa Maria de Verdú.

La plaça del Bisbe Comelles – com la resta de carrers de la Vila – restava solitària a l’espera que el rigor solar esdevingués suportable.

Veuríem únicament l’exterior d’aquest edifici monumental del que llegia en la descripció tècnica que ha estat transformat per un seguit de reformes i ampliacions. De l’època romànica en resta la portalada. La nau central és coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat. Las naus laterals estan cobertes per voltes de creueria. La comunicació entre la nau central i les laterals es realitza mitjançant uns arcs lleugerament apuntats. Una de les modificacions patides per l’església en època moderna fou la prolongació de l’absis i la construcció de l’espai dedicat a la sagristia darrera mateix d’aquest absis. La nau lateral del costat de l’evangeli té una capçalera rematada amb una absidiola de planta rectangular i coberta amb creueria. Per tant, es troba una capella d’estil gòtic. La resta d’espais són reformats en una cronologia renaixentista, com la nau lateral dreta. L’altar major és recte i la representació d’un sant enterrament en pedra presideix la part baixa. Les entrades a l’església són d’estils força diferents. L’entrada principal és romànica amb un rosetó gòtic a sobre. La porta lateral és d’estil renaixentista. A l’exterior, el perfil de l’església està rematat per un campanar de planta quadrada situat al lateral esquerre de la portalada principal. Als arcs torals de la nau es veuen els escuts familiars dels Alemany, entre d’altres. A l’interior de l’església es troben diverses imatges: l’altar major està presidit per una talla barroca de Santa Maria de l’Assumpta, obra de Andreu Pi que quedà molt malmesa a la revolta i es restaurà l’any 1946. A sota hi ha una representació del Sant Enterrament, amb Crist jacent i els personatges de Sant Josep d’Arimatea, Maria, dona de Cleofàs, la verge Maria, Maria, Maria Magdalena i Nicodem al voltant. Realitzat cap al segle XVI- XVII, fou trobat sota l’enllosat de l’altar major el 1790. A la nau lateral dreta hi ha la talla de Sant Flavià, obra de Pere March i l’unic que es conserva del retaule realitzat l’any 1658-1659. A la mateixa nau es troba també la Verge del Roser, escultura de pedra policromada barroca. A la nau lateral esquerra hi ha la imatge gòtica del Crist Crucificat, de fusta policromada, i la representació de l’Arbre de Jessé amb la Verge al capdamunt. És una talla de fusta policromada del segle XVII, realitzada per August Pujol i els daurats van ser fets el 1631 per Gregori Ferrer. A la nau lateral dreta hi ha la representació dels Misteris del Rosari, realitzada en pintura sobre ceràmica, dels segles XVI-XVII.

En anteriors ocasions havia visitat l’interior de Santa Maria, i us recomano molt especialment que ho feu si en teniu ocasió.

Ah!, el rellotge està espatllat.

 
0

SANT CRISTÒFOR / MENNA DE SELMA

Publicat per tomas el 6 abril 2017 en General

Havíem visitat aquest runam dessolat el Marcel Morató Tort, i l’Antonio Mora Vergés; el Marcel – que feia de sherpa – m’explica que havia conegut al senyor Pau Rius Montserrat que havia anat a la escola a Selma, i que tenia una lletra i cal•ligrafia envejable ; fent càlculs situava el seu naixement pels volts de l’any 1900; això suposaria que fos un dels 66 nens i nenes que anaven a l’escola l’any 1910 quan El rector, Octavi Carbonell, davant l’evidència de poder mantenir un únic per a tota la mainada, recordava amb enyorança, que abans hi havia una escola per a cada sexe,i es queixava d’aquesta manera:

“…queda esta escuela faltada de educación y sobrada de desmoralización; lo primero porque el maestro no puede instruir á las niñas en sus propias labores y lo segundo porque además del peligro que semejantes escuelas bisexuales ordinariamente ofrecen, existe otro en esta parroquia; pues los alumnos se llevan la comida de sus casas (distantes la mayoría 1 hora) y permanecen fuera de ellas desde el amanecer hasta el anochecer, juegan juntos, hasta en despoblado y carecen de la suficiente vigilancia”

El Marcel va tenir ocasió de fer-se una fotografia en la que surt també un net del senyor Pau Rius Montserrat; li sembla recordar que el seu traspàs es produïa cap a l’any 1986.

Els possibles significats de Selma/Sälma, son : la que té pau; plàcida, tranquil• la i pacífica. Algú defensa que pugui ser una variant i/o derivació d’Anselma, d’origen germànic, això vindria a reforçar els significats tradicionals en afegir-hi ; guerrera protegida per déu.

El Josep Gavin Barceló retratava l’any 1974 la infinita desolació desprès de dècades d’espoli; no hi ha gaire diferencia amb les nostres imatges de l’any 2012. Certament no es poden afirmar qualitats d’endevinador, clarivident, , àugur, o vident, al que escollia el nom del poble; hi ha certament pau i tranquil•litat, però no hi ha vida.

Deixem testimoni del nostre personal agraïments al Josep Sansalvador Castellet, Responsable de l’ Arxiu Gavín, al Monestir de les Avellanes ; 25612 – Os de Balaguer – Lleida
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Tel. 973 438 006 extensió 1340
Fax. 973 438 038
Mòbil 689 52 02 78

 

Com a Cognom es va estendre pels antics regnes d’Aragó i València, apareix escrit indistintament, amb les formes Celma i Selma. La grafia original Selma, que avui és la menys estesa, es troba, principalment, en les províncies de Castelló, València i Barcelona, mentre que la Celma es troba, principalment, en les províncies de Barcelona, Saragossa, Terol i Tarragona. Fins una de les branques aragoneses va arribar a tenir un escut d’armes.

A nivell del Reino de España, en aquells ‘Annus Horribilis’ Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 – París, 16 de març de 1930), exercia com a Dictador seguint els models totalitaris de Benito Mussolini i Adolf Hitler – que impregnarien profundament les classes dominants -. El seu anticatalanisme arribava al ridícul; en la seva obsessió per fer desaparèixer tots els símbols públics del catalanisme, l’any 1928 va manar enderrocar les Quatre Columnes de Montjuïc (Barcelona), de Puig i Cadafalch, aixecades l’any 1919, i destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme, per tal que aquest no tingués el ressò que li podia donar l’Exposició Internacional de 1929 de Montjuïc. Pel mateix motiu va anomenar Poble Espanyol, a la mateixa muntanya, al que s’havia de dir Iberona, en homenatge als Ibers, primers pobladors de les terres catalanes, i va donar nom a la Plaça d’Espanya, col•locant-hi també dues torres venecianes.

A Catalunya, no li han anat mai bé, ni els Dictadors, ni els Rivera.

La polèmica – científica religiosa – que s’ha suscitat en relació a la figura històrica de Sant Cristòfor o Cristòfol, arriba massa tard, i no suscitarà – sense cap mena de dubte – cap exaltació de la feligresia, ni de la de Selma escampada per arreu, ni tampoc del veïnat conegut anys enrere com Manlleu de Selma, i avui anomenat Pla de Manlleu.

http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Ens agradaria que aquí , com en altres pobles que es van abandonar per motius estrictament econòmics, es fessin accions per dignificar les runes, i per endegar associacions d’amics i/o persones que hi van néixer o en son descendents. Espanya no ho farà; la intencionada descurança sobre el Patrimoni Històric i cultural de Catalunya, ve de lluny.


Publicat per antoniomora.verges@blogger.com a Conèixer Catalunya

 
0

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE LA SALA. LLOBERA. SOLSONÈS.

Publicat per tomas el 2 abril 2017 en General

En el seu periple per terres del Solsonès, la M. Rosa Planell Grau i el Miquel Mur, arribaven al municipi de Llobera i després de visitar el dolmen de Llanera o de la Vila de la Gola dels Bous van seguir la pista alquitranada per anar trobar l’església de Sant Salvador. Sobtadament els cridava l’atenció un campanar d’espadanya que s’erigia al costa d’una casa de camp , visible des de la carretera. Va aturar el cotxe i a peu es dirigien cap al mas.

 

El camí era fresat per múltiples petjades de ramat oví o cabrú que feien com un domàs dibuixat de les marques dels seus peus. En arribar davant de la porta van veure que la construcció – més enllà del gràcil campanar – no tenia actualment cap ús religiós ; les bardisses obstruïen el pas., i des de la porta que es trobava oberta, però ajustada, i van accedir a l’interior on el terra era cobert de palla neta.

Sant Pere de la Sala, anteriorment coneguda amb el nom de Sant Pere de Comajuncosa des del segle XI fins al començament del XIX.

Actualment ha pres el nom del mas de la Sala on és situada. És a la vora de l’hort i s’utilitza com a pallissa.

Dades consultades: De totes les esglésies del municipi de Llobera aquesta es creu és la més antiga. Surt esmenada en un document del 21 d’abril de l’any 1002 quan Sanç de Llobera i la seva muller Quinedelde estableixen un mas que limita amb Sant Pere de Comajuncosa “domibus sancti Petri in Choma Iuncosa”.

Al 1060, el seu fill, Mir i sa muller Estefania venen a Guitard i a Eicolina uns alous que posseïen al terme del Castell de Llobera, situats a Comajuncosa, així com la mateixa església, el cementiri i ornaments que hi pertanyien.

Pels capbreus dels segles XIV i XVI sabem que Sant Pere de Comajuncosa és una sufragània de la parròquia de Sant Pere de Llobera

L’any 1694, segons consta en una llinda que hi ha a la porta d’accés a l’església, la nau és allargada amb un presbiteri i un cos adossat al mur sud-est en funció de sagristia.

L’any 1897 arran de la nova distribució de les parròquies del bisbat de Solsona perd la categoria de sufragània.

La nau és de planta rectangular sense absis. Està orientada a l’est. A l’interior hi ha una volta de canó lleugerament apuntada, que correspon a la part primitiva, i una continuació d’aquesta posterior feta amb material més bast de tàpia. Està enguixada.

La coberta és de dos vessants. Al frontis hi ha un campanar d’espadanya amb dues obertures. La porta és al mur de sud-est.

La cara est sembla feta de nou, ja que els carreus estan relligats amb ciment.

L’any 1694 , segons consta en una llinda que hi ha a la porta d’accés a l’església, la nau és allargada amb un presbiteri i un cos adossat al mur sud-est amb funció de sagristia.

L’edifici està pràcticament cobert d’arrels i vegetació, sobretot al sostre i al cantó de llevant, fet que empitjora encara més el seu estat.

El què sembla ser l’antic cementiri és ple de bardisses i plantes.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Copyright © 2007-2017 Conèixer Catalunya All rights reserved.
Desk Mess Mirrored v1.8.3 theme from BuyNowShop.com.