0

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE LES ENCIES, LA GARROTXA

Publicat per tomas el 10 setembre 2017 en General

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, prop de la font i l’església de Santa Maria ; hi havia una senyora que posava flors en una imatge situada al costat de la carretera;

ens explica que és filla del poble, i que podrem veure l’interior de l’església de Santa Maria malgrat estar tancada la porta.

Del topònim ens comenta haver sentit explicar al seu pare, que deriva (d’ànsies), i que deriva del patiment d’un cap militar davant la previsió de baixes en una contesa prop de l’indret. La versió ‘ oficial’ és menys romàntica, defensa que el topònim de les Encies sembla derivar de la paraula llatina “incis” que significa tall, divisió o incisura. Aquesta referència té relació amb la troballa d’una primitiva imatge de fusta policromada – avui desapareguda- en una esquerda a sota la vella església a principis del segle XII. Precisament d’aquí hi va brollar una font, tal com indiquen els goigs, d’aigües miraculoses (adreçada a les parteres). Agrairem la tramesa d’un exemplar – si el trobeu – a coneixercatalunya@gmail.com
Agraïm a Bibliogoigs, i particularment a la Nora Vela, la tramesa dels goigs de la Mare de Déu de les Encies.

Al començament al·ludeix a la font…

L’església parroquial, dedicada a Santa Maria, és esmentada ja el 1155. Conserva, del primitiu edifici romànic, l’absis, sobrealçat, amb arcuacions i fris de dent de serra. El temple actual data del segle XVII.

Disposava de diferents relíquies autèntiques -Sants Cosme, Damià, Eugènia i Hipòlit, portades allí en el segle XVII. Al mateix temps que s’hi feren les capelles del Roser i al de Sant Isidre, el porxo i el campanar.

La seva situació de pas entre dues valls (Vall d’Hostoles i Vall del Llémena), motivà que a l’any 1655 l’església fou greument saquejada i profanada per les tropes franceses durant la Guerra dels Trenta Anys.

El 1872, en un indret anomenat Camp Vell, prop del Jonquer, mas dintre el terme d’aquesta parròquia, es va fer una troballa de denaris romans i monedes emporitanes, algunes de les quals amb llegenda ibèrica, que testimonia que al segle III aC el numerari romà i l’emporità corria indistintament a la vall d’Hostoles. Al susdit mas del Jonquer s’ha trobat també ceràmica romana i enterraments

Fins al 1936 s’hi venerava una talla de fusta policromada de la Mare de Déu de les Encies.

Impressiona la renglera de nínxols situats al costat dret del petit jardí que hom troba abans del temple. Alhora però. aquestes tombes aporten una pàtina de vida al petit clos parroquial.

Ens acomiadem de la nostra ‘guia local’, a la que agraïm l’atenció que ha tingut amb nosaltres.

 
0

SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS. ESCALDES-ENGORDANY. ANDORRA

Publicat per tomas el 5 setembre 2017 en General

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.


Seguint el nostre periple andorrà aquest cop van pujar muntanya amunt fins arribar-nos a l’església de Sant Miquel d’Engolasters. Situada en el planell del mateix nom, aigües avall del llac d’origen glacial anomenat també d’Engolasters. Des d’aquest punt a 1504 m. d’altitud es domina tot el vessant esquerra de la vall del Valira i té una visió extraordinària de tota la vall d’Andorra.

És una construcció d’origen preromànic aixecada en un moment indeterminat entre els s. XI-XII i un clar exemple de la simplicitat del romànic andorrà. Està declarada com Bé d’Interès Cultural.

La nau és de planta rectangular amb l’absis semicircular situat a l’est. Les mides de l’edifici són reduïdes. Està coberta amb un sostre cisellat de fusta i damunt recoberta amb llicorella als dos vessants. Els blocs de pedra per aixecar els murs són grossos i mig escantonats i formen parets que superen el mig metre de gruix.

La porta s’obre a migjorn.

L’absis també de reduïdes mides és més baix que la nau. La coberta és de quart d’esfera i exteriorment està decorat amb un fris de tretze arcuacions llombardes fetes de pedra tosca. També s’obren dues finestres petites de doble esqueixada cobertes amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària. L’absis també és recobert amb llicorella.

El campanar és una torre de planta quadrada molt esvelta i molt gran respecte a la resta de l’edifici. Fa 17,5 m. d’alçada i té tres pisos i en cada un d’ells una finestra geminada en cada cara. Les finestres inferiors són coronades amb arcuacions cegues. Les finestres superiors ho estan per una arcuació a mig punt. Al darrer pis hi ha en dues façanes uns caps humans esculpits en pedra tosca. La coberta enllosada té forma piramidal i és a quatre vessants.

El porxo s’hi va afegir als s. XVII-XVIII i va ser reconstruït als anys 60 del s. XX.

A l’interior hi ha una reproducció de les pintures romàniques atribuïdes al Mestre de Santa Coloma que decoraven el temple. A la part central s’emmarca la figura del Crist en Majestat vestit amb un roba molt cenyida. A la dreta l’Arcàngel Sant Miquel amb la figura del drac com representació del diable (molt malmesa) abatuda als peus de l’Arcàngel. També està representada l’àguila, símbol de Joan Evangelista. Sota aquesta composició són representats set apòstols entre els qual s’identifica Sant Pere per les claus que sosté i Sant Pau per la seva calbesa. Les pintures originals es troben actualment al MNAC.

I un xic més amunt s’inicia uns del camins per admirar la vall del riu Madriu declarat com Patrimoni Mundial de l’UNESCO l’a. 2004 com a paisatge cultural, categoria a la qual només pertanyen 64 espais naturals de tot el món. Un tresor que s’ha forjat en el temps gràcies a l’harmonia entre la naturalesa i l’home.

Hi ha tantes coses a admirar en aquest petit estat del Pirineu i què a més té la nostra llengua com idioma oficial.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

 
0

SANT ANIOL DE FINESTRES. VALL DE LLÉMENA. LA GARROTXA

Publicat per tomas el 24 agost 2017 en General

Pujàvem , els esglaons que separen l’aparcament de l’antiga església parroquial de Sant Aniol de Finestres, d’origen romànic, encara que molt modificada.

L’església actual de Sant Aniol Finestres – citada en algun lloc com de Sant Antoni – apareix documentada per primera vegada l’any 922. Uns anys més tard, el 979 fou donada a la seu gironina per Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona.

Formava part del terme del castell de Finestres, juntament amb les parròquies de Santa Maria de Finestres, Santa Maria de Santa Pau, Sant Esteve de Llémena i Sant Andreu de Sobre-roca, tal i com consta en un document de 1323.

El 1364, el baró Hug de Santa Pau va comprar a la reina Elionor els drets sobre els castells de Finestres, Santa Pau i Sant Aniol. Aquesta compra va ser ratificada un any més tard pel rei Pere III, però excloent-hi les parròquies de Sant Aniol de Finestres, Sant Esteve de Llémena i Sant Andreu de Sobre-roca, que depenien aleshores de la ciutat de Girona.

L’església, – amb una porxada típica en aquesta Vall de Llémena – té una sola nau, capçada a l’est per un absis semicircular, decorat exteriorment per un fris d’arcs cecs. Aquests estan agrupats de dos en dos, separats per lesenes.

Posteriorment es va sobrealçar el temple i es va allargar la nau per l’oest, En el segle XVIII es va construir la nova façana en el mur oest, així com la torre de campanar que és espitllerada.

L’amable sagristà que ens informarà posteriorment del camí per arribar fins a Santa Maria de Finestres, té l’església oberta i això ens permet recollir també imatges de l’interior, sobri però molt acollidor.

Això, que us recomanem venir fins a la Vall de Llémena, aquí en un espai relativament reduït, podreu gaudir alhora de la natura i de la ‘cultura’.

Text. Antonio  Mora Vergés

 
0

SANT PERE DE BURGAL .PALLARS SOBIRÀ

Publicat per tomas el 15 agost 2017 en General

Anàvem la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur seguint una de les nostres aficions preferides: descobrir llocs per nosaltres ignorats, cercar informació per conèixer la seva història, intentar comprendre que representaven en l’antiguitat i a més fer unes quantes fotografies. Si al damunt podem caminar una estona fent una mica d’exercici millor. Una d’aquestes ocasions se’ns va oferir al saber referències del monestir benedictí del Burgal.

Aparquem el vehicle a la plaça de l’entrada a Escaló, travessem la carretera i prenem una pista que passat el pont ens hi condueix. Girem a la dreta i seguim el camí que més tard es converteix en un simple sender i aproximadament en mitja hora ens porta fins el monestir que ens sorprèn per la seva magnitud i la seva decadència. Al marge , abans d’arribar al monestir hi ha un senderol que ens porta fins a unes coves de minses proporcions, que segons el cartell eren eremitoris i són situades prop del riu Noguera Pallaresa.

Sant Pere de Burgal , en el transcurs dels anys, no ha tingut una existència plàcida. Monestir, abadia i priorat han estat la seva categoria segons el número de monjos que l’habitaven. Primerament masculí , i després femení.

Pel que fa al topònim hom defensa la tesis que sigui la contracció del termes burg i alt, que farien referència clarament a una construcció amb elements defensius, visible avui encara malgrat la magnitud de l’espoli que ha patit el lloc.

La seva fundació exacta és difícil de conèixer els primers texts documentats trobats que en fan esment són de l’any 859 quan Rampó de Tolosa concedí a l’abat Deligat un privilegi d’immunitat. Decaigué el monestir en poc temps i va ser cedit a Gerri de la Sal abans del 908 i després a Santa Maria de la Grassa abans del 948, des de aquest any fins l’any 960 va ser monestir femení. Les seves propietats s’estenien per les Valls d’Àneu, de Cardós i Ferrera, i per la ribera de Sort. Aquesta doble cessió fou causa de llargs litigis. Van haver-hi nombroses disputes i documentacions falsificades que duren fins l’any 1337, quan es divideixen els bens entre les dues comunitats. Finalment l’any 1570 es secularitzat i desapareix l’activitat religiosa dins dels seus murs. Subsistí con església fins la desamortització del segle XIX.

L’estat del monestir actualment és quasi de ruïna total. De les dependències l’únic que perdura és l’església. Es tracta d’un edifici de planta basilical constituït per tres naus que eren recobertes en principi d’una teulada de fusta. La façana nord manté l’alçada original així com els arcs divisoris enmig de la nau principal i la nau lateral, formada per una filera d’arcs sustentats damunt pilastres rectangulars sense ornamentació. En la part superior del mur d’entremig es veuen els forats on es recolzava l’estructura de la teulada de fusta.

L’església destaca per una doble capçalera. Com curiositat la de ponent és construïda a dos nivells l’inferior contenia un altar i el superior un cor de fusta. Aquesta distribució només es pot relacionar dins el romànic amb l’església abacial de Santa Maria d’Arlés de Tec a França i San Cebrià de Mazote o Santiago de Penyalba en Castellà.

L’altra capçalera té tres absis que corresponen a cadascuna de les naus. Decorats amb arcuacions llombardes en el fris del paraments semicirculars i lesenes té finestres senzilles.

Dins les restes de l’església en l’absis central hi ha una petita capella dedicada a Sant Pere. El monestir va ser declarat monument nacional l’any 1951 però fins èpoques recents no ha estat restaurat tal com es troba actualment.

Les pintures murals no les hem vist ja què l’accés a l’absis està tancat per unes portes de fusta que cobreixen tota la façana però segons informació els originals són al MNAC, des de l’any 1932 en que van ser comprades pet la Junta de Museus de Barcelona. A l’església hi ha exposades unes reproduccions. També hi ha conservada al MNAC una pica d’oli de marbre que mostra una decoració de tipus figuratiu.

Les pintures murals estan datades entre 1080 i 1090 i s’atribueixen al Mestre de Pedret. Representen el Pantocràtor entre el arcàngels Miquel i Gabriel i adorat per dos sants. Entre les finestres hi ha la Verge portant un calze, a la seva dreta sant Pere i a l’esquerra sant Joan Baptista i sant Pau. A la part inferior es conserva la pintura d’una dama que corresponia a la comtessa Llúcia de la Marca, benefactora del monestir, casada amb Artau I de Pallars Sobirà el 1085, d’aquí sorgeix la datació de les pintures.

Va ser una jornada agradable malgrat l’estat del monestir. Com sempre per trobar el detall simpàtic , us hem dir que vam menjar unes mores fabuloses, que se’ns oferien des d’unes bardisses del camí.

La reflexió acida ens la farà un excursionista, ens explica que la major part dels lladres d’art romànic eren de Barcelona, i justament per evitar les seves accions, s’han endut cap aquella ciutat totes les coses de valor. El resultat pels veïns és el mateix, els de Barcelona se’ls han ‘emportat’ les seves pertinences religioses. Els ben religiosos pertanyen al poble, no a l’església-empresa, ni a l’estat-protector , això explica les reticències de la bona gent d’aquestes terres, a permetre que l’espoli – ara en nom de la seguretat – continuí fins la darrera peça.

 
0

ERMITA DE SANT JOAN DE CARRATALÀ I DE LA VERGE DELS COLOMS. AITONA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 7 agost 2017 en General

La primera menció documental d’aquesta església data de 1168. La qual cosa posa de manifest que entre la població musulmana dominant en aquella època (i fins el segle XVII) hi havia una comunitat de nous colons en aquell indret.

L’expulsió dels moriscos l’any 1610 degué deixar definitivament despoblat el lloc de Carratalà. I l’església es convertí llavors en una ermita.

La part davantera és un afegit, segurament del segle XIX. La façana va caure el 1955 i es va refer de nou.

El Jordi Contijoch Boada l’any 1999 publicava fotografies del interior

L’església de Sant Joan de Carratalà es troba al sud del conjunt de tossals que reben aquest nom situats entre la població d’Aitona i la Vall de Grau.

http://www.bisbatlleida.org/noticia/01-07-2016/aitona-i-lleida-celebren-sant-joan

Es tracta d’un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat reforçada per dos arcs torals. La nau és capçada a ponent per un absis semicircular, de la mateixa amplada que la nau, a la qual s’obre a través d’un dels arcs torals de la volta que arrenca de dues pilastres semicirculars adossades als murs laterals. Una part de la nau és nova, ja que l’església devia quedar inacabada. La finalització de la nau podria tenir a veure amb la data de 1955 que apareix a la porta situada a la façana de llevant.

 

A la façana nord hi ha una finestra de doble esqueixada, de llinda retallada, del mateix tipus que la finestra que s’obre a l’absis. Al costat sud de la nau s’obre una capella rectangular que podria haver estat afegida posteriorment.

Les façanes no tenen ornamentació, llevat del ràfec, format per una motllura bisellada suportada per un fris de permòdols llisos.

El parament és a base de carreus escodats en els quals s’hi aprecien marques de picapedrer i això permet conèixer la cronologia de l’edifici. Aquesta església forma part del grup d’esglésies construïdes a les terres de ponent entre la fi del segle XIII i inicis del XIV. Aquests edificis són fidels a l’estil romànic quan ja s’està implantat el gòtic

Pere-Enric , en deixava una nota; d’aquí procedeix, directa o indirectament, el cavaller Berenguer de Carratalà, a qui el noble Balasc d’Alagó, senyor del castell de Culla, va encarregar el 3 de gener de 1239 el repoblament de Benassal. Més endavant, el 3 d’abril de 1251, ell mateix i tres més s’encarregaran del repoblament de Vistabella, per encàrrec dels nous senyors del castell de Culla, els nobles Guillem d’Anglesola i Constança d’Alagó, filla de Balasc.

Afegeixo, també els Carratalà, família de pessebristes als que Catalunya no ha reconegut com calia – acostuma a succeir – en aquest pobra, trista, bruta i dissortada pàtria nostra.

LLUÍS CARRATALÀ I VILA (Gràcia, 1895 – Barcelona,1991)

MONTSERRAT CARRATALÀ i MOLLEVÍ Barcelona, 28-06-1924 — 21-07- 2009)

Biografía dels Carratalà

http://www.raco.cat/index.php/RevistaEtnologia/article/viewFile/259349/346569

L’afirmació ‘Carratalà, vol dir fortalesa on hi ha un nucli habitat annex, això es constata en les restes de la fortificació que trobem al cim del tossal proper a l’actual capella de Sant Joan de Carratalà’ , no està lliure de dubtes, està clar que CARRA, podria venir del qalat, com succeiria també a CARRASSUMADA, tant almenys, com que el diccionari, CARRA vol dir ‘plataforma’ , i pendent de la confirmació al diccionari filològic i/o a l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), ‘talà’ i ‘ ssumada ‘ tenen a priori un significat diferent, no us ho sembla a vosaltres ?.

Altrament sobta que únicament s’hagi donat el sentit carra/qalat o qalat/carra , en dos llocs en tot al-Àndalus, i que ambdós es trobin un a cada costat del Segre. Rar, rar, oi?.

Al indret creix de ben segur Eryngium campestre, coneguda també com: Cardo corredor, : cardacuca, carderol, cardicuco, cardo bajo, cardo blanco, cardo corredor, cardo cuca, cardo cuco, cardo de carracuca, cardo estelado, cardo macuquero, cardo punchero, cardo santo (Aragón), cardo setero, cardo ventero, cardo virgen, caricuca, carracuca, eringio, cabezuela, trabalón,…

Tinc el goig de relacionar-me amb persones que pel seu origen tenen bon coneixement de la llengua àrab, un possible significat de CARRATALA, podria ser Jalae Al•là ,amb un sentit de ‘terra i/o indret improductiu i/o estèril ‘, això lògicament no exclou la presència d’una torre de guaita i bada amb la funció de controlar el pas pel riu Segre, CARRASSUMADA amb característiques similars, tindria el significat de MÉS ALTA , en relació a CARRATALÀ.

La filologia no desperta gaires passions en un context històric, en que distreure els cabals públics en benefici particular té la consideració de ‘mèrit’, alhora que es considera ‘delicte de lesa majestat ‘ cridar a la ciutadania a les urnes per decidir si desitja continuar ‘tolerant’ aquest espoli, o decideix començar de cap i de nou.

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com per aclarir – si és possible – el significat dels topònims Carratalà i Carrassumada.

Antonio Mora Vergés

 
0

ESGLÉSIA ROMÀNICA DE SANT ESTEVE DE VINYOLES. LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA

Publicat per tomas el 2 agost 2017 en General

1%20v%20façana

Superava ‘l’església nova’ i continuava turó amunt fins arribar a la petitíssima plaça que dona accés a la l’església romànica de Sant Esteve que limita amb l’abisme pel altres dos costats.
Apareix citada l’any 957 en una venda de béns situats al castell d’Orís, a la vila de Vinyoles. La funció parroquial d’aquesta església no es documenta fins el 1060, i no la mantindrà fins ‘l’entrada en servei de la nova’; actualment amb la fortíssima davallada d’assistents als oficis religiosos, potser caldria replantejar-s’ho, oi ?. Si més no, com en el cas de Sant Miquel de Terradelles, atenen a les condicions climatològiques, una faria servei els mesos de fred, i l’altra els mesos de calor.

El temple primitiu fou renovat i entorn el 1106 es consagrà la nova església, que tenia a més de l’absis central, dedicat a Sant Esteve, dos altars laterals sota les advocacions de Santa Maria i Sant Jaume, segons un document de l’any 1174.

1 v barranc

Els anys 1619 i 1685 es construïren sengles capelles laterals, i més tard, l’any 1892, Josep Galzeran erigí una rotonda com a capella del Santíssim que deformà l’aspecte estètic de l’edifici.

L’any 1936 fou aterrat un campanar de torre que s’erigia sobre el mur de ponent, obra segurament del segle XVII i posteriorment retocat, que devia ésser construït quan fou canviada la porta primitiva, al mateix temps que era modificat el cimbori, on hi hagué possiblement el campanar primitiu. Aquestes obres eren possibles en una bona part gràcies a la col•laboració de la noble casa de Conanglell, l’escut de la qual hom féu gravar en una de les parets del presbiteri.
L’església romànica de Sant Esteve, ha estat motiu de restauració pels “Amics de Verdaguer”, en record a l’exercici del ministeri sacerdotal que Mossèn Cinto Verdaguer exercí en aquesta parròquia, on fou vicari entre els anys 1871 i 1873. L’edifici ha estat dignificat i s’ha suprimit l’ esmentada capella del Santíssim, bé que s’han conservat les capelles construïdes el segle XVII.

Pel que fa a la descripció tècnica l’edifici forma part del Mapa de Patrimoni Cultural de les Masies de Voltregà :

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08117

Edifici d’una nau encapçalada a l’est per un absis semicircular, que és precedit per un presbiteri curt, assenyalat per un parell de fornícules, una per banda, obertes al gruix del mur. Presenta coberta a dues vessants de teula aràbiga. La nau és coberta amb una volta de canó, de perfil apuntat i reforçada per dos arcs torals, també apuntats, que la divideixen en tres trams, dels quals el més proper a l’absis és cobert amb una volta de canó, de mig punt. Aquesta té en la seva base quatre trompes i dos arcs que l’escurcen, en una solució que sembla pensada per a construir-hi una cúpula sobre trompes, que no s’arribà a realitzar. La porta s’obre a la façana oest, on també hi ha un òcul que, juntament amb unes finestres de doble esqueixada, situades a l’absis i a la nau, i un petit òcul que s’obre en el tram de la volta transversal, constitueixen la il•luminació del temple.
Exteriorment l’absis apareix ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes, dividit en dues sèries de nou arcs i una central de sis, per dues lesenes. L’església fou reformada en època barroca amb la construcció de capelles als murs nord i sud. L’aparell és de petits carreus irregulars, simplement escairats, lligats amb morter de calç i ciment, disposats en filades uniformes i irregulars. En les ampliacions de la nau l’aparell és molt irregular, sense formar filades, i amb les cantoneres de carreus ben tallats.

1 v absis

Us deixo uns enllaços molt interessants :

http://www.endrets.cat/text/1398/mossen-galceran-l-acompanya-a-dalt-juan-sebastia.html
http://www.endrets.cat/indret/147/llorer-de-vinyoles-d-oris-masies-de-voltrega.html

SANTA AGNÈS DE FARRERA DELS LLOPS , (1)


http://relatsencatala.cat/relat/esglesia-nova-de-sant-esteve-de-vinyoles-les-masies-de-voltrega-osona-catalunya/1037474

Ah!, i la recomanació de visitar aquesta església i la resta d’edificis monumentals que es troben dins al terme de les Masies de Voltregà.

http://relatsencatala.cat/relat/sant-miquel-dordeig-les-masies-de-voltrega-osona-catalunya/1037328
http://relatsencatala.cat/relat/sant-miquel-de-la-guardia-de-les-masies-de-roda-osona-catalunya/1037323
http://relatsencatala.cat/relat/lemboscada-ermita-de-can-cama-cami-de-vinyoles-a-ordeig-les-masies-de-voltrega-osona-catalunya/1037308
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2012/02/santa-barbara-de-conanglell-les-masies.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santuari-de-nostra-senyora-de-la-gleva.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santuari-de-la-gleva-les-masies-de.html

 
0

ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ DE COANER. SANT MATEU DE BAGES

Publicat per tomas el 19 juliol 2017 en General

L’església de Sant Julià es dreça al costat d’una masia, prop de la torre cilíndrica de l’antic castell de Coaner i dins de l’antic recinte emmurallat. És una construcció romànica llombarda de planta basilical trapezoïdal que presenta tres naus, separades per tres arcs formers que descansen sobre pilars cruciformes, d’on arrenquen els arcs torals de reforç de la volta de canó que les cobreix. Les naus són capçades per tres absis semicirculars ornats exteriorment per arcuacions llombardes. La decoració externa omple les naus laterals, el frontispici i l’absis. L’absis presenta una doble decoració de finestres cegues i d’arcuacions, mentre que la cornisa està formada per petits nínxols cecs. A les absidioles també es poden observar decoracions d’arcs cecs llombards treballats en unitats de dos. El fris d’arcuacions de la façana de migdia apareix a mitja alçada, no sota el ràfec de la coberta com és habitual. El treball de decoració, però, és rústec i tot el parament és recobert pel morter de calç. L’accés actual a migjorn data de l’any 1573 i consta d’un portal adovellat. Destaca el campanar situat als peus de la nau central, de torre quadrada amb finestres geminades en dues cares i senzilles en les altres dues.

L’església se sap fou consagrada l’any 1024 (alguns diuen 1034) pel bisbe Ermengol d’Urgell. L’edifici ha estat restaurat dues vegades: una el segle XVI, trobem la data de 1573 en el portal de l’església, i l’altra en el nostre segle per la diputació de Barcelona. Malgrat les restauracions, l’edifici sempre ha conservat la seva estructura primitiva.

El gran culte que despertà la Verge de Coaner al segle XVII, en almenys aquestes 8 parròquies: Súria, Castelladral, Valldeperes, Orriols, Torruella, Salo, Castelltallat i la pròpia de Coaner, va fer que l’església parroquial de Sant Julià quedés petita.

Avui, una i altra esglésies estan ‘voltades de soledat’.

Alguns autors (com J.M. de Mas i Casas) manifesten que l’església, al peu de la torre, era una mesquita.

Coaner, sempre havia estat un poble independent, amb el seu propi batlle i comú (la forma arcaica de l’ajuntament actual), durant la creació dels termes municipals a mitjans del segle XIX, va ser agregat de Sant Mateu de Bages, la centralització política del govern és sens dubte un factor a tenir en compte a l’hora d’avaluar la decadència del lloc.

En ens anys foscos que seguien a la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, les dures condicions de vida al camp varen fer marxar la major part dels seus habitants. No en va ser tampoc aliena la manca de carreteres asfaltades o vies de comunicació que l’unissin amb els pobles veïns – fet que continua succeint quan superem ja el 80 AÑO TRIUNFAL – tampoc la duresa de l’orografia del terreny, que contribueix a l’aïllament del lloc, tot plegat en motivà la despoblació, que només seria reversible en una Catalunya sobirana

Quan al topònim Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)[1] eminent lingüista català, autor del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de l’Onomasticon Cataloniae i del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, proposava el sentit, boscúria, selva, …, està fora de dubte que la major de topònims son descriptius, i avui si us arribeu fins a Coaner podreu comprovar amb els vostres ulls quan encertada era la tesis del mestre.

 
0

RUÏNES DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FRUCTUÓS D’ARAMUNT. CONCA DE DALT. PALLARS JUSSÀ.CATALUNYA

Publicat per tomas el 6 juliol 2017 en General

La Gemma Capdevila Ribes publicava unes magnifiques fotografies d’aquesta església, d’una sola nau amb absis semicircular, volta de canó amb arcs faixons i coberta a dues vessants, que evidencia la passada importància, d’aquest racó de món.

L’absis està cobert amb sis nervis faixons que clouen en una clau circular. Al mur de ponent hi ha el portal format per un arc de mig punt amb dovelles amples amb impostes i extradós ressaltats. La façana té una espadanya de dos ulls, que fou tapiada per construir-ne una altra al damunt, escapçada.

La volta interior està parcialment derruïda, perdent-se els guixos, d’època barroca, que cobreixen l’absis.

De l’estil romànic resten uns capitells amb dibuixos geomètrics.

 
0

CAN BOIXERES, O CASTELL DE SANT LLUÍS DE RÍSTOL

Publicat per tomas el 24 juny 2017 en General

Pujava fins aquesta gran casa senyorial construïda l’any 1925 dins del terme de Viladecavalls a 480 metres de altitud, amb unes vistes immillorables de les comarques del Vallès Occidental y el Penedès, se la coneix com el Castell Sant Lluís.

La descripció tècnica diu :

Gran casal situat a dalt d’un turó. És de planta de creu grega amb cossos afegits als encreuaments formant un quadrat.

La teulada és a quatre vessants i els colors de les teules fan un dibuix geomètric. El parament és de pedra petita irregular unida amb mortes i les obertures, totes rectangular, estan emmarcades per una motllura. En un costat hi ha un cos annex de planta semicircular i un pis on les partes de tancament són de vidre. A l’angle nord-est hi ha una torre-mirador annexa. Aquesta torre és de planta quadrangular i té el parament igual a la resta de l’edifici. S’obre una finestra emmarcada per una motllura a cada planta. A la part superior unes grans mènsules aguanten el mirador: un cos quadrangular envoltat per una galeria tancada per una barana de balustres; sobre la barana hi ha dos parells de columnes dòriques per cara que aguanten un fris llis sobre el qual hi ha la teulada a quatre vessants.

Darrera hi ha una capella en al que es duen a terme les cerimònies religioses.
Recordo l’admonició que feia el prevere en el casament d’un cosí germà en la que comparava la relació de parella amb una llàntia :

 

Llum constituït per un dipòsit on va un líquid combustible (generalment oli) i una metxa, immergida en el líquid, amb un cap que en ressurt, i que un cop encès, produeix una llum feble.

Perquè la relació funcioni en el temps, cal com en els llums d’oli, anar afegint de tant en tant una mica d’oli, i vigilar la metxa. Recordo, que lluny del que pot semblar, ningú en aquestes paraules, va veure cap imatge escatològica i/o explícitament sexual.

La llàntia d’aquella parella es va apagar irremissiblement; però en el vostre cas particular, en quantes ocasions ha calgut , a corre-cuita afegir oli, o fins renovar la metxa ?.

La visita m’havia fet recordar aquesta anècdota, que em reforçava en la meva decisió de seguir aquells savis consells.

 
0

ESGLESIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE COSCÓ. OLIOLA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 6 juny 2017 en General

Continuava el meu ‘descobriment’ d’Oliola i el seu terme. Amb la visita al poble de Coscó; el terme i la seva església advocada a Santa Maria apareixen força documentats des de mitjan del segle XI, data en que havien estat incorporats a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell.

El primer esment del lloc kastrum de Choscolio és del 1054, en una discussió dels límits del terme de Cabanabona, la primera menció directa de l’església però, és del 1141 en el testament del bisbe Pere Berenguer d’Urgell, que va llegar a Santa Maria d’Urgell una sèrie de temples i castells entre els quals hi havia l’església de Coscol.

Notícies posteriors confirmen la continuïtat de l’església de Coscó. Així, el 1279 i el 1280 apareix esmentada en la relació de la dècima recaptada en la diòcesi d’Urgell, i pel mateix motiu també apareix un segle més tard, el 1391.

Quan a la descripció ens explica patrimoni Gencat que l’església de Santa Maria es troba al nord-est del nucli de Coscó, poble situat al sud del terme municipal d’Oliola. Es tracta d’una església d’una sola nau, capçada amb un absis semicircular a llevant, portalada d’accés a la façana meridional i un campanar de torre de base quadrada a l’angle sud-oest. La teulada que cobreix la nau és a doble vessant, amb el carener longitudinal i ràfec senzill reforçat amb lloses irregulars de pedra. La teulada de l’absis, semicònica, és de lloses de pedra. L’aparell emprat en les parts originals del segle XII és de carreu de mida petita ben escairat i polit, lligats amb morter de calç i disposat en filades regulars i uniformes. L’absis presenta exteriorment un canvi d’aparell a mitja alçada: la part baixa fins el nivell de l’ampit de la finestra el parament és de carreus sense polir i de mida lleugerament petita i juntes més grasses de morter. La finestra de l’absis és de doble esqueixada.

La façana meridional conté l’únic accés, una porta d’arc de mig punt de dovelles que es va construir a finals del segle XVI, quan es va tapiar la porta original de la façana de ponent per instal•lar un cor sobrealçat a ponent. A la dovella clau d’aquesta porta es llegeix la data 1588. Probablement, aquest canvi en la ubicació de la porta anà acompanyada de les altres reformes que patí l’edifici romànic: Es van obrir petites capelles en els murs nord i sud pel procediment de buidar el gruix interior del mur; s’afegí l’esmentat cor al fons; es tapià l’arc presbiteral que donava accés a l’interior de l’absis i es construí un cos rectangular a l’angle sud-est de la nau per fer de sagristia. La decoració interior és contemporània d’aquesta reforma.

La nau és coberta amb una volta de canó de perfil semicircular reforçada per tres arcs torals, i s’obria a l’absis mitjançant l’arc presbiteral esmentat abans i que fou paredat a finals del segle XVI.

Finalment, el 1853 es construí el campanar de torre de planta quadrada a l’angle sud-oest de la nau. Està fet amb aparell irregular de pedra lligada amb morter però amb cadenes verticals de carreus ben escairats als angles. Consta de quatre ulls d’arc de mig punt de dovelles i està rematat per una cornisa motllurada i una coberta piramidal decorada amb rajoles alternes verdes i vermelles de ceràmica.

M’explicaven que en l’actualitat únicament hi ha funció litúrgica un cop al mes.

No tenia ocasió d’accedir al interior del temple, sou pregats de fer-nos-en arribar imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El sostre demogràfic d’Oliola s’assolia al cens de 1857 amb 999 habitants, abans de la dictadura franquista – causa de tots els mals de la humanitat – hi havia escola almenys a Oliola i a Coscó, i no ho excloc a Claret i/o a Maravella, ens agradarà tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , d’aquell passat de ‘glòria’ en dona testimoni el fossar de Coscó.

Quan al topònim, malgrat la quasi absoluta presència d’arbrat en l’actualitat, hom defensa que fa referència al coscoll i/o I’alzina nana d’altres comarques.

Arbust de la família de les quercinies, té el nom científic de <

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , per als catalans el patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació i la seva difusió, son alhora que un imperatiu ètic, un element estratègic en la nostra lluita per la llibertat.

Antonio Mora Vergés

Copyright © 2007-2017 Conèixer Catalunya All rights reserved.
Desk Mess Mirrored v1.8.3 theme from BuyNowShop.com.