El pa de pagès

L’ànima dels pobles de pagès sortia cada matinada del forn del flequer en forma d’aroma de pa acabat de fer. Amb la primera claror del dia, l’olor arribava a l’estómac dels pagesos que sortien de les seves llars per anar a treballar els camps; a vegades plens de segle daurat, a vegades curulls de civada del color de les maragdes; o de terra del color del coure.

Els pagesos amb el ventre prim treballaven cantaven i buidaven la suor i l’energia sobre el terrós. En un moment donat s’asseien en una marge per treure un tros de pa del sarró i menjar-se’l al costat dels lliris grocs i a l’ombra d’una figuera.

El color del pa que es posaven a la boca era símbol de la prosperitat del temps si era negre el temps eren durs, si era blanc era bona temporada. Si hi havia farcit interior, eren temps molts bons. Tot és bo amb el pa, sobretot, si està sucat amb tomàquet; l’embotit, el formatge, les olives, el pebrot, els alls...

El pagès gaudia del descans, de l’aire lliure, cosa que donava al seu petit àpat una satisfacció, només comparable a la de la menjada del caminant, en un redós del camí acaronat per les brises que calmen les calors i les humitats del cos

El pa era l’ànima del poble perquè era el símbol de la seva supervivència, la qual era guardada en forma de farina i blat a les celleres comunals. Sempre al costat d’algun temple perquè la supervivència de l’ànima protegís la continuïtat de la vida.

Els habitants de les cases de pagès aïllades es feien el pa ells mateixos. Encara ara moltes d’elles conserven el forn, la pastera, la pala i tots elements d’aquell pa de pagès més que mai que durant segles pujà generacions de pagesos. Aquell pa fou el que dona vida als fadristerns que després s’escampaven pel país per prosperar ells mateixos i alhora engrandir la pàtria.

El procés d’elaboració del pa des del camp, al molí fins al forn era un procés regulat per les autoritats antigues. En època medieval el molí era un dret del senyor; més tard una professió de caràcter lliure, però els moliners havien de ser propietaris o arrendataris legals. Havien de rebre el gra a pes, i tornar-lo a pes, una vegada deduït el dret de moltura. Tenien prohibit pactar amb els flequers rebaixes del preu oficial per atreure més clients.

Durant segles, el pa fou el símbol de la supervivència del poble i el seu preu era motiu d’alçaments populars. Una mostra d’ells en fou el rebombori del pa que tingué lloc a Barcelona el dissabte 28 de febrer del 1789. D’aquest aldarull n’ha quedat el testimoni que en deixà el baró de Maldà en el seu calaix de sastre. Explica que “"...s'alborotà de mala manera lo poble baix, passant a cremar a totes les barraques del pa i lo Pastim, havent comensat lo alborot a dos quarts de vuit y posant foc en la primera barraca de la Boqueria a tres quarts de vuit y en seguida a totes les demés..." El rebombori anà a més l’endemà quan el motí va haver de ser reprimit per una càrrega de cavalleria. Al final es baixà el preu del pa, però alhora, les autoritats duien a terme una gran repressió que culmina en tres execucions públiques i en la tornada del preu del pa al preu que havia causat l’alçament.

Sempre que hi ha hagut escassetats s’ha controlat el blat, la farina i el pa. Durant la postguerra el blat fou el principal element de l’estraperlo, comerç fraudulent de productes controlats per l’estat. En aquell temps el pa blanc es comprava de sota mà al taulell de la fleca, com ara es compra el tabac de contraban i era un dels principals objectes de desig dels ciutadans de peu.

Ara, gràcies a Déu, els flequers es dediquen a comercialitzar el pa lliurement en prosperitat. Es poden dedicar a millorar els seus productes, fins al punt d’intentar fer pa amb poques calories perquè els conceptes de supervivència han canviat.

Tanmateix un dels pans més preuats són aquells pans rodons de dos quilos que són coneguts com a pans de pagès. N’és una mostra de la cerca de l’ànima humana pel seu origen, una cerca cap a l’aroma que sortia a la matinada dels forns de pa dels pobles de pagès.