0

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI DE CALDES DE MONTBUI.

Publicat per tomas el 17 novembre 2017 en General

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per visitar– una vegada més – l’edifici que la pietat popular va aixecar a la Mare de Déu del Remei. La seva proximitat i accessibilitat , tant des del nucli de Caldes de Montbui, com de la Comarca del Vallès, li ha comportat un cert ‘desvalor’ del tot injustificat i immerescut.

L’edifici està inclòs en Mapa de Patrimoni Cultural de la Vila de Caldes de Montbui :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08033

Trobem en aquest enllaç: l a documentació històrica senyala que l’ermita va ser construïda durant segle XVI. El 3 de juliol de 1548, el ferrer de Caldes, Joan Cassanyes va fer donació gratuïta a Nicolau Mercader d’una peça de terra al pont d’Aiguafreda per construir-hi una capella sota la invocació de Santa Maria del Remei. El veritable nom de Nicolau Mercader era Nikolaus von Merchelberg, d’origen alemany i va arribar a Caldes de Montbui amb la voluntat de convertir-se en ermità. Al principi de 1549 es va donar permís per celebrar-hi misses. Aviat algunes famílies van fer aportacions monetàries o donacions de terra per acabar de construir la capella i una casa per a l’ermità. Sovint però, els donadors van fer reserves de senyoriu i censos que més endavant van provocar certs litigis que alentiren sobretot la construcció de la casa de l’ermità. A mitjan segle XVII es van celebrar processons fins al santuari en les quals hi van participar les parròquies de Riells, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, L’Ametlla i Sentmenat. En una altra ocasió, quan a Granollers es patia temps de sequera, els seus habitants van visitar col•lectivament el santuari del Remei i la capella de Santa Susanna de Caldes de Montbui. L’abril de 1691, per acabar amb les penúries que patia la vila, el Consell de Caldes de Montbui va decidir fer pregàries anant en processó amb els peus descalços fins al santuari. El Consell va imposar una multa de tres lliures a aquells que treballessin aquell dia, i la imatge de la Mare de Déu va ser traslladada a la parròquia de Santa Maria on es va realitzar un ofici. Aquesta mateixa devoció ha provocat que al llarg de la història el santuari hagi estat beneficiat de moltes donacions fetes a través de testaments.

La capella actual és el resultat d’una important reforma que es va portar a terme al final del segle XIX. El 1893 l’arquitecte Adrià Casademunt va ser l’encarregat de realitzar un estudi per engrandir la capella. La seva proposta passava per enderrocar la part posterior de l’absis ocupant el terreny que quedava lliure fins al torrent per la construcció d’un nou absis i un cambril. El pressupost de l’obra era de vint mil pessetes. Al final del mateix any el bisbat va donar el permís per començar les obres que es van acabar a finals de l’any 1900.

El 1924 es va construir el cor situat damunt de la porta d’entrada. El 1925 es va portar a terme el projecte de Fèlix Mestres Borrell, director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, amb la construcció de la fornícula per a la Verge. El mateix Fèlix Mestres donant gràcies per un favor rebut de la Verge, va pintar l’any 1927 les pintures que decoraven la cúpula de l’ermita fins a l’any 1936. S’hi podia veure un grup de gent, amb el mateix pintor inclòs que es dirigia en processó a venera la Mare de Déu del Remei.

Al final dels anys 1928, 1929, el mal estat de la volta de la part vella de l’ermita va fer-ne necessària la restauració. Per poder realitzar les obres es va enderrocar la façana. Durant la dècada següent es van restaurar els retaules que decoraven l’interior del santuari. El 1930 es va restaurar el retaule de Sant Llop i Sant Ponç i el 1935 el retaule de Sant Joaquim i Santa Anna que datava de 1590.

L’ermita va ser incendiada el 21 de juliol de 1936 durant la Guerra Civil i l’interior va quedar totalment destruït. Es va tapiar l’entrada i fins el mes d’abril de 1939 no es va poder començar a reconstruir. El mes de maig del 1939 es va celebrar l’entrada de la nova imatge de la Mare de Déu del Remei a l’ermita. Es va encarregar a la casa Argullol de Canet de Mar que la van fer a partir d’una estampa.

Les darreres obres daten del 1957, quan es va engrandir el creuer deixant-lo asimètric. L’any 1998, per celebrar el 450è aniversari de l’ermita es realitzaren diferents reparacions que van afectar parets, sostres, teulada i campanar, retocant-ne la pintura, la decoració i la instal•lació elèctrica.

Al mes d’octubre s’hi celebrà el tradicional Aplec del Remei.

 
0

OLIOLA UN MÓN PER DESCOBRIR. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA. CASTELLBLANC I LA CAPELLA DE LA VERGE DEL ROSER

Publicat per tomas el 7 novembre 2017 en General

La baronia d’Oliola, va ser una jurisdicció senyorial centrada en el castell d’Oliola (Noguera) que, al segle XII, pertanyia als Puigverd i al segle XV, als Cardona-Anglesola, barons de Bellpuig. L’any 1496 fou venuda al primer duc de Cardona, Joan Ramon Folc IV de Cardona, I duc de Cardona (1446 – Arbeca 1513). Comte de Cardona (1486-1491), després I duc de Cardona (1491-1513), I marquès de Pallars Sobirà (1491-1513), comte de Prades, vescomte de Vilamur (1486-1513), i baró d’Entença (1486-1513), que la incorporà al seu patrimoni.

Avui, Oliola amb els seus 86 km2, és un quasi despoblat, tenia 220 habitants a darreries de l’any 2016.

Patrimonialment però, és un tresor del tot descurat, reprodueixo de l’Enciclopèdia Catalana :

Masdentorres ; Quadra del municipi d’Oliola (Noguera), al sector nord-oriental del terme, a la dreta del Llobregós. La seva església de Sant Jordi era sufragània de la del mas de Monistrol ( de la que no se’n fa esment a l’advocació ).

A la partida de Serralta, al N de l’antiga demarcació del Terme de Ponts, hi ha la capella de Sant Silvestre de Serralta, romànica, d’una nau i absis llis i els masos dels Trulls i del Tauler. A Mas Cendrós hi ha una capella dedicada també a sant Silvestre. No gaire lluny, més al S, a uns 4 km de Ponts, a la serra del Castellar, hi ha la capella romànica de Santa Maria (dita també de la Mare de Déu del Roser), d’una nau sobrealçada, absis llis i campanaret sobre la nau amb finestres biforades a cada cara, i els masos del Castellar, que té a prop els vestigis d’una casa forta medieval, i de l’Albardaner.

Antic poble i actual masia de Castellblanc, amb la capella de la Mare de Déu del Roser.

Patrimoni Gencat ens diu ; Notícies històriques

Poc se sap de les vicissituds històriques de Castellblanc, ja que el seu arxiu fou destruït en el segle XIX. No obstant es considera que el seu origen pot ser medieval, atesa l’existència d’una làpida de marbre a l’entrada de l’edifici que commemora que el 1174 Ermengol VI comte d’Urgell atorgà franqueses al lloc de Castellblanc.

Segons algunes fonts, el lloc de Castellblanc fou fidel al comte d’Urgell Jaume el Dissortat en el seu conflicte amb el Trastàmara.

D’època moderna se sap que pertangué a les famílies Camats, Albareda i Civit de Motes, tots ells vassalls dels ducs de Cardona. Per les dates inscrites a les portalades, es possible que el gruix de l’obra i el seu aspecte fortificat corresponguin al segle XVII. Després, en el segle XIX es van fer modificacions que n’alteraren l’aspecte general. Actualment pertany a una família barcelonina.

De la capella, probablement també bastida en el segle XVII, se sap que s’hi va celebrar el casament de la pubilla de la casa Albareda amb un membre de la família noble Civit de Motes, que inaugurà el llinatge d’aquest cognom i el títol de baró de Castellblanc, que perdurà fins el segle XX. Actualment només s’hi celebren actes religiosos puntuals.

Quan a la descripció; Castellblanc es troba al sud del terme municipal d’Oliola, a només 800 metres al sud-est de l’església de Santa Magdalena dels Arquells, a 2,3 km al sud del poble de Coscó i a 2,3 km a l’est de les Puelles (Agramunt).

Es tracta d’un casal fortificat, de quatre plantes d’alçada, planta rectangular (d’uns 17 metres per 21 metres ), amb la façana d’accés a llevant i una capella adossada (la capella de la Mare de Déu del Roser) a l’angle sud-est. La teulada es disposa a quatre vessants, amb ràfec de tres nivells de teula i maó. A les cantonades superiors de la façana meridional hi té integrades sengles garites de planta circular, l’oriental de les quals es troba integrada en una torre de planta quadrada de construcció posterior, arrebossada i amb tres obertures a cada cara d’arc fals escalat. La torre és rematada amb un parapet de merlets amb troneres.

Així mateix, l’edifici va ser ampliat a la part septentrional amb un cos constructiu de tres pisos, de teulada a un sol vessant (a continuació del vessant nord de la teulada principal) amb ràfec en forma de cornisa de pedra motllurada. L’aparell és similar en ambdues parts constructives, amb aparell regular de carreus de gres ben escairats i polits lligats amb morter de calç, si bé els carreus dels panys afegits són de mida més gran que els de la part original.

A la façana sud destaca la disposició simètrica de tres balcons amb llosana de pedra motllurada i amb les obertures rectangulars emmarcades amb esgrafiats. Sobre el balcó central hi ha el blasó de la família Batalla i una inscripció esgrafiada informa que aquest agençament data de 1998.

La façana oest consta de 5 obertures rectangulars disposades asimètricament, però en destaca l’alt sòcol trapezoïdal a l’angle nord-oest. Aquest sòcol, que fa de contrafort i alhora reforça l’aspecte de fortificació, té continuïtat a la façana septentrional, en la qual hi ha dos balcons a l’alçada de la planta noble, amb llosanes i marcs motllurats de pedra. Aquesta part de l’edifici és rematada amb la cornisa de pedra motllurada.

L’accés a l’edifici es realitza per la façana est, però per accedir-hi cal entrar a un recinte tancat amb una muralla de planta trapezoïdal que forma un ampli pati a llevant del castell. A aquest patí s’hi accedeix per un portal d’arc de mig punt adovellat en el tram sud de la muralla. En la dovella clau hi ha la inscripció ‘Maigi Camats’ i la data 1630 flanquejant el símbol de la família, una cama esquerra flexionada.

Entre aquest portal d’entrada al recinte d’accés i l’angle est de la façana meridional de l’edifici hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser, construïda amb el mateix tipus d’aparell de carreus regulars ben escairats i polits, amb porta d’arc de mig punt de dovelles amb la data 1674 inscrita en les quatre dovelles superiors de l’arc. Les dates de què informen aquestes inscripcions són concordants amb la lectura atenta dels paraments, de la qual s’observa que la façana de la capella està construïda sobre el pany de la muralla.

La capella consisteix en una petita església d’una sola nau, amb teulada a tres vessants (est, sud i oest), amb ràfecs disposats en tres nivells de teula i maó, un petit campanar d’espadanya, d’un sol ull d’arc de mig punt, sobre la façana d’accés i un petit òcul ovalat sobre la porta abans descrita.

antic poble dels Arquells. Conserva l’església romànica de Santa Magdalena dels Arquells, d’una nau amb absis de planta semicircular, al centre del qual té una petita absidiola, acusada a l’exterior.

Entorno

llogaret de Renant .L’església de Sant Antoni de Renant fou agregada a la parròquia de Cabanabona.

Patrimoni Gencat ens diu ; Notícies històriques

L’església de Sant Antoni Abat és el temple parroquial de Renan, donada al poca gent que viu actualment a Renan tan sols es diu missa un vegada a l’any, pel primer diumenge d’octubre.

Aquesta església fou construïda pel senyor Llogaret – crec que és una errada, i vol referència al ‘senyor del llogaret’ – per poder ésser el centre religiós. En qualsevol cas, agrairem l’aclariment a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Actualment a Renan tan sols hi viu una família i es aquesta la que es troba al càrrec de l’església.

Quan a la descripció; edifici d’una nau de construcció molt senzilla i de planta rectangular. Està feta amb carreus de pedra. A la façana hi ha la porta d’accés amb arc rebaixat i al damunt hi ha un ull de bou i a la part superior una espadanya, que trenca una mica amb la senzilla construcció de l’església, amb una petita campana. A la part exterior hi ha contraforts. La teulada és a doble vessant.

Llogaret de Claret . Dins el seu antic terme hi ha les capelles del Carme, Sant Ramon Nonat del Mas Vell i Sant Amanç, en ruïnes.

No trobava cap dada d’aquest Mas Vell – prop hi ha un Mas Nou – a la façana de la capella de Sant Ramon Nonat, consta la data 1780. Ens agradarà tenir noticia d’aquesta mas, magnífic fins en el seu lamentable estat actual a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Despoblat de Maravella o Malavella (pronunciat també Mavella; té l’església quasi en runes de Santa Magdalena.

Al despoblat de Canosa , situat entre Claret i Coscó, hi ha la capella del Pilar.

A Oliola hi havia encara, la capella romànica (que s’ha utilitzat com a magatzem agrícola) de Santa Magdalena del Corral de Siles, la de Sant Martí del Mas Belasc i la del Corpus Christi del Mas Boera, sense culte.

Claret, Coscó, el Gos, Oliola, Plandogau , Maravella, Renant, la Serra de Dalt

No disposa Oliola d’un Catàleg de Patrimoni en línia, ni tampoc d’un Catàleg de masies.

Els Oliolencs i/o les persones i/o entitats que tinguin imatges i/o dades d’aquest patrimoni fou pregats de fer-nos-ho arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No en trobava dades al Fons Salvany

A l’Estudi de la Masia Catalana, únicament hi ha un parell d’imatges del poble de Gos, situat al costat de la carretera C-14

Antonio Mora Vergés

 
0

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL RUBIÓ DEL MIG. FORADADA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 1 novembre 2017 en General

Ens arribàvem sota un sol abrusador , el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins al nucli de Rubió del Mig, al terme de la Foradada, a la comarca de la Noguera, al cor del ‘forat negre’ de Catalunya, volia retratar l’església parroquial advocada a l’Arcàngel Sant Miquel que es troba al costat de la carretera, entre el carrer de Sant Miquel, el fossar des d’on en retratava la façana, i el carrer de les Escoles, d’aquest petit nucli.

Patrimoni Gencat ens explica que es tracta d’un temple de planta rectangular d’una nau, orientat de nord-oest a sud-est, amb un immoble adossat a la façana nord-est. La façana principal afronta a llevant i està coronada amb un campanar d’espadanya. A banda i banda hi té adossades dues capelles laterals a manera de transsepte, amb una sagristia a l’angle oest i la capçalera recta. La teulada és a doble vessant amb el carener longitudinal.

L’aparell constructiu denota almenys dues fases de construcció. La part baixa de les façanes està feta a base de carreus més o menys regulars (amb un tènue encoixinat molt erosionat a la façana principal) de gres. Aquests carreus de la banda baixa es troben molt erosionats i afectats pel mal de la pedra. A partir de mitja alçada, des de la setena filada, els carreus són més regulars i polits i lligats amb morter de calç. Encara hi ha una tercera fase que va consistir en la modificació de la volta i l’aixecament de la teulada, circumstància que va obligar a fer créixer la part superior de les façanes laterals i posterior amb obra de carreuons irregulars. Només aquest tram d’aparell irregular es troba arrebossada amb morter de calç.

La façana principal conté l’únic accés en forma de portalada d’arc de mig punt de dovelles, amb la imposta exterior amb una motllura mixta de gola. A sobre de la portalada se situa una fornícula en forma de petxina sobre una motllura semblant a l’anterior. La petxina està flanquejada per un baix relleu que representa dos obeliscs i un frontó triangular. A sobre d’aquesta fornícula hi ha el rosetó, motllurat i amb traceria de pedra. Aquesta façana és coronada amb l’esmentada espadanya, de dos ulls d’arc de mig punt i rematada amb un frontó triangular.

La façana sud-oest conté dos contraforts i la capella lateral esquerra, amb teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la nau central. A l’angle entre el presbiteri i la capella lateral hi ha la sagristia.

Cal dir que hi havia originalment una altra capella lateral a la banda oposada, que actualment està integrada a l’immoble veí.

L’interior està cobert amb una volta de canó que integra tota la nau central. Les capelles laterals (encara que la de la dreta es troba tapiada en estar englobada a l’immoble veí) estan igualment cobertes amb volta. La volta central, de la mateixa manera que la coberta, va ser modificada i elevada.

Fotografia de Jordi Contijoch Boada

La decoració interior s’adiu amb els cànons renaixentistes i neoclàssics i es considera l’església, tot i l’origen en el segle XVI, un exemple d’art neoclàssic religiós.

Retratava l’edifici de les escoles públiques, que només per excepció es consideren ‘monuments’ al REINO DE ESPAÑA, del que ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com la data en que s’aixecava, el seu autor, i quan va deixar de fer la seva funció originaria. Al cens de 1857 Foradada tenia 1.084 habitants, que serien només 570 l’any 1930, que han davallat exponencialment fins als 172 al tancament de l’any 2016.

La Noguera al segle XIX i ara, està sense cap dubte prop de Déu, i massa allunyada de la megalòpolis barcelonina.

No fora desassenyat que de forma col•lectiva TOTS els municipis de la Noguera, col•laboressin per a confegir un Catàleg del Patrimoni Històric i/o Artístic de la comarca, els resultats traduïbles en l’augment de les visites turístiques foren immediats. Escrit queda.

Habitualment faig arribar les meves cròniques als mitjans de comunicació locals, comarcals , provincials i/o d’àmbit català; la nostra tasca consisteix en fer conèixer i ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, amb aquesta finalitat es permet la còpia, la reproducció total o parcial, i qualsevol citació de forma general, tant a persones, com entitats, com mitjans d’arreu del món.

Antonio Mora Vergés

 
0

SANT PERE ENTRE CADENES A SANT MARTÍ SARROCA

Publicat per tomas el 29 octubre 2017 en General

Anàvem el Marcel Morató Tort i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Penedès ubèrrim, i em sorprenia un rètol que indicava Sant Pere Ad Vincula (en català Sant Pere entre cadenes), i li pregava – malgrat teníem el temps mil•limetrat – que s’arribés fins al petit nucli de nou cases, anomenat la Torre d’en Vernet.

La Capella, arrebossada i pintada, té una factura ‘moderna’ , com la mateixa advocació que ara acull , ja que la Congregació de SANT PERE AD VINCULA, fou fundada a Marsella el 1 d’agost de 1839 pel P. Carlos José-María Fissiaux , amb la finalitat d’oferir assistència social per a nens i joves necessitats de protecció i reinserció social; iniciava la seva activitat a Espanya el 1 de juliol de 1884, quan se li va oferir dirigir a Barcelona la Casa Municipal de Correcció.

Vistes algunes de les cases, més que centenàries de la contrada, deixo la pregunta ‘urbi et orbe’ de com s’arribava a dedicar a Sant Pere “ad Vincula ” , una capella de finals del segle XIII ?. sou pregats de fer les vostres aportacions a ,’email coneixercatalunya@gmail.com

El temple és d’una sola nau amb coberta a doble vessant i campanar d’espadanya. Damunt la porta s’obre un ull de bou. Ens expliquen que conserva restes d’una església anterior.

La importància monumental de Conjunt de Sant Martí Sarroca, ha eclipsat la resta de ‘tresors’ del terme municipal, i fins dels del rodal.

 
0

SANT ESTEVE DEL MAS D’ALINS. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

Publicat per tomas el 17 octubre 2017 en General

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA

Trobar aquesta petita església ens va donar força treball. Una vegada a dalt de l’alt de Pardines vam continuar la pista fins una porta de ferro mig oberta que diu “Finca Privada” per la que vam baixar un tros sense veure l’esglesiola. Confosos vam fer marxa enrere per la pista de terra i vam buscar per les proximitats de Pardines. Una petita caminada cercant-la per un camí de terra, finalment pujar novament el cotxe i quan ens decidíem a deixar-ho estar tot, ens venir un rampell i ens vam dir: “Baixem fins la masia i preguntem, vam suposar que ens atendrien”. I així va ser, quan érem a prop sota un gran arbre, que a distància no la deixava veure, havia l’església, esglesiola o capella. Poc després parlàvem amigablement amb les persones del mas i en acabar de fer les fotografies marxaven tranquil·lament i amb la feina feta.

Es tracta d’un petit i robust edifici romànic que ben bé podia ser la capella del Mas d’Alins, prop de la frontera, un casalici a molt poca distància d’Argolell en terres catalanes.

No hi ha cap dada històrica que aclareixi res d’aquest església. La seva construcció i la manca d’ornamentació van suposar que la primera meitat del s. XII és una data adequada. Sembla també molt restaurada amb el pas del anys.

L’edifici és una construcció molt simple i obeeix a un tipus d’església rural molt senzill. La construcció és ben orientada i és rematada al costat de llevant per un absis semicircular.

L’aparell és rústic amb pedres escantonades a cops de martell i sense formar filades. La pedra és de diverses varietats, tant llicorella, com tosca i calcària. El muntant dels angles és format per blocs més grossos a fi que l’encaix dels murs sigui més fort.

El bonic absis sembla el més restaurat de la construcció. Alí els blocs de pedra són més semblants, quadrats i més aviat grossos i hom ha intentat de posar-hi un aparell de filades i a trencajunt. Té una finestra a la part sud.

Al mur de migjorn però desplaçada cap el campanar s’obre la petita i rudimentària porta d’entrada. Ha estat oberta en el mateix mur i és coberta amb dovelles de pedra tosca formant un arc de mig punt.

El mur de ponent és llis, només hi ha una petita obertura quadrada. És coronat per un campanar d’espadanya d’arc de mig punt fet amb dovelles.

L’església és coberta amb encavallades de fusta. La teulada és de llicorella tant a la nau com a l’absis.

Fet que es confirma amb l’existència d’una primitiva mesa d’altar d’aquesta època, situada sota la mesa de fusta actual.

Ens va costar arribar-hi però vam sortir contents amb la feina realitzada.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

 
0

IN MEMORIAN DE RUBIÓ DE BAIX I LES SEVES ESGLÉSIES. FORADADA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 13 octubre 2017 en General

Ens arribàvem sota un sol abrusador malgrat trobar-nos encara al mes de Maig de l’any 2017, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins al desolat indret de Rubió de Baix, el volia veure , i recollir almenys una imatge de la seva infinita desolació, en la que contrasta l’edifici de ‘ la nova l’església’ advocada a l’Arcàngel Sant Miquel que està situada a la part baixa del poble actualment deshabitat, en el vessant de llevant del tossal del castell i sobre el pendent que baixa cap al barranc del Salí.

Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d’un edifici aïllat, fonamentat directament sobre la roca, que consisteix en una església de planta rectangular, d’una sola nau, de teulada a doble vessant amb el carener longitudinal, de capçalera recta, i orientada de nord-est a sud-oest seguint les corbes de nivell, amb la façana principal a ponent rematada amb una espadanya de dos ulls d’arc de mig punt.

L’aparell constructiu varia segons els trams, circumstància que pot indicar que es tracta d’una construcció feta a partir d’un edifici anterior (tal vegada la parròquia de Santa Maria de Rubió de Sòls, documentada des de finals del segle XIII) o bé un canvi en la tècnica constructiva. En tot cas, la part baixa de la façana principal està feta a partir de carreus de gres ben escairats lligats amb morter de calç. La porta, d’arc de mig punt de dovelles i amb la data de 1829 a les dues dovelles centrals, està feta amb el mateix tipus d’aparell, però, a partir de mitja alçada de la porta, els carreus esdevenen de mida més petita i a penes desbastats. A mitja alçada de la façana fins l’espadanya l’aparell és de maçoneria de morter amb pedres irregulars (gresos i calcàries). L’espadanya torna a tenir carreus ben escairats de gres i aparell de carreuons irregulars al coronament triangular.

Al centre d’aquesta façana s’obre un rosetó emmarcat per pedra calcària blanquinosa que contrasta amb el color bru de la resta del pany de mur. A sota del rosetó hi ha encastat un lateral de sarcòfag gòtic (amb decoracions en baix relleu que representen tres arcs lobulats trevolats i diverses figures humanes molt erosionades) i a cada banda una cartel•la decorada, la de l’esquerra molt malmesa. Aquests elements haurien pertangut al primer temple i haurien estat integrats a la façana quan es va bastir l’edifici actual el 1829.

La resta de les façanes mostren una heterogeneïtat constructiva similar, amb panys de carreuons irregulars combinats amb maçoneria de morter i alguns trams arrebossats. Les obertures, sis a la façana nord i tres a la façana sud, són senzilles finestretes d’arc de llinda sense cap mena d’ornamentació. A la part posterior de l’església, hi ha un cos adossat amb teulada a doble vessant que fa la funció de sagristia.

L’interior, resol amb una volta de canó de perfil semicircular, està totalment arrebossat amb morter de calç i guix, i en destaquen les decoracions motllurades en guix d’estil neoclàssic de la zona posterior del presbiteri.

Fotografia de Jordi Contijoch Boada. 2010

Recullo, que no comparteixo, la tesis que defensa que aquesta església de Sant Miquel ( anteriorment dedicada a Santa Maria i, posteriorment , a la Immaculada Concepció), podria estar bastida sobre el lloc de l’antiga parròquia del castell de Rubió, documentat des del 1018. Si fos així, es correspondria a l’església de Rubió que apareix en la relació de parròquies dels deganat d’Urgell que contribuïren a les dècimes dels anys 1279 i 1280. Així mateix, el capellà de Rubió es consigna en la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391.

L’existència d’una capella al Castell, advocada a Sant Eudald, es qüestiona aquell raonament, que no desvirtua el fet que l’edifici actual, bastit l’any 1829 en estil neoclàssic, conservi encastats a la façana principal el lateral d’un sarcòfag gòtic i dues cartel•les.

Això, al nostre entendre, únicament confirma l’existència d’un primer edifici, potser romànic o tal vegada gòtic.

La teulada original era de lloses de pedra i es trobava semiderruïda a principis del segle XXI. El 2008, l’edifici fou restaurat per la Diputació de Lleida, amb un nova teulada de teula àrab i consolidació dels murs.

D’aquell edifici semiderruït en voldríem rebre imatges a l’email coneixercaalunya@gmail.com , també les dades de l’arquitecte de la ‘restauració de l’any 2008’ . Dissortadament no va arribar fins aquí el Josep Salvany Blanch, en la visita que feia a Foradada l’any 1920:

http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/foradada/mode/all/order/title/page/1

La Noguera aleshores i ara, està prop de Déu, però massa allunyada de la megalòpolis barcelonina.

No fora desassenyat que de forma col•lectiva TOTS els municipis de la Noguera, col•laboressin per a confegir un Catàleg del Patrimoni Històric i/o Artístic de la comarca, els resultats traduïbles en l’augment de les visites turístiques foren immediats. Escrit queda.

Habitualment faig arribar les meves cròniques als mitjans de comunicació locals, comarcals , provincials i/o d’àmbit català; la nostra tasca consisteix en fer conèixer i ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, amb aquesta finalitat es permet la còpia, la reproducció total o parcial, i qualsevol citació de forma general tant a persones, com entitats, com mitjans d’arreu del món.

Antonio Mora Vergés

 
0

MAS PETIT D’ EN CAIXA. ERMEDÀS. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 8 octubre 2017 en General

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies del Mas Petit d’en Caixa, a Ermedàs, terme de Palafrugell.

Trobava a la pàgina 224 de 480 de :

http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pd

Torre de defensa que té la masia adossada a la meitat inferior del seu costat de ponent. L’edifici ha estat objecte d’un intervenció per convertir-lo en residència de plaer, segurament, la qual ha quedat interrompuda. La torre, ben diferenciada de la casa, es dreça damunt d’un petit monticle rocós de granit que serví de fonamentació. És una planta quadrada, d’uns 12 metres d’alçada. L’interior es divideix en dos pisos, originalment amb sengles voltes de canó de les quals només queden les arrencades, amb empremtes de l’encanyissat. El muret de coronament de la terrassa superior havia arribat als nostres dies força escalabornat. En les obres dels anys 1980 ha estat anivellat horitzontalment, de manera que ja no es pot esbrinar si hi havia hagut merlets. El mur meridional de la torre és perforat per dues petites portes corresponents a cadascun dels pisos. Són d’arc de mig punt i dovelles de mida mitjana ben tallades i polides. La que s’obre a la planta baixa és una mica enlairada del sòl.

La superior la identifiquem també com una porta per la seva estructura i dimensions – idèntica a l’altra- sense ampit i amb l’existència de dos encaixos, als costats de la base, probablement per sostenir un pont de fusta. Les dues portes creen un sol eix vertical, si bé descentrat, a la meitat de ponent de la seva façana, a nivell de la segona planta hi ha, a tot volt, una filada d’espitlleres molt petites; la resta dels paraments són opacs només amb forats a les bastides. La torre presenta dos tipus d’aparell clarament diferenciats. Fins a un nivell poc superior a la porta baixa es construí amb blocs de pedra grans, només trencats que creen un aparell irregular amb el morter ben visible en els junts. Al seu damunt, la part restant dels paraments, es construïren amb petits carreus força ben escairats que es col·locaren en filades seguides rectangularment. Les cantonades són fetes amb carreus escairats, tant en un sector com a l’altre.

La masia és de dues plantes, rectangular, i de tres eixos. A la façana, a migdia, hi ha la porta al centre i tres finestres al pis, més altres dues petites obertures als baixos. Són obertures rectangulars amb llindes monolítiques i ampits motllurats. El teulat és de dues pendents sobre els murs de més llargada. L’interior ha conservat força bé la compartimentació original.

Hi ha un cobert adossat al mur de llevant de la torre que ha estat consolidat, en el moment en què també es construí un nou cos d’edifici a ponent del mas.

La “restauració” iniciada té aspectes molt discutibles. Com la construcció afegida a ponent del mas, amb finestres apaïsades i imitació dels aparells antics de la casa. S’ha destruït l’antic remolinat de la façana del mas.

La casa és envoltada de camps de conreu. És interessant la vegetació de la riera propera i dels marges que limiten els dits camps;especialment el situat vers el nord-est, amb algunes oliveres de grans proporcions.

La torre sembla força anterior a l’actual casa. Tant pels aparells com per les portes – gòtico-renaixentistes – la torre no sembla posterior al segle XV o principis del XVI. Les espitlleres no són per arma de foc. Per les portes diríem que és possible que tingués o hagués de tenir relació amb un edifici situat diferentment que el mas actual.

El mas té les característiques pròpies del segle XVII o principis del XVIII; no hi ha dates gravades que ens el datin amb certesa.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’arquitecte que duia terme la ‘restauració’

Afirmava suara a :

http://www.lactual.cat/cat/notices/2017/02/-tot-esta-descobert-pero-no-tot-es-accessible-24363.php

“Tot està descobert però no tot és accessible”, el Joan Dalmau Juscafresa es deleix per posar ‘llum’ sobre el patrimoni històric i/o artístic de Palafrugell. Ens falten a Catalunya MOLTES PERSONES COM ELL

 
0

IN MEMORIAM DE LA PARROQUIA DE SANT ESTEVE DE CAULÈS. ARA ERMITA DE SANTA SUSANNA. VIDRERES. LA SELVA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 2 octubre 2017 en General

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de l’ara ermita de Caulès de Vidreres, el temple fou església parroquial fins el 27 de febrer de 1448, quan el bisbe de Girona, Bernat de Pau (Banyuls de la Marenda, 1394 – Girona, 1457), uní aquesta parròquia, de la qual restava un sol veí, amb la més pròxima que era la de Vidreres.

L’església primer va estar dedicada a Sant Esteve i a partir del segle XIX a Santa Susanna. L’edifici està format per una nau rectangular capçada a la part de llevant per un absis trapezial, en un distribució típicament preromànica, així l’origen de l’església se situa en el segle X. A la banda de tramuntana hi ha una capella i una sagristia, afegides posteriorment

L’any 1835 es va acabar la capella lateral dedicada a la Verge del Roser per voluntat testamentària de Josep Mundet, terratinent de la zona pròxima a Caulès. Les obres les va fer el mestre de cases Joan Güell i va costar 259 lliures.

El 1964 es va restaurar la façana, el teulat i el cementiri. El preu de les obres fou de 130 mil pessetes.

Per les seves característiques s’ha relacionat amb l’Església de Sant Marcel de Flaçà, al Conflent, construïda al finals del segle X i principis de l’XI.

Edifici de planta rectangular i en planta baixa cobert a dues aigües a laterals situat en un turonet al qual s’accedeix per mitjà d’unes escales. Té una capçalera en forma de trapezi de tipus preromànic , una nau rectangular coberta amb volta de mig punt i, al costat septentrional, una capella i una sagristia afegits.

La façana, l’única part arrebossada, té una porta rectangular emmarcada de pedra de Girona i un òcul de rajol. Les pedres cantoneres, de granit, no estan cobertes d’arrebossat.

El seu petit interior està enguixat i consta d’un cor amb balconada de fusta a la part occidental, d’unes escales d’accés, de la petita capella lateral i de restes de mobiliari religiós i litúrgic en mal estat (bancs, imatges, altars…).

 

Escultura de Santa Susana. Fotografia de Caparrós, X.; Serrano, M.2005

L’exterior és de pedra vista menys la façana, reformada el segle XIX. Conserva tres contraforts al costat meridional i un al costat septentrional. Un dels elements més antics, a part de l’absis i les parets mestres, és la finestra tapada del lateral meridional. El sostre té un campanar de cadireta amb dues obertures de mig punt i cap campana, al qual s’accedeix recolzant una escala i amb uns graons efectuats en un dels contraforts.

A la part meridional del temple s’aixeca un aterrassament que contenia el cementiri, que va estar en funcionament fins a finals del segle XX, quan es van traslladar les restes al cementiri nou de Vidreres, a causa de les nombroses profanacions.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

 
0

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MAGDALENA DE MERAVELLA. OLIOLA. LA NOGUERA. LLEIDA

Publicat per tomas el 27 setembre 2017 en General

Ens endinsàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés per les terres del ‘ forat negre’ de Catalunya

Ens aturàvem a Meravella, nom que deriva etimològicament del llatí mirabĭlĭa, ‘coses admirables’.

L’església parroquial, advocada a Santa Magdalena té unes dimensions petites. La seva planta és/era quasi quadrada. La façana, tota de pedra de carreus, té una porta d’accés a l’interior adovellada amb arc de mig punt i al costat esquerre hi a una altra finestra. La part superior hi ha una cornisa amb decoració i a la part central una espadanya, amb arc apuntat , sense campana i al damunt d’aquesta una creu. La teulada és de doble vessant. Una part d’aquesta capella estava arrebossada, en alguns llocs però, l’arrebossat, com la teulada ja ha caigut, o està a punt de caure.

És certament ‘admirable’ la desídia de les administracions publiques, catalanes, castellanes i àdhuc europees, així com de l’església catòlica apostòlica i romana.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com, també de l’església de la Mare de Déu del Carme de Claret, i la de la Verge del Pilar de la Canosa, ambdós, com Meravella, al terme d’Oliola.

En demanaré imatges anteriors a la seva quasi ruïna al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Quan al topònim Oliola, demanava el diccionari etimològic de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), i em deien a la biblioteca de Castellar del Vallès, que per indicació de la Diputació de Barcelona estan fent un espurgo. Em temo el pitjor.

Antonio Mora Vergés

 
0

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE LES ENCIES, LA GARROTXA

Publicat per tomas el 10 setembre 2017 en General

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, prop de la font i l’església de Santa Maria ; hi havia una senyora que posava flors en una imatge situada al costat de la carretera;

ens explica que és filla del poble, i que podrem veure l’interior de l’església de Santa Maria malgrat estar tancada la porta.

Del topònim ens comenta haver sentit explicar al seu pare, que deriva (d’ànsies), i que deriva del patiment d’un cap militar davant la previsió de baixes en una contesa prop de l’indret. La versió ‘ oficial’ és menys romàntica, defensa que el topònim de les Encies sembla derivar de la paraula llatina “incis” que significa tall, divisió o incisura. Aquesta referència té relació amb la troballa d’una primitiva imatge de fusta policromada – avui desapareguda- en una esquerda a sota la vella església a principis del segle XII. Precisament d’aquí hi va brollar una font, tal com indiquen els goigs, d’aigües miraculoses (adreçada a les parteres). Agrairem la tramesa d’un exemplar – si el trobeu – a coneixercatalunya@gmail.com
Agraïm a Bibliogoigs, i particularment a la Nora Vela, la tramesa dels goigs de la Mare de Déu de les Encies.

Al començament al·ludeix a la font…

L’església parroquial, dedicada a Santa Maria, és esmentada ja el 1155. Conserva, del primitiu edifici romànic, l’absis, sobrealçat, amb arcuacions i fris de dent de serra. El temple actual data del segle XVII.

Disposava de diferents relíquies autèntiques -Sants Cosme, Damià, Eugènia i Hipòlit, portades allí en el segle XVII. Al mateix temps que s’hi feren les capelles del Roser i al de Sant Isidre, el porxo i el campanar.

La seva situació de pas entre dues valls (Vall d’Hostoles i Vall del Llémena), motivà que a l’any 1655 l’església fou greument saquejada i profanada per les tropes franceses durant la Guerra dels Trenta Anys.

El 1872, en un indret anomenat Camp Vell, prop del Jonquer, mas dintre el terme d’aquesta parròquia, es va fer una troballa de denaris romans i monedes emporitanes, algunes de les quals amb llegenda ibèrica, que testimonia que al segle III aC el numerari romà i l’emporità corria indistintament a la vall d’Hostoles. Al susdit mas del Jonquer s’ha trobat també ceràmica romana i enterraments

Fins al 1936 s’hi venerava una talla de fusta policromada de la Mare de Déu de les Encies.

Impressiona la renglera de nínxols situats al costat dret del petit jardí que hom troba abans del temple. Alhora però. aquestes tombes aporten una pàtina de vida al petit clos parroquial.

Ens acomiadem de la nostra ‘guia local’, a la que agraïm l’atenció que ha tingut amb nosaltres.

Copyright © 2007-2017 Conèixer Catalunya All rights reserved.
Desk Mess Mirrored v1.8.3 theme from BuyNowShop.com.