|
MERCÈ MIRALLES / Barcelona
Josep Torrents Miró, soldat republicà, va morir el 9 de novembre del 1938. La seva defunció va ser consignada a l'hospital penitenciari militar de Gernika i se l'atribueix a una tuberculosi. Només tenia 22 anys, i era el segon de deu germans, cinc nois i cinc noies, fills de Francesc i Rosa, d'un poble de l'Urgell, Guimerà.
Tot i que la seva mort data de l'any 1938, la família se n'ha assabentat fa pocs dies i a través d'aquesta publicació, Presència. Ja fa dècades que havien paït que en Josep, malauradament, devia ser mort, però ningú no els ho havia assegurat mai, i encara menys havien estat informats que el decés s'hagués produït a Guipúscoa, tan lluny de casa. Quins camins van dur Josep Torrents fins allí? Per a la família l'interrogant és obert.
Asunción Torrents és germana seva, la setena dels deu germans i la persona que va rebre directament aquestes dades fredes que cap institució ni particular els ha comunicat en tants anys.
Al menjador de casa seva, al barri de Sants de Barcelona, Asunción Torrents fa esforços per recordar una història feta de flaixos intensos però curts, perquè l'Asunción tenia només 9 anys quan el seu germà Josep va desaparèixer.
Un volt innocent en bicicleta
Desaparèixer pot semblar un verb molt gruixut per parlar d'aquells fets, però és el que millor reflecteix el que va passar. Un dia de l'any 1936, Josep Torrents va dir a la família que marxava en bicicleta a Palau d'Anglesola, amb l'objectiu de visitar la germana més gran, ja casada, l'Elena. «No en vam saber res més, d'ell», diu
l'Asunción. En Josep, segons van esbrinar posteriorment, es va allistar voluntari per formar part de les files dels soldats republicans, i ho va fer d'amagat. Van fer aquell pas quatre joves amics del poble, i cap d'ells no va tornar a casa. Un, recorda amb tristor l'Asunción, era fill únic. Què els devia passar pel cap per fer aquest pas? «Eren nois joves que no veien
la guerra com la veiem nosaltres. Ho veien com una aventura, amb romanticisme.» Pensant també que tard o d'hora serien reclutats, s'hi van avançar.
No és gens difícil d'imaginar el neguit de la família per la falta de notícies. Explica l'Asunción que un veí, Marcelino, de cal Petit, els va portar noves que indicaven que el noi podia haver mort en un bombardeig a Castelló de la Plana. Van portar nou mesos de dol en memòria seva. Aquest dol va haver de conviure amb rumors, que el feien viu, que el feien amagat, que el feien presoner... Fins al dia d'avui, que les tres germanes supervivents tenen, del cert, la notícia de la seva defunció.
En aquells anys de guerra i postguerra no se'ls va estalviar patiments, als membres de la família Torrents Miró. Un dels altres germans, en compliment del servei militar, va acabar sent fet presoner a la batalla de I'Ebre. Aquell servei militar el va apartar de casa seva durant set anys, incloent-hi el temps que va passar en un camp de concentració. El pare dels nois,
Francesc, també va haver de viure a la presó, i va córrer el risc de ser
desterrat a Fernando Poo, una colònia espanyola a l'Àfrica. Per què? Perquè un
dels seus fills, menor d'edat, s'estava al bar freqüentat pels socialistes. La
memòria li porta un altre record, de l'entrada dels nacionals a Guimerà. «Set o
vuit famílies vam marxar amb els carros i les mules.» El pare tenia por de
represàlies. Van estar uns dies acampats a Camprodon i després van tornar al
poble, on van trobar que els havien pres les pertinences, que els mobles de la
casa familiar eren en un corral... «Ens van dur a una altra casa, com si fóssim
refugiats.»
Un noi ferm
AI menjador de la casa de Sants, damunt la taula, presideixen la conversa les dues fotografies que l'Asunción conserva del seu germà Josep. En una d'elles se'l veu força jovenet i, com si fos una juguesca amarga, assegut en una bicicleta, amb un palau de Montjuïc de cartó pedra al fons. Al terra hi ha un simulacre de fulles, com si haguessin caigut d'un arbre inexistent en l'estudi del fotògraf que el va immortalitzar. A la segona fotografia se'l veu més gran, més fet, amb un vestit de mudar de ratlla molt prima. De la butxaqueta de l'americana surten les puntes d'un mocador. L'Asunción s'aixeca de taula i porta el tresor: el mocadoret que du en Josep a la fotografia. El va recuperar
d'entre pertinences diverses a la casa familiar de Guimerà. Sosté la peça
a les mans, blanca, de seda, amb una ratlla de color marró que a les puntes
dibuixa un quadre. E1 guarda ben plegat. Ens les mirem, les fotos. Fan olor de
cartró antic; s'ha reforçat, amb la pàtina del temps, el sèpia d'origen.
L'Asunción insisteix que en Josep, com els altres nois que es van allistar, era
ferm i cepat, guapot, molt llest. Recorda que havia treballat per a uns senyors
de Barcelona... No venien de tradició pagesa, els de ca la Lliga, nom amb què
era coneguda la casa familiar a Guimerà. Havien tingut botiga, un cafè... Amb
els anys, un parell de germans es van dedicar al ram de I'hostaleria. Rumia
l'Asunción que potser el nom de «ca la Lliga» podia venir del fet que era punt
de trobada dels futbolistes locals. Ca la Lliga... de futbol. Anteriorment, la
casa era coneguda pel nom d'una de les àvies: ca la Cisca.
Guimerà, situat al marge dret del riu Corb, avui no arriba als 400 habitants;
en l'època de la guerra estava a l'apogeu, amb uns 1.500 habitants. Ara hi
abunda la nova construcció, de segones residències. Un poble, doncs, on sempre
s'ha conegut tothom. Joan Duch, historiador i autor de diverses publicacions,
explica que està preparant el guió d'una representació-prevista per a l'agost-
que simbolitza com es va viure la guerra a Guimerà, on no es va vessar sang. Es
representarà l'episodi en què el comitè republicà de Guimerà va salvar la vida
del rector, mossèn Francesc Camí, avisant-lo amb prou temps perquè pogués fugir
i amagar-se. Durant la Guerra Civil, s'ha comptat que uns 24 homes van
desaparèixer o morir, i Guimerà no es va escapar tampoc de les situacions de
tensió pròpies d'un poble petit en què les represàlies no havien de ser
estranyes. Ser un poble petit en què tothom es coneixia, peró, comenta Duch,
també va servir per evitar la pèrdua de persones dins dels seus límits: «Van ser
prou llestos per aconseguir que no hi hagués cap mort.»
|
