LA VILA MEDIEVAL DE GUIMERÀ
La vila de Guimerà situada al sud-est de la comarca de l'Urgell, amb fortes singularitats segarrenques, es troba al curs mitjà de la vall del Corb, té ascendències de població a partir del neolític, restes de l'època romana i possiblement continuació de la visigòtica fins a la Reconquesta. El propi nom de Guimerà, s’ha atribuït a un topònim germànic, WIGMAR, encara que hi ha referències de poder demostrar que és una paraula del Baix Imperi Romà, d’arrels germàniques.
Les viles medievals són la majoria de les poblacions que tenen tota la seva urbanització al voltant d’un o més punts dominants (castell, temple); altre grup les anomenades ciutats acròpolis, les que cercaven llocs elevats i destacats.
L’origen de la ciutat medieval és el mercat.
Els protagonistes d’aquestes repoblacions foren: el pagès, el monjo, el noble, el burgès. La ciutat medieval va néixer, com a tal, en el segle XI i es desenvoluparen en els segles XII i XIII.
ELS CARRERS I PORTALS
La vila medieval està dividida en una sèrie de barris i els seus carrers són , en alguns llocs, de forta pendent. Els carrers porten al centre, a la plaça Major, i també condueixen a les portes de sortida de la vila. Els carrers són: estrets, costeruts i tortuosos. Els ràfecs sobresurten de les teulades, i fan de canaleres continuades. L’alçària de les cases és de quatre pisos: la part baixa, on hi ha l’entrada, l’estable i, per sota l’entrada, el celler; el primer pis, la cuina, el menjador, un rebost i alguna habitació; el segon, la sala gran, les habitacions, entre elles, la cambra fosca; el que seria el quart pis, és la golfa, normalment, tota d’una peça, sota teulada, on s’hi guarda de tot; a vegades també hi podia haver una part dedicada a galliner, si la casa no disposava d’un corral.
El casc antic queda delimitat perfectament dintre d’una
forma rectangular irregular, amb variacions el·líptiques, per quatre
portals que foren altres tantes portes d’entrada, així com tres possibles coberts prop
de la muralla que també podien tancar-se.
Són importants els carrers
que surten dels portals; només un d’ells, el portal de Tàrrega o de Ponent, va donar
lloc a la formació d’un carrer raval.
Actualment es conserven tres portals
adovellats, de mig punt, que donen l’entrada a la vila pel nord, est i oest, a
més a més de dos coberts-portals, situats a l’oest, lloc per on va créixer més
el poble.
El portal principal devia estar en la part baixa, prop de la carretera actual i
del riu, en
el lloc on encara avui els guimeranencs, per una tradició oral, anomenen
precisament
«el portal», on comença el carrer de la Font i no hi ha cap mostra d’antic
portal i que possiblement va fer desaparèixer l’anomenada rubina de Santa Tecla, del 23 de
setembre de 1874, la qual s’emportà la major part dels carrers de les Piques i
Jussà,
degut a les febles parets-muralles que tenien dites cases per la part sud.
ELS ESCUTS DE LA NOBLESA
Pels escuts que hi ha esculpits en els portals existents es pot seguir la possible cronologia constructiva, així com l’evolució urbanística de la vila.
La primera i senzilla muralla del sud, es va ampliant i en els segles XIII i XIV es construïren els portals d’orient i de ponent. Hi ha constància que l’any 1393 s‘edificà la part de muralla que uneix el castell i la nova església gòtica, enderrocant la primitiva, la qual era romànica, i en la mateixa època foren refetes i ampliades altres parts del tancat emmurallat. Més tard, en el segle XVI, s’obrí un portal, en la part de la muralla citada, unint la torre-campanar amb el castell.
LA VILA CLOSA
El recinte emmurallat de Guimerà tancà el poble per la part nord i est, fent l’església de paret i de muralla. El poble va créixer per aquest costat, on alguns corrals i cases foren habitades més tard. En els segles XVI i XVII les cases ocupaven tot el recinte fins a la plaça Major, edificant-se després els carrers de la part baixa, i per la carretera i l’altre costat de riu, pels carrers de Sant Jordi i alguna casa del carrer de la Salut.
En cada angle del rectangle urbanístic es bastiren torres de defensa, de les quals una era el mateix campanar i les altres fortificacions quadrangulars en la seva base, les quals sobresortien uns metres del pany de les muralles.
Guimerà formaria part del grup de ciutat nuclear, on la població va créixer al redós del castell, bastit dalt de la serra i dominant la vall del Corb. Aquest nucli, ben delimitat per l’orografia del terreny, era una autèntica fortalesa natural i completament emmurallada.
Una església romànica estava edificada prop del recinte del castell, i que, després, en el segle XIV, en construïren una de més gran d’estil gòtic, la qual cosa confirma que eren els dos centres de poder o nuclis, als peus dels quals va créixer la vila de Guimerà.
La necessitat de defensar-se fou, des del segle IX, com una de les causes que, pertot arreu, s’aixequessin fortaleses i recintes emmurallats. Com a primera conseqüència de la formació del recinte emmurallat tenim l’organització d’un sistema de contribucions voluntàries per finançar les obres de construcció i de manteniment de les muralles.
La ciutat medieval era un reducte de defensa pels seus habitants i per aquells que s’hi poden aixoplugar. Poc a poc, aquella necessitat de conservació i manteniment va donar lloc a l’origen de les finances municipals i de caràcter obligatori, fent-se extensiu a altres obres comunitàries.
EL CENTRE DE LA VILA LA PLAÇA MAJOR
No hi ha dubte que tota la vida del poble es desenvolupava en la plaça Major, porxos i porxades, anomenats a Guimerà «les ascorones» i «els aubalços», i al redós del castell i de la plaça de l’església. El petit comerç, en un medi totalment rural, havia de possibilitar l’intercanvi de béns de consum i d’equipament entre els camperols dels pobles veïns i els comerciants ambulants.
La plaça podia ser el centre de reunions setmanals i s’habilitaren construccions provisionals i llocs de venda, com encara avui es pot veure en el mercat del dilluns a Tàrrega, ara l’únic de la rodalia.
Es conserven els pergamins reials
sobre els privilegis que autoritzen el mercat i les fires de Guimerà.
La ciutat medieval té el centre de
la població dins de l’eix fortalesa-església.
L’església i la plaça aglutina més
la població que el propi castell, degut al caràcter religiós de l’Edat Mitjana
que influirà en centralitzar la vida al voltant de les esglésies.
MERCATS 1 FIRES
El creixement urbà anirà paral·lel, a partir del segle XI, al desenvolupament del comerç, arrel dels mercats i fires. Els mercats foren el centre de les primeres aglomeracions comercials. Els mercats eren reunions, una vegada a la setmana, dels pagesos de la rodalia i d’alguns primers comerciants-xarlatans.
Si bé començaren a les portes del recinte, per on s’entrava a la vila per un dels camins més freqüentats, fou l'inici de les futures places, ja que foren el lloc que setmanalment agrupaven una població flotant de venedors i compradors. Moltes vegades, l’única plaça de la vila, va patir una transformació, en ser el lloc del mercat com un petit centre mercantil.
ELS MONESTIRS CISTERCENCS DE GUIMERÂ
Donada la importància que
en la cultura i en la vida medieval adquireix l’organització monàstica,
Guimerà tindrà clares influènciés dels monestirs de la Bovera i a partir de 1249 del de Vallsanta.
La vida religiosa dels monestirs cistercencs a Occident, estava immersa enmig de la vida rural, i no dels assentaments urbans com els del cristianisme grec i bizantí.
Els monestirs són els grans repobladors, vinculats directament al camp. Els fonaments històrics de la fundació eremita s'inicien en el puig de la Bovera vers 1176, amb la creació del cenobi de Santa Maria de la Bovera, situat a 2 quilòmetres de Guimerà. Posteriorment va anar creixent i el 1235 es començaren a edificar el nou monestir de Santa Maria de Vallsanta, situat en les terres planeres de la vall del Corb, i el trasllat es va consumar el 1249.
Les possibles causes de la fundació del monestir de la Bovera, molt prop del de Vallbona i del Pedregal (Talladell-Tárrega), és el de l’estabilització de la reconquesta durant molt anys en aquestes terres ermes i dins dels límits fronterers d’àrabs i cristians.
CONCLUSIONS
«Un castell i una primitiva església romànica edificats al capdamunt de la serra, foren el nucli inicial de la població que, poc a poc, va anar creixent cap avall, amb carrers irregulars, estrets i costeruts, que juguen amb el pendent del terreny i tenen un cert ordre d’orientació, d ‘est a oest i de nord a sud.»
«És característic de Guimerà la varietat d’arcs i de coberts que es troben en els carrers de la part vella.»
Joan Duch i Mas