|
Els monestirs cistercencs de la comarca de l’Urgell, situats a les valls
fértils deis rius Maldanell, Ondara i Corb, El Pedregal, al Talladell, La
Bovera i Vallsanta, a Guimerá, es desenvoluparen a l’entorn del cenobi de
Vallbona. Antoni Pladevall afirma que dits monestirs sempre li restaren
vinculats, tot formant una petita congregació, consideració que avui dia
és molt discutible.
La Regla de San Benet aconsella que «cap dels nostres monestirs han
d’ésser edificat a les ciutats, castells i viles, ans en llocs allunyants
del tracte amb els homes”, norma que complien tots aquests cenobis que
estaven integrats en la natura i ben isolats. Amb tot, rccordem que, en
referéncia a l’aplicació del Concili de Trento, en el capítol cinqué es
disposa que els convents de religioses siguin traslladats a llocs segurs,
per tal d’evitar saqueigs i profanacions, i àdhuc comporta el seu
tancament. Són altres temps que ajudaran, per les mateixes raons, a
l’extinció del monestir de Vallsanta a partir de 1589.
La situació de Vallsanta, entre els camins de viles i monestirs, afavoria
la seva intercomunicació, visites i el poder practicar el seu lema de «ora
et labora». En referencia amb Guimerà, de bon començament, per les obres a
fer al cenobi, les relacions amb els senyors, amb la Universitat de la
vila, els habitants i els menestrals, els seus contactes, deurien ser
freqüents. Com observem pels contractes de treball, els picapedrers i
mestres d’obres els trobem a Conesa, Guimerà, Cervera, Igualada i
Ciutadilla; per exemple, trobem citat, entre d’altres, el «fuster i mestre
d’obres del lloch de Ciutadilla».
Per Guiu Sanfeliu, i seguint el traçat actual dels
camins antics, Vallsanta es comunicava amb Vallbona per Ciutadilla, Nalec
i Rocafort de Vallbona; amb el Pedregal, per la Bovera,
Verdú i Tárrega. En aquelis temps, la repoblació del
Cister a la vall del Corb va poder ser un revulsiu
amb possibles millones dels conreus i d’intencanvis amb avenços en
l’agnicultura, especialment als segles XIII i XIV.
Una vegada consumat el trasllat de la Bovera a Vallsanta, «noviter
edificatum» (1237), el nou edifici tenia la capacitat d’acollir la
primera comunitat. Está documentat que «durant els temps d’aiguats,
revoltes i malalties», les monges deixessin Vallsanta per refugiar-se a la
Bovera, com l’any 1403, per la pesta. Anar a la Bovera era seguir pel
dret, enmig de zones de bosc, fins arribar pel camí de Guimerà a dalt de
l’ermita, situada a 589 metres. Una altra opció era donant la volta per
Guimerà, a uns dos quilòmetres.
L’espai que ocupava tota la clausura del monestir i les seves
dependències, es pot seguir avui pels voltants de l’església, així com
també podem trobar alguns murs del seu perímetre. La finca seria un
recinte tancat d’una superficie rectangular d’una hectàrea, amb dues
portes: una al nord-oest, documentada arqueolégicament, prop del camí que
puja a la Bovera, i l’altra pel sud, situada a l’entrada als horts.
Possiblement, pel camí de Guimerà, prop de la sèquia, es podria entrar
directament a l’església per la portalada romànica, i assistir a
determinats oficis de les monges.
A poca distància hi han les restes del molí del Coromines, on es feia la
moltura amb la força de l’aigua del rec de Vallsanta, que des de Guimerà
arribava a les finques d’aquesta partida de terme, citada com a «quadra de
Vallsanta».
Per les dades del llibre Capbreu de Guimerà de l’any 1608, podem fer unes
acotacions a la finca on estava ubicat el monestir de Vallsanta i, segons
les declaracions dels pagesos de l’época, Vallsanta era «tota aquella casa
y cerca o clausura de Vallsanta des de la primera porta amb les cases i
patis que en dita Vallsanta hi ha fins a la séquia sobre el monestir»; en
dit document es parla també de «l’hort clos», «la casa del pastador», «los
estables que són prop del ciler», «els molins del monestir», «dits patis i
horts pugue conrear», i d’«una clausura de cases y horts de tinguda de
setze quartans de sembradura». L’any 1860, la finca, ja en mans de
particulars, es descriu així: «pago o destrito de Vallsanta, diez porcas
de regadio.
Podem trobar en el terreny del monestir uns tres nivells, poc
diferenciats: el més alt, prop de la sèquia, on està ubicada l’esgiésia i
algunes dependències; separat pen una paret, un gran espai, pla i quadrat,
era el centre del monestir, on hi tindria el seu lloc el possible claustre
i d’altres edificis. Un tercer nivell, també separat per murs, serien els
espais dedicats als horts, arbres fruiters i conreus. La frontera natural
al sud era la llera del riu Corb.
|
