Els monestirs cistercencs de la comarca de l’Urgell, situats a les valls fèrtils dels rius Maldanell, Ondara i Corb, El Pedregal, al Talladell, La Bovera i Vallsanta, a Guimerà, es desenvoluparen a l’entorn del cenobi de Vallbona.

La Regla de San Benet aconsella que «cap dels nostres monestirs han d’ésser edificat a les ciutats, castells i viles, ans en llocs allunyants del tracte amb els homes”, norma que complien tots aquests cenobis que estaven integrats en la natura i ben isolats. Amb tot, recordem que, en referència a l’aplicació del Concili de Trento, en el capítol cinqué es disposa que els convents de religioses siguin traslladats a llocs segurs, per tal d’evitar saqueigs i profanacions, i àdhuc comporta el seu tancament. Són altres temps que ajudaran, per les mateixes raons, a l’extinció del monestir de Vallsanta a partir de 1589.

L’espai que ocupava tota la clausura del monestir i les seves dependències, es pot seguir avui pels voltants de l’església, així com també podem trobar alguns murs del seu perímetre. La finca seria un recinte tancat d’una superficie rectangular d’una hectàrea, amb dues portes: una al nord-oest, documentada arqueològicament, prop del camí que puja a la Bovera, i l’altra pel sud, situada a l’entrada als horts.

La base romànica
Les dates documentals de l’edificació i l’ordre de trasllat de les primeres monges de la Bovera a Vallsanta, al s. XIII, són confirmades per l’arqueologia amb les restes trobades, fonaments de l’arquitectura romànica.
Es podria parlar d’una primera construcció romànica, com es pot observar amb la porta lateral, avui mig enterrada, i entrada lateral pel nord. Consta de grans dovelles, amb una senzilla decoració funcional: un bordó que surt sobre les mateixes dovelles, per escopir l’aigua.
Per les restes citades i per l’orientació de la portalada romànica, es confirma l’existència d’una primitiva capella romànica anterior a les restes actuals.
El fet més característic d’aquesta possibilitat és poder confirmar que la portalada romànica no esta ben trabada i lligada amb la paret nord de la nau de l’església.

L’església gòtica
L’església era la primera dependència monàstica que s’edificava. Com gairebé totes, la orientació de l’església de Vallsanta és d’est a oest. L’església és la peça de la qual en resta més documentació arqueològica; fonamentada sobre base quadrangular amb un absis poligonal. Que aquest absis sigui triangular, ho destaca l’arquitecte Josep M. Mora  com una tipologia cistercenca, però única i poc freqüent en la distribució de les capelles. Es una obra monumental, de pedra picada, construïda al nord-est de la finca i clausura. És d’una sola nau de 20,50 m de llarg, per 9,80 m d’ample.
L’arqueologia haurá d’explicar l’evolució de la planta i les fases de la seva construcció, així com la comunicació amb la resta del monestir. Caldrá també confirmar arqueològicament si les paraules «in capítulo dicti nostri monasterii» o també «congregati in capítulo», fan referència a la sala Capitular o a un simple habitació per a efectuar-hi reunions comunitàries.

Documents d’obres del segle XIV
La construcció d’una capella on hauria de ser enterrat el cavaller Bernat de Boixadors, ha motivat diferents interpretacions. Segons s’ha documentat, Sibil·la de Boixadors, priora de Vallsanta, signa el contracte per a la construcció de la capella. Sembla ser que, per diversos motius, aviat l’església va tenir seriosos problemes arquitectònics. Les obres de la capella deis Boixadors (1345), fetes per «Arnaldo Sabeyla, magister lapidis habitatori Guimerani “, la qual cosa va motivar tocar la paret de migdia, podria ser la primera causa de deixar feble alguna fonamentació o no tenir previstes les pressions deis arcs i voltes de la nau en la construcció de la capella.
Són d’aquesta época els contraforts en l’absis i l’afegit d’arc diafragmàtic en la part de ponent. Encara avui s’observa un gran contrafort de base quadrada fet per aguantar el pes de la paret de migdia de l’absis.

Les restes actuals
L’estructura de l’església mostra el moment d’introducció de l’arc ogival. La novetat és també la volta de creueria en la nau, que encara es pot apreciar en les capelles de l’absis.
El rigor constructiu del gòtic s’observa en el repartiment de les càrregues i es complementa amb les lligades horitzontals que es poden contemplar en aquesta obra, per les obertures i enderrocs en la paret nord de l’absis.
Els tres finestrals gòtics, ben conservats, mostren les escletxes per situar els vitralls en cada finestral. La novetat de la lluminositat a l’interior de l’església, amb la varietat de llums que emanen de les vidrieres i  l’enlluernament, donava una nova visió de la construcció gòtica del Cister.
 

El claustre de Vallsanta
Un tema que ha de resoldre l’arqueologia és la ubicació i existència del claustre, peça central de tot monestir cistercenc, que no és citat a l’inventari que conservem del monestir, i tampoc esta situat arqueològicament.
Està documentat que l’any 1272 Jaume I estableix un llegat per a la construcció d’un claustre.
Segons Joan Bonavia, el «claustre vell» de Santes Creus podria haver estat el de Vallsanta, i que part de les pedres de Vallsanta varen ser traslladades al Cenobi del Gaià durant el segle XVII.
Per a l’inventari de l’església, crida  l’atenció que un monestir tan petit tingui tanta roba litúrgica i de qualitat, amb els senyals heràldics dels senyors que havien fet  l’ofrena i que són els mateixos que van sufragar l’esgiésia.

Els Boixadors
La capella construïda en aquella època es pot atribuir a què fos conseqüència del testament de Bernat de Boixadors, per a ser-hi enterrat. Cosa ben diferent i independent és que la figura jacent trobada en un lloc de trasllat, fos de dit senyor.
La figura del cérvol, propi de l’heràldica dels Cervelló, és la més emprada en tota l’església de Vallsanta, i no en trobem cap com la què es pressuposa dels Boixadors: una sírvia esmotaxada o sense banyes.
Cal tenir present que també Guerau Alemany,  en el seu testament de 1304, ordenà que el seu cos fos sepultat a l’església d’aquest monestir.

CONCLUSIONS
Per a la historia, defensa i recuperació de les restes del monestir de Vallsanta, un  document de l’arxiu municipal de Guimerà testimonia l’arrendament de la finca de l’antic monestir, i que la reserva de les pedres que eren propietat del senyor de Guimerà: «Item, se ha reservat dit Pror. La pedra de la església de Vallsanta que esta contigua a dit hort y la de las casa que estan dintre de dit hort tot lo qual consta més llargament amb acte rebut en poder del rector de Guimerà a 2 de octubre de 1684».

Tornar a l'inici