0

ERMITA DE SANT LLEÏR. SANT ANTONI DE VILAMAJOR. MONTSENY JUSSÀ. VALLÈS ORIENTAL

Publicat per tomas el 24 febrer 2018 en General

Parlàvem d’una “ermita de Sant Lleïr” , en ocasió d’una sortida per les terres de la Vall del Montcau, al terme de Mura. Està esmentada documentalment ja l’any 1.240 ; altrament sembla que és aquesta la capella que dona origen al llinatge Santlleïr. Dèiem en relació a la casa “ dona sensació de fortalesa i acolliment alhora” ; llàstima que tingui la servitud de les línies de molt alta tensió que més enllà dels perjudicis per a la salut, originen un soroll persistent i intens similar en alguns moments al brogit de les abelles.

Anàvem en aquesta ocasió el Juan Navazo i Montero, company d’infantessa, gran caminador, i llegenda viva en el món de la espeleologia, i l’Antonio Mora Vergés a San Antoni de Vilamajor, als límits del Vallès Oriental i el Baix Montseny; l’objecte de la nostra recerca, Sant Lleïr, originàriament es trobava dins els límits de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor.

Algunes dades històriques :

 

 

L’ermita de Sant Lleïr es troba emplaçada a una altitud de 280 metres.+

L’any 1303, el bisbe de Barcelona nomenà a Arnau Terrades perquè tingués cura de la capella i hi residís. Més endavant, el 1342, Bernat de Montrodon, rector de l’església de Caldes de Montbui, erigí una prepositura amb quatre preveres, que havien de servir a la capella. Instituí que els seus successors haurien d’alimentar la comunitat de clergues, i amb la facultat de presentar-los. Establí que s’havia de celebrar missa cada dia. L’any 1381, la prepositura quedà unida a la capella, amb dos preveres. Segons la visita del 1726, l’obtentor havia de celebrar una missa cada setmana a la capella, celebrar tres aniversaris, distribuint als pobres una quartera de blat en pa, i tenir cura d’un ermità.

El senyoriu dels Montrodon no va deixar la capella fins a principis del segle XX, quan va morir la darrera comtessa de Llívia, havent de rescatar la parròquia els drets de l’ermita. Tot seguit, la feligresia emprengué la restauració. Tanmateix, durant la guerra civil del 1936, la capella es convertí en corral d’aviram. A l’era, però, del davant, es guardaven encara unes dovelles del claustre superior de Sant Pere de les Puel•les, procedents de la masia de Can Soler.

L’ermita forma un sol cos amb la casa de l’ermità. A la partió, s’aixeca una típica espadanya. Les dues construccions són del segle XVI. En la visita pastoral del 1508 es fa clara referència d’aquesta església. El visitador diu que ha estat reparada però no acabada.

És un edifici d’una sola nau, de planta gairebé quadrada, amb teulada a dues vessants, que té annexa la casa del paborde, edificada pels volts del 1425. La volta és rebaixada. Exteriorment han estat necessaris set contraforts per aguantar l’empenta de la volta.

La façana com la d’una casa de pagès, amb teulada a dos pendents i portal rectangular cobert amb una gran llinda. La portada és quadrada amb un ull de bou per a la il•luminació i amb l’escut dels Mont-rodon amb la data 1588. En l’escut hi ha represejtats en un costat un arbre arrencat i en l’altre un arbre agafat per una mà.

Davant de l’ermita hi ha una creu de ferro muntada sobre un gran bloc de pedra rodona des d’on es beneïa el terme.

En la petita era que hi ha a l’entrada de l’església es troba la làpida sepulcral del canonge Ramon Sans i Rius, mort el 1822, i que havia estat obtentor de la prepositura.

A l’interior de l’església hi ha el sarcòfeg de pedra de Bernat de Mont-rodon, amb l’escut familiar, datat el 1345. Té la tapa a dues vessants, i en el front i als costats hi ha uns bells escuts del llinatge, amb el mont florejat composat amb 6 peces. Està aguantat per dalt per dues mènsules senzilles. Hi consta la inscripció “Pridie idus Augusti …”, que traduïda significa “El dia abans del idus d’August (el 12 d’agost) de l’any del Senyor de mil tres-cents quaranta cinquè, morí el venerable i assenyat senyor Bertran de Mont-rodon, Senuyor de la doma de Sant Lleïr, que va fundar tres presbiteriats perpetus i aquest aniversari; l’ànima del qual reposi en pau. Amén.”

L’altar major ha tingut vàries transformacions. A principis del segle XX, tant aquest altar com els dos laterals eren de fusta i empaperats amb paper imitant marbres virolats, d’estil clàssic. L’any 1934, en la reforma duta a terme pel rector mossèn Manuel Ribas, se li donà el caire de temple romànic i desaparegueren els antics altars. En la visita del 1421 es diu que tenia tres altars, ultra el major, el de Corpus Christi i Santa Caterina. Desaparegueren els ex-vots i quadres, entre els quals eren dignes d’esment, els de Sant Lleïr i Sant Atanasi, un via-crucis francès, etc. Es van posar vidrieres i es suprimiren dos contraforts.

Actualment l’altar major és de pedra. Hi ha un quadre pintat en tela, d’estil tenebrista, amb Sant Lleïr. El bisbe porta mitra i bàcul, i al peu es llegeix “Sant Llisé”. El cor és senzill, amb la seva balustrada.

Els pabordes de Sant Lleïr, que tenien cura de la capella, perduraren fins a mitjan segle XIX, i els Mont-rodon i després els seus descendents, foren els senyors i patrons de la pabordia, fins que, ja en el segle XX, passà a la parròquia de Sant Antoni.

A finals de l’any 2006 es van realitzar obres de remodelació de l’ermita per reforçar-ne els murs i arreglar esquerdes. Es va suprimir el cor, i així s’ha habilitat per a espai per a realitzar-hi actes religiosos i culturals.

Actualment, i per la festivitat del sant, el dia 27 d’agost, hi ha una ballada de sardanes i s’hi celebra una missa en honor al copatró del municipi de Sant Antoni de Vilamajor.

 

© Antonio Mora Vergés

 
0

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE LA PIETAT. LA ROCA. VILALLONGA DE TER. VALL DE CAMPRODON. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 17 febrer 2018 en General

Pujava fins a l’església de la Roca, agregat avui de Vilallonga de Ter, a la Vall de Camprodon, comarca del Ripollès.
Llegia de la descripció; parcialment immersa dins el que foren murs de castell, la nau del temple és orientada seguint l’eix nord-sud. Té la planta rectangular i és coberta amb volta de canó. La façana on hi ha l’accés és de carreus tallats finament i disposats de forma acurada que contrasta amb la resta de l’aparell, més rústec.

Al cim de la porta hi ha una finestra i un petit campanar de paret. El mur de tramuntana ha estat construït damunt la roca. El de ponent aprofita la paret del castell, i a l’altre costat la capella es comunicava amb la rectoria d’època molt posterior.

Tenia ocasió d’accedir a l’interior i comprovava que la imatge que presideix no és la de la Mare de Déu de la Pietat.

La descreença – o la falta de pràctica religiosa – provoca que alhora de qualificar els edificis religiosos, sovint sorgeixen equivocs; en algun lloc llegia que l’anomenen Capella , aquesta denominació en absència d’una església de més rang al mateix nucli és errònia, com ho fora anomenar-la Ermita, denominació que cal reservar als petits edificis situats fora de llocs habitats.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

 
0

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DELS OMS, BERGUEDÀ

Publicat per tomas el 29 gener 2018 en General

El Santuari de la Mare de Déu dels Oms és una obra del municipi de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà) protegida com a bé cultural d’interès local.
Edificació aïllada, prop d’una casa de pagès. És un temple d’una sola nau amb capelles lateral i un gran presbiteri de secció quadrada coronat amb un llanternó. La façana principal, orientada a migdia, té una àmplia porta de mig punt dovellada i un senzill òcul circular. Al costat de la façana principal s’aixeca un campanar de planta quadrada amb pinacle. L’exterior arrebossat amb teulada de teules aràbiga. Situada en un amplia collada i carena coberta de prats, en un paratge compartit per la casa de pagès.


La Porta de la sagristia és una porta de fusta d’un sol batent que gira sobre un sol eix i obre només en un sentit. Està ricament decorada amb tons de blau, vermell i daurats. La part de dins de la sagristia està força malmesa. Possiblement la porta pertany a l’ampliació feta al segle XVIII.
D’origen medieval, entre els anys 1410-1411 hi han notícies històriques referents a diferents llegats. L’any 1785 s’acabà la construcció actual

 
0

SANT PERE DE CASTELLET. ALT PENEDÈS

Publicat per tomas el 16 gener 2018 en General

Deixava el vehicle aparcat prop del pantà de Foix , pujàvem les escales que passant pel costat del Castell d’ Abertis, ens portarien fins la gran portalada de mig punt precedida per un gran atri amb volta de canó amb una arcada de molta llum, de l’església parroquial de Sant Pere de Castellet, davant del temple en una zona enjardinada s’aixeca avui un monòlit coronat per una creu en memòria dels qui trobaren en aquest indret el descans etern;

ens expliquen que la primitiva església era dedicada a sant Esteve; el temple d’origen romànic és d’una nau i a la façana de tramuntana s’alça un gran campanar de paret de quatre obertures (en resta una campana ) l’antiga rectoria adossada a l’església és del 1878. Aquesta església és esmentada el 1195 (Bertran de Castellet l’elegí per a ser-hi enterrat); el 1484 rebé com a sufragània la de Sant Esteve, i el 1739, la de Sant Marçal.

Recolliré imatges de l’indret, i des d’aquí del paisatge d’aigua i verdor del pantà de Foix ; sorgeix la idea de la seva construcció en el context de la greu crisi agrària i econòmica general del final del segle XIX .

Una infraestructura d’aquestes característiques transformarà decisivament l’agricultura de les poblacions més properes al riu Foix, que passaran de la vinya, molt delmada per la fil•loxera dels anys 90 amb la consegüent davallada del preu del vi, al regadiu.

L’any 1901 es comença a projectar el pantà de Foix . que no serà una realitat operativa fins l’any 1.943 – aquesta serà una de les obres que donaran peu a la llegenda del Dictador obsessionat per les obres hidràuliques – ; l’agricultura de la comarca inicia el procés d’adaptació al nou context econòmic del primer terç del segle XX que afavoreix el conreu de productes de regadiu. El temps – i la santa obstinació dels penedesencs – fan que a dia d’avui el pantà de Foix tingui funcions més recreatives que no pas de subministre d’aigua.

La inclusió el 1992 de l’embassament del Foix al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) obria una nova etapa per consolidar-ne l’interès ecològic i paisatgístic. Un interès que es consolidà amb l’aprovació del Pla Especial de Protecció de l’Espai Natural de l’Embassament del Foix, que ha permès desenvolupar els objectius d’ús públic d’aquest indret.

 
0

IN MEMORIAM DE LA SEU EPISCOPAL DE GUISSONA/URGELL. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 9 gener 2018 en General

Retratàvem el Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, el runam esfereïdor del Palau de Fluvià, més conegut com a Obra de Fluvià, situat a un km de Guissona, vora la carretera que porta a Massoteres, a l’antic terme del poble de Fluvià.

El lloc, que pertanyia a la universitat de Guissona des del 1383, passà progressivament a la jurisdicció del bisbat d’Urgell. ç

El 1505, Pere (Folc) de Cardona. Bisbe d’Urgell (1472-1515) en comprà la totalitat dels drets senyorials, i emprengué la construcció d’una residència-palau per als bisbes d’Urgell, en substitució de l’antic castell

L’obra que avançava ràpidament restà interrompuda però , el 1514, quan el bisbe Cardona es trasllada a Tarragona com a nou arquebisbe metropolità, moment en que ja era acabada i coberta la planta baix.

Les restes de l’edifici permeten de reconstruir no tan sols l’esquema de planta, sinó també la ubicació de les diferents estances, al mateix temps que ens permeten de fer-nos una idea de l’ambició de l’obra i dels mitjans de què disposà.

Al 1808 amb la Guerra del Francès, els francesos van fortificar l’edifici i derruïren part de la coberta.
Patrimoni Gencat el descriu en aquests termes ; Palau gòtic-renaixentista que es va deixar inacabat ja a inicis del segle XVI.

Construcció de planta quadrada centralitzada per un pati, on s’obren totes les estances. L’església del palau és un dels espais més interessants del conjunt i estava dedicada a Sant Jordi, Santa Llúcia i Sant Blai.

La façana principal presenta tres obertures a la banda dreta, dues de les quals són finestres amb arcades que es sustenten en mènsules amb motius vegetals i zoomòrfics, i una tercera obertura amb un ull de bou. Les tres finestres conserven elements decoratius gòtics amb arcs rebaixats i motllures pronunciades.

A la banda esquerra de la façana totes les obertures es troben actualment tapiades i s’hi observa una finestra molt deteriorada i una porta, que donava accés directe des de l’exterior a l’església.

A la façana est hi ha diferents obertures, totes tapiades o inacabades i una porta que comunica amb les cavallerisses.

L’entrada principal estava formada per una gran portada d’arc de mig punt adovellada, de la qual només en conservem les restes.

S’accedeix al palau per un vestíbul que dóna a una gran sala ricament decorada a mà dreta i a l’església a l’esquerra; davant, com ja s’ha dit anteriorment, un pati que centralitza tot l’edifici. L’ala dreta d’aquest palau l’ocupen un conjunt d’estances intercomunicades per portes amb arcs de mig punt i motllures. En una d’aquestes estances encara s’hi conserva un forn. A l’ala nord s’ubicaven les cavallerisses, que comunicaven també amb l’exterior a través d’una porta al mur est. Les restes de les cobertes ens deixen endevinar l’arrencament d’arcs torals i voltes de creueria.

La decoració del palau era molt sumptuosa i entrelligava elements del gòtic tardà amb altres renaixentistes. Es conserven encara motllures, frisos decorats amb motius vegetals, filigranes, arcs adovellats que donen accés a les estances, relleus amb motius vegetals, capitells ricament decorats, etc.

En el projecte d’aquest palau de ben segur que havia la voluntat d’aixecar un segon pis, ja que l’ala dreta de l’edifici presenta una escala de caragol que no portava a cap lloc, ja que no es va arribar a construir mai.

La totalitat del conjunt es troba en molt mal estat i la vegetació ha cobert gran part de les estances, algunes pràcticament inaccessibles.

Hom pensa que el bisbe, fill bastard de Joan Ramon Folc III de Cardona, pretenia traslladar aquí la seu Episcopal d’Urgell.

L’Enciclopedia Catalana ens diu ; l’antic palau que hi tenien els bisbes d’Urgell va ser donat a la vila el 1912 pel bisbe Joan Baptista Benlloch i Vivó (València, 29 de desembre de 1864 — Madrid, 14 de febrer de 1926) i poc temps després el palau episcopal fou enderrocat.

l’any 1918. Josep Salvany Blanch, retratava el que qualifica de ‘ruïnes del seminari de Guissona’. Em pregunto, es tracta del mateix edifici?. Fons. Biblioteca de Catalunya

Antonio Mora Vergés

 
0

IN MEMORIAN DE L’ESCOLA DE SANTA MARIA DE CAMP-REAL. MASSOTERES. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 2 gener 2018 en General

 

 

El Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, ens aturàvem a retratar el Santuari de la Mare de Déu de Camp-real, dita també , Ermita de la Mare de Déu del Camp-real.

Llegia que el poble del Camp-real està esmentat des de l´any 1040, formant part del castell de Talteüll.

En els dies foscos que seguien a la SEDICIÓ dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República es destruí la imatge d’una Mare de Déu que es conservava al seu interior. Posteriorment en LOS AÑOS TRIUNFALES l’escultor Joan Robles Mateo (1899-1984), fill de Palau d´Anglesola, la reproduí. Actualment, el 8 de setembre, s´hi celebra un aplec.

https://algunsgoigs.blogspot.com.es/search?q=camp.-real

 

Patrimoni Gencat n fa aquesta descripció ; Santuari marià aïllat i situat vora el camí de terra que condueix al petit poble de Palouet, dins del municipi de Massoteres.

L´edifici se´ns presenta de planta rectangular. d´una nau amb coberta de canó, capella lateral bastida al mur de tramuntana i capçada plana. La coberta exterior és a doble vessant amb aiguavessos escopint als murs laterals. L´actual porta d´ingrés es troba oberta al mur de ponent. Aquesta porta és d´estructura adintellada amb llinda monolítica, damunt de la qual, es situa un petit òcul. Aquest edifici també presenta una altra porta d´ingrés situada al mur de migjorn. Aquesta última porta, se´ns presenta estructurada a partir d´un arc de mig punt adovellat, però que actualment resta inutilitzada. Finalment un gran campanar d´espadanya amb doble ull d´arc de mig apuntat, corona el mur de llevant.

 

L´edifici presenta un parament de carreus mitjans, formant filades horitzontals, amb presència de restes d´arrebossat a les façanes del mateix

Cap referència a les dades – interesantíssimes – que aporta l’enciclopèdia Catalana; al N de Massoteres hi ha el santuari o ermita de la Mare de Déu de Camp-real, documentat des del 1040, on es reuní l’ajuntament fins el 1929 i on també hi havia l’escola. Al lloc hi havia residit un batlle i un capellà.

Ens agradarà rebre imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’activitat docent que aquí es duia a terme.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,…

Catalunya us ho agrairà.

 
0

IN MEMORIAM DE SANTA MAGDALENA I SANT ISIDRE DE FALOU. LLOBERA. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 9 desembre 2017 en General

El Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, ens aturàvem a retratar l’esglesiola de Sant Isidre, en la que no es du a terme cap activitat religiosa en l’actualitat.

Patrimoni Gencat ens descriu aquest edifici del segle XVII; església de nau rectangular. Té un campanar d’espadanya cobert amb lloses, amb dues finestres cobertes amb arcs de mig punt adovellats. Al frontis destaca un ull de bou. Existeixen dos contraforts laterals a la cara nord. En el llindar de la porta principal consta la data 1666. A l’interior, volta de mig punt i creuada a la sagristia. La sagristia és d’època posterior. Destaquen a la façana principal dues gàrgoles. Presència de dues finestres en la totalitat de la nau. Les parets interiors estan enguixades i pintades.

https://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/09_vidal.PDF
En una primer impressió Falou té una possible assimilació a un malnom. Pensem ben al contrari que té o tenia un significat que ens agradarà ens feu arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

https://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/04_vidal.PDF

Joan Coromines i Vigneaux(Barcelona, 21 de març de 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa ben al contrari que Falou, tindria relació amb un indret on hi havia un foc de senyal o alimara. La hipòtesis, atès l’espai que es divisa des del turó on està l’església de Santa Magdalena/ Sant Isidre em sembla del tot versemblant.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà l’edifici va patir danys de consideració, els soldats aprofitaven l’interior de la nau per habitacle, i es van destruir els dos retaules existents, dels que no se’n tenen dades, l’advocació de Santa Magdalena també apareix relacionada en el nomenclàtor de 1865 amb aquesta esglesiola.

Les proporcions del temple fan pensar que exercia funcions quasi parroquials, atesa la distància amb Sant Pere de Llobera, i àdhuc amb Santa Maria de Montraveta.

Disposa Llobera d’un Catàleg de Masies que fa poca més que enumerar-les, la petjada de mossèn Antoni Bach i Riu, ( 1917 + 31.10.2014 ), que feia un excel·lent treball a Pinell , no va arribar dissortadament a tota la comarca.

De la masia, un sòlid edifici, no en trobava cap dada.

Antonio Mora Vergés

 
0

EL GOS DE SANTA MARIA DE MONTRAVETA. LLOBERA. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 2 desembre 2017 en General

El Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, ens aturàvem a recollir imatges de Santa Maria de Montraveta,  on accedíem gràcies a les indicacions que ens donaven  al mas Secanella.

 

A Montraveta semblava estar-nos esperant un gos pataner, que ens feia de guia, en el seu comportaven  deixava palès, que necessitava com tots els essers vius l’escalf de la companyia. Decidia – sóc el cronista, l’editor, l’administrador ,… del  Conèixer Catalunya, i posar títols forma part de les meves atribucions – que l’esmentaria de forma preeminent.

L’església que devia assolir categoria de parròquia es citada per primera vegada al segle XI (1070) en una donació feta per Arnau de Sanç a Santa Maria de Solsona.

L’any 1084 torna a constar en unes confrontacions amb el mateix nom de “Santa Maria de Mont Betre”.

L’any 1229 el cavaller Bernat de Freixa donà uns delmes a l’església de la “Beate Maria in locum Muntrevetre”.

També apareix esmentada al capbreu del segle XIV i XVI (1565-1569).

L’any 1855 ja ha perdut la categoria de sufragània i és anomenada pel rector de Llobera com a Nostra Senyora del Remei de Montraveta.

Els motius ornamentals que decoren els murs poden ser figuracions de cards, al·lusius a les armes dels Cardona.

Desolació és el terme que millor defineix l’estat en que es troba avui la casa i l’església, quan a la primera sembla que hi ha – si més no – intenció de refer-la, esperem que  els recursos permetin  atendre també l’edifici de l’esglesiola  orfe de culte.  L’administració, REINO DE ESPAÑA, Generalitat de Catalunya, Diputació de Lleida, Consell Comarcal del Solsonès,…, tenen molt a fer.

Patrimoni Gencat explica que l’església de Santa Maria està ubicada en un indret elevat prop del mas Montraveta, a poca distància del mas Secanella, on ens explicaven que s’hi havia impartit docència possiblement per mestres de sequer.

L’edifici romànic consta d’una nau de planta rectangular, rematada per un absis semicircular obert a la nau per un arc preabsidal. Posteriorment s’hi afegiren dues capelles laterals a manera de transsepte i un porxo precedint l’accés actual de ponent. L’ornamentació exterior de l’absis és a base d’un fris d’arcuacions llombardes seguit, sense lesenes. Al centre de l’absis hi ha una finestra de mig punt, adovellada, de dues esqueixades. L’absis té una cornisa decorada amb un motiu ornamental esculpit molt barroerament i que representa una flor o card, emblema dels Cardona. La coberta és de dos vessants i el parament és de carreus desbastats posats en filades. A l’interior hi ha un cor postís. El campanar d’espadanya és de dues obertures

No trobava cap referència al significat d’aquest topònim Montraveta, sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com les vostres aportacions.

El de Llobera ‘ cau de llops’ , té una clara connotació amb la naturalesa feréstec d’aquestes terres que devien  trobar-se els primers pobladors; dissortadament la caiguda demogràfica, el sostre s’assolia al cens de 1857 amb 572 ànimes , i es tancava l’exercici 2016 amb 203 habitants,  fan témer el pitjor.

Antonio Mora Vergés

 
0

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI DE CALDES DE MONTBUI.

Publicat per tomas el 17 novembre 2017 en General

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per visitar– una vegada més – l’edifici que la pietat popular va aixecar a la Mare de Déu del Remei. La seva proximitat i accessibilitat , tant des del nucli de Caldes de Montbui, com de la Comarca del Vallès, li ha comportat un cert ‘desvalor’ del tot injustificat i immerescut.

L’edifici està inclòs en Mapa de Patrimoni Cultural de la Vila de Caldes de Montbui :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08033

Trobem en aquest enllaç: l a documentació històrica senyala que l’ermita va ser construïda durant segle XVI. El 3 de juliol de 1548, el ferrer de Caldes, Joan Cassanyes va fer donació gratuïta a Nicolau Mercader d’una peça de terra al pont d’Aiguafreda per construir-hi una capella sota la invocació de Santa Maria del Remei. El veritable nom de Nicolau Mercader era Nikolaus von Merchelberg, d’origen alemany i va arribar a Caldes de Montbui amb la voluntat de convertir-se en ermità. Al principi de 1549 es va donar permís per celebrar-hi misses. Aviat algunes famílies van fer aportacions monetàries o donacions de terra per acabar de construir la capella i una casa per a l’ermità. Sovint però, els donadors van fer reserves de senyoriu i censos que més endavant van provocar certs litigis que alentiren sobretot la construcció de la casa de l’ermità. A mitjan segle XVII es van celebrar processons fins al santuari en les quals hi van participar les parròquies de Riells, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, L’Ametlla i Sentmenat. En una altra ocasió, quan a Granollers es patia temps de sequera, els seus habitants van visitar col•lectivament el santuari del Remei i la capella de Santa Susanna de Caldes de Montbui. L’abril de 1691, per acabar amb les penúries que patia la vila, el Consell de Caldes de Montbui va decidir fer pregàries anant en processó amb els peus descalços fins al santuari. El Consell va imposar una multa de tres lliures a aquells que treballessin aquell dia, i la imatge de la Mare de Déu va ser traslladada a la parròquia de Santa Maria on es va realitzar un ofici. Aquesta mateixa devoció ha provocat que al llarg de la història el santuari hagi estat beneficiat de moltes donacions fetes a través de testaments.

La capella actual és el resultat d’una important reforma que es va portar a terme al final del segle XIX. El 1893 l’arquitecte Adrià Casademunt va ser l’encarregat de realitzar un estudi per engrandir la capella. La seva proposta passava per enderrocar la part posterior de l’absis ocupant el terreny que quedava lliure fins al torrent per la construcció d’un nou absis i un cambril. El pressupost de l’obra era de vint mil pessetes. Al final del mateix any el bisbat va donar el permís per començar les obres que es van acabar a finals de l’any 1900.

El 1924 es va construir el cor situat damunt de la porta d’entrada. El 1925 es va portar a terme el projecte de Fèlix Mestres Borrell, director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, amb la construcció de la fornícula per a la Verge. El mateix Fèlix Mestres donant gràcies per un favor rebut de la Verge, va pintar l’any 1927 les pintures que decoraven la cúpula de l’ermita fins a l’any 1936. S’hi podia veure un grup de gent, amb el mateix pintor inclòs que es dirigia en processó a venera la Mare de Déu del Remei.

Al final dels anys 1928, 1929, el mal estat de la volta de la part vella de l’ermita va fer-ne necessària la restauració. Per poder realitzar les obres es va enderrocar la façana. Durant la dècada següent es van restaurar els retaules que decoraven l’interior del santuari. El 1930 es va restaurar el retaule de Sant Llop i Sant Ponç i el 1935 el retaule de Sant Joaquim i Santa Anna que datava de 1590.

L’ermita va ser incendiada el 21 de juliol de 1936 durant la Guerra Civil i l’interior va quedar totalment destruït. Es va tapiar l’entrada i fins el mes d’abril de 1939 no es va poder començar a reconstruir. El mes de maig del 1939 es va celebrar l’entrada de la nova imatge de la Mare de Déu del Remei a l’ermita. Es va encarregar a la casa Argullol de Canet de Mar que la van fer a partir d’una estampa.

Les darreres obres daten del 1957, quan es va engrandir el creuer deixant-lo asimètric. L’any 1998, per celebrar el 450è aniversari de l’ermita es realitzaren diferents reparacions que van afectar parets, sostres, teulada i campanar, retocant-ne la pintura, la decoració i la instal•lació elèctrica.

Al mes d’octubre s’hi celebrà el tradicional Aplec del Remei.

 
0

OLIOLA UN MÓN PER DESCOBRIR. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA. CASTELLBLANC I LA CAPELLA DE LA VERGE DEL ROSER

Publicat per tomas el 7 novembre 2017 en General

La baronia d’Oliola, va ser una jurisdicció senyorial centrada en el castell d’Oliola (Noguera) que, al segle XII, pertanyia als Puigverd i al segle XV, als Cardona-Anglesola, barons de Bellpuig. L’any 1496 fou venuda al primer duc de Cardona, Joan Ramon Folc IV de Cardona, I duc de Cardona (1446 – Arbeca 1513). Comte de Cardona (1486-1491), després I duc de Cardona (1491-1513), I marquès de Pallars Sobirà (1491-1513), comte de Prades, vescomte de Vilamur (1486-1513), i baró d’Entença (1486-1513), que la incorporà al seu patrimoni.

Avui, Oliola amb els seus 86 km2, és un quasi despoblat, tenia 220 habitants a darreries de l’any 2016.

Patrimonialment però, és un tresor del tot descurat, reprodueixo de l’Enciclopèdia Catalana :

Masdentorres ; Quadra del municipi d’Oliola (Noguera), al sector nord-oriental del terme, a la dreta del Llobregós. La seva església de Sant Jordi era sufragània de la del mas de Monistrol ( de la que no se’n fa esment a l’advocació ).

A la partida de Serralta, al N de l’antiga demarcació del Terme de Ponts, hi ha la capella de Sant Silvestre de Serralta, romànica, d’una nau i absis llis i els masos dels Trulls i del Tauler. A Mas Cendrós hi ha una capella dedicada també a sant Silvestre. No gaire lluny, més al S, a uns 4 km de Ponts, a la serra del Castellar, hi ha la capella romànica de Santa Maria (dita també de la Mare de Déu del Roser), d’una nau sobrealçada, absis llis i campanaret sobre la nau amb finestres biforades a cada cara, i els masos del Castellar, que té a prop els vestigis d’una casa forta medieval, i de l’Albardaner.

Antic poble i actual masia de Castellblanc, amb la capella de la Mare de Déu del Roser.

Patrimoni Gencat ens diu ; Notícies històriques

Poc se sap de les vicissituds històriques de Castellblanc, ja que el seu arxiu fou destruït en el segle XIX. No obstant es considera que el seu origen pot ser medieval, atesa l’existència d’una làpida de marbre a l’entrada de l’edifici que commemora que el 1174 Ermengol VI comte d’Urgell atorgà franqueses al lloc de Castellblanc.

Segons algunes fonts, el lloc de Castellblanc fou fidel al comte d’Urgell Jaume el Dissortat en el seu conflicte amb el Trastàmara.

D’època moderna se sap que pertangué a les famílies Camats, Albareda i Civit de Motes, tots ells vassalls dels ducs de Cardona. Per les dates inscrites a les portalades, es possible que el gruix de l’obra i el seu aspecte fortificat corresponguin al segle XVII. Després, en el segle XIX es van fer modificacions que n’alteraren l’aspecte general. Actualment pertany a una família barcelonina.

De la capella, probablement també bastida en el segle XVII, se sap que s’hi va celebrar el casament de la pubilla de la casa Albareda amb un membre de la família noble Civit de Motes, que inaugurà el llinatge d’aquest cognom i el títol de baró de Castellblanc, que perdurà fins el segle XX. Actualment només s’hi celebren actes religiosos puntuals.

Quan a la descripció; Castellblanc es troba al sud del terme municipal d’Oliola, a només 800 metres al sud-est de l’església de Santa Magdalena dels Arquells, a 2,3 km al sud del poble de Coscó i a 2,3 km a l’est de les Puelles (Agramunt).

Es tracta d’un casal fortificat, de quatre plantes d’alçada, planta rectangular (d’uns 17 metres per 21 metres ), amb la façana d’accés a llevant i una capella adossada (la capella de la Mare de Déu del Roser) a l’angle sud-est. La teulada es disposa a quatre vessants, amb ràfec de tres nivells de teula i maó. A les cantonades superiors de la façana meridional hi té integrades sengles garites de planta circular, l’oriental de les quals es troba integrada en una torre de planta quadrada de construcció posterior, arrebossada i amb tres obertures a cada cara d’arc fals escalat. La torre és rematada amb un parapet de merlets amb troneres.

Així mateix, l’edifici va ser ampliat a la part septentrional amb un cos constructiu de tres pisos, de teulada a un sol vessant (a continuació del vessant nord de la teulada principal) amb ràfec en forma de cornisa de pedra motllurada. L’aparell és similar en ambdues parts constructives, amb aparell regular de carreus de gres ben escairats i polits lligats amb morter de calç, si bé els carreus dels panys afegits són de mida més gran que els de la part original.

A la façana sud destaca la disposició simètrica de tres balcons amb llosana de pedra motllurada i amb les obertures rectangulars emmarcades amb esgrafiats. Sobre el balcó central hi ha el blasó de la família Batalla i una inscripció esgrafiada informa que aquest agençament data de 1998.

La façana oest consta de 5 obertures rectangulars disposades asimètricament, però en destaca l’alt sòcol trapezoïdal a l’angle nord-oest. Aquest sòcol, que fa de contrafort i alhora reforça l’aspecte de fortificació, té continuïtat a la façana septentrional, en la qual hi ha dos balcons a l’alçada de la planta noble, amb llosanes i marcs motllurats de pedra. Aquesta part de l’edifici és rematada amb la cornisa de pedra motllurada.

L’accés a l’edifici es realitza per la façana est, però per accedir-hi cal entrar a un recinte tancat amb una muralla de planta trapezoïdal que forma un ampli pati a llevant del castell. A aquest patí s’hi accedeix per un portal d’arc de mig punt adovellat en el tram sud de la muralla. En la dovella clau hi ha la inscripció ‘Maigi Camats’ i la data 1630 flanquejant el símbol de la família, una cama esquerra flexionada.

Entre aquest portal d’entrada al recinte d’accés i l’angle est de la façana meridional de l’edifici hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser, construïda amb el mateix tipus d’aparell de carreus regulars ben escairats i polits, amb porta d’arc de mig punt de dovelles amb la data 1674 inscrita en les quatre dovelles superiors de l’arc. Les dates de què informen aquestes inscripcions són concordants amb la lectura atenta dels paraments, de la qual s’observa que la façana de la capella està construïda sobre el pany de la muralla.

La capella consisteix en una petita església d’una sola nau, amb teulada a tres vessants (est, sud i oest), amb ràfecs disposats en tres nivells de teula i maó, un petit campanar d’espadanya, d’un sol ull d’arc de mig punt, sobre la façana d’accés i un petit òcul ovalat sobre la porta abans descrita.

antic poble dels Arquells. Conserva l’església romànica de Santa Magdalena dels Arquells, d’una nau amb absis de planta semicircular, al centre del qual té una petita absidiola, acusada a l’exterior.

Entorno

llogaret de Renant .L’església de Sant Antoni de Renant fou agregada a la parròquia de Cabanabona.

Patrimoni Gencat ens diu ; Notícies històriques

L’església de Sant Antoni Abat és el temple parroquial de Renan, donada al poca gent que viu actualment a Renan tan sols es diu missa un vegada a l’any, pel primer diumenge d’octubre.

Aquesta església fou construïda pel senyor Llogaret – crec que és una errada, i vol referència al ‘senyor del llogaret’ – per poder ésser el centre religiós. En qualsevol cas, agrairem l’aclariment a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Actualment a Renan tan sols hi viu una família i es aquesta la que es troba al càrrec de l’església.

Quan a la descripció; edifici d’una nau de construcció molt senzilla i de planta rectangular. Està feta amb carreus de pedra. A la façana hi ha la porta d’accés amb arc rebaixat i al damunt hi ha un ull de bou i a la part superior una espadanya, que trenca una mica amb la senzilla construcció de l’església, amb una petita campana. A la part exterior hi ha contraforts. La teulada és a doble vessant.

Llogaret de Claret . Dins el seu antic terme hi ha les capelles del Carme, Sant Ramon Nonat del Mas Vell i Sant Amanç, en ruïnes.

No trobava cap dada d’aquest Mas Vell – prop hi ha un Mas Nou – a la façana de la capella de Sant Ramon Nonat, consta la data 1780. Ens agradarà tenir noticia d’aquesta mas, magnífic fins en el seu lamentable estat actual a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Despoblat de Maravella o Malavella (pronunciat també Mavella; té l’església quasi en runes de Santa Magdalena.

Al despoblat de Canosa , situat entre Claret i Coscó, hi ha la capella del Pilar.

A Oliola hi havia encara, la capella romànica (que s’ha utilitzat com a magatzem agrícola) de Santa Magdalena del Corral de Siles, la de Sant Martí del Mas Belasc i la del Corpus Christi del Mas Boera, sense culte.

Claret, Coscó, el Gos, Oliola, Plandogau , Maravella, Renant, la Serra de Dalt

No disposa Oliola d’un Catàleg de Patrimoni en línia, ni tampoc d’un Catàleg de masies.

Els Oliolencs i/o les persones i/o entitats que tinguin imatges i/o dades d’aquest patrimoni fou pregats de fer-nos-ho arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No en trobava dades al Fons Salvany

A l’Estudi de la Masia Catalana, únicament hi ha un parell d’imatges del poble de Gos, situat al costat de la carretera C-14

Antonio Mora Vergés

Copyright © 2007-2018 Conèixer Catalunya All rights reserved.
Desk Mess Mirrored v1.8.3 theme from BuyNowShop.com.