 |
|
Fins a mitjans del segle XIX l'únic gel disponible al mercat era el que s'obtenia amb l'explotació del fred natural. Els pous de la neu, casa de la neu a Mallorca, dits també pous del gel o del glaç, són espais arquitectònics, correctament dissenyats i projectats i que tenien com a objectiu el de conservar i servir al poble i al comerç, trossos d’aigua gelada, sigui conservant el gel o la mateixa neu. Pel seu punt de construcció i les formes, els pous de neu o de gel són construccions de gran valor arquitectònic. Així podem dir que els pous de la neu formen part del patrimoni com a elements d’una tipificació rural i com a edificis a conservar.
Breu història - La història de l’ús de la neu s’inicia a Mesopotàmia cap a l’any 1700 a C. - És possible que en l’època de la cultura Ibérica alguns dels aljubs foren dipòsits de neu. - Sembla que a Grècia al s. V a C. l'ús de la neu era ja general i tot fa pensar que ja existia un comerç organitzat. - A Roma al s. I, la neu era molt utilitzada, fins hi tot, per a refrescar el vi, per a la qual cosa s’usava un recipient d’argila, de metall o una simple funda de tela que contenia la neu. - Amb les invasions bàrbares s’inaugura un període obscur a Occident pel que fa a l’ús de la neu. Seran els àrabs els continuadors i del augment d’un actiu comerç internacional de neu i gel a la zona Mediterrània oriental i el Pròxim Orient. - A partir del s. X, l’ús de la neu arribarà al món islàmic peninsular i al comerç d’aquest element serà freqüent a Còrdova i a Mérida. - A l’Espanya cristiana medieval era bastant coneguda i utilitzada la tècnica de la neu per a refredar i conservar aliments. Amb tot la seva utilització degué constituir una part dels luxes dels cortesans. - A la fi del s. XIV i al XV, l’ús de la neu als regnes peninsulars era ja habitual entre la noblesa i les classes altes. Segons uns treball de P. Boira i Muñoz, El comerç de la neu a la Plana de l’Arc, (Castelló), fou en aquestes terres i a mitjans del segle XVI, quan s’introduí o s'inventà les tècniques de conservació de la neu en pous, caves o neveres.
|
|
Els pous de la neu es poden situar, dins de la població, fora o a l’entorn de la vila. Així tenim a les afores el de Guissona; el de Bellpuig , enfront de la gran escalinata de l’església, junt a l’Ajuntament; el de Tàrrega al carrer del Pou del Gel, prop del castell; els dos de Lleida estaven localitzats a la falda superior de la Seu Vella ; entre els situats dins de la mateixa població com els de Verdú, Guimerà, el de Cervera també està sota la plaça Major. A Vallbona de les Monges hi ha restes de la volta a la plaça del monestir. Al poble del Vilosell està soterrat prop de la muralla. El d’Oliana està situat vora el riu de la Flor , als afores de la vila. A Forés hi ha una partida que s’anomena “lo pou de la neu”, fora del poble. El pou de Juneda, recuperat i restaurat, te 8 metres de diàmetre a la base i està situat al sud, prop del poble. El pou d’Agramunt, era de propietat municipal i es troba “al tossal del convent”. A Santa Coloma de Queralt hi ha un pou a les afores i dos més al santuari de Bell-Lloc. Tots els pous de la neu o del gel són documentats entre els segles XVI al XVIII. Aquests pous de gel facilitaven als veïns uns mitjans de refrigeració, especialment de begudes. Eren les primeres neveres del fred artesanal. Al segle XIX van deixar de ser útils.
|
|
La neu o el gel La matèria primera era el gel o la neu. El gel provenia de l’aigua de fonts properes, basses, de sèquies artificials fetes exprés, on s’hi abocava l’aigua en basses de gran àrea però poca alçada, on es gelava i es guardava. Un pou de gel buit és un espai que necessita de la seva conservació, neteja, el personal necessari i la matèria primera i que tot demana un ordre de col·locació. Si es comença a omplir, es posa al fons del pou, un gruix de rama de prop d’un metre, per evitar el remollir-se. A les vores, també s’hi posa material, per fugir del contacte amb les parets. Després es posa un pas de blocs separats entre ells per glaç, picat, rama i palla, S’estén un altre pis de rama petita i palla i a sobre un segon pis de glaç, i a així fins a omplir: es tapa tot amb palla i es procura que durant l’extracció el material resti sempre cobert d’una bona capa de palla.
Pel que fa a la recollida de la primera matèria i quan el
glaç té 20 cm. de gruix a llavors és el moment de començar la campanya de
recollida. L’utillatge de la indústria consistia en serres, ganxos,
martells, destrals, sàrries i motlles per al tall regular el glaç.
El pou es tancava hermèticament, amb una pedra rodona, en la part alta de la volta de pedra i a nivell de la superfície de la plaça, en el cas de Guimerà. Per extreure el gel es necessitava uns tres homes: dos dins del pou i un fora per pujar els blocs de gel. Els que baixaven al pou per l’entrada lateral i descobrien i netejaven els blocs de gel i preparava en petits cabassos o sarrons, amb la palla oportuna, i segons el forat circular pel qual es pujava, possiblement amb una corriola i un torn, cada tros de gel i es carregava al carro, preparat amb sàrries i palla per transportar el gel. Cal pensar que aquesta operació es tenia que fer en hores de bon matí i de la millor fresca. Pel desguàs de l’aigua que es produeix al fondre's el gel, hi ha una canal que envia el líquid fora del pou per evitar el remolliment. Aquesta és dipositada en un pou lateral des d’on s’extreu mitjançant una politja. Amb tot cada pou del gel té el seu sistema per fer la neteja i el desguàs més oportú. En el cas del pou de Guimerà i tenint present els desnivells dels carrers i de la plaça, caldria buscar la sortida en el baixos de la casa propera del carrer de Jussà fins arribar amb una canalització fins al riu Corb. Quan el producte estava preparat i arribaven els mesos calorosos, s'establia un important tragí de neu o de gel fins als llocs de consum. Començava el negoci del gel i s'establien xarxes de distribució local, comarcal i regional. |
|
Les funcions serien les de facilitar als veïns un mitjà còmode de refrigeració.
- La primera de les funcions seria per a la conservació
d’aliments, com era el peix, per possibilitar el trasllat terra
endins. - En segon lloc, l’ús terapèutic, el qual té una continuïtat des del món clàssic.
- Medicinal: Juan Aranda(1986), en parlar de Còrdova,
descriu bé les finalitats terapèutiques del gel: “tallar hemorràgies,
rebaixar la febre, combatre inflamacions i suavitzar el dolor (mal de cap,
cremades...)” La venda de neu a l’hivern era obligada per la presència de
malalties. Era una de les preocupacions de que no falti la neu per als
malalts. - En tercer bloc , l’ús gastronòmic, tant per a refredar aigua, vi i altres begudes, com per a la preparació de gelats i xarrups, segons les zones. Es a dir, refrescar les begudes, fossin o no alcohòliques, un cop arribat l’estiu i que s’acostumaven a barrejar-les amb gel. En la majoria dels arrendaments públics de venda a la menuda de licors i vins , s’obligava que es disposés de gel per al consum de la població durant la temporada de calor. Així doncs, podem parlar del gel com d’un mitjà de conservació, sobre tot, de determinats aliments (peix, fruita, carn). |
|
|
|
EL POU DEL GEL DE GUIMERÀ
Actualment l’entrada al pou del gel es fa a través del baixos de la casa que posseeix David Bergadà, a cal Negre.
També és un fet molt curiós que Guimerà, tenint pou de gel, sigui citat en la documentació del pou de la Pasquala, dient que el rector de Guimerà era un bon client en el repartiment de gel des de Montblanc a mitjans i finals de segle XVIII, la qual cosa fonamenta que el de Guimerà estava fora de servei. |
|
|
|
Els anys de bones nevades aprofitaven tota la caiguda a la plaça i al seu entorn. Els gorgs encara són record i que la tradició oral els hi posava nom i que podien canviar en el temps: el del Florensa, el de Mossèn Jaume. el del Barri Cal tenir present quines fonts es recorden com a llocs on normalment hi rajava aigua i donava lloc a fer-hi petites basses: són les fonts de la Cirera, la dels Ballesters, La Fonteta, Sangola, del Tardà, del Patam a les Julianes, Salamona, Vinantella,.. En el capbreu de 1608 hi ha citades: la Font de Grau Farrer, Font Major, font del Mortero, del Pou, Font Salada, de la Salomona, de les Vidielles, de la Vilaltella Les basses localitzades al terme de Guimerà i que avui estan seques si be encara es pot observar el seu espai: Pla de l´Ametlla, Salla, Bellesambarbes, dels Pous. Pel que fa a les basses segons el capbreu de 1608 hi ha documentades: Bassa de l’Abellar, del Nofre Domenech, del Molí de Baix, del Pla de l’Ametlla, del rec dels Palaus, bassa per amerar cànem al diumenge del senyor. Entre els recs es citen: el de l'Alemany, Sant Miquel, Sant Pere, Vallsanta i el de les Voltes. Els molins documentats al 1608, es poden escriure: el Molí de Baix, Molí Nou. Molí del Senyor, Molí de la Vila, Molí de d’en Santolí (Vallsanta), Molí de la Cadena, Molí del Coromines, Molí de l’Armengol, Molí de l’Eura (Arrelat) Molí del Sebastia Llort, Molí del Rosich i el Molí de la Bovera. |
|
|
|
CONSUMIDORS DEL GEL Entre els bons clients es citen el Monestir de Vallbona de les Monges, i minoritàriament, el de Santes Creus i els Rectors de Guimerà i de Sant Martí de Maldà. Amb tot, cal pensar que el consum estaria ben estès a tota la població i distribuït en petites dosis (podrien ser tasses), especialment en diades assenyalades, celebracions de festes religioses i fires o dies mercat i, sobre tot, per malalties. Està documentat que les despeses per gel les aportaven les classes altes. En determinats moments i en una ciutat, aquest producte es considerava com de luxe. Amb tot als pobles sempre hi han alternatives, en el cas de Guimerà per guardar determinats aliments tenien el celler, les golfes, als aires del seré i la marinada, els pous que hi havia a moltes cases amb aigua molt fresca que si bé no era bona pel consum, fou emprada per posar-hi el porró abans de dinar. Una primera nevera era, doncs. una galleda amb l’aigua del pou. També hi ha record dels porrons garbes que estava recobert de teixits amb llavors vegetals germinades i guardaven també el vi fresc. El gel era un producte que per la seva elaboració i per les despeses per la conservació i distribució era un bé buscat. Com que el senyor era el qui arrendava es reservava unes lliures de gel cada temporada. A Verdú hi ha constància "en cas que el senyor Abat de Poblet vinga a la presenta vila , donar-li per cada dia que hi estarà mitja arrova de gel". |
|
|
|
FORMA I MIDES
Segons els croquis publicat per Grau i Pujol en La indústria tradicional de Montblanc i la Conca de Barberà en el segle XVIII, les dimensions del pou del gel de Guimerà i a l’espera de la seva recuperació i restauració per saber del seu fons, són aproximadament les següents:
-Diàmetre:
6.30m -Passadís / túnel: entrada a 3.20m sota la plaça. -Llargada passadís: des de l’entrada de l’estable de la casa veïna, 5m; espai a l’accés antic, 1.5m; distància a la porta de l’antiga entrada; 3.5m. Total des de tot el túnel d’entrada, 9m. -Amplada passadís: 1m al començament del passadís, 70cm a la boca del pou.
-Alçària
túnel: de 1.40m
a l’entrada a 1.20m
a la boca del pou. Pel que fa a altres pous de gel tenen dimensions aproximades entre uns diàmetres de 5.50m a 6.90m i la alçària entre 6m i 8m. El de Verdú té de diàmetre al fons del pou, 8.90m. El de Santa Coloma de Queralt: 5.55m, 5.62m el de Montblanc. Els dos de Lleida tenien 6.75m i 8.75m de diàmetre. El d'Oliana té una alçària màxima de 8.30m i un diàmetre de 5.45m. La capacitat d’aquest pous de la neu pot variar entre 1 i 2 metres cúbics de gel. |
|
|
|
Els traginers eren els encarregats de vendre i repartir el gel fora del poble. La tradició oral i la documentació escrita no explicita aquest tipus de comerç a Guimerà. Si bé hi ha constància en el segle XX dels traginers que anaven a vendre i repartir oli amb els carros i eren normals els viatges en uns itineraris a Reus, Hospitalet i Barcelona per atendre als seus clients, els traginers de l’oli tradicionalment tornaven a casa als vols de la Festa Major, Sant Sebastià (20 de gener) i Sant Antoni (17 de gener). Encara avui es recorden les cases que hi havia traginers. Al arribar, els mesos d’estiu, el glaç es transportava cap als centres de consum situats generalment en àrees més baixes. Cavalleries i carros eren els mitjans de transport. El més freqüent era utilitzar mules o ases allí on els camins no permetien el transport amb carros. Els desplaçaments s’iniciaven al caure la nit a fi de resguardar la neu de la calor.
Així doncs, pel que fa als transportistes i repartidors de gel, feina d’estiu, no se’n té cap referència a Guimerà. La temporada solament durava quatre mesos, de juny a setembre, i era feina d’un bon grup d’homes. Eren els traginers, als qui corresponia l’aportació de matxos o mules i la seva feina era treure la neu de l’interior dels pous amb l’ajuda d’un home que posaven els arrendadors. Una prohibició era la d’emportar-se "trossos per a refrescar per lo camí en sa casa". Només es permetia refrescar l’aigua i el vi pel consum mentre romanien als pous. S’ha deixat escrit que un carro que portava 130 kg. de gel en podia perdre pel camí i segons el viatge, fins un 30%.
Un pou de gel ple presentava aquests continguts: estrats sobreposats de palla i gel ben atapeït, que es feia que es conservés perfectament fins arribar a l’hivern següent. L’arrendador era l’encarregat d’omplir el pou, vendre el gel, conservar, netejar el pou i fer complir les normes de les ordenacions i el dels preus acordats.
"A Verdú, el servei del gel començava al dia 22 d’abril fins al primers de novembre". "-- la lliura de pes correspon als 400 grams – l’arrova igual a 10 quilograms"
--
Tres-centes arroves de neu al preu de deu sous per arrova."
La propietat dels pous de gel podia ser pública o privada però donat que
en el moment de la seva conservació calia una bona inversió, generalment
varen ser de titularitat pública. Durant els segles XVI i XVII era costum
que les neveres públiques anessin a subhasta. En cas d’arrendament també es feia públic i la forma de pagament, diu, es farà amb dues pagues iguals "una al dia 15 d’agost i altra al dia 18 d’octubre del present any".
El preu global de l’arrendament del pou del gel, al Verdú del segle XVII
era de 30 lliures. Amb tot també està confirmat en altres notes que "un
any amb altre, 50 lliures". Els arrendadors tenien l’obligació de preocupar-se de tenir gel i l’incompliment del contracte permeti ser castigat amb diferents "bans" o multes.
Un pou de la neu, com el de Guimerà, podia emmagatzemar uns 100 m3. de
gel, tot ple. A partir de la meitat del segle XIX, el comerç de la neu va entrar en crisi que no va aconseguir superar. En part es podria culpar a l’augment de les temperatures mitjanes i un descens de les precipitacions, es a dir, seriosos problemes d’aprovisionament de neu. Amb tot, l’element decisiu en la desaparició del comerç de la neu és, sens dubte, la irresistible competència del gel artificial. Altre fet a tenir present, segons Boira i Muños, una reial ordre(22/V/1926) per la qual els pous de neu passaven a pagar contribució industrial: era la sentencia definitiva i la desaparició del comerç de la neu.
|
|
|
|
Josep M. Grau i Pujol, La indústria tradicional de Montblanc i la Conca en el segle XVIII, Montblanc,1989 Ramon Boleda Cases, Els Pous de Gel, arrendament i contractes. a Recerques de les Terres de Ponent VIII, Tàrrega,1980 Cristina Segura, Pous de gel, La Mañana, Revista, 16-22/III |
El pou
Per
la seva definició Grau Pujol
Avui
podem afirmar que l'entrada original era també sota la mateixa plaça i en
la baixada d’un petit carreró. Passats els anys i completament en desús,
es podria calcular a mitjans del segle XVIII, el veí de la casa de davant
de la primitiva entrada, va obrir un nou accés des del seu estable i que
ha perdurant fins avui, deixant tancat l’accés primitiu.
Els
hiverns oferien bona matèria primera per omplir el pou del gel. Les
temperatures eren baixes i podien arribar a l’entorn de 10 a 14 graus sota
zero. Les geleres eren llocs on a ple hivern, normalment a l’obaga,
permetien llarga durada de l’aigua gelada. Aquestes geleres estaven
situades a l’entorn del poble i amb tot seguretat a prop del riu Corb i
els gorgs naturals que s’hi formaven. Al costat del riu es provocaven
petites basses a fi de que l’aigua, en espais de poca profunditat: sobre
uns 20 cm.
Alguns
d’aquest pous conserven el fons còncaus però la major part dels recuperats
tenen ara el fons pla i empedrat. En el cas de Guimerà, encara no està
restaurat i no es té constància de com està acabat. Si que cal buscar en
una casa veïna i amb baix desnivell, el lloc per a la sortida de l’aigua
de desguàs.