OH! GENTIL I ESTIMAT SANT ANTONI

 

El dia 21 d’abril de 1231, al capvespre, es va produir a Lisboa un dels fets més extraordinaris que la humanitat pugui recordar: la salvació de morir ajusticiat del molt il·lustre Fernando Mártins, pare de Sant Antoni de Pàdua, gràcies a la intercessió miraculosa del seu venerat fill. Us n’explicarem la història tal com nosaltres mateixos la vam recollir l’any passat dels llavis d’un vell captaire a la porta de la catedral lisboeta.

 

És el cas que, uns dies abans dels fets, trobant-se Sant Antoni pregant a la capella de l’Escola de Frares Menors Franciscans que ell mateix havia contribuït a constituir a Pàdua, un germà llec li va dir exaltat: germà Antoni! germà Antoni!, arriben males notícies de Portugal. El vostre pare, jutjat per l’assassinat d’un ric comerciant, ha estat condemnat a morir a la forca tan aviat com aquesta estigui parada davant la Casa de la Vila. Havent sentit allò, que tan íntimament el trasbalsava, el nostre Sant abaixà el cap, tancà el ulls i es va limitar a pregar en silenci. Pocs minuts després, una mà incorpòria li tocava l’esquena, com per desvetllar-lo, mentre una veu quasi inaudible li deia dolçament: Au, bon Antoni! puja a cavall, ves sense esperar més. Era l’arcàngel Sant Miquel, qui envoltat d’una aurèola brillantíssima, havia baixat de la Cort Celestial en ajuda del més fidel entre els fidels. Un esplèndid corcer blanc, amb enormes ales de cigne, ja s’esperava piafant a la porta de l’església.

 

Sense perdre ni un minut, Sant Antoni va muntar el cavall, el qual, raude, es va enlairar cap als núvols de la regió del Vèneto, al nord d’Itàlia, i en un dia va sobrevolar els Alps, havent passat primer sobre les ciutats de Milà i de Torí, i després per les regions de Provença i del Llenguadoc, sempre en direcció oest, fent via cap a Lusitània. Només es va permetre una baixada a terra per descansar. Aquesta va ser a l’ermita de Santa Coloma Sasserra, prop de Moià, on a l’empara de l’enorme roure dit del Giol, es van obrar grans meravelles i miracles, que un altre dia explicarem.

 

A la vista de la Universitat de Coïmbra, on havia estudiat, i d’una Lisboa radiant, Antoni va sentir l’emoció de tornar al lloc on hom ha nascut. Ben aviat va ser a terra. Va deixar el corcer ben tapat amb una flassada a les cavallerisses del Palau Episcopal, i sense aturar-se gens es va dirigir a la Cort de Justícia, on un eixam de persones anaven amunt i avall amb les seves togues o els seus grillons, segons fos llur condició. Conegut com era per la seva bonhomia arreu de la cristiandat, va ser immediatament rebut pel Jutge Major, sa senyoria Lourenço do Valhe, al qual va proposar, davant la sorpresa i la incredulitat de tots, efectuar una prova definitiva de la innocència del seu pare: que el mort declarés!.

 

Era l’hora de l’Àngelus del dia fixat per a l’execució i ja se sentien els cops de martell del botxí que donava els últims retocs a la forca. Al mateix temps, una conhort d’homes d’aspecte sever travessaven el portal del cementiri del Chiado. Es dirigien cap a la tomba del mercader que feia uns dies havia estat mort amb violència. Una vegada al fossar, quatre agutzils van elevar el fèretre i el van dipositar a terra, al costat del forat i van retirar-li la tapa. Aleshores, Sant Antoni va dir amb un inusitat cop de veu: ric comerciant! Per Déu i la Justícia! Desvetlla’t del somni etern i digues si aquest home –senyalant el seu pare- és qui maliciosament et va treure la vida!

 

Amb molt d’esforç, el difunt es va anar incorporant lentament, i amb una veu esllanguida, quasi imperceptible, com sorgida del més enllà, va dir: no, no, Ferran Mártins no és l’assassí...

 

ANTONI IBÀÑEZ OLIVARES
Agost de 2005