0

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DELS SOCORS. CANAPOST. FORALLAC. L’EMPORDANET. GIRONA

Publicat per tomas el 20 abril 2017 en General

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies del runam esfereïdor del Santuari de la Mare de Déu del Socors de Canapost, ara terme de Forallac, a la comarca de l’Empordanet.

A la pàgina de l’ajuntament : http://www.forallac.cat/index.php/municipi/pobles/canapost

Les restes del Santuari de la Mare de Déu dels Socors, a Canapost, ens evoquen la bellesa i majestuositat d’un dels temples més desconeguts del nostre patrimoni arquitectònic. Aquesta singular ermita , que data del segle XVII, es troba emplaçada a ponent de Canapost, dalt del puig que li dóna nom. El conjunt posseïa una torre de defensa adossada a la part posterior, i ha perdut la coberta i part de les pedres que formaven les obertures, molt probablement com a conseqüència d’un espoli. Malgrat el seu encant i valor, és un element força desconegut, que no es troba a cap de les guies turístiques de la zona. La seva visita és molt recomanable, sobretot pel seu privilegiat emplaçament, des del qual es tenen unes magnífiques vistes. Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d’abril de 1981) el considerava un dels miradors més privilegiats de l’Empordà.

Patrimoni Gencat ens diu que al Santuari dels Socors s’hi mantingué el culte fins l’any 1936. Ja abans, però, devia trobar-se en mal estat de conservació, doncs segons Antoni Noguera i Massa ( Girona, 1921 + 9.03.2016) (po.cit.): “De l’ermita de la Mare de Déu dels Socors, del veïnat de Canapost, en amenaçar ruïna, hom va treure la imatge “tallada de fusta”, i el retaule,que hom traslladà a l’església parroquial de Peratallada. Desapareguda.”

Ignorem per quina raó el dit autor inclou aquesta notícia entre les referents a “marededéus romàniques” desaparegudes, tenint en compte que no hi ha documentació ni vestigis arquitectònics d’època romànica en aquest santuari.

Al pujol hi ha evidències de poblament d’època iberoromana. Joan Badia Homa, Palafrugell , 9 de maig de 1941. “L’Arquitectura …”)

Quan a la descripció; edifici religiós fortificat.- Santuari, avui ruïnós, emplaçat al cim d’un pujol cobert de pins, garrigues i oliveres, a un Km. a ponent del poblet de Canapost. L’església és una d’una sola nau i a la capçalera s’hi adossa una torre de defensa cilíndrica, de manera que aquest absis té murs laterals rectilinis mentre a llevant és corbat ja que pertany a la torre. Al frontis hi ha una portada d’arc de mig punt de gran dovellatge, una finestra rectangular al costat pe veure l’altar des de l’exterior i un òcul al centre de la façana; al damunt hi ha una espadanya d’un arc. La nau té volta enfonsada, se’n conserva l’arrencada en ambdós costats; es conserva la de capçalera que és de canó, de pedra morterada.

La torre té espitlleres d’arma de foc; ha perdut el coronament. La construcció és de rebles lligats amb morter i carreus angulars.

Recordo una intervenció miraculosa de la Mare de Déu dels Socors, en ocasió d’una visita a Collsuspina a la comarca del Moianès.

És urgent obrir un arxiu sobre el patrimoni espoliat de Catalunya, i demanar responsabilitats penals a qui pertoqui.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

 
0

SANTA MARIA DE VERDÚ

Publicat per tomas el 12 abril 2017 en General

Passaven llargament de les 18,00 hores, quan sota un sol abrusador retratàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés l’església Parroquial de Santa Maria de Verdú.

La plaça del Bisbe Comelles – com la resta de carrers de la Vila – restava solitària a l’espera que el rigor solar esdevingués suportable.

Veuríem únicament l’exterior d’aquest edifici monumental del que llegia en la descripció tècnica que ha estat transformat per un seguit de reformes i ampliacions. De l’època romànica en resta la portalada. La nau central és coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat. Las naus laterals estan cobertes per voltes de creueria. La comunicació entre la nau central i les laterals es realitza mitjançant uns arcs lleugerament apuntats. Una de les modificacions patides per l’església en època moderna fou la prolongació de l’absis i la construcció de l’espai dedicat a la sagristia darrera mateix d’aquest absis. La nau lateral del costat de l’evangeli té una capçalera rematada amb una absidiola de planta rectangular i coberta amb creueria. Per tant, es troba una capella d’estil gòtic. La resta d’espais són reformats en una cronologia renaixentista, com la nau lateral dreta. L’altar major és recte i la representació d’un sant enterrament en pedra presideix la part baixa. Les entrades a l’església són d’estils força diferents. L’entrada principal és romànica amb un rosetó gòtic a sobre. La porta lateral és d’estil renaixentista. A l’exterior, el perfil de l’església està rematat per un campanar de planta quadrada situat al lateral esquerre de la portalada principal. Als arcs torals de la nau es veuen els escuts familiars dels Alemany, entre d’altres. A l’interior de l’església es troben diverses imatges: l’altar major està presidit per una talla barroca de Santa Maria de l’Assumpta, obra de Andreu Pi que quedà molt malmesa a la revolta i es restaurà l’any 1946. A sota hi ha una representació del Sant Enterrament, amb Crist jacent i els personatges de Sant Josep d’Arimatea, Maria, dona de Cleofàs, la verge Maria, Maria, Maria Magdalena i Nicodem al voltant. Realitzat cap al segle XVI- XVII, fou trobat sota l’enllosat de l’altar major el 1790. A la nau lateral dreta hi ha la talla de Sant Flavià, obra de Pere March i l’unic que es conserva del retaule realitzat l’any 1658-1659. A la mateixa nau es troba també la Verge del Roser, escultura de pedra policromada barroca. A la nau lateral esquerra hi ha la imatge gòtica del Crist Crucificat, de fusta policromada, i la representació de l’Arbre de Jessé amb la Verge al capdamunt. És una talla de fusta policromada del segle XVII, realitzada per August Pujol i els daurats van ser fets el 1631 per Gregori Ferrer. A la nau lateral dreta hi ha la representació dels Misteris del Rosari, realitzada en pintura sobre ceràmica, dels segles XVI-XVII.

En anteriors ocasions havia visitat l’interior de Santa Maria, i us recomano molt especialment que ho feu si en teniu ocasió.

Ah!, el rellotge està espatllat.

 
0

SANT CRISTÒFOR / MENNA DE SELMA

Publicat per tomas el 6 abril 2017 en General

Havíem visitat aquest runam dessolat el Marcel Morató Tort, i l’Antonio Mora Vergés; el Marcel – que feia de sherpa – m’explica que havia conegut al senyor Pau Rius Montserrat que havia anat a la escola a Selma, i que tenia una lletra i cal•ligrafia envejable ; fent càlculs situava el seu naixement pels volts de l’any 1900; això suposaria que fos un dels 66 nens i nenes que anaven a l’escola l’any 1910 quan El rector, Octavi Carbonell, davant l’evidència de poder mantenir un únic per a tota la mainada, recordava amb enyorança, que abans hi havia una escola per a cada sexe,i es queixava d’aquesta manera:

“…queda esta escuela faltada de educación y sobrada de desmoralización; lo primero porque el maestro no puede instruir á las niñas en sus propias labores y lo segundo porque además del peligro que semejantes escuelas bisexuales ordinariamente ofrecen, existe otro en esta parroquia; pues los alumnos se llevan la comida de sus casas (distantes la mayoría 1 hora) y permanecen fuera de ellas desde el amanecer hasta el anochecer, juegan juntos, hasta en despoblado y carecen de la suficiente vigilancia”

El Marcel va tenir ocasió de fer-se una fotografia en la que surt també un net del senyor Pau Rius Montserrat; li sembla recordar que el seu traspàs es produïa cap a l’any 1986.

Els possibles significats de Selma/Sälma, son : la que té pau; plàcida, tranquil• la i pacífica. Algú defensa que pugui ser una variant i/o derivació d’Anselma, d’origen germànic, això vindria a reforçar els significats tradicionals en afegir-hi ; guerrera protegida per déu.

El Josep Gavin Barceló retratava l’any 1974 la infinita desolació desprès de dècades d’espoli; no hi ha gaire diferencia amb les nostres imatges de l’any 2012. Certament no es poden afirmar qualitats d’endevinador, clarivident, , àugur, o vident, al que escollia el nom del poble; hi ha certament pau i tranquil•litat, però no hi ha vida.

Deixem testimoni del nostre personal agraïments al Josep Sansalvador Castellet, Responsable de l’ Arxiu Gavín, al Monestir de les Avellanes ; 25612 – Os de Balaguer – Lleida
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Tel. 973 438 006 extensió 1340
Fax. 973 438 038
Mòbil 689 52 02 78

 

Com a Cognom es va estendre pels antics regnes d’Aragó i València, apareix escrit indistintament, amb les formes Celma i Selma. La grafia original Selma, que avui és la menys estesa, es troba, principalment, en les províncies de Castelló, València i Barcelona, mentre que la Celma es troba, principalment, en les províncies de Barcelona, Saragossa, Terol i Tarragona. Fins una de les branques aragoneses va arribar a tenir un escut d’armes.

A nivell del Reino de España, en aquells ‘Annus Horribilis’ Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 – París, 16 de març de 1930), exercia com a Dictador seguint els models totalitaris de Benito Mussolini i Adolf Hitler – que impregnarien profundament les classes dominants -. El seu anticatalanisme arribava al ridícul; en la seva obsessió per fer desaparèixer tots els símbols públics del catalanisme, l’any 1928 va manar enderrocar les Quatre Columnes de Montjuïc (Barcelona), de Puig i Cadafalch, aixecades l’any 1919, i destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme, per tal que aquest no tingués el ressò que li podia donar l’Exposició Internacional de 1929 de Montjuïc. Pel mateix motiu va anomenar Poble Espanyol, a la mateixa muntanya, al que s’havia de dir Iberona, en homenatge als Ibers, primers pobladors de les terres catalanes, i va donar nom a la Plaça d’Espanya, col•locant-hi també dues torres venecianes.

A Catalunya, no li han anat mai bé, ni els Dictadors, ni els Rivera.

La polèmica – científica religiosa – que s’ha suscitat en relació a la figura històrica de Sant Cristòfor o Cristòfol, arriba massa tard, i no suscitarà – sense cap mena de dubte – cap exaltació de la feligresia, ni de la de Selma escampada per arreu, ni tampoc del veïnat conegut anys enrere com Manlleu de Selma, i avui anomenat Pla de Manlleu.

http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Ens agradaria que aquí , com en altres pobles que es van abandonar per motius estrictament econòmics, es fessin accions per dignificar les runes, i per endegar associacions d’amics i/o persones que hi van néixer o en son descendents. Espanya no ho farà; la intencionada descurança sobre el Patrimoni Històric i cultural de Catalunya, ve de lluny.


Publicat per antoniomora.verges@blogger.com a Conèixer Catalunya

 
0

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE LA SALA. LLOBERA. SOLSONÈS.

Publicat per tomas el 2 abril 2017 en General

En el seu periple per terres del Solsonès, la M. Rosa Planell Grau i el Miquel Mur, arribaven al municipi de Llobera i després de visitar el dolmen de Llanera o de la Vila de la Gola dels Bous van seguir la pista alquitranada per anar trobar l’església de Sant Salvador. Sobtadament els cridava l’atenció un campanar d’espadanya que s’erigia al costa d’una casa de camp , visible des de la carretera. Va aturar el cotxe i a peu es dirigien cap al mas.

 

El camí era fresat per múltiples petjades de ramat oví o cabrú que feien com un domàs dibuixat de les marques dels seus peus. En arribar davant de la porta van veure que la construcció – més enllà del gràcil campanar – no tenia actualment cap ús religiós ; les bardisses obstruïen el pas., i des de la porta que es trobava oberta, però ajustada, i van accedir a l’interior on el terra era cobert de palla neta.

Sant Pere de la Sala, anteriorment coneguda amb el nom de Sant Pere de Comajuncosa des del segle XI fins al començament del XIX.

Actualment ha pres el nom del mas de la Sala on és situada. És a la vora de l’hort i s’utilitza com a pallissa.

Dades consultades: De totes les esglésies del municipi de Llobera aquesta es creu és la més antiga. Surt esmenada en un document del 21 d’abril de l’any 1002 quan Sanç de Llobera i la seva muller Quinedelde estableixen un mas que limita amb Sant Pere de Comajuncosa “domibus sancti Petri in Choma Iuncosa”.

Al 1060, el seu fill, Mir i sa muller Estefania venen a Guitard i a Eicolina uns alous que posseïen al terme del Castell de Llobera, situats a Comajuncosa, així com la mateixa església, el cementiri i ornaments que hi pertanyien.

Pels capbreus dels segles XIV i XVI sabem que Sant Pere de Comajuncosa és una sufragània de la parròquia de Sant Pere de Llobera

L’any 1694, segons consta en una llinda que hi ha a la porta d’accés a l’església, la nau és allargada amb un presbiteri i un cos adossat al mur sud-est en funció de sagristia.

L’any 1897 arran de la nova distribució de les parròquies del bisbat de Solsona perd la categoria de sufragània.

La nau és de planta rectangular sense absis. Està orientada a l’est. A l’interior hi ha una volta de canó lleugerament apuntada, que correspon a la part primitiva, i una continuació d’aquesta posterior feta amb material més bast de tàpia. Està enguixada.

La coberta és de dos vessants. Al frontis hi ha un campanar d’espadanya amb dues obertures. La porta és al mur de sud-est.

La cara est sembla feta de nou, ja que els carreus estan relligats amb ciment.

L’any 1694 , segons consta en una llinda que hi ha a la porta d’accés a l’església, la nau és allargada amb un presbiteri i un cos adossat al mur sud-est amb funció de sagristia.

L’edifici està pràcticament cobert d’arrels i vegetació, sobretot al sostre i al cantó de llevant, fet que empitjora encara més el seu estat.

El què sembla ser l’antic cementiri és ple de bardisses i plantes.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

 
0

MAS TORRES DE BAGES A SANT JOAN DE VILATORRADA

Publicat per tomas el 24 març 2017 en General

La plana de les Torres està senyorejada avui per les instal•lacions del Centre Penitenciari Lledoners que em calia vorejar fent camí cap al Mas Torres de Bages.

Malgrat que a mitjans del segle XVIII, el fill segon de la casa, Reverend Josep Torras de Bages, apareix com beneficiat de la Seu de Manresa, no hi ha cap relació – més enllà de la quasi coincidència, un és DE, i l’altre I – amb el Bisbe, Josep Torras i Bages (Les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 – Vic, Osona, 7 de febrer de 1916).

El mas apareix documentat des del 1034; aleshores era una petita explotació agrícola, aixecada aprofitant la protecció que oferirien algunes construccions defensives- alguna torre o guàrdia propera-. Albert Benet al seu estudi sobre el terme de Manresa al segle XI, va localitzar entre el mas Poal i el mas Torres de Bages una torre anomenada Torre Cardener, la proximitat de la qual podria donar nom al mas.

Jurídicament era un alou [ possessió del domini útil de béns immobles, d’una manera lliure de serveis reals i personals, o subjecta a qualque cens o servei petit, molt menor que el feu]en mans de la família Lluçà vicaris comtals en aquestes terres (COMAS, 1988).

No hi ha dades fefaents que permetin resseguir com el mas va anar canviant de propietaris, al segle XVI però , trobem ja la línia familiar, doncs al fogatge del 1553 apareix Pere Torra com a propietari del mas (AA.DD, 1984).

A finals del segle XVII se’n van a viure a Manresa com a ciutadans honrats i hi aixequen un gran casal a la plaça Valldaura. La proximitat a Manresa, i la manca de conreus alternatius, va fer que bona part de les terres del mas fossin durant aquest segle dedicades al pasturatge del bestiar de la ciutat. (AA.DD, 1984) .

D’aquella època és l’església de Sant Jaume, un edifici senzill de planta única rectangular documentat des del 1635, cobert amb volta de canó a l’interior i a doble vessant de teula a l’exterior.

S’aprecien a la façana restes de l’antiga teulada modificada en un moment posterior, enderrocant l’antiga i aixecant l’alçada general de l’església i construint la teulada nova i l’actual campanar d’espadanya. La part superior d’aquest campanar va ser refet a mitjans del segle XX amb totxana.

L’església és construïda en mur de maçoneria i té la façana principal orientada a ponent. S’accedeix a l’edifici mitjançant una porta adintellada segurament també refeta en algun moment posterior. La llinda superior de la porta conserva la inscripció següent: “Torres de Bages. Iesus. 1635” .

Sobre aquesta llinda sobresurt una altra amb l’advocació de l’església: “Sant Jaume Apostol”. Completen la façana una fornícula sobre la segona llinda amb la figura de Sant Jaume i un rosetó de petites dimensions.

L’any 1773 s’emparenten, amb els Argullol que posseïen cinc masos i eren senyors jurisdiccionals de la quadra de Mataporros a la Segarra.

Al segle XIX el cultiu de la vinya – que es va generalitzar a la Comarca del Bages – va donar grans beneficis a la casa que va arribar a tenir tenia 54 rabassaires (AA.DD, 1984).

La fil•loxera, i més tard la industrialització de les conques del Cardener i el Llobregat, suposaran un canvi radical en el món agrícola.

La propietat de la casa s’ha mantingut dintre de la mateixa línia familiar fins a l’actualitat, encara que a principis del segle XX van perdre el cognom Argullol i van adquirir el de Gallifa per línia de successió paterna.


Publicat per antoniomora.verges@blogger.com a Conèixer Catalunya

 
0

SANT MIQUEL DE SELMA, DIT ARA DEL PLA DE MANLLEU. AL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

Publicat per tomas el 19 març 2017 en General

L’any 1247 Elisenda de Fonollar, de la familia dels castlans de Selma, cedia en testament l’ ermita de sant Miquel al mas d’Ollomar o Alomar, amb reserva del dret de patronat, i d’elecció del capellà beneficiat a favor dels castlans de Selma.

Al segle XIV les visites pastorals deixen constància de la desatenció que pateix Sant Miquel, que al començament del segle XV estava desmantellada i sense servei.

L’any 1443 s’obre el portal actual i es guarneix amb un retaule de dos peces, un calze d’argent, dos canelobres de ferro i roba litúrgica.

El 1508 consta ‘preocupació per l’estat de la teulada’

El 1708 s’endega una millora que cinc anys desprès es concreta en : un retaule, llàntia, roba i altres complements, a més de la campana , que no llueix actualment a l’espadanya que corona la façana, perquè encara som España.

La capella va ser abandonada el 1931.

Quan la visitàvem el Marcel Morató Tort i l’Antonio Mora Vergés, advertíem que l’edifici ha estat objecte de rehabilitació, sobrealçant el sostre i reforçant-se l’estructura exterior, llueix esplèndida més enllà de l’anècdota de la manca de campana, perfectament comprensible en aquest país.

El rètol – que reprodueixo – explicita clarament ‘ ESPAI CEDIT PER LA FAMILIA GODÓ’ , sou pregats d’explicar-nos la vinculació d’aquesta família amb el Pla de Manlleu, i fins amb Aiguamúrcia, i quina implicació han tingut en l’arranjament de l’ermita de Sant Miquel.

 
0

TEMPLE DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER. COLÒNIA DE L’AMETLLA DE CASSERRES.

Publicat per tomas el 5 març 2017 en General

Josep Monegal i Nogués (Barcelona, 9 de juliol de 1854 — 29 d’abril de 1931), Alcalde de Barcelona (1902-1903 ), President de la Cambra de Comerç (1902-1908 ), senador del Partit Conservador per la província de Barcelona en el període 1905-1907, senador vitalici l’any 1908, i President de la Cambra Oficial de Comerç i Navegació de Barcelona ( 1927 – 1930 ), encarregava a l’arquitecte Alexandre Soler i March ( Barcelona, 1874 — Barcelona, 19499, aixecar un temple sota l’advocació de la Mare de Déu de la Mercè, a la colònia de l’Ametlla de Casserres, coneguda aleshores com la Colònia Monegal.

Li fèiem una visita el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, en la que ens atenien molt amablement el Manel Peréz Galdan i la Pietat Ruiz Escamilla, que exerceixen de facto com a sagristans d’aquesta església.

Ens expliquen que pertany actualment a l’Associació de Veïns, que l’adquirien de la Caixa de Catalunya per un import de 50.000 €, i que esmerçarien quasi el mateix import en el seu arranjament, amb l’ajut d’algunes empreses, i amb l’aportació de la meitat del import de les despeses, per part del Bisbat de Solsona, regit aleshores pel Excel•lentíssim i Reverendíssim Senyor, Xavier Novell i Gomà (Montfalcó d’Agramunt, Ossó de Sió, 20 d’abril de 1969).

Advertia passió en les explicacions del Manel Peréz Galdan i la Pietat Ruiz Escamilla, que tenen – pendent de trobar el finançament – el projecte de museïtzar els fons de robes i ornaments eclesiàstics.

L’havia visitat l’any 2011 en companyia del Joan Escoda i Prats, encara que en aquella ocasió no podíem accedir al seu interior.

L’advocació de la Mercè, serà substituïda per la Mare de Déu del Roser, desprès del conflicte bèl•lic que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Coincidíem amb el Manel Peréz Galdan i la Pietat Ruiz Escamilla, en que cal establir una ruta turística que posi en valor el patrimoni monumental de les colònies del Llobregat.

Antonio Mora Vergés


 
0

SANT PRIVAT D´EN BAS – EL SALT DE SALLENT, GARROTXA

Publicat per tomas el 21 febrer 2017 en General

 

 

Avui el nostre recorregut ens portarà terres de la Garrotxa.

SANT PRIVAT D´EN BAS
Sant Privat d’en Bas. L’església i un reduït grup de cases encerclen estratègicament la plaça, que queda tancada i a la qual s’hi accedeix per un pòrtic amb volta, per sota d’una de les cases.
. L’antic municipi comprenia la vila del Mallol, Puigpardines, Cirera i Pocafarina, així com la masia i el bosc de Verntallat
El nucli més primitiu s’assenta en un fons muntanyós de gran bellesa natural. Presideix l’horitzó un altiu penyassegat on es recullen les aigües de boscos i cingleres, donant lloc a un espectacular salt d’aigua, conegut com el Salt del Sallent. Les aigües segueixen el seu curs riu avall -riu Gurn- que fent saltirons sobre les pedres forma gorgues o piscines naturals que conviden a banyar-s’hi.
La primera referència documentada que es posseeix de l’església de Sant Privat data de l’any 1017.

 

EL SALT DE SALLENT

Una de les excursions més conegudes a la Vall d’en Bas és la que duu al Salt del Sallent, impressionant estimball d’aigua, d’uns 80 metres d’alçada, que, apart de la seva pròpia espectacularitat, presenta un entorn molt frondós i salvatge, en una vall tancada i ombrívola, que la fa encara més interessant. Com es tracta d’un salt d’aigua que forma part d’un rierol, el seu cabal és extremadament variable, per tant, després de rebre fortes pluges es presenta amb tota la seva força,

Està situat a la riera del Sallet. Es pot accedir a la part alta del Salt des del mateix parc de Can Turó, a Sant Privat, a través de dos camins: el camí dels matxos i el camí de les Escales, un per cada costat del salt. Un cop a dalt es pot contemplar una panoràmica excel.lent de la plana d’en Bas i de bona part de la Garrotxa. També es pot enllaçar amb camins procedents de Sant Privat i de Joanetes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
0

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN BAPTISTA. BELLCAIRE. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 12 febrer 2017 en General

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes magnifiques fotografies de l’església parroquial de Bellcaire, advocada a Sant Joan Baptista que es troba prop de la carretera d’Albons als peus del pujol on es situa el poble de Bellcaire d’Empordà coronat pel castell gòtic, que havia acollit les escoles públiques.

Patrimoni Gencat ens explica que és una construcció és de planta basilical de tres naus amb transsepte i un absis semicircular precedit per un espai presbiterial. Presenta sectors i elements de cronologia diversa. Les tres naus pertanyen a l’edificació preromànica. La central té volta de canó i les laterals de quart de cercle. Els arcs formers eren de ferradura però van ser modificats tardanament per ampliar-ne l’espai de pas. El transsepte, no sobresortint en planta, fou bastit encara abans que les naus, però el seu interior fou força alterat en construir-se la capçalera romànica actual, del segle XI. La formen un tram cobert amb volta de canó i l’absis de quart d’esfera. A l’exterior posseeix decoració llombarda formada per arcuacions que emmarquen finestres cegues. De la capçalera preromànica -absis central rectangular i absidioles semicirculars- queden restes de l’absidiola del costat nord. Les obres de restauració recents han descobert els fonaments de l’antic absis central, carrat. Al subsòl de la nau central han aparegut restes d’una edificació de planta rectangular. El parament de les naus es de lloses de gres, amb algunes filades d’espiga; el del transsepte el formen pedres calcàries desbastades; el de la capçalera és de petits carreus, escairats.

Hi ha dues portes laterals i algunes finestres preromàniques. Les obertures del frontis -portada, rosetó- pertanyen a una reforma d’època gòtica, així com l’ossari que hi ha en aquest lloc.

Els fragments de pintura mural van ser recuperats i es troben en part al Museu d’Art de Girona i en part en una col•lecció particular.

L’església de Sant Joan in Bedenga (antic topònim de Bellcaire) és citada l’any 1002 com a possessió de la Seu de Girona en una butlla del papa Silvestre II. L’any 1182, a l’acta de consagració de l’església de Santa Maria d’Ullà és concedida a aquesta canònica agustina, la possessió de la parròquia de Sant Joan de Bidinga.

En un moment entre els segles XVII i XVIII, la parròquia de Sant Joan fou traslladada al castell de Bellcaire, convertint una de les seves ales -la sala major- en església. Aquest antic temple restà com a capella del cementiri -situat al seu costat de migdia. Havia arribat a un estat d’abandó molt lamentable quan s’hi iniciaren unes obres de consolidació l’any 1960 que aviat quedaren interrompudes; el cementiri havia estat desafectat. La restauració definitiva s’ha dut a terme -pels serveis de la Diputació de Girona amb la participació de la Generalitat- als anys 80. Les obres, amb la reobertura al culte de l’església, s’inauguraren el 1984. El temple es dreça en un indret ja ocupat en època romana. Es veuen carreus romans reaprofitats a les naus i una columneta estriada a les finestres cegues de la capçalera. Les obres recents no han anat seguides de treballs arqueològics complets com hauria estat convenient, però s’han recuperat materials des d’època romana a la Baixa Edat Mitjana. No s’ha estudiat la necròpolis amb sepultures de lloses (s.XI-XIII) que es descobrí al sud del temple.

Els testimonis arquitectònics explorats -antic absis central, edifici sota les naus- s’han deixat en un espai accessible, gràcies als mòduls de fusta que formen part de la nova pavimentació del temple

Pel que fa als edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, trobava a: http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=bellcaire&page=3&pos=24

Tradicionalment les escoles de Bellcaire havien estat instal•lades a l’edifici del Castell (reg. 1347), fins i tot es coneix un projecte de 1920 de l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1876 – 1951) per adaptar l’edifici a la funció escolar.

Tot i que es coneix un projecte no realitzat per a escola de nenes signat per Joan Baca i Reixach [1905-2003] l’any 1935, no és fins a la construcció de l’edifici actual que el poble compta amb edifici escolar.

Les Escoles Nacionals varen ser inaugurades en el curs 1969-1970. Han estat reformades en els anys 80 i actualment reben el nom de CEIP El Rajaret i juntament amb les escoles d’Albons i d’Ullà configuren la ZER Montgrí.

Edifici de planta i pis amb coberta de teula. A la planta baixa s’ubicaren les dues aules, una per cada sexe, i a la planta pis les dues vivendes pels mestres. En els anys 80 un dels habitatges va ser transformat en aules. El conjunt està envoltat del pati de jocs.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , recordeu SEMPRE que ‘posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic per als catalans és un imperatiu ètic.

 
0

ERMITA DE SANT GRAU A FONT LLEBRERA URÚS. CERDANYA

Publicat per tomas el 9 febrer 2017 en General

 

Vàrem continuar la Rosa i el Miquel en seguir els itineraris de la topo- guia “Passejant per la Cerdanya i aquest cop vam decidir fer l’itinerari 1.

Una vegada travessat el túnel del Cadí vam girar en la primera bifurcació en direcció a Alp- Puigcerdà. El primer poble que es troba a mà dreta és Urús. Un poble com molts de la Cerdanya renovat quasi completament i on les teulades de llicorella brillen al sol com un mirall.

 

En el centre del poble hi ha la bonica església de Sant Climent on fem unes fotografies. Continuem fins l’àrea de jocs i la font i el safareig de la Font Freda. Continuant per la pista asfaltada fins poc desprès de la cruïlla del nou cementiri on aparquem al costat de l’ermita de Sant Grau. Davant nostre un estimball que dona esgarrifances i des on observem la sortida nord del Túnel, les seves dependències i peatges.

Aquí decidim esmorzar, només un mos i una mica d’aigua. Mentre masteguem observem davant nostra a l’altre cantó del túnel la serra del Cadí i ens preguntem com pot ser que dues serralades tan properes i enllaçades entre si pugin ser tan diferents. El Moixeró de muntanyes plenes i riques en vegetació i el Cadí més àrid i trencat en les seves alçades.

 

Poc després encetem el camí. Anem enrere fins la cruïlla del cementiri i baixem tranquil·lament per una pista de terra. Avall de tot passem per una caseta transformadora i el pont que travessa el torrent de la Fou. La guia parla d’un camí que puja entre pins roigs i boixos però han passat talant els arbres, i el senderol, ja no senderol, és imprecís de seguir. Però encoratjats pugem amunt, fins arribar a un planell poc després d’una tanca on dubtem i tornem un tros enrere fins una tartera. Tornem a rellegir la guia i ens adonem que sí que anàvem correctament. Fent i desfent s’aprèn el camí, al cap dels anys t’adones que en el transcurs de la vida també és així. Dels errors surten les ensenyances.

Altre cop al planell pugem un turonet i som al refugi d’Urús. Un pujador al marge rere la font i seguim per una pista ample i encadenada per impedir el pas de vehicles tret d’us ramader i forestal. Quasi arribant a dalt un nou camí tancat i cadenat a l’esquerra ens porta fins a Font Llebrera. El paratge és de faula, un prat verd rodejat d’arbres, majoritàriament alts pins roigs, trencant la verdor el groguenc dels arbres de fulla caduca, el rierol que baixa del coll de Jou i passa per l’esquerra del prat, i la font al seu costat. El sol és rialler, però l’atmosfera es freda i un jersei no ens ha molestat en tota la ruta.

 

Per darrere la font un corriol ben fressat i llarg ens porta fins a coll de Jovell. En aquest indret es nota el treball de la industria forestal.

Aquests caminois particularment ens encanten. No gaire amples són ben traçats, camines per enmig de la arbreda, troncs vells i trencats, molsa, aquella ferum de naturalesa, un parell de petits colls entre les roques, els fruits vermells de les roselles i el groc d’un matoll de flors potser enganyades pel temps actual. Tot esdevé com una cançó d’amor a la vida.

Mentre baixem per la pista observem la volta realitzada, la vall del torrent de Font Llebreta i un esparver que per un moment s’amaga dins un arbre. Més tard en el nostre periple el tornem a veure volant dalt del cel.

 

Ermita de Sant Grau d’Urús o Sant Pau del Puig d’Urús o també apareix com Sant Grau de Puigfrondí en l’acta de consagració, l’any 1037, de l’església de Sant Climent d’Urús. Va ser l’església del llogaret de Vilagrau o del Puig d’Urús actualment despoblat. Hi ha noticia que en el s. IX el vescomte de Castellbó i el comte de Foix la van saquejar i destruïren les relíquies de Sant Grau. Actualment no conserva cap vestigi romànic, una senzilla construcció quadrada amb una capella o sagristia al costat. Destaca el blanc de les seves parets i el seu entorn ben cuidat. Prop hi ha les restes de una torre de guaita.

Església parroquial de Sant Climent d’Urús, està documentada des del s. X. És d’origen romànic i va ser consagrada l’any 1037. Té una nau i conserva l’absis de tradició romànica, molt refet i paret en paret amb una construcció veïna que li treu la visió. El temple va ser molt modificat durant el s. XVII i XVIII. La porta d’entrada duu la data de 1632. La torre campanar quadrada va ser construïda cap a la fi del s. XVIII. Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un vericle (petit estoig per posar l’hostia) del s. XVIII.

 

Urús, població de la Cerdanya, documentat en l’ACCU (Oruz), sembla que era un predi de procedència fiscal i com tal pertanyia als comtes de Cerdanya. El 965 va ser donat al monestir de Sant Miquel de Cuixà pel testament del comte Sunifred.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

Berga, 19 octubre 2011.

Copyright © 2007-2017 Conèixer Catalunya All rights reserved.
Desk Mess Mirrored v1.8.3 theme from BuyNowShop.com.