0

SANT MARTÍ DE SORBET

Publicat per tomas el 19 abril 2018 en General

M’aturava a retratar – una vegada més – aquesta esglesiola que no esdevindrà parròquia de Viladecavalls fins a darreries del segle XIX, en el cens de l’any 1900, hi havien 743 ànimes.

Poca cosa queda ja de la primitiva romànica, trobem obres documentades al segle XVIII – els famosos diners d’Amèrica – això va comportar que una part del temple romànic , quedés ocult dins la nova església barroca; a darreries del segle del segle XIX s’hi va fer una nova ampliació, la capella del Santíssim, d’estil neogòtic.

La portalada de l’església és d’arc escarser adovellat, sobre el qual hi ha la rosassa. A la part superior del coronament hi ha una creu de pedra. A l’extrem de sol ixent trobem adossat el campanar de planta quadrangular, de tres nivells d’alçat i un rellotge a la cara sud. El nivell superior està obert a les quatre cares amb pòrtics d’arc de mig punt. El campanar es troba rematat amb merlets esglaonats i les façanes estan decorades amb arcuacions cegues a nivell de forjat. Orientada a garbí trobem la rectoria. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc a la façana principal, amb el parament vist de pedra i argamassa a la resta.

La descripció tècnica ens diu : Església parroquial que es troba situada al nucli de Viladecavalls. El volum que contemplem en l’actualitat és fruit de nombroses ampliacions realitzades sobre una capella romànica. És de planta basilical amb la nau central coberta amb volta de canó, arcs de diafragma i llunetes. Les dues petites naus laterals estan cobertes amb voltes d’aresta. La part més antiga la situem a l’alçada del cor, a la part que comunica amb la rectoria, on es conserva parcialment l’estructura romànica.

A la façana de ponent també es conserven la porta i una finestra d’arc de mig punt adovellada que es troben tapiades. A partir d’aquesta estructura, es va formular l’església barroca, amb absis poligonal a la capçalera. A l’altar major hi trobem el retaule de Sant Martí. La volta de la nau central arrenca d’una cornisa motllurada, sobre la qual hi ha els òculs que il•luminen la nau, amb vitralls amb motius evangelistes. Les naus laterals queden determinades per pilars amb capitell motllurat, sobre els quals es recolzen els arcs de mig punt. En aquestes naus s’hi situen les capelles, amb la corresponent fornícula amb la imatge del sant. A l’ala esquerra del temple hi ha la Capella del Santíssim, afegida durant el període pre-modernista. D’aquesta en destaquen especialment els vitralls.

Em cridava l’atenció aquest curiós topònim Sorbet, sembla que deriva etimològicament del llatí sorbētum, ‘camp de servers’. SERVER m.

Arbre de la família de les rosàcies, de diverses espècies del gènere Sorbus, i principalment la Sorbus domestica, de fulles pinnades, flors blanques en corimbes més curts que les fulles, de pètals quasi orbiculars, i fruit (anomenat serva) quasi globós, molt astringent quan verdeja, però blan, polpós i dolç quan és ben madur. Amb els fruits madurs es pot fer una excel•lent melmelada.

Avui no hi ha servers – que han esdevinguts per arreu arbres exòtics – , ni cavalls, que donaven nom a la població; hi ha certament molts més habitants 7.376 en el cens de l’any 2011.

 
0

SANT BENET DE CASAMITJANA. BORREDÀ.

Publicat per tomas el 15 abril 2018 en General

Després de preguntar-ho en dues ocasions, malgrat portàvem el plànol, la M. Rosa Planell Grau, i el Miquel Pujol Mur , vam arribar per una pista de terra i pedres, moltes pedres, fins a Sant Benet de Casamitjana, conegut també amb el nom de Sant Benet de Vila Plana, que forma part de l’antic comtat de Berga i possiblement fou sufragània de Santa Maria de Borredà.

Dins els límits de l’antic bisbat d’Urgell, els seus orígens són molt desconeguts.

Les notícies documentals no són fins el segle XV, l’any 1417 i el 1446-52 on se l’esmenta en diferents deixes testamentàries. Malgrat tot és considera una construcció romànica dels segles XII- XIII.

Cal pensar que l’església devia pertànyer a les possessions del monestir de Santa Maria de Ripoll i passà al bisbat de Vic juntament amb la parroquial de Borredà l’any 1835.

La capella és a prop de la gran casa de Casamitjana. És una església molt reformada al llarg de la seva història.

La descripció tècnica ens diu : petita església romànica d’una sola nau més o menys rectangular i de mida no gaire grossa rematada amb l’absis orientat a llevant. La nau és coberta amb un arc de mig punt i l’absis semicircular amb volta de quart d’esfera, actualment refeta.

Tot i que l’estructura bàsica de l’edifici no presenta cap variació, hom pot observar diverses reformes en els murs, la més important de les quals és el seu sobre aixecament, tant a la nau com a l’absis.

Són també moderns la porta d’entrada, l’ull de bou de l’entrada i el campanar, tot al cantó de ponent. El portal original era al mur de migjorn, avui resta tapiat, una senzilla porta coberta amb un arc de mig punt adovellat.

L’aparell de l’església, fet de blocs de pedra regulars, resta mig tapat a sota l’argamassa. Els angles de l’edifici foren lligats amb unes pedres grosses a fi que la lligada de les parets fos més segura.

Davant del mur de ponent hi ha una paret de poca alçada, la ual antigament formava un clos que podia limitar el recinte del cementiri.

Tal com diu Catalunya Romànica, des de fa vint-i-vuit anys, l’edifici es troba abandonat, tot esperant la seva ruïna, com les coses d’abans però, resisteix el pas del temps,i continua aguantat fins…

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

 
0

SANTA MARIA DEL GRAU EN TERME DE FALS A LA COMARCA DEL BAGES

Publicat per tomas el 3 abril 2018 en General

L’Enric Sànchez-Cid amb aquesta crònica – la segona de divuit – continua fent-nos partícips de les ermites, capelles, esglesioles i esglésies, on ha trobat carreus foradats com a us de finestres, gelosies i òculs. El tema – gens estudiat pel que tenim coneixement – sembla molt interessant, i agraïm des d’ara les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A Santa Maria del Grau – segons el ‘mestre’ Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905 – Pineda de Mar, 1997), el topònim deriva del llatí gradus, amb el sentit ‘ pas, graó, esglaó ‘, s’hi accedeix des de la C-25(Eix Transversal), en la sortida que indica ‘a Fals¡ i un cop s’ha passat aquesta població, apareix, a mà esquerra, l’indicador de la pista que mena a l’ermita de Santa Maria del Grau.

El lloc i l’església apareixen citats el 1039. L’església tingué categoria de parròquia, que com a conseqüència de la despoblació, va perdre en benefici de Sant Vicenç de Fals, de la que serà sufragània amb categoria de capella rural.

Es tracta d’una construcció formada per dos cossos d’edifici d’èpoques immediates, però força separades cronològicament: la nau correspon a una obra romànica edificada avançat el segle XII, o potser, fins i tot, al principi del segle XIII, mentre que l’atri, abans capçalera, és una construcció preromànica que s’ha aprofitat.

El santuari preromànic, que actualment és utilitzat com a atri, presenta una planta gairebé quadrada i és cobert amb una volta de falsa ferradura, bastant alta, feta amb lloses disposades a plec de llibre, sota les quals encara són ben patents les empremtes de l’encanyissat. El mur de llevant sobresurt un bon tros dels dos restants i marca el doble vessant de la teulada.

A la façana de tramuntana hi ha una finestra d’una sola esqueixada que té una gelosia formada per un sol carreu amb una perforació. Una altra finestra, també d’una sola esqueixada, presenta una gelosia de dos perforacions.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixat a terra i junt al mur de tramuntana, ha quedat abandonat una gran pedra d’un metre per metre, aproximadament, amb un forat centrat que ocupa casi tot l’espai, resseguit per un bordó d’uns 5 cm. Sembla que es tracti d’un carreu perforat per ser utilitzat con a òcul d’una façana.

D’aquest temple correspon la imatge de la Mare de Déu i l’Infant, en mal estat de conservació, que es troba en el Museu de la Seu d’Urgell. Està assentada en un tron escambell amb muntants de secció quadrada amb una bola al cap d’amunt. No porta corona. La cabellera, que no es pot precisar pel deteriorament, li arriba fins les espatlles. De cara rodona, boca petita i ulls ametllats. El mantell passa per fora del braç dret i s’arreplega sobre la falda. El vestit de coll rodó arriba fins els peus que són una de les parts més deteriorades. Amb la ma dreta sosté una bola i, amb l’esquerra, al Fill per les natges.

L’Infant, de cara rodona i cabellera curta, en posició d’assegut queda sobre la cama esquerra de la Mare. No es distingeixen característiques del vestit. Tampoc porta corona. Allarga la mà dreta fins tocar la bola que sosté la Mare

 
0

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE TALAMANCA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL BAGES. CATALUNYA

Publicat per mora el 26 març 2018 en General

Talamanca està a la propera comarca del Bages, no gaire lluny però de Castellar del Vallès, per aquesta  raó – i perquè de no fer-ho nosaltres, no ho faria ningú –  em permeto explicar-vos que en aquella població – com en tantes i tantes de Catalunya – hi havia escola pública abans de la dictadura franquista.

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/  ,  em feia arribar una fotografia de Ajuntament i escoles de Talamanca (Bages)

 

M’explica que l’escola va estar  en ús fins als 60 del segle XX

Una làpida recorda la filla il·lustre de la  localitat, na Muriel Casals i Couturier (Avinyó, la Provença, 6 d’abril de 1945 – Barcelona, 14 de febrer de 2016 )

El Valentí Pons Toujouse és alhora que un enamorat del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, un dels millors experts – sinó el millor – en el modernisme, a casa nostra i àdhuc arreu del món.

Ajudeu-nos en la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista a l’email coneixercatalunya@gmail.com , feu-ho per vosaltres mateixos, i també, també, per salvar la memòria dels vostres pares, avis, besavis, rebesavis ,…, i fer-la conèixer i estimar als vostres fills, nets, besnets, rebesnets,…

Catalunya us ho agrairà

P/D

Alguns lectors de Sant Feliu del Racó recordaran l’ESCOLA ASSUMPCIÓ RUSIÑOL DE SANT FELIU DEL RACÓ, de la que en trobareu dades en aquest enllaç.

 
0

SANT MARTÍ DE LES CANAL DE CATLLARÍ. MONTMAJOR. BERGUEDÀ SOBIRÀ. CONTRADES EN SILENCI

Publicat per tomas el 18 març 2018 en General

Des del pont de Llinars d’Aiguadora vam seguir el camí del poble i càmping i en arribar a la bifurcació de Santa Maria de la Mata vam agafar la pista de terra que porta fins el cadenat. Nosaltres amb el nostre tarannà de caminar vam deixar el cotxe abans i vam emprendre el camí a peu costa amunt fins la cadena. Aleshores vam continuar per la pista planera aproximadament una mitja hora fins a la enrunada església.

El paratge és feréstec, abrupte i tancat de muntanyes. Fa anys que el silenci, entenen per silenci la manca de la veu humana, tret de petits lapsus de temps, impera en les Canals de Catllarí. Durant l’estona de la nostre visita només una esquella perduda en la muntanya amb el seu dring anunciava que havia una senyal del treball humà. Les restes de la Casa Gran i de la casa de l’Església romanien oblidades.

El lloc és situat en un enclavament dels vessants occidentals dels rasos de Peguera limitant amb els municipis berguedans de Fígols, Castellar del Riu i el de Guixers que pertany al Solsonès. Estranyat que sigui del municipi de Montmajor quan la seva demarcació resta més avall vaig trobar l’explicació després de consultar diferents dades. L’enclavament d’una superfície de 5,45 m2 va ser comprat per un ric comerciant de Montmajor al s. XIV. La història em crida l’atenció així com la vista de la Casa Gran i les seves arcades i hem decidim tornar una altra dia per fotografiar-la més detingudament i escriure sobre ella i el seu enrunament.

L’església de Sant Martí de les Canals de Catllarí o del Catllarí es troba situada en la Vall del Lord pertanyent al comtat d’Urgell. Depenia del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i segurament mai no fou església parroquial.

Sant Martí és esmentat en l’acta de consagració de l’església monacal del monestir de Tavèrnoles, consagrada l’a. 1040 pel bisbe Eribau d’Urgell. Entre les moltes possessions del monestir hi que remarcar les esglésies de Santa Coloma de Llinars i Sant Martí de Catllarí. Apareixen esmentades com (Sancte Columbe de Linars et Santi Martini de Caslarill cum decimis et oblationibus et omni iuri spirituali)

El lloc és documentat des de 1170 fins al s. XIV. El topònim sofreix diferents variants, al 1269 Castaerill, al 1307 Castlarye, al 1705 apareix ja com Catllarí, sense oblidar que al s. XII s’anomena Caslarill.

Al s. XIV era sotmesa a l’església de Castellar del Riu. Després depèn de Sant Iscle de Llinars d’Aiguadora. L’a. 1374 fou reformada, i consagrada novament pel bisbe Joan, titular osonenc i vicari de l’abat de Santa Maria de Gerri de la Sal. Al s. XVII era sufragània de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars.

L’a. 1847 fou decorada al gust de l’època i l’a. 1855 fou col·locat un retaule pintat per Pujol de Morunys (Folgueroles 1734-Sant Llorenç de Morunys 1809). Josep Pujol i Juhí va ser l’últim escultor del barroc català. Pintor, tallista i escultor amb molts treball realitzats en terres osonenques, berguedanes i pitees (Sant Llorenç de Morunys). Les seves columnes eren conegudes pels estudiosos com columnes Pujol. El seu avi i el seu pare treballaven també en la construcció de retaules i va ser continuador de la seva tasca formant escola més tard amb els seus fills.

L’edifici és d’una sola nau amb un absis semicircular a llevant. La volta de la nau és esfondrada. L’absis és aixoplugat amb una volta de quart d’esfera i és lleugerament apuntat.

La porta d’accés tal com ens ensenya una marcada obertura era al mur de migjorn. Al mur de ponent s’alça un esvelt i massís campanar d’espadanya de dos obertures acabades en arcs de mig punt adovellats.

Hi ha moltes suposicions sobre la seva datació. Ës parla d’un possible temple pre-romànic del s. X modificat i reconstruït en època romànica potser al s. XI.

L’edifici de lluny se’ns presenta formós però a l’aproximar-nos veiem que és rodejat i ple interiorment d’esbarzers i altres arbustos punxeguts. Que hi ha un mur que ens impedeix fotografiar exteriorment l’absis i que a més també l’espai és ple d’esbarzers. Poca capa podia compartir Sant Martí en aquesta situació.

Un record per uns murs que en el seu moment van tenir vida, van ser aixopluc de la fe i de l’existència dels seus feligresos,i ara decauen inexorablement.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

 
0

SANT MARTÍ DE MONTCLAR. EL BERGUEDÀ JUSSÀ.

Publicat per tomas el 9 març 2018 en General

Veníem des del trencall de la carretera que comunica Casserres amb l’Espunyola, el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés; l’absis de l’església de Sant Martí de Montclar se’ns feia visible des de lluny, i era l’anticipi d’un mati esplèndid.

El lloc de Montclar està format per un petit nombre de cases que conformen una plaça, en una de les cantonades hi ha el cementiri, l’església i l’edifici de la Rectoria.

Sant Martí apareix documentada a l’any 1117, en que és esmentada com parròquia, depenen eclesiàsticament de la jurisdicció del Bisbat d’Urgell; hom pensa que n’era sufragània aleshores l’església de la Santa Creu, situada a l’altre costat del barranc.

L’any 1193 Bernat de Talamanca i els seus familiars juntament amb Ermessenda de Sala i els seus sol•licitaren a l’orde militar del temple, la guàrdia i custòdia de les parròquies de Santa Maria de Merlès i de Sant Martí de Montclar, parròquies properes als dominis del templers al Berguedà, centrats a la comanda del castell i església de Puig-reig.

L’església de Sant Martí va veure confirmada la seva categoria com a parròquia en la visita al deganat del Berguedà, de l’any 1312.

Consta d’una nau de mides no gaire grosses, rematada al costat de llevant per un absis esvelt i força gros.

L’absis forma una massa molt voluminosa i sorprèn el despullament dels seus murs, completament llisos i mancats d’ornamentació. Al seu centre i donant a llevant hi ha una finestra molt senzilla de doble esqueixada, coberta amb un arc de mig punt. És l’únic element que trenca la monòtona uniformitat 40 del mur. Aquest mur absidal fou sobreaixecat en època posterior fins atènyer el nivell de la teulada de la nau.

Al mur de migjorn hi ha oberta la porta d’entrada.

Al costat de ponent el mur, molt gruixut, és rematat per un campanar d’espadanya amb dues àmplies obertures. Posteriorment el campanar fou transformat en una torre coberta amb una teulada de quatre vessants que exercí possiblement la doble funció de guaita i bada, i eventualment la de comunidor.

També al mur de ponent hi ha oberta una finestra molt semblant a la de l’absis, bé que més grossa.

L’aparell de l’edifici ha esta fet amb uns blocs de pedra grossos, quadrats, polits i disposats a trencajunt. És ben ordenat, tot i que presenta un aspecte força auster.

Segueix l’estructura romànica, bé que al segle XVII li fou transformat el creuer i la porta d’entrada del costat de migjorn.

L’església de Sant Martí de Montclar , un edifici del segle XII originàriament, va ser restaurat no fa gaires anys pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. El ‘preciosisme’ és una de les característiques de les ‘ falses romàniques’ que des de la seva posició al capdavant del Servei de Conservació de Monuments, va generalitzar l’arquitecte Camil Pallàs Arissa :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/les-falses-romaniques-del-camil-pallas.html

Alguna dada essencial en relació al titular de la parròquia :

Sant Martí era molt venerat per les tropes franques que van participar en l’anomenada reconquesta del territori català a les forces musulmanes; el sant soldat gal•lès fou un dels tingué major devoció durant l’època carolíngia. Els exèrcits francs solien erigir una capelleta a san Martí per tots els cims que conquerien, en agraïment al sant per l’ajut que els enviava des del cel, a la mercè del qual atribuïen llurs victòries. Aquest costum explica la gran devoció de què era objecte sant Martí per tota la Catalunya vella i que fos el sant que havia comptat amb més nombre d’ermites dedicades, com també que fos el patró d’un major nombre de poblacions.

 
0

SANTA MARIA DE CLARET DE LA SEGARRA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 2 març 2018 en General

Anavem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a Claret de la Segarra, que pertany avui al municipi de Torà.

El lloc fou poblat des dels primers temps de l’anomenada reconquesta d’aquest sector, i ja el 1026 és esmentat el castell de Claret, on s’establí una família que portà aquest cognom; el 1139 Bernat de Claret donà la meitat del castell i dels seus homes, i el terme a l’Església de Solsona. Un fill seu es casà amb Ermessenda, filla d’Arnau de Cardona. Aquesta família contribuí a la reconquesta de la Segarra i de l’Urgell; hom en troba alguns membres al segle XIII a Granyena i a altres llocs. Al principi del segle XVI eren senyors de Claret, Cellers i Figuerola.

L’església dedicada a la Verge és d’origen romànic, del segle XII, amb planta rectangular, d’una sola nau i amb coberta de volta de canó lleugerament apuntada i culmina a l’est amb l’absis.

A la façana nord, hi ha l’entrada, amb arc adovellat de mig punt. A l’esquerra de l’entrada, hi ha un llarg banc de pedra. En aquesta façana a la part superior i veiem quatre obertures amb barana de fusta (construcció posterior).

La façana sud es troba adjunta amb Cal Fustegueres.

Al mur oest hi ha un contrafort i un ull de bou, i culmina la façana el campanar de cadira molt refet els segles XVII i XVIII, amb una cornisa i frontó on hi ha una petita obertura de mig punt.

A la façana est hi ha l’absis semicircular on hi ha una finestra d’una sola esqueixada.

No podíem accedir a l’interior del que ens expliquen el següent :

-Un arc preabsidal obre la nau.

-Hi ha dues capelles a cada lateral.

-Incrustada en un mur hi ha una làpida funerària del segle XIII amb inscripcions llatines dedicades a un infant.

-És arrebossat i està pintat de blau, no ens estranya ja que en moltes cultures és el color més protector, actualment a l’Orient Mig, les portes pintades de blau protegeixen dels esperits malignes.

No la trobem esmentada com a lloc de culte dins la Parròquia de Torà, ni de l’Arxiprestat de la Segarra.

Els àrabs van lluitar per mantenir aquesta terra, que els ‘bons cristians’ han abandonat a la seva dissort.

Demanem a Santa Maria de Claret, que presenti davant el seu fill la nostra pregaria ; Senyor, allibera el teu poble.

 
0

ERMITA DE SANT LLEÏR. SANT ANTONI DE VILAMAJOR. MONTSENY JUSSÀ. VALLÈS ORIENTAL

Publicat per tomas el 24 febrer 2018 en General

Parlàvem d’una “ermita de Sant Lleïr” , en ocasió d’una sortida per les terres de la Vall del Montcau, al terme de Mura. Està esmentada documentalment ja l’any 1.240 ; altrament sembla que és aquesta la capella que dona origen al llinatge Santlleïr. Dèiem en relació a la casa “ dona sensació de fortalesa i acolliment alhora” ; llàstima que tingui la servitud de les línies de molt alta tensió que més enllà dels perjudicis per a la salut, originen un soroll persistent i intens similar en alguns moments al brogit de les abelles.

Anàvem en aquesta ocasió el Juan Navazo i Montero, company d’infantessa, gran caminador, i llegenda viva en el món de la espeleologia, i l’Antonio Mora Vergés a San Antoni de Vilamajor, als límits del Vallès Oriental i el Baix Montseny; l’objecte de la nostra recerca, Sant Lleïr, originàriament es trobava dins els límits de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor.

Algunes dades històriques :

 

 

L’ermita de Sant Lleïr es troba emplaçada a una altitud de 280 metres.+

L’any 1303, el bisbe de Barcelona nomenà a Arnau Terrades perquè tingués cura de la capella i hi residís. Més endavant, el 1342, Bernat de Montrodon, rector de l’església de Caldes de Montbui, erigí una prepositura amb quatre preveres, que havien de servir a la capella. Instituí que els seus successors haurien d’alimentar la comunitat de clergues, i amb la facultat de presentar-los. Establí que s’havia de celebrar missa cada dia. L’any 1381, la prepositura quedà unida a la capella, amb dos preveres. Segons la visita del 1726, l’obtentor havia de celebrar una missa cada setmana a la capella, celebrar tres aniversaris, distribuint als pobres una quartera de blat en pa, i tenir cura d’un ermità.

El senyoriu dels Montrodon no va deixar la capella fins a principis del segle XX, quan va morir la darrera comtessa de Llívia, havent de rescatar la parròquia els drets de l’ermita. Tot seguit, la feligresia emprengué la restauració. Tanmateix, durant la guerra civil del 1936, la capella es convertí en corral d’aviram. A l’era, però, del davant, es guardaven encara unes dovelles del claustre superior de Sant Pere de les Puel•les, procedents de la masia de Can Soler.

L’ermita forma un sol cos amb la casa de l’ermità. A la partió, s’aixeca una típica espadanya. Les dues construccions són del segle XVI. En la visita pastoral del 1508 es fa clara referència d’aquesta església. El visitador diu que ha estat reparada però no acabada.

És un edifici d’una sola nau, de planta gairebé quadrada, amb teulada a dues vessants, que té annexa la casa del paborde, edificada pels volts del 1425. La volta és rebaixada. Exteriorment han estat necessaris set contraforts per aguantar l’empenta de la volta.

La façana com la d’una casa de pagès, amb teulada a dos pendents i portal rectangular cobert amb una gran llinda. La portada és quadrada amb un ull de bou per a la il•luminació i amb l’escut dels Mont-rodon amb la data 1588. En l’escut hi ha represejtats en un costat un arbre arrencat i en l’altre un arbre agafat per una mà.

Davant de l’ermita hi ha una creu de ferro muntada sobre un gran bloc de pedra rodona des d’on es beneïa el terme.

En la petita era que hi ha a l’entrada de l’església es troba la làpida sepulcral del canonge Ramon Sans i Rius, mort el 1822, i que havia estat obtentor de la prepositura.

A l’interior de l’església hi ha el sarcòfeg de pedra de Bernat de Mont-rodon, amb l’escut familiar, datat el 1345. Té la tapa a dues vessants, i en el front i als costats hi ha uns bells escuts del llinatge, amb el mont florejat composat amb 6 peces. Està aguantat per dalt per dues mènsules senzilles. Hi consta la inscripció “Pridie idus Augusti …”, que traduïda significa “El dia abans del idus d’August (el 12 d’agost) de l’any del Senyor de mil tres-cents quaranta cinquè, morí el venerable i assenyat senyor Bertran de Mont-rodon, Senuyor de la doma de Sant Lleïr, que va fundar tres presbiteriats perpetus i aquest aniversari; l’ànima del qual reposi en pau. Amén.”

L’altar major ha tingut vàries transformacions. A principis del segle XX, tant aquest altar com els dos laterals eren de fusta i empaperats amb paper imitant marbres virolats, d’estil clàssic. L’any 1934, en la reforma duta a terme pel rector mossèn Manuel Ribas, se li donà el caire de temple romànic i desaparegueren els antics altars. En la visita del 1421 es diu que tenia tres altars, ultra el major, el de Corpus Christi i Santa Caterina. Desaparegueren els ex-vots i quadres, entre els quals eren dignes d’esment, els de Sant Lleïr i Sant Atanasi, un via-crucis francès, etc. Es van posar vidrieres i es suprimiren dos contraforts.

Actualment l’altar major és de pedra. Hi ha un quadre pintat en tela, d’estil tenebrista, amb Sant Lleïr. El bisbe porta mitra i bàcul, i al peu es llegeix “Sant Llisé”. El cor és senzill, amb la seva balustrada.

Els pabordes de Sant Lleïr, que tenien cura de la capella, perduraren fins a mitjan segle XIX, i els Mont-rodon i després els seus descendents, foren els senyors i patrons de la pabordia, fins que, ja en el segle XX, passà a la parròquia de Sant Antoni.

A finals de l’any 2006 es van realitzar obres de remodelació de l’ermita per reforçar-ne els murs i arreglar esquerdes. Es va suprimir el cor, i així s’ha habilitat per a espai per a realitzar-hi actes religiosos i culturals.

Actualment, i per la festivitat del sant, el dia 27 d’agost, hi ha una ballada de sardanes i s’hi celebra una missa en honor al copatró del municipi de Sant Antoni de Vilamajor.

 

© Antonio Mora Vergés

 
0

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE LA PIETAT. LA ROCA. VILALLONGA DE TER. VALL DE CAMPRODON. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

Publicat per tomas el 17 febrer 2018 en General

Pujava fins a l’església de la Roca, agregat avui de Vilallonga de Ter, a la Vall de Camprodon, comarca del Ripollès.
Llegia de la descripció; parcialment immersa dins el que foren murs de castell, la nau del temple és orientada seguint l’eix nord-sud. Té la planta rectangular i és coberta amb volta de canó. La façana on hi ha l’accés és de carreus tallats finament i disposats de forma acurada que contrasta amb la resta de l’aparell, més rústec.

Al cim de la porta hi ha una finestra i un petit campanar de paret. El mur de tramuntana ha estat construït damunt la roca. El de ponent aprofita la paret del castell, i a l’altre costat la capella es comunicava amb la rectoria d’època molt posterior.

Tenia ocasió d’accedir a l’interior i comprovava que la imatge que presideix no és la de la Mare de Déu de la Pietat.

La descreença – o la falta de pràctica religiosa – provoca que alhora de qualificar els edificis religiosos, sovint sorgeixen equivocs; en algun lloc llegia que l’anomenen Capella , aquesta denominació en absència d’una església de més rang al mateix nucli és errònia, com ho fora anomenar-la Ermita, denominació que cal reservar als petits edificis situats fora de llocs habitats.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

 
0

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DELS OMS, BERGUEDÀ

Publicat per tomas el 29 gener 2018 en General

El Santuari de la Mare de Déu dels Oms és una obra del municipi de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà) protegida com a bé cultural d’interès local.
Edificació aïllada, prop d’una casa de pagès. És un temple d’una sola nau amb capelles lateral i un gran presbiteri de secció quadrada coronat amb un llanternó. La façana principal, orientada a migdia, té una àmplia porta de mig punt dovellada i un senzill òcul circular. Al costat de la façana principal s’aixeca un campanar de planta quadrada amb pinacle. L’exterior arrebossat amb teulada de teules aràbiga. Situada en un amplia collada i carena coberta de prats, en un paratge compartit per la casa de pagès.


La Porta de la sagristia és una porta de fusta d’un sol batent que gira sobre un sol eix i obre només en un sentit. Està ricament decorada amb tons de blau, vermell i daurats. La part de dins de la sagristia està força malmesa. Possiblement la porta pertany a l’ampliació feta al segle XVIII.
D’origen medieval, entre els anys 1410-1411 hi han notícies històriques referents a diferents llegats. L’any 1785 s’acabà la construcció actual

Copyright © 2007-2018 Conèixer Catalunya All rights reserved.
Desk Mess Mirrored v1.8.3 theme from BuyNowShop.com.