Aquí, a aquesta composició podem veure per primera vegada en tot el seu
conjunt la grandiositat de l'obra més important de
Ramon de Mur,
el
RETAULE
DE GUIMERÀ
que va ésser pintat entre
1402 i 1412.
Solament tenim breus referències de recollida d'almoines entre
1402 i 1412 per pagar el retaule i que han estat les úniques que han
servit per datar tan important obra. Es un retaule grandiós, dels més grans de la època, doncs
les seves mides eran 7.30m d'alt
per 5.24m d'ample.
La seva ubicació a l'església de Guimerà està plenament
justificada al tenir documentació de les reformes fetes l'any 1865 per
la construcció de l'absis actual i la desfeta del gran mur pla amb que
tancava l'església i que no cal dir que fou el lloc ideal pel grandiós
retaule. Si bé la reforma va seguir un estil de línea gòtica es va
quedar el retaule desmuntat en algún lloc de la sagristia i "sustituit
per un de falç d'apariència gòtica".
Es tracta d’una pintura al tremp sobre suport de fusta de
noguera. Les motllures originals són de fusta de pi. El suport està
cobert per tela però no homogèniament a tot el retaule, ja que en alguna
zona hi ha trossos de teles de diferent trama. La preparació es de tipus
tradicional: guix i cola d’ossos, blanca i gruixuda.
L'obra s'enquadra dins de la
pintura gòtica
catalana d'estil internacional.
Aquest estil
es defineix per l'elegància
de les formes, la desaparició del color daurat dels fons i per la
utilització abundant de colors.
El gòtic català va ser un moviment íntimament lligat a Europa, un referent
continu al llarg de dos-cents anys, doncs les manifestacions inicials del gòtic
a Catalunya daten de final del segle XIII.
Es una obra molt
interessant per les mostres de perspectiva i pels dissenys
d'arquitectura i mobiliari que, junt amb els elements de dibuixats i
acolorats paisatges, donen el marc ideal a les seves estilitzades
figures, riques en color i estudiat vestuari. Les elegants composicions
d'interiors són la mostra complementària de les pintures on integra la
terra amb plantes i animals.
Aquesta es una de les nombroses obres que l'autor des del seu taller de
Tàrrega, va realitzar a les comarques de l'Urgell, la Segarra, la Conca
de Barberà i les Garrigues. Una
característica de Ramon de Mur es que no se li reconeixen deixebles
degut a que tenia la costum de treballar sol o bé amb molt poca ajuda.
Això ens porta a suposar que el Retaule
de Guimerà el va fer ell tot sol.
Actualment d'aquest retaule s'en conserven 23 taules, de les 32
que tenia originalment, al
Museu Episcopal de Vic.
El retaule va entrar al Museu Episcopal de Vic a finals
del segle XIX, ja que figura en el catàleg del Museu, que va ser editat
l’any 1893. Les taules estan inventariades amb els números 853, 854,
870, 876, 877, 878, 880, 881, 882, 883, 884 i 888.
Nosaltres ens preguntem com aquest retaule va arribar al
Museu de Episcopal de Vic. Es molt probable que fos quan el bisbe de Vic
Josep Morgades amb motiu de la exposició Universal de Barcelona de 1888
va fer una crida a tots els capellans dels pobles arreu de Catalunya per
tal de recollir tota mena d'obres que tinguessin a algun racó de la seva
parròquia. Tres anys desprès, a l'any 1891 el mateix bisbe Josep
Morgades va inaugurar el Museu Episcopal de Vic on hi va col·locar totes
les obres que va recollir.
Veure el Retaule de Guimerà complert
(126K).
Veure el Retaule de Guimerà restaurat
(426K).
El Retaule de Guimerà ha estat restaurat en
dues ocasions (els anys 1985-86 i l’any 1997). Els criteris de
restauració han estat amb criteris totalment oposats. La primera
restauració va afectar a la taula centra (El Judici Final) i es va fer
amb criteri il·lusionista. La restauració de 1997 es va fer amb un
criteri totalment arqueològic i el resultat es
tal i com el podem admirar avui al Museu Episcopal de Vic.
|
|
 |
 El retaule fou una de les grans creacions del gòtic. La paraula
retaule és una contracció de rere taula. És una estructura que va
evolucionar quan els frontals, elements decoratius de forma horitzontal
que es col.locaven davant dels altars, es van situar també a la seva part
posterior. A Catalunya, el retaule va tenir la mateixa
transcendència que el vitrall a França. Els edificis francesos buidaven
els seus murs, i cobrien les obertures amb finestrals i rosasses de vidre
policrom que vessaven jocs de colors al seu interior. Però la catalana era
una arquitectura meridional que no donava tanta importància a la llum, i
per això va potenciar altres solucions decoratives. Allò que distingeix el retaule és el seu sentit narratiu, oposat a la lectura simbòlica,
metafòrica, del romànic. Els artistes necessiten espai per explicar les
biografies de Crist, de la Mare de Déu o dels sants, de forma que la peça,
que al principi tenia una mida pròxima a la dels frontals, va anar
augmentant les seves dimensions. A la segona meitat del segle XV, moment
culminant d’aquest procés, els retaules van arribar a tenir
proporcions que gairebé es podrien qualificar de gegantines.
Un retaule es composa d’una
taula central,
on apareix el titular o sant -podia ser més d’un- a qual està encomanada
l’obra. A dalt, s’acostuma a representar el Calvari (Crist a la creu). A
les
taules laterals,
també conegudes com
carrers,
es representaven els episodis més transcendentals de la vida dels
titulars, distribuïts en compartiments. A la part inferior hi ha un bancal
apaïsat: la
predel.la.
Sovint, reprodueix el Crist sofrint (sense creu), flanquejat per la Mare
de Déu i per Sant Joan. De vegades també són presents els comitents de
l’obra -autors materials de l’encàrrec- i els seus escuts, signes
propagandístics de llinatge. Igualment, els emblemes heràldics es
col.loquen en altres punts estratègics del retaule, sense destorbar la
visibilitat de les escenes.
|
|
El
Retaule de
Guimerà
és per damunt de tot un retaule de salvació. Podem
veure al mig de la taula central i a la única taula que encara es
conserva, una magnífica representació del Judici Final.
A aquesta taula, l'artista mostra tota la seva imaginació
utilitzant una gran riquesa de dibuix i color. Cal fixar-se com
reflecteix les escenes gesticulants dels condemnats i les cares molt
expressives dels dimonis, com a contrast de la serenor de línies i color de
les figures que formen l'entorn celestial.
Es una taula surrealista, on a la part superior està el
cel
on veiem a Deu impartint justícia. Al
centre hi podem veure un remolí d'aigua roja que arrossega alguns
personatges cap a l'infern
i finalment a l'esquerra, dins d'uns forats, es veu gent demanant ajuda,
el que es una manera de representar
els llimbs.
Podem veure aquí que l'Església era força tolerant en aquell moment. Si
observem els personatges que estan representats a l'infern podrem veure
gent de molt alta posició, reis, clergues, dames
vanitoses i fins i tot un bisbe. |
 |
