QUADRE DE GUIMERÀ M’agrada sentir com l’olor a terra xopa ( el carrer del Cacau, encara no l’han arreglat ) em va farcint el cos. Per que serà així, que podré parlar del poble, del fred de matinada i del de capvespre i d’aquest camí llarg, quasi inacabable, que als creients fidels a la Paraula, ha de dur cada diumenge a Missa. Vull evocar ara i és per l’amor que sento, la calma amb que respiren el rostre d’aquells a qui s’estima, i la dolçor de les paraules que no s’acaben de dir però que queden ben enteses. ( Als sentiments mai els hi ha fet falta les paraules ). Vull evocar la fosca nit, quan la nit és amiga. I la finestra oberta que m’ofereix als ulls la més bella estelada; I no et demana res per torna per que sap ser amable. I des de el peu de la Torre podré veure les cases callades, esteses als peus, com el gos fidel a l’amo, apressades i enllaçades entre elles com per fer més íntima la vida, més humana i animal alhora. I les teulades, de vermell terrós, amb els seus fils elèctrics engronsant-se amb el vent. LA CASA PAIRAL Porto una casa enganxada a l’ànima, el seu nom em lliga i m’atabala, és la meva herència que ja està gastada, ja està venuda i de nou habitada. Però jo en els meus somnis la visito encara, pujo escales i baixo a les quadres. Des de el meu pis modest li tinc enyorança. El seu nom encara em té lligada. Marta Capdevila Peydro