EL BENEFICI; L’ANTIGA PARRÒQUIA DE LLES. CERDANYA

Lles es troba a 1.471 metres d’alçària , en un replà sobre el pendent de la muntanya, prop del serrat d’en Bret, entre els rius d´Arànser i de la LLosa.
El topònim d’origen iber té un significat descriptiu : abisme, precipici,.. i se’n troben evidències a la llengua basca – darrer vestigi de la Cultura preromana- en paraules com leze, leta, o les , amb els significats esmentats.

Hom suposa que l’actual emplaçament del poble és – com a mínim – el tercer, en la llarga recerca dels seus habitants, per trobar un indret òptim en tot els sentits – per a viure, per a defensar-se ,.. – fins que decideixen assentar-se en aquest punt assolellat i relativament planer.

Tenim constància que Lles era al segle IX una de les parròquies del bisbat d’Urgell ; en aquell moment la Parroquià – dedicada ja possiblement a Sant Pere – era l’actual Capella del Benefici, dita també del Roser, Advocació que va instituir el Sant Pare Gregori XIII [ 1.502. 1.585 ], i que esdevindrà molt popular.

En un replà de pedra ens expliquen que hi havia el fossar, que va ser traslladat al davant de l’actual església parroquial, dedicada també a sant Pere – que figura representat en l’escut [ no homologat – del municipi – és del segle XII, – posterior per tant a la Capella esmentada suara -, advertim en la visita que teníem ocasió de fer-hi, alhora que la quasi total absència dels primitius trets romànics, que s’ha tornat a reubicar el cementiri, ara el trobem annex al costat dret del temple, on hi hagué possiblement l’ absis ; els diners d’Amèrica arribarien fins aquestes alçades, on per mor de fer-se perdonar els horribles excessos que es practicaren damunt les poblacions indígenes del continent Americà, es reconstruïren, modificaren i aixecaren noves esglésies per arreu.

A l’antiga parròquia hi ha una excepcional troballa que segons ens expliquen procedeix del Santuari dels Àngels de la Llosa, que fou en el seu dia Capella del Castell.


Antonio Mora Vergés

SANT ESTEVE DE SANT JOAN LES FONTS. LA GARROTXA

Rebia unes meravelloses fotografies de l’’església de l’antic monestir de Sant Esteve, dins la parròquia de Sant Joan les Fonts, que es troba en un bucòlic paratge , al nord d’aquesta població de la Garrotxa.

Com acostuma a succeir el volum d’informació relativa a l’antic priorat benedictí, filial de Sant Víctor de Marsella, és inversament proporcional a les seves proporcions físiques.

Sabem que les esglésies de Sant Esteve, Sant Joan i Sant Miquel existien des del 958, quan foren consagrades; la de Sant Esteve i la de Sant Joan es refongueren en una de sola, amb els dos titulars; el 1079 fou donada pels vescomtes de Besalú, a Sant Víctor de Marsella, perquè hi edifiqués un priorat. Fou dotat amb cinc esglésies parroquials veïnes —Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria de Castellar, Sant Pere de Lligordà, Sant Martí de Capsec i Sant Cristòfol les Fonts (dites també de les Fonts Superiores per a distingir-les de les de Sant Joan, a les quals els documents diuen les Fonts Inferiores)— i moltes donacions per la contrada.

El primer prior, Guanarri, fou nomenat el 1079. Els bisbes de Girona confirmaren la donació a Marsella els anys 1106 i 1127 i consagraren la nova església del monestir el 1117. Fou un priorat de pocs monjos: cinc als primers segles i dos al segle XIV. Depengué de Marsella fins el 1424; després fou encomanat a Sant Pere de Besalú, i el 1592 el papa Climent VIII l’uní a Sant Pere de Camprodon.

Al segle XV ja no tenia comunitat i la parròquia adscrita al priorat era regida per un vicari perpetu.

El 1725 fou destruït un dels tres absis per ampliar la rectoria; també perdé el primitiu campanar romànic (l’actual és de 1791-92).

Després del 1939 fou restaurada, però gairebé no té culte des que perdé la parroquialitat del lloc.

Conserva la porta ferrada.

Procedeix del priorat una majestat romànica, ara al Museu Diocesà de Girona.

Ens expliquen que a l’interior es troba una gran pica baptismal romànica amb relleus, signada amb les lletres MNA.

L’ Arxiprestat de l’Alt Fluvià, té dins del seus límits altres notables edificis religiosos. Esperem amb ànsia rebre’n també les cròniques.

Antonio Mora Vergés

MAS ANTICH A LA VILA MARINERA DEL MASNOU A LA COMARCA DEL MARESME

Les meduses ens feien sortir de la platja a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a l’Antonio Mora Vergés; vaig tenir ocasió de veure i sentir com una ‘socorrista’ renyava al banyista que les havia vist, i que assumint un risc cert, només amb una taula infantil de surfing, n’havia tret dues de mot grosses i les havia dipositat a la paperera. Vaig pensar que potser ara cobren ‘per intervencions’ i cada medusa retirada és una ‘pèrdua d’ingressos’ , també és però possible, que el càrrec – i l’uniforme – se li pugessin per un moment al cap.

Tenia pendent retratar el mas Antich a la vora mateix de la carretera N-II, i fins allà ens arribàvem; els vehicles que anaven en direcció Barcelona em van semblar tant – o més – perillosos com les meduses que ens havien foragitat de la platja.

Retratava primer tot el conjunt;

posteriorment la finestra geminada i el torricó circular adossat a l’angle sud oriental, amb la cúpula decorada amb rajoles policromades i la torre de guaita i bada,

finalment, amb delectança el rellotge ‘d’ombra’ – ja que té un plàtan al seu davant . en el que llueix aquesta llegenda “Nulla fluat cujus non memniscere velis”.

Tenim el llatí rovellat, així que proposàvem als amics lectors que ens fessin arribar una proposta de traducció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’ Antoni Calvo Uribe encetava el torn amb :
“Cap no passi que no desitgis recordar”.

La Conxita Bou Vilalta, ho matisava :
“Res no passi que no desitgis recordar”.

El Miquel Pujol Mur cercava un sentit semblant :
“Que no passi cap instant que no vulguis recordar”.

Mont Annè Lluis ens deixava al facebook la seva proposta :
“no, no podeu escollir el temps a viure”.

Des de l’Associació Catalana de Gnomònica, on podeu trobar el rellotge en aquest enllaç :

http://www.gnomonica.cat/index.php?option=com_wrapper&view=wrapper&Itemid=2

Ens comentàvem; el lema és dels “solemnes”, dels que gastaven els noucentistes.

El comentari en feia cercar alguna informació addicional, a l’escassíssima que trobava a la fitxa tècnica de Patrimoni :

Masia de planta rectangular que consta de planta baixa i pis amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia.

Destaca la torre de defensa de planta quadrada annexa a l’extrem nord oriental i el torricó circular adossat a l’angle sud oriental, amb la cúpula decorada amb rajoles policromades. De la façana en destaquen el portal adovellat de punt rodó amb arc rebaixat de l’obertura, finestres de tradició gòtico-renaixentista, una de llinda recta decorada amb un rostre de dona i l’altra d’arc conopial, amb rostres d’àngels; i el rellotge de sol, amb la inscripció “Nulla fluat cujus non memniscere velis”.

A ; Modernisme a l’entorn de Barcelona :

http://issuu.com/xavimartinezrobles/docs/modernisme_barcelona

que us recomano molt,no s’esmenta aquesta casa.

Trobava un escut heràldic que si no pertany a la casa, li escau com un anell .

Ah!, per a mi el rellotge ens exhorta a viure de forma honesta. Imagino per això, que no hi entre la ‘ classe política’ , cap membre d’aquesta nissaga.

Antonio Mora Vergés

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT DEL CASTELL DE CAN FEU. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL

La Carme Corominas Bover, en deia que tenia una fotografia de la capella del Castell de Can Feu, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, que fou construïda l’any 1704.

L’historiador Andreu Castells explica al seu llibre “L’art sabadellenc” que la construcció del castell de Can Feu es deu a una juguesca que van concertar tres cosins per veure qui construiria el castell més vistós. Josep Nicolau d’Olzina va fer el de Can Feu. [Font: www.sabadell.net]
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/05/can-feu-i-els-castells-aixecats-laire.html

El Josep Sansalvador Castellet, de l’Arxiu Gavin, em feia arribar un parell de fotografies de l’interior que ell mateix feia el 25-IX-1994. Em comentava també que la Capella de la Marededéu de Montserrat, s’havia conegut anteriorment com la Capella del Naixement de Nostre Senyor Jesucrist.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataluya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

MARE DE DÉU DE LA FONTCALDA. GANDESA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia una crònica de l’Enric Sànchez-Cid, en la que ens explica la visita al Santuari de la Mare de Déu de la Font Calda, que feia en companyia de Josep Maria Contijoch Casanovas (Montblanc, Tarragona, 1935) reconegut senderista i escriptor, Director de la revista El Foradot de Montblanc, i en la que el Joan Escoda, de Benissanet, els feia de guia.

Per arribar-hi cal sortir de Gandesa per la carretera que mena a Pinell de Brai i a uns 2 quilometres a mà dreta, apareix el trencall, senyalitzat, que a través d’una pista de 12 km amb molts revolts i canvis de resant mena al santuari de la Font Calda.

La Font Calda rep el nom de la font, situada al peu del santuari, d’aigua calenta que brolla a 25º i es coneix popularment amb el nom dels Xorros. S’edificaren hostatges per la gent que hi anava a fer cures. Avui dia s’utilitzen per passar-hi els caps de setmana o les vacances d’estiu.

L’indret es travessat pel riu Canaletes, que conforma un lloc ple de màgia i bellesa amb l’estret i els tolls d’aigua (les Olles), vora la gorja entre la mola de la Fusta, a llevant, i la serra del Crestall, a ponent. El paisatge és característic i singular, configurat per la roca calcària i el riu.

Es té coneixement que, ja des del segle XIV, es venerava una imatge de la Mare de Déu de la Fontcalda que, segons la tradició, fou trobada per un pastor de Prat de Comte, que s’emportà la imatge per ensenyar-la als seus amos, però que en el moment de treure-la del sarró la imatge havia desaparegut, com faria més tard de l’església de Gandesa. Finalment van entendre que Nostra Senyora volia romandre en aquest indret. Entre final del segle XIV i principi del segle XV, un grup de frares trinitaris hi fundaren un convent que posteriorment abandonaren degut a l’aïllament de l’indret. A partir d’aquesta data un ermità en va tenir cura. Actualment, hi ha un patronat format per veïns de Gandesa que s’encarrega del manteniment del lloc.

La Fontcalda va gaudir d’una gran popularitat a la darreria del segle XIX i el principi del XX. Rebia visitants de totes les comarques veïnes, atrets per les qualitats remeieres de les aigües termals i la devoció a la Mare de Déu.

El santuari actual es va començar a edificar l’any 1753. És d’estil neoclàssic, d’una sola nau amb volta de canó i petit creuer de cúpula vuitavada. En el mur de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya, d’un sol ull, dos ulls de bou i s’hi obre la porta. Les pintures de l’altar major són obra de Josep Lahosa Valimaña ( Prat del Comte, Terra Alta, 1902 + Barcelona, 1981 ). A ponent de la zona d’aparcament hi surt un corriol que ascendint per el rocam arriba a una cova. Sembla ser que formava part d’un eremitatge que va existir abans de l’arribada dels trinitaris.

El Josep Salvany Blanch, visitava el santuari l’any 1922, i en retratava el interior.

El Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, visitavem la Fontcalda el 21.06.2017, el Santuari estava tancat, i gràcies a la canon ixus obtenia una imatge del interior pels forats de ventilació de la porta.

Llegia que l’any 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el Govern LEGÍTIM de la II República, el santuari va ser cremat i es destruí l’altar barroc i la imatge antiga de la Mare de Déu.

L’actual imatge és una còpia en alabastre de l’original, feta per l’artista escultor Innocenci Soriano Montagut Ferré (Amposta, Montsià, 21 d’abril de 1893 – 22 de novembre de 1979)

https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2011/05/goigs-la-mare-de-deu-de-la-fontcalda.html

Antonio MORA VERGÉS

TÒRREC. ESGLÉSIA DE SANT ISIDRE LLAURADOR I L’ESTUDI ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Anàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 I) i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, El Camp jussà de Tarragona, 1 de gener de 1951 ) – conservo la O del nom per recordar als que varen néixer desprès de la mort ‘ oficial’ del sàtrapa, que en els llarguíssims anys de la dictadura franquista únicament es permetien els noms en llengua castellana.

Fèiem via per terme de Vilanova de Meià de 105,2 km² que s’havia constituït legalment l’1 de juliol de 1926, data en que s’aprovava instància col•lectiva demanant la fusió dels ajuntaments dels pobles de Santa Maria de Meià, la baronia de la Vansa i Vilanova de Meià.

Quan al topònim Tòrrec, el diccionari català, valència , balear – gens apreciat per cert pel Partit Piroman – recull, Esllavissada de terra . M’acompanyarà fins al tórrech de l’aubaga, Scriptorium gener 1925.

Retratava l’església de Sant Isidre de Tòrrec s’emplaça al bell mig del nucli de Tòrrec, llogarret agregat de Vilanova de Meià. Es tracta d’un edifici aïllat, d’una sola nau, amb capelles i sagristia adossades.

La façana presenta un portal adovellat, en arc de mig punt on la clau de dovella s’hi pot veure escrit “1801”. Per sobre un rosetó petit que il•lumina el cor de l’església. Coronant la façana hi ha una espadanya de dues obertures d’arc de mig punt i dues campanes, rematat per un llosat amb pinacles. L’aparell de la façana està format per carreus irregulars (exceptuant les cantoneres) ben lligats amb morter i ben ordenats.

A la banda de l’absis, carrat, està situat el presbiteri aixecat del replà uns 30 centímetres.

M’explicava una parella que viuen a Tòrrec que no tenen les claus del temple, a quin interior no podíem accedir, sortosament h havia fet l’any 2010 el Jordi Contijoch Boada, autor de la fotografia de l’altar major està presidit per una imatge de sant Isidre Llaurador.

Al nord i al sud hi ha dues capelles, que donen aspecte a la planta de creu irregular, sobretot la del nord està clarament adossada amb un aparell molt diferent. La coberta és a dues vessants amb teula.

Retratava una solitària creu al fossar parroquial del que s’ha ensenyorit la vegetació.

El meu interlocutor, nascut a Tòrrec m’ensenyava l’edifici que acollia l’estudi, abans i durant alguns anys de la dictadura franquista.

Aquí, i allà, arreu de Catalunya constato que abans de la dictadura franquista , hi havia a cada petit nucli almenys un estudi i/o escola pública, en algun lloc n’hi havia un per als nens i un per a les nenes, en els llocs més grans, hi havia escoles privades i/o confessionals. Intueixo que darrera de l’oblit d’aquelles històries hi havia la voluntat de la dictadura d’esborrar l’obra magnifica, primer de la Mancomunitat de Catalunya, desprès de la II República i la Generalitat de Catalunya. L’assassinat del Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l’Urgell, 21 de juny de 1882 – Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d’octubre de 1940), i de tants i tants catalans fins als primers anys de la dècada dels 50 del segle XX, tenia aquest únic objectiu.

Sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , imatges i/o dades de l’estudi i/o escola anterior a la dictadura franquista del lloc on vareu néixer, vosaltres i/o la vostra família.

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

IN MEMORIAM DEL MAS COMABELLA. SANT LLORENÇ SAVALL. VALLÈS OCIDENTAL.

El mas Comabella es troba documentació de l’any 1326 , en la que ja s’especifica l’existència de la casa de pagès.

A partir de l’any 1965 es va promoure una urbanització que forma part del casc urbà, i que rebé el nom de l’antic mas: Comabella.

Patrimoni Gencat ens diu; la masia de Comabella està situada a la conca de la banda llevantina del turó d’Avellarols (Baiarols).

La seva funció primitiva de mas agrícola ha deixat pas a una urbanització que l’envolta.

El nucli d’habitatge, però resta dempeus, i el formen una juxtaposició de cossos que responen a successives ampliacions. Presenta una diversitat d’alçats, així com diferent tractament en les teulades, algunes d’elles d’una sola vessant. Al centre de les edificacions hi ha una petita esplanada que possiblement respongui a l’antiga era del mas; a aquesta s’obre una petita porta amb arc de mig punt en un dels edificis. Els frontis són arrebossats i els murs laterals al descobert ens mostren els material emprats en la seva construcció: còdol i morter.

En la visita que fèiem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, el 18.05.2018, la casa presenta un estat lamentable.

Pel que fa a la urbanització el cartell més habitual és ‘ EN VENDA’, i ens expliquen que no n’hi ha més perquè molts veïns tenen por que a la vista del cartell els desvalisin i/o els ocupin la casa.

Ens agradaria fer el catàleg de masies de Sant Llorenç Savall, Sentmenat i Castellar del Vallès, esperem trobar col·laboració des de la ciutadania.

Sou pregats de fer-nos arribar imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

Antonio Mora Vergés

TRESORS DE SANTA MARIA ASSUMPTA DE BLANES. LES PINTURES MURALS DEL PRESBITERI. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Endegàvem el Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955),i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, el Camp jussà de Tarragona, 01.01.1951 ), un projecte per ‘posar en valor’ les obres d’arts i els artistes que treballaven en la reconstrucció de l’església parroquial de Santa Maria Assumpta de Blanes, desprès del conflicte bèl·lic que començava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República.

 

Font: Parròquia de Santa Maria Assumpta de Blanes

Les pintures murals del presbiteri

Envolten la paret del presbiteri unes importants pintures murals al fresc, obra del gironí Jaume Busquets i Mollera (1904-1968), que han estat restaurades recentment. El tema central és l’Eucaristia, amb la figura de Jesús, acompanyat dels dotze apòstols en l’últim sopar. A banda i banda, veiem sants, papes, bisbes, religiosos, missioners, màrtirs de la història de l’Església i d’altres que s’han distingit pel seu amor a l’Eucaristia, i escenes bíbliques amb personatges com Abraham, Moisès, Abel i Melquisedec, tots mirant cap a Jesús, centre i acompliment de la història.

https://www.raco.cat/index.php/Notes/article/view/24012/23846

file:///C:/Users/Usuario/Downloads/24012-23936-1-PB%20(1).pdf

http://www.revistadegirona.cat/recursos/1969/0047_018.pdf

Jaume Busquets Mollera ( Girona, 1904 + Barcelona, 1968) , artista. FOTO ARXIU AJUNTAMENT DE GIRONA

girona Jaume Busquets, artista. FOTO ARXIU AJUNTAMENT DE GIRONA

Ah!, la visita a Santa Maria Assumpta de Blanes, és del TOT OBLIGADA per als blanencs, i MOLT ACONSELLABLE per als passavolants que vinguin a visitar la població.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions als emails coneixercatalunya@gmail.com , blanesdiari@gmail.com , santamariadeblanes@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Antonio MORA VERGÉS

ESGLESIA DEL ROSER I SANT LLORENÇ DE BRINDIS, PALÀ DE TORRUELLA. NAVAS. BAGES. CATALUNYA

 

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a la ‘Colònia de les Flors’, a Palà de Torroella, en aquest cas concret el nom del lloc està relacionat amb el del fundador; Joan de Palà i Valls, i no en la toponímia, Palà = pendent.

https://sites.google.com/site/palatorroella/

Amb data 7 de setembre de 1876 és concedit a Joan de Palà i Valls, advocat i propietari del Mas Palà, l’ampliació d’un aprofitament d’aigües del Riu Cardener (construcció de la resclosa) per una fàbrica de filatures i teixits de cotó, juntament amb altres edificacions. Així queda fundada la Colònia tèxtil coneguda per Palà de Torroella.

El dia 26 d’octubre de 1918, i per petició de l’empresari, a la Colònia Palà se li concedeix el títol de Proveedor de la Real Casa.

Al 1942, i coincidint amb les Bodes de Plata de Joan Palà i Patrocini Beltrán s’inaugura l’església, que s’havia tornat a aixecar desprès de 1939; La Mare de Déu del roser i Sant Llorenç de Brindis seran els excelsos patrons de la Colònia. Es fixa que cada any, el diumenge de juliol més proper al dia 7 (festivitat del Sant) es celebri una missa en el seu honor; aquesta devoció local devoció va començar segons les cròniques l’any 1603 , Llorenç de Brindis, Ministre General de l’Ordre dels Caputxins, va venir, procedent del Rosselló, a visitar els diferents convents de Catalunya; viatjava sempre a peu i s’aturava poc per reposar; durant el trajecte entre Solsona i Manresa va fer parada al Mas Palà. La tradició diu que Llorenç resava el Diví Ofici, quan un fill de Joan Palà va caure d’una finestra força alta de la casa, a sobre d’uns rocs; en el moment de caure el Sant , va exclamar en veu alta: -No et faràs cap mal! – I així fou com, sorprenentment, el noi va sortir il·lès de la caiguda.

L’accés a l’església es fa per un lateral i a través del campanar. De l’interior al que no podem accedir reproduïm :

La planta de l’església té forma de creu i en el creuer que travessa l’església s’hi troben dos altars laterals. La banda de l’Evangeli està dedicada al combregador. Així, al centre s’hi troba el Sant Crist amb la Dolorosa, emparat per la dreta per Sant Llorenç de Brindis i per l’esquerra per Santa Llúcia. La banda de l’Epístola està dedicada al Cor de Jesús, protegit per la seva dreta per Sant Antoni de Pàdua i a la seva esquerra per Sant Ramon Nonat.

L’església consta d’un altar amb una taula de marbre i al centre de la paret hi ha un nínxol central amb la imatge de Nostra Senyora del Roser. A la part de l’Evangeli s’hi troba Sant Josep i a la part de l’Epístola s’hi troba Sant Joan Baptista.

Enfront de l’altar i al fons s’hi troben els confessionaris i, just al damunt, el cor.

Mentre recollia imatges des de diferents llocs de la Colònia, em venia al cap una cançó que possiblement molts dels lectors també heu sentit. Que s’ha fet d’aquelles flors?. Us deixo un enllaç per escoltar-la [ avantatges d’escriure en mitjans digitals ].

Em dol pensar que també aquí, les flors no tornaran mai.

Antonio Mora Vergés

SANT FRUITÓS D’IRAVALS. LA CERDANYA SOBIRANA

Aparcàvem el vehicle a Iravals , poble situat a un quilòmetre de la Tor de Querol, volíem seguir l’itinerari d’Iravals a Sant Pere de Sedret, ens trobàvem però l’església de Sant Fruitós, i esmerçàvem una bona estona per admirar aquesta petita joia del romànic català.

Iravals ( Isavals) es troba a 1240 metres d’altitud. S’emprava el nom, en ocasions per designar tota la vall del riu Querol. El topònim sembla de ser d’origen preromà bascoide, no tenim però clar el seu significat, sembla procedir d’Isabal, d’on deriva zabal, “ampli, obert, abundós”.

S’esmenta per primera vegada en l’ACCU al s. IX- X, i fou la parròquia més important de l’anomenada “Vallis Eravals” ( Vall Iravals)

L’esglesiola està dedicada a Sant Fruitós – Bisbe de Tarragona – . Del que s’explica : El bisbe Fructuós i els seus diaques, Eulogi i Auguri, foren empresonats el 16 de gener del 259 , i 5 dies més tard el 21, foren executats. Ser català ja era una tasca perillosa sota l’Imperi romà.

Ès un edifici romànic d’una sola nau amb absis semicircular i campanar d’espadanya de dos ulls. Catalogada com monument històric és un temple d’estructura molt senzilla. Davant del portal hi ha un atri i també el cementiri.

Sembla probable que antigament existissin diverses esglésies, potser de fusta, al voltant dels habitats de diferents llogarets esmentats al final del segle IX (Cedret i Iravalls en l’any 862 o Llinars en 1159)

El mes de febrer de 1838 s’agrupen tots aquets petits pobles formant el municipi de Querol.

La part frontal de l’altar data segle XII- XIII. Per comparació d’estil s’atribueix al mestre d’Avià, pintor d’art romànic tardà que va treballar al Berguedà, el Ripollès i la Cerdanya. Algunes de les bigues que hi havia davant de l’altar van ser utilitzades per construir els altars barrocs de l’església Sant Etienne de La Tor de Querol.

Les talles del Crist i de la Mare de Déu són de finals del segle XII i començament del XIII.

 

Una de les joies d’aquesta església és el retaule de Santa Marta pintat als voltants del 1348 per Ramon Destorrents, pintor oficial de la Corona. Té forma de tríptic i es composa de vuit taules. Representa escenes de la vida de Santa Marta talment com van ser recopilades en el llibre “La Llegenda Aùria” (La Llegenda Daurada)pel beat Jacopo da Varazze o Jacopo della Voragine (en llatí Jacobus de Voragine) (Varazze, 1230 – Gènova, 1298), hagiògraf dominic italià. Fou bisbe de Gènova entre 1292 y 1298. Va escriure una crònica de la ciutat de Gènova, y es considerat com autor de “La Llegenda Aùria”, la més cèlebre recopilació de llegendes piadoses a l’entorn dels sants y també la més influent en la iconografia pictòrica i escultòrica.

El retaule ens explica que després de mil peripècies marítimes des de Terra Santa a la Camarga, les Santes Maries i els seus germans arribaren a prop de les boques del Roine. Santa Maria Sara va quedar-se a les vores del mar i es venerada a Santa Maria del Mar. Maria Marta va recorre quilometres cap l’interior per alliberar Tarascon del drac que atemoria a la població. Maria Magdalena va prosseguir el seu camí fins el massís de Santa “Beaume” on va finir la seva vida en penitència. El seu germà Maximino fundà el monestir del seu mateix nom, i Llàtzer es convertí en el primer bisbe de Marsella. Llegenda?

Sobta – per infreqüent – trobar tanta riquesa en un edifici religiós de mida tan modesta.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.