SANTA MARIA DE VILOBÍ. EL PENEDÈS SOBIRÀ
Sorprenen – sobretot en aquests temps nostres en que la pràctica religiosa assoleix percentatges escandalosament reduïts – les dimensions de Santa Maria de Vilobí.
Fou consagrada el vint-i-cinc de març de 1931 pel bisbe de Barcelona , Manuel Irurita Almandoz ; conegut principalment pel seu declarat anticatalanisme que el va portar el 25 de desembre de 1933, quan es va tenir coneixement de la mort del president de la Generalitat Francesc Macià i Llusà, a negar-se a enviar capellans a la vetlla, sinó anaven també capellans a l’enterrament ; a instàncies del Cardenal Arquebisbe de la Tarraconense , Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, finalment va accedir als desitjos de la família.
El terreny per a la construcció d’aquesta església fou cedit per Fèlix Mestre Notó. L’edifici construït en estil neoromànic, és obra de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), marquès de Sagnier, que treballà a l’obra gratuïtament. La primera pedra es col•locà el sis de febrer de 1927 per l’ aleshores bisbe de Barcelona Josep Miralles i Sbert. La construcció es va dur a terme amb donatius, i jornals de prestació personal, per part dels feligresos.
En el període la guerra genocida contra Catalunya, sofrí diversos desperfectes, sobretot al seu interior.
A la dècada dels 40 – en els primers AÑOS TRIUNFALES – s’enllestí el pis de les campanes del cloquer (LLORAC, 1991: 134).
L’església de Santa Maria de Vallformosa, fins aleshores seu de la parròquia, va restar com a capella del cementiri municipal; sobten – val a dir-ho – les seves dimensions.
SANTUARI DE LA GUÀRDIA
El Josep Antoni Uriz Rodríguez, ens feia arribar unes bellíssimes imatges del Santuari de La Guàrdia, que malgrat pertany actualment al terme de Sagàs [ Berguedà ]; comparteix una part de les seves terres, juntament amb les del terme de Santa Maria de Merlès amb la comarca del Lluçanès.
L’any 1917 el Josep Salvany Blanch, en recollia una imatge que ens permet comprovar com – si més no el campanar – es va salvar de la destrucció a la guerra genocida contra Catalunya de 1936-39
El topònim Guàrdia, o La Guàrdia es força comú, tant en terres catalanes, com en les de la resta de la Península Ibèrica, i el seu significat esta clar per a tothom. Som sempre llocs que exerciren en algun moment aquesta funció entre defensiva i ofensiva, que suposa estar a l’aguait dels possibles moviments de persones potencialment hostils. En aquest cas concret el lloc era una avançada de les terres de l’altiplà, i vetllava els moviments que en un sentit o altre es produïen prop del curs del Llobregat.
Situat al nucli de la Guàrdia de Sagàs, es troba en un cim de la serra de Biure, a 630 metres d’alçada. Ofereix unes àmplies panoràmiques del Berguedà.
En el període 1936-1939 els edificis foren objecte d’actes vandàlics, entre els que la destrucció de la Capella dita de la Troballa, on es venerava una imatge romànica dels segles XVIII-XIV, adquiriren una dramàtica importància. Costa acceptar la destrucció gratuïta i absolutament innecessària del patrimoni col•lectiu del poble català; fins i tot – com en aquest cas – quan justament invocant la llibertat d’aquest poble es dugué a terme aquest acte d’extrema estupidesa !
El nou edifici del santuari, refet desprès de “la contienda “ dona aixopluc a la nova imatge de la Mare de Déu de la Guàrdia. Còpia fidel de l’ exemplar original que era de fusta policromada de finals del segle XIII o començaments del XIV, i que encara conservava trets romànics.
Actualment s’aixequen en aquella elevació del terreny, la refeta Capella dita de la Troballa, un comunidor , i el cementiri on troben l’etern repòs les despulles dels que viuen en els disseminats agrícoles de Biure i Vallderiola. Les estacions del Via-crucis situades a l’exterior i en els límits de la planícia, doten al lloc d’una especial atmosfera de gravetat i solemnitat.
Ens agradaria conèixer una mica més la historia de l’indret; l’enciclopèdia de Barcelona [ mal dita enciclopèdia Catalana ] no en diu gaire res; tampoc i contra la falsa percepció que per internet hom troba de tot, hi ha a la xarxa [ almenys no he sabut trobar-ho] cap informació de rellevància.
Segur que hi ha algun estalvi – jo sóc incapaç de veure’l- , en concentrar més i més termes i municipis sota una única administració , coneixen però el “bestiar” que ens administra, tinc per cert que en aquesta qüestió els estalvis a més de les estovalles, comencen a menjar-se la taula mateixa.
Que la Mare de Deu de la Guàrdia vetlli des del seu antic Santuari per aquest pobre país nostre !!!!
Amen !
LA PLAÇA MAJOR DE CERVERA
El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas s’aturaven a la Capital de la Segarra; hi ha en aquesta Ciutat molt per a ‘ viure’; en aquesta ocasió ens expliquen alguna cosa de la seva Plaça Major.
Arran d’una reforma efectuada el 1789 per les festes de proclamació del rei Carles IV, l’espai en forma de L , té un aspecte simètric i unitari; tres costats estan ocupats per cases antigues, la majoria construïdes o reformades en temps de la Universitat, amb porxos de permòdols superposats de pedra de forma cilíndrica construïts a partir de l’any 1401.
La banda restant està ocupada per la Casa-Palau de la Vila i la torre-campanar de Santa Maria, que sobresurt. Al costat esquerre de la Casa de la ciutat hi ha un mirador que comunica amb la Sebolleria per una forta rampa. També hi ha una font, obra de Josep Cantó. S’hi accedeix pel carrer Major, el carrer de Sant Diumenge, el de la Sebolleria, el de l’estudi Vell i el de Buidasachs.
La formació d’aquesta plaça ha estat feta al llarg dels segles, amb moltes rectificacions i represes. Quan el carrer de Sebolleria encara no tenia cases que l’emmarquessin, la plaça devia tenir un mirador.
L’any 1338 fou edificada la primera Casa de la vila.
El Mercadal fou engrandit i millorat l’any 1445.
L’any 1488 eren fetes obres a la casa de la Paeria, per això s’arrencaren les graus del carrer que enllaça la Plaça Major amb Sebolleria.
El 1494 eren novament endreçats els graons. Una de les causes dels canvis de rasant soferts per la Plaça era la pedra que s’hi podia arrencar fàcilment.
Des de la Sebolleria es donava el tomb a l’absis de Santa Maria, seguint el carreró dit de Bonaire, que fou absorbit per les cases veïnes cap a l’any 1737.
L’any 1780 va ser ampliada la Casa de la ciutat.
Sobresurt d’entre totes les construccions la Paeria de Cervera o Ajuntament . Segons mirem, la part esquerra, és obra de l’escultor Francesc Puig i la dreta, del segle XVIII, de Jaume Padró. Aquest edifici destaca per la seva simetria i decoració singular, present a l’escut de la ciutat, i especialment als tres grups de mènsules de sota els balcons, que representen segons mirem d’esquerra a dreta, el primer un grup de personatges de la ciutat i del mercat, el segon els sentits corporals i el tercer un grup de personatges de la presó (situats a la part més nova de l’edifici destinada inicialment a presidi).
Quan al topònim, hi ha explicacions per a tots els gustos :
Del llatí cervix, en el sentit de turó.
De l’arbre dit server o servera, avui quasi desconegut, però molt apreciat en el món agrícola fins a mitjans del segle XX
Del llatí cervaria ‘ terra de cérvols’
De l’àrab SIRB ‘ camí’, + IRA ‘planúria’ , ‘camí de la planúria’.
A l’escut parlant hi ha un cérvol d’or.
Particularment el topònim descriptiu d’origen àrab ens sembla versemblant.
LES COVES DE MURA
El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas s’arribaven fins a la Capital de les Valls del Montcau, on visitarien al Joan i la Pilar, i de retruc les seves famoses Coves.
Mura es troba a 3 km de la carretera BV-1221 que uneix Terrassa amb Navarcles i Talamanca pel coll d’Estenalles. A Navarcles s’hi pot arribar per la carretera N-141, que comunica Manresa amb Moià i Vic. Una carretera rural uneix Mura amb Rocafort; seguint-la, abans de sortir del poble, hi ha un aparcament i, al costat, l’edifici del Consorci, on comença l’itinerari.
Pel costat de l’edifici es baixa a la riera de les Nespres, es creua i es gira a l’esquerra. 75 metres després es tomba a la dreta i es puja pel costat del Parc d’Aus la Grangeta. 50 metres més amunt hi ha una bifurcació: cal girar a l’esquerra seguint el camí en direcció sud.
Als 500 metres i 10 minuts de l’inici es troba un camí empedrat que ve de Mura, se segueix per la dreta durant 10 metres i es deixa, continuant pel trencall de l’esquerra (per la dreta es va al puig de la Balma en 30 minuts).
Es flanqueja una franja rocosa vertical i es va a parar al llit del torrent d’en Reixac (0,8 km i 15 minuts des de l’inici). Se segueix durant 125 metres i se’n surt per la dreta. El senderó puja, travessa la pista de Mura al puig de la Balma i s’enfila pel fons de la vall deixant el torrent lluny, a mà esquerra. Després d’uns graons, el camí fa una ziga-zaga, passa una franja rocosa i entra en un alzinar.
Una mica més amunt, a sota del collet de Reixac, hi ha una desviació senyalitzada amb una estaca (1,9 km i 45 minuts des de l’inici). Es continua per l’esquerra, ara per terreny pla. 130 metres més enllà hi ha l’entrada de la cova, tancada amb una porta metàl•lica, que únicament s’obre per part del guia i/o del personal del Consorci de les Valls del Montcau .
Les coves són una expressió de la dinàmica geomorfològica del massís de Sant Llorenç i la serra de l’Obac; cavitats que s’endinsen en les entranyes de la roca, produïdes per la dissolució de les roques per l’aigua, reben el nom de coves si són horitzontals, mentre que el qualificatiu d’avenc queda reservat per als pous verticals.
L’aigua porta dissolts carbonats que, dins de les coves, precipiten i esculpeixen figures d’una rara bellesa: les estalactites, les estalagmites, les columnes, les banderes o les perles. Les dites coves de Mura és una galeria d’uns dos-cents metres de fondària. A la sala d’entrada, destaca especialment una columna ben formada.
S’explica que a mitjan del segle XIX un pagès va retrobar-les en observar com un ocell entrava i sortia d’unes bardisses que n’ocultaven l’accés.
D’aquest indret us en pot parlar molt i bé, el Joan Escoda Prats.
L’abandó esfereïdor de Sant Martí de Sentfores. / Crònica de viatge
Anava per la carretera BV-4316, Advertia a la dreta l’estructura d’un edifici en molt mal estat, que identificava – segur que per deformació ‘professional’- com un temple. En el trencall indicava; La Riera, l’Om, …. cap esment d’un edifici religiós. Gràcies a la tasca del Col•lectiu Obaga http://obaga.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/431_SMartiSentfores/SMartiSentfores.htm aclareixo que estic davant de Sant Martí de Sentfores.
A les envistes casi de la ‘catalaníssima’ Ciutat del Sants, – dins de quin terme està avui Sant Martí- sobta l’infinit abandó d’aquesta esglesia.
L’antic municipi de Sentfores es fusionà amb el de Vic l’any 1932. El municipi comprenia la parròquia de Sant Martí de Sentfores i l’antiga parròquia i després sufragània de Sant Joan de Riuprimer o del Galí.
la primitiva parròquia de Sant Martí se situà a l’extrem W del terme, gairebé a tocar del límit de Santa Eulàlia de Riuprimer.
M’arribo fins les ruïnes de l’església de Sant Martí de Sentfores , són en un planell elevat, ben visibles des de la carretera de Vic a Avinyó per Santa Eulàlia de Riuprimer; l’ànsia em juga una mala passada, les darreres pluges han fet créixer desmesuradament l’herba, vaig amb calçat de carrer – les meves botes descansen al maleter del cotxe – i arribo al costat de l’església amb els peus mullats i els baixos dels pantalons xops; reprodueixo les dades del col•lectiu Obaga :
L’ església és documentada ja el 930, i sembla que ja s’hi refereix una menció del 898 que parla del terme de Sant Martí; per tant, podria ésser anterior a l’organització del terme a l’entorn del castell de Sentfores.
El 1151, el bisbe de Vic, Pere de Redorta, va consagrar una nova església, que és la que ha arribat fins als nostres dies, malgrat que en èpoques posteriors s’hi van fer nombroses modificacions, especialment en el els segles XVI i XVII. En 1594 es va construir un nou portal i es va refer la volta, mentre que en 1690 es van arrebossar els seus murs i es van decorar amb pintures.
També es van afegir dos altars, un l’any 1597 dedicat a la Verge del Roser i un altre l’any 1670 on es venerava a Sant Isidre.
El temple inicialment tenia una sola nau coberta amb volta de canó i capçada a l’est per un absis semicircular. Al llarg dels segles es va modificar aquesta estructura, afegint dues capelles laterals, canviant la planta interior de l’absis per convertir-la en quadrada. La volta de la nau es va esfondrar per primera vegada ja en època antiga i va ser necessari fer els murs més gruixuts per suportar el pes de la nova volta d’ametlla. També es va modificar la porta d’accés, situada en el mur de migjorn i de factura barroca. Adossada a la capella lateral sud i ocultant parcialment l’absis es va construir una sagristia.
L’absis es va sobrealçar, però encara es poden veure algunes de les arcuacions llombardes i les lesenes amb que estava decorat externament. En la part central s’obria una finestra, avui cegada.
La torre campanar s’alça sobre la capella nord. Sembla que té la base romànica, si bé és de factura posterior al temple. En el pis superior trobem dues finestres en cadascun dels seus murs.
La porta està tapiada , i pel que fa a l’edifici l’estat de conservació és lamentable, l’heura
cobreix totalment la cara del migdia i està estenen les seves arrels per les juntes que hi ha entre els carreus, tot plegat fa augmentar el risc que acabi d’esfondrar-se completament.
L’abandonament va començar l’any 1870, quan Sant Martí perd la condició de Parròquia, en benefici de la nova església construïda al barri de la Guixa.
No he sabut trobar les restes de l’antic cementiri.
Antonio Mora Vergés
SANT MARTÍ DE ROVINYÓ. CALDES DE MONTBUI / EN FALTEN 2 HO FEM DISSABTE ?
Anàvem el Joan, el Pedro i l’Antonio, ens havíem ‘escapat ‘ com uns nens entremaliats, del fi de curs del Country de Sentmenat.
Caldes de Montbui, té el trist honor de concentrar dins el seu terme un bon nombre de capelles romàniques , que es trobem dissortadament abandonades, ruïnoses, oblidades,….
Agafàvem la carretera que comunica Caldes de Montbui amb Sant Sebastià de Montmajor, la nostra destinació és prop de la casa del Pascol, al NW de la vila; Sant Martí de Rovinyó, documentada el 1093, és d’una nau, ens expliquen que sota l’arrebossat es conserven encara alguns rengles d’ opus spicatum, capçada per un absis semicircular, el suport del campanar fa temps que va caure, es conserven algunes pintures murals de data indeterminada. Com la propera casa de la que depèn presenta un lamentable estat d’abandó.
Tenim dades i informació de Sant Miquel de l’Arn o dels Arços que es localitza al vessant SE del turó de la Torre Roja. Resten alguns fragments dels murs laterals de la nau i la base de l’absis de l’antiga capella romànica, que fou reedificada al segle XVII i ara és arruïnada.
No hem localitzar – encara – l’església de Sant Tomàs del Prat de Dalt, que dedicada a sant Tomàs Becket, és prop de la casa del Prat de Dalt (on J. Balmes escriví El Criterio), a la part nord-oriental del terme. L’església, romànica, d’una sola nau i l’absis , té la volta esfondrada i és arruïnada. Ens expliquen que entorn del km 19, de la carretera de Caldes de Montbui a Sant Feliu de Codines, al costat de la masia Prat de Dalt, es troba un camí que puja fins al pujol on es troba aquesta capella romànica en ruïnes, de la que hi ha constància l’any 1190 , té la planta rectangular , sis metres d’ample per deu de llarg, parets d’un metre de grossor, i es conserven encara cinc contraforts externs, amb restes d’alguns ornaments en els murs. Part del sostre es troba derruït i l’absis es troba quarteja’t . La imatge del sant va ser traslladada l’any 1771 a la capella que es va construir en la masia de Prat de Dalt.
ESTA AL COSTAT ESQUERRA DE LA CARRETERA UN COP SUPERAT EL PRAT DE BAIX
La darrera de les capelles romàniques , també arruïnada, és la de Sant Miquel de Martres o de Baduell, a l’E de la vila, al camí de Granollers, vora el coll de Baduell. El lloc de Martres és esmentat ja el 1100 com a possessió del monestir barceloní de Sant Pau del Camp, que se’l vengué el 1126; documentada des del segle XII, havia estat restaurada al segle XVIII. Com en el cas de Sant Tomàs del Prat de Dalt, no hem localitzat – si encara es conserven- les seves restes.
ESTA ENTRE ELS QUILOMETRES 2 i 3 DE LA CARRETERA DE CALDES A GRANOLLERS, A L’ESQUERRA EN L’ACCÈS ALS LLEDONERS.
El Joan que acostuma a fer el camí entre Sentmenat i Caldes de Montbui, assumeix la tasca – sobre el terreny – de fer recerca.
(c) Antonio Mora Vergés
CASTELLAR DE N’HUG o DE N’URTX ?.
Rebia unes bellíssimes imatges de Castellar de n’Hug al Berguedà sobirà, on el Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, s’aturaven en una de les seves excursions.
El topònim de Castellar ja és esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839, amb la forma Kastellare. Molt probablement ja existia aleshores l’església parroquial de Santa Maria, edifici que hauria estat substituït cap al segle XI per l’edifici romànic que s’ha conservat parcialment fins als nostre dies.
Més amunt de l’emplaçament de l’església devia haver-hi ja en aquesta època el castell que originà el topònim; actualment se’n veuen encara algunes restes. El castell estigué separat del poble, el qual sorgí gradualment a mesura que hom anà edificant algunes cases a la sagrera de l’església esmentada.
Al segle IX el terme, juntament amb gairebé tota la vall de Lillet, restà integrat en els dominis dels comtes de Cerdanya, els quals assoliren llur màxima expansió territorial amb Oliba Cabreta, titular del comtat de l’any 966 al 988. Però, com tota la vall de Lillet, no formà part, en aquesta època, del comtat de Berga, sinó del de Cerdanya i fins ben entrat el segle XIII no quedà adscrit al Berguedà, en ésser incorporat als dominis de la vegueria o sotsvegueria de Berga.
D’altra banda, des del segle XII Castellar pertanyia als dominis dels Mataplana, dominis que cap al 1350 adquiriren categoria de baronia, centrada en el seu castell, situat al poble veí de Gombrèn (Ripollès).
Els Mataplana afavoriren i estimularen el poblament de Castellar en diverses ocasions. La més notable fou la carta de franqueses atorgada per Ramon d’Urtx, senyor de Mataplana, el 18 d’agost de 1292, a totes les persones que anessin a establir-s’hi. Aquest document, veritable carta de poblament, deixava els habitants de Castellar francs de censos i serveis (excepte 12 diners anuals per les cases i horts) i lliures dels anomenats mals usos; els concedia llibertat de treball i de conreu (reservant-se el delme, la primícia i la vuitena part dels fruits de la terra) i llibertat de moviment dins el termini d’un any. També els alliberava del servei de guaita i de bada en el castell, en temps de pau. Finalment els concedia garanties en els procediments judicials, que s’havien de celebrar, en tot cas, al mateix terme de Castellar. Hom defensa que el topònim correcte fora Castellar d’Urtx.
Aquestes franqueses foren reconfirmades l’any 1345 per Ramon Roger, comte de Pallars i senyor de Mataplana.
La baronia de Mataplana passà a poder de Pere Galceran II de Pinós per compra, realitzada l’any 1373, i encara que en vengué una part tres anys més tard, Castellar de n’Hug restà dins les possessions dels barons de Pinós i Mataplana, que foren els seus successors. El primer d’aquests, Bernat Galceran de Pinós, jurà l’any 1383 de mantenir i conservar els privilegis dels habitants de Castellar.
Possiblement això està en la base de la bona conservació del nucli urbà.
TORRE DE L’AMETLLA DE SEGARRA. LLEIDA.
Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés prop de la torre de l’Ametlla de Segarra, inclosa actualment dins del terme de Montoliu. El topònim deriva per alguns de l’àrab ibn Malia o Ibn Miqtala, i per una gran majoria del fruit de l’ametller.
L’origen d’aquesta edificació cal cercar-lo en el període de l’ocupació àrab, i curiosament potser és el darrer vestigi de la seva presencia, ens expliquem :
Defensem com Ramon Menéndez Pidal, que devem molts als àrabs : “nos enseñaron a proteger bien la hueste con atalayas, a enviar delante de ella algaradas, a guiarla con buenos adalides, a vigilar el campamento con robdas o rondas, a dar rebato en el enemigo descuidado.”. قلعة, برج, castell otorre ‘Qalat’ o ‘Qalatos’ en la seva parla, s’aixecaran per arreu sota el seu domini, i passaran a mans dels cristians, quan amb l’ajuda dels francs se’ls venci militarment.
Quan s’establien en algun indret el primer edifici era una torre, a la que seguia la Mesquita, i els edificis d’us comú, moli, dipòsits,… a continuació s’iniciava la construcció dels edificis destinats a vivendes ‘familiars’ , quan es consolidava la medina – i només en aquest supòsit – es passava de la torre al Qala’t.
Quan marxen els àrabs – i el francs que estat determinants en la seva derrota – els nobles ocupen aquests edificis; hi ha constància de la pertinença de l’indret al segle XI als comtes de Barcelona, que infeudaren el castell a Ecard Miró i la seva dona Magència, la seva descendència en mantindrà la senyoria fins a començaments del segle XIII, quan va ser donat a l’orde de l’Hospital que se’n farà càrrec fins al segle XIX, quan s’acorda l’abolició de les senyories.
La torre està situada a la part més alta del poble, vora del dipòsit d’aigües; és l’única resta conservada del que presumiblement fou una fortalesa; és de planta rodona i conserva dos dels tres pisos originaris. El pis inferior està coberta per una falsa cúpula que alhora fa de terra del primer pis. La porta d’accés es troba oberta cap l’est, i presenta actualment una estructura molt malmesa amb una part de l’arc de mig punt. L’obra està realitzada amb un parament de carreus rectangulars, col•locats en filades i amb rejunt de morter de calç.
Destaquem però, la mida dels carreus de les primeres filades de la torre que són notablement més grans que les pedres situades en un nivell superior, que són més petites.
En època moderna la fortificació fou aprofitada com a habitatge, fet que va fer que s’obrís una obertura a nivell inferior, es tapiés el forat que comunicava la cambra inferior amb la cambra principal i s’arrebossés algun espai.
Com en el cas del Castell homònim de Guimerà, a l’ Urgell, possiblement al redós de la torre – i sense integrar-la a l’edifici- s’hi construí una estructura quadrada i/o rectangular.
Des de l’Associació Guimera.info s’està treballant per aconseguir una reproducció virtual – tant rigorosament històrica com sigui possible – que permeti fer-ne una visualització detallada amb qualsevol aparell digital , mòbils, iPods, ordinadors ,… Fora aquesta, una molt bona forma de ‘posar en valor’ el patrimoni històric i artístic que per ignorància i/o manca de promoció es marceix llastimosament.
SANTA MAGDALENA DE GUARDIOLANS, BERGUEDÀ
El Santíssim Nom de Jesús de les Eres de Guardiolans
El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, s’aturaven a la casa de les Eres de Guardiolans dedicada avui al turisme rural. A la seva pàgina web http://www.leseres.com/ trobem :
Aquesta gran masia de 400 metres quadrats cada planta, segueix la tipologia de les grans cases de pagès de muntanya, amb nombrosos edificis annexes , així com amb capella pròpia.
Gràcies als nombrosos pergamins conservats a través de moltes generacions reconstruïm la seva història des del segle XI fins avui.
Tot i que hi ha indicis probables del seu origen romà, el que es pot assegurar és que al segle XI ja existia les Eres de Guardiolans, tal com consta en documents de l’època. Depenia llavors de la baronia de la Portella i dels senyors del proper Castell de Roset, a l’antiga parròquia de Santa Magdalena de Guardiolans.
Sense ser una gran casa de pagès a l’estil de les cases feudals medievals, al llarg d’aquesta època, va anar creixent en extensió de terra i en grandària de l’edificació en si, únicament gràcies al treball agrícola, ramader i forestal dels seus amos, fins a esdevenir una masia important.
Coincidint amb una època de puixança econòmica en el sector agrícola, en els segles XVII-XVIII, es va restaurar tot l’edifici i annexos, tenint ja llavors més o menys la mateixa estructura que podem observar avui.
En aquesta mateixa època es va reformar la capella familiar, d’època barroca (1637), advocada al Santíssim Nom de Jesús, construint un destacat altar barroc amb pintures del mestre Viladomat que va romandre intacte fins a la Guerra Civil (1936-1939), durant la qual es va destruir per complet, així com les seves extraordinàries campanes d’aliatge de platí, a les quals s’atribuïen poders miraculosos.
La família, amb el cognom Heres, que encara al segle XIV ostentaven, es va ajuntar al XVI amb els Comelles i al XIX amb els Anglerill, els actuals propietaris.
Des de temps antics, han vingut a les Eres persones sensibles a la bellesa i pau de l’entorn i ens han deixat constància del seu llegat. Escriptors, pintors, artistes, alguns amb noms il • lustres.
Avui volem continuar oferint aquest lloc a qualsevol persona que necessiti uns dies de parèntesi en l’atrafegat ritme de vida actual.
El topònim derivat clarament del germànic wardja ‘ guardià- torre de guaita’, en l’accepció Guardiolans podria fer referència als primers pobladors d’aquest indret, ja perquè exercissin aquesta activitat defensiva, ja perquè fossin originaris d’alguna població així anomenada ,com Guardiola per exemple.
Erròniament s’identifica en algunes ocasions com Santa Magdalena de Guardiolans o Gardilans, que es localitza escassament a un quilòmetre de la casa de les Eres de Guardiolans en un estat força precari .
LES CAIGUDES ALES DEL COR A LA VILA CLOSA DE SANTA FE DE SEGARRA
Trobava una referència que em confirmava la meva impressió respecte d‘un escut d’armes a la paret d’un edifici de Santa Fe de Segarra, amb façana a la Plaça de les Armes .
Datat el 17/01/147, a Barcelona, per Joan Nadal, notari públic de Barcelona per l’autoritat reial.
Galceran de Sentmenat, cavaller de la reina Violant, confirma al seu fill Montserrat Galceran de Sentmenat la donació del castell de Santa Fe amb tot el seu terme. A més estableix com als seus tutors a Galceran d’Oluges, senyor del castell d’Oluges de Dalt, i a Berenguer d’Oluges, senyor del castell de Vergós.
Molts lectors es preguntaran on està Santa Fe de Segarra ?. Actualment pertany al municipi de les Oluges, i es tracta d’un petit indret encastellat, que només perquè no és visible com Montfalcó Murallat, manté l’anonimat.
Que el poble nasqués amb el nom de Santa Fe – de clares influències franques – fa pensar en una capella d’aquesta advocació dins del recinte encastellat, que desapareixerà quan extramurs s’aixeca la parroquial de Sant Pere.
Procedent d’aquest poble hi ha un retaule al Museu Diocesà de Solsona, on s’hi pot veure les representacions pictòriques de la santa adoctrinant la gent, compareixent davant el tribunal i morint màrtir. La pintura és de la fi de l’edat mitjana.
Les primeres notícies del nucli de Santa Fe daten del 1025 i el situen dins el comtat de Berga. Ja al mateix segle hi ha documentat un llinatge anomenat Santafè amb importants interessos a la Segarra i a la comarca d’Urgell. Aquesta nissaga segurament procedia del Solsonès. El 1128 ja es coneix Galceran de Santafè, que tenia drets al voltant de Tàrrega. El 1172 actua al terme Arnau Miró d’Odèn, antecessor dels cavallers de Santafè. El 1244 el matrimoni Ponç de Santafè i Berenguera reberen les rendes que Ponç de Santafè i Pere de Conques tenien en tot el terme de Santa Fe per tal de pagar els creditors d’aquests senyors. El 1352 era senyor de santa Fe Bertran de Fals. El terme passà als Calders l’any 1430, els quals van retenir-ne el domini fins al segle XVII. Durant aquesta centúria passà per parentiu als Pinós i Alentorn, marquesos de Barberà des de l’inici del segle XVIII.
Dissortadament hem d’incloure l’indret dins la petita sèrie la Catalunya de Photoshop – no volem cansar-vos – , a la que us convidem a tots a sumar-vos-hi ; sobre els atemptats estètics que pateix el patrimoni històric i artístic de Catalunya per part de les companyes dites de ‘Serveis públics – totes de capital espanyol -. A destacar que malgrat el baix nivell de la ‘democraciola’ que patim la vigència d’aquestes ‘actuacions’ implica – si més no – la complicitat de la Generalitat de Barcelona i la dels Ajuntaments – el pedani en molts casos i el municipal sempre- , de les Diputacions, Consells Comarcals, i altres entitats administratives ja ni en parlem.
